Festivals en secció Oficial:

1. Cairo International Film Fest 2014

2. Trento Film Festival 2014

3. Sestriere Film Festival 2014

4. Ischia Film Festival 2014

5. Propad Festival of Mountain Films (Eslovàquia) 2014

6. Mountain Film in Zakopane (Polònia) 2014

7. Torello Mountain Film 2013

8. Mostra de Cinema i Audiovisual Català SomCinema 2014

9. Inkafest Mountain Film Perú 2014

10. Festival de Muntanya Terre Alte (Milan) 2014

11. International Festival of Outdoor Films (República Txeca) 2014

Actualment es disposa d'aquests canals de venta i/o lloguer:

19 de maig. El despertador sona a les 11 de la nit tal com estava previst. He dormit molt poca estona, però em sento descansat i bastant tranquil. Estic dins una tenda a 6.800 metres amb en Rusky i aquesta nit serà molt llarga perquè la intenció és enfilar-nos fins al cim del Manaslu. Són 1.400 metres de desnivell i calculem que ens portarà entre 10 i 14 hores. Ens vestim com podem i mengem alguna cosa: pa de motlle amb pernil i formatge que en Marco, un dels italians, ens va obsequiar al CB. També fem un te. M'omplo les butxaques de tot el necessari; avui pujarem sense motxilla, el més lleugers possible. Repasso mentalment tots els objectes per no oblidar-me res i surto de la tenda. Fora, el negre i el silenci ens embolcallen. Bufa una mica de vent, que aixeca neu que espetega a la cara. Fem les últimes comprovacions de material i comencem a caminar. Són les 12 de la nit i en Sergio, des de la tenda del costat, ens desitja bona sort.

Els grampons rasquen amb força contra la neu glaçada. La respiració i el vent són els únics sons presents en aquest espai gelat i fosc. Fins als 7.000 metres coneixem el camí, però a partir d'allí serem com dos navegants sense rumb. La sortida de les tendes és en pla però de seguida girem a la dreta i ens comencem a enfilar per una pala de neu que ens ha de dur a l'extrem esquerra de la rampa per fer una travessia a la dreta fins al plató a 7.450m. Mirem amunt, com buscant referencies, però l'únic que veiem és la neu voleiar i molta foscor. Ens movem per intuïció. No hi ha traça marcada, ni fites, ni bambús. La neu alçada pel vent ens fa tancar els ulls de tant en tant. No sabem on som, veiem seracs però no tenim gens clar la direcció a prendre. La foscor amaga el camí i això és un laberint de seracs a massa alçada. Bufa el vent, esbufeguem nosaltres. Parem i mirem, però, què mirar? No es veu res, més enllà dels frontals. Seguim amunt, el garmin marca els 7.000 metres però on som no té res a veure amb el lloc que coneixíem. Quan parem, els esbufecs semblen ressonar a les parets del Manaslu. Entre esbufec i esbufec, un profund silenci; i unes llumetes al fons de la vall, el poble de Samagaon.

Ens anem alternant per obrir traça. Fem trams curts per no desgastar-nos gaire però no són les forces les que minven sinó la il·lusió i l'esperança. Anem massa a l'esquerra. Mirem algunes fotos amb les càmeres per buscar referencies. De cop apareixen dos immensos seracs, un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Ens mirem amb en Rusky buscant alguna explicació que ningú no té. Hem de ser molt a prop de l'inici de la rampa, però pot ser una autentica bogeria començar a donar voltes en aquest laberint. Són les 2 del mati. No estic cansat però sí que començo a sentir-me frustrat. No tenim marge d'error i tampoc mereix la pena arriscar. L'intent de cim està arribant a la seva fi. Som a 7.100 metres i no tenim molt clar on ens trobem. Està claríssim, toca retirada.

Baixem amb precaució ja que el pendent és dret i a més hi ha restes d'allaus. Entre passa i passa, nervis i un sol pensament: el Manaslu s'ha acabat. Parem uns metres abans de la tenda per analitzar la situació. Tenim dues opcions: la primera és abandonar i baixar definitivament. La segona és esperar un dia més a C3 i intenta-ho amb els italians el 22 des del camp 4. Decidim dormir i acabar-ho de reflexionar demà al matí. Ens posem a dormir a les 3. La tristesa domina els meus pensaments. Potser ens hem precipitat intentant-ho de massa avall. Intento dormir però no puc. La nit es fa llarga i quan tanco els ulls només veig seracs per tot arreu en mig de la foscor.

20 de maig. Em llevo de mal humor. Són les 6 del mati i ara mateix hauríem d'estar dalt del plató, veient el cim i contemplant una sortida de sol espectacular. No em trobo bé, suposo que deu ser l'alçada, o els nervis, o la gana o què sé jo. I encara em sento pitjor quan recordo que hem de decidir què fem, si avall o amunt. Ens ho preguntem amb en Rusky, en silenci i en veu alta. Jo no paro de donar-hi voltes des d'ahir. Què hem de fer? Tinc dilemes però estic molt cansat i ja n'estic fart. El cap diu que ja n'hi ha prou, que després de 45 dies en aquesta muntanya, més de 14.000 metres de desnivell positiu acumulat i 2 intents frustrats de cim, ara tocar baixar i oblidar-se de tot plegat. A més, no em trobo bé, cada hora que passa tinc més mal de cap, no tinc gana i de tant en tant em venen ganes de vomitar. Però el cor encara té ganes de tornar-ho a intentar, la il·lusió encara hi és, tinc més ganes que forces. No serà la famosa febre del cim? Però ho tinc molt clar, no vull córrer gaires riscos i si pujo és perquè sé que tinc opcions de tornar a baixar. M'estimo massa la vida com per deixar la pell aquí. 

Arriben dos italians més: en Marco i en Sergio Martini, amb els seus dos xerpes, en Pemba i en Kami. L'estratègia dels italians és pujar demà a C4 i intentar cim el 22. Els tres han vingut per separat, però el clima, gairebé igual que a nosaltres, els ha fet coincidir en estratègies. Les hores passen però el dilema segueix. Decideixo no decidir res fins demà al matí, depèn de com em llevi. Li comento a en Rusky els meus pensaments, que potser demà abandono, però que ell, si se sent amb forces i ganes, pugi amb els italians.

Ens assabentem que els de Singapur finalment han decidit tirar la tovallola i ni tant sols intentaran cim. Aquí el verdader desgast és psicològic, molt més que físic. Ja és la segona expedició que abandona. Quedem els italians i els catalans, amb bona sintonia i molta experiència a les espatlles per part seva. En Sergio Martini té més de 60 anys i ha fet més de 20 vuit mils. Repeteix el Manaslu perquè quan va fer cim la primera vegada, no va tenir vistes. En Sergio Leo ha escalat gairebé totes les cares nord mítiques dels Alps i uns quants vuit mils també. És el segon cop que escala el Manaslu. La primera vegada no va fer cim, es va quedar a 7.800m, va patir congelacions i li van haver d'amputar algunes falanges dels dits del peu. En Marco diu que no és alpinista. Fa triatlons, però ha pujat i intentat varis 8mils, també el Manaslu i igual que en Sergio Leo tampoc va aconseguir fer cim. En Marco ha vingut en homenatge a un amic seu que va perdre la vida aquí al Manaslu per culpa d'un allau l'octubre passat. També li falten algunes falanges dels dits del peu per culpa d'unes congelacions que va patir al Lhotse. Explica que al Dhaulagiri es va quedar a 50 metres del cim. I amb totes aquestes bèsties de les muntanyes, dos catalans, en Rusky i jo, sense experiència a l'Himàlaia ni cap 8.000 a les espatlles, però molt entusiastes i apassionats per la vida i les muntanyes. Ens transmeten molta confiança, són amables, atents, sense egos, ens sentim gairebé com uns aprenents que acompanyen als mestres. 

El cap, què fa el cap? Com em sento? Tinc gana? Les sensacions són estranyes, em costa de saber com estic. Per saber si tinc gana, haig de provar de menjar. Surto fora la tenda, necessito que em toqui l'aire. Les vistes són increïbles. Els núvols creixen, el sol decau, la pau i el silenci regnen. Les hores passen però no milloro. Comença a fer-se fosc. Ningú no parla. La concentració és màxima. Sóc aquí, ho haig de provar. Alguna cosa em diu que demà ho provaré. Però primer haig d`intentar  descansar. 

21 de maig. La il·lusió pot a la raó. Me'n vaig amunt. No em sento al 100% però si en algun moment tinc problemes, giro cua. Vull arribar com a mínim al plató i veure el cim, amagat a la cara sud del Manaslu i impossible de visualitzar des de la línia d'ascensió que anem seguint. A les 6:30 ens comencem a vestir i mitja hora després comencem la marxa. Fa il·lusió ser tants a intentar el cim, després de tantes jornades voltant en solitari. Surt en Sergio Leo i darrere en Rusky, en Nima, en Marco, en Pemba, en Kami, en Sergio Martini i finalment jo. He anat molt lent en el ritual de partida i tinc ganes de seguir tot l'ascens des de la cua, sense pressió, sense pressa, intentant gaudir del grup, la companyia, les vistes. Em penjo les tres càmeres per on puc, la de fotos al coll, la gopro al cap i la de filmació a la butxaca del mono de plomes. El repte no és només pujar sinó fer una filmació de qualitat. Això vol dir pes i temps. Però ho assumeixo i per a mi és tant prioritari guanyar metres com anar captant tot el que es pugui. El fred és un devorador de bateries o sigui que porto les càmeres embolicades amb paper transparent com si d'entrepans es tractessin. Tot i així, el vent és gelat, o sigui que de seguida em quedo sense bateria a la gopro. Una càmera menys.

Tots 8, més o menys en fila, anem guanyant metres lentament per la rampa vertical i nevada. La idea és la mateixa que la nit anterior que vam sortir en solitari: com que no tenim cordes fixes instal·lades als seracs, la línia més vertical, hem de fer una travessia a l'esquerra per anar a buscar l'inici de la rampa de gel més o menys a 7.200, per llavors anar a la dreta fins al plató als 7.450m. El cel és blau, no bufa vent, és un dia perfecte. En Sergio Leo, en Rusky i en Nima van al davant. Darrera i molt a prop, en Pemba i en Marco. Jo vaig pujant amb en Sergio Martini, tota una institució, i en Kami, el seu xerpa. És increïble la velocitat amb la que puja als seus 60 i escaig. Pràcticament ni bufa! Quin exemple d'home. Tot plegat, però, en Sergio diu que no ho veu clar. Parla amb en Kami. Comenta que li fa molt respecte la part final de la rampa de gel, que es veu blau i brillant, sense cordes fixes. Diu que la pujada encara es pot fer bé però que a la baixada pot ser perillós. No m'ho crec, en Sergio Martini diu que abandona. Això m'encén encara més les alarmes. Si un tio com ell abandona, és que la cosa no està gens clara. Però bé, ell ja ha fet 20 vuit mils i la visió és diferent, penso. Sí, però el risc és igual per a tothom, reflexiono. És el gel, el temps o les forces? pregunto. Ell diu trobar-se bé, però no vol arriscar a la baixada que després de cim, sempre és esgotadora, assegura. Sí, sí, el tio marxa. Ens diem adéu i desapareix rampa avall. Miro en Marco, ens encongim d'espatlles i continuem. Dos menys. Ja som sis. Jo no em trobo del tot bé, però tampoc del tot malament. Vaig pas a pas. Mentre no empitjori seguiré amunt, gaudint de les vistes, de l'entorn, del companys, de la il·lusió d'anar guanyant metres i del repte de l'autosuperació. Escolto el cos constantment. Pateix, sé que pateix, però també sé que un cop més no defallirà. El secret està al cap. Canto cançons, penso mil histories, fins hi tot m'imagino en alguna cala perduda de la Costa Brava.

En Marco i en Pemba s'han aturat i els avenço. Em ve de gust pujar en solitari, al meu ritme. Em situo entre en Nima, en Rusky i en Sergio Leo, que van al davant, i en Marco i en Pemba, que ara els tinc al darrera. Ens separen pocs metres, però aquí ascendir porta el seu temps i la distància física és una autentica barrera temporal. No sé quants graus són, però això és dret com una mala cosa. La travessia a l'esquerra, que tampoc semblava gran cosa des del CB, està resultant tota una odissea. Conto 20 passes i paro per descansar 20 esbufegades. Miro amunt i veig que tothom fa el mateix, estem més estona parats que caminant. No hi ha pressa, poc a poc. Miro a l'esquerra i veig clarament els seracs on ens vam emmerdar ahir a la nit. Vam arribar molt a prop de l'inici de la rampa, però per sota; molt difícil de deduir a les enfosques.

En Marco es va distanciant. És el que està menys aclimatat. Va arribar fa 10 dies i tan sols ha dormit una nit a C1 i ja està fent l'intent de cim. Però aquest és el seu estil. Va molt lent però no sembla que res el pugui aturar. És un bou, aquest home. Em sento molt unit a tot el grup, orgullós de compartir la muntanya i aquesta aventura amb tots ells. Això em dona seguretat per continuar amunt tot i que ja no sóc capaç de fer les 20 passes seguides i en faig 15. Paro, respiro, miro, filmo, aquesta és la meva rutina. A les 12:30 del migdia arribo als 7.300 metres. Les sensacions milloren. Sembla una contradicció, però com més amunt, més cansat però més energia. El cap sembla aclarir-se. Ara sí, estic convençut que arribaré al C4. Els tres de davant s'aturen a l'últim serac abans d'encarar el gel. En Pemba em comenta que està cansat i li proposo d'arribar on són ells i descansar un minuts. Tanta alçada espanta, però em sento bé. Mai havia estat tan amunt. Veig desenes de muntanyes als meus peus, el Shishapangma a la dreta, la planicie tibetana a l`horitzo. Arribo al serac, em sento eufòric. Uns minuts després arriba en Pemba i mitja hora després arriba en Marco, aparentment destrossat però carregat de forces internes. Ens asseiem damunt les motxilles tombades, disposats a descansar uns minuts. Mengem cosa bona que porta en Marco, pernil i fruita assecada. Bevem aigua amb tang. El cos ho agraeix i m'imagino, com si es tractés d'un videojoc, com augmenta la barra d`energia i canvia del vermell al grog. Gràcies Marco, ja torno a estar a punt per a la batalla.  Mengem del que porten ells, a nosaltres ja se`ns ha acabat el menjar. Solidaritat, quin valor tan bonic a la muntanya. Mentrestant el grup d'en Rusky continua i ara avança per un tram força delicat, molt dret, i amb un gel que sembla vidre. Veig que treuen la corda i s'asseguren. Caldrà anar amb compte.

Descansem una bona estona i prosseguim, ara sí, tots tres junts, per encarar el tram més exposat. Veiem les cordes fixes de les expedicions comercials a la dreta, lluny de la nostra línia d'ascens. Avancem sense encordar-nos, just per l'esquerra de la rampa. Cinc passes i ja no puc més. Costa respirar, falta oxigen. Semblem peixos fora l'aigua. Aquí cada quilo compta i la motxilla cada vegada es fa més pesada i a sobre m'obligo a filmar tot el que puc. Passem el tram més dret amb èxit i ara arribem a la zona de gel, una zona de petites rampes verticals plenes de cordes velles, gastades, atrotinades i assegurades amb cargols de gel rovellats i estaques mig tretes. Marco, què fem, utilitzem aquestes cordes velles? En Marco mou el cap com fent un sí no gaire convençut. Val, ens hi lliguem però com si no existissin, interpreto. Miro i remiro, analitzo i escullo una de les cordes i hi passo el mosquetó amb el pensament de que millor no patinar aquí. 4.000 metres més avall això seria bufar i fer ampolles, penso, però aquí cada gest mereix tota la concentració possible. Miro avall per tenir consciencia de la caiguda que hi ha, però els seracs no deixen veure el final, cosa que encara crea més sensació de profunditat. Tant fa, ara toca mirar amunt i no avall. A les puntes del  grampons els costa clavar-se al gel. Però pitjor ho té en Pemba, que té les puntes dels grampons ben gastades i ha de caminar fent cops de peu al gel perquè se li clavin una mica. Sembla que balli flamenc.

Anem avançant lentament direcció al plató. El garmin marca 7.400 metres, ja hi som molt a prop. Pocs metres abans, un esquelet dona la benvinguda al C4. És un japonès que va perdre la vida el 2010. Una tempesta va atrapar un grup de 5 alpinistes molt a prop del cim. Dos van perdre's al plató i van desaparèixer. Els altres 3 van poder arribar al coll nord on van poder ser rescatats amb vida. És la cara trista de l'alpinisme, però la mort, aquí, es viu amb naturalitat. De fet, en aquesta expedició, el tema de la mort ha estat present des de l'inici ja que som les primeres expedicions en intentar el Manaslu després de l'allau que l'octubre passat va provocar 11 morts al C3. En Marco està aquí per fer un homenatge a un company que va perdre la vida l'any passat en aquest accident. També fa pocs dies va arribar una expedició francesa que ha vingut amb la missió de recuperar el cos d'en Greg, un noi de 29 anys que també va perdre la vida per culpa de l'allau. Encara queden dos cossos a la muntanya, el d'en Greg i un canadenc. Vam conèixer el pare d'en Greg al CB i ens va explicar que si fos per ell deixaria que el seu fill descansés en pau a la muntanya, perquè la vida d'en Greg era la muntanya, però a la mare aquesta idea no li agrada. Dos pensaments que s'entenen segons el punt de vista amb que t'ho miris. Per uns, pujar aquestes muntanyes assumint el risc de la mort, és una bogeria però pels que ho intentem és una filosofia de vida. De fet, si miro avall, veig uns puntets que es mouen just sota el C3, a 6.700m més o menys. Són els xerpes de l'expedició francesa que amb tot tipus d'estris busquen el cos d'en Greg: pales, detectors de metalls, làsers, etc. però no són gaire optimistes perquè hi ha molta neu acumulada. En Gerard ens va explicar amb tot tipus de detall com va passar l'accident: en Greg compartia tenda amb en Remy, el seu company de cordada. Era la seva primera expedició a l'Himàlaia i volien baixar la muntanya esquiant. Estaven a C3 per fer l'intent de cim i a les 5 de la nit els va despertar un soroll molt fort. En Remy va comentar que era un tro però en Greg, amb força experiència a la muntanya, va cridar "allau"!. Sense temps per reaccionar, un serac de dimensions considerables es va desprendre dels 7.200 metres (per on acabem de passar fa una estona) i va arrasar bona part de les tendes del C3. Sembla que la neu i el gel no van arribar a tocar la tenda dels 2 amics francesos, però va passar molt a prop i la força de succió es va emportar en Greg muntanya avall, mentre en Remy quedava intacte a la tenda sense entendre res. Escoltar el pare d'en Greg és tota una lliçó de fortalesa. Jo ho tinc clar: a la vida cal assumir riscos i intentar fer el que a un li agrada i li apassiona. Prefereixo morir en una muntanya que d'avorriment en un sofà.

Fem l'últim pendent de gel. És dur com una mala cosa, sembla vidre i el risc de patinada és important. Estic molt cansat o sigui que he d'extremar les precaucions. En Marco i en Pemba s'han quedat una mica enrere i arribo en solitari al C4. Són les 3 de la tarda, han passat 8 hores i estic destrossat. Ara m`adono de lo complicat que hagues estat arribar a cim des de 6.800 metres. El C4 Sembla un assentament antic i abandonat. Està ple de trossos de tenda i material desgastat, que clavat al gel, oneja amb el vent. Esperen asseguts en Sergio Leo, en Rusky i en Nima. Ja han muntat una de les tendes. Sense acabar d'arribar on ells són, em desvio una mica a la dreta, m'assec davant l'abisme i començo a plorar desconsoladament: per res en concret i per un pila de coses, però sobretot per haver decidit intentar d'arribar fins aquí i superar amb èxit aquesta prova psicològica. Sento el cim més a prop que mai, tot i que des d'aquí encara no es veu. Acabada aquesta purga emocional vaig a veure els companys, els abraço un per un i els dono les gràcies.

Em Pemba munta la tenda i un a un ens anem posant a dins. L'estratègia és dormir 4 en aquesta tenda, que és força gran, tot i que un cop a dins, estem com sardines dins una llauna. Dos amb el cap a l'est i els altres dos cap a l'oest. En Sergio Leo i en Nima estan en una altra tenda. Bevem una mica d`aigua però no tota la que deuríem. El fogonet d'en marco va massa lent pels quatre. Els minuts passen lentament. Ara sí que es tracta d'una cursa contra rellotge on cal estar el mínim de temps possible en alçada. Aquí un nota com el seu cos es va deteriorant. Els líquids i els aliments entren amb dificultat. A vegades estirats, a vegades mig incorporats, ens anem movent intentat trobar aquella posició ideal que no existeix. En Pemba i en Nima surten a posar corda fixa els primers 100 metres de la sortida, que segons sembla és una rampa de gel força delicada. Tornen al cap d'una hora, just quan comença a pondre's el sol i el dia arriba a la seva fi. En Marco treu el menjar i assaborim pernil i formatge italià. Grazie mile. Ja de fosc tot continua igual, movent-nos cada dos per tres i intentant agafar un son impossible. Jo estic en una de les bandes de la tenda, em segueix en Rusky, en Pemba i en Marco, que és qui ocupa més espai, però és com si hi tingues dret perquè la tenda és seva. Alguns estossecs i algun comentari. Definitivament apaguem els frontals per intentar dormir, però sembla que avui serà difícil aconseguir-ho. Nervis, emocions, cansament, poc espai i una mica de mal d'alçada ho impedeixen. Si tot va bé i el clima ens deixa, demà ens enfilarem muntanya amunt.

22 de maig. A les 4 sona el despertador però fa molta estona que controlo l'hora doncs no he dormit ni un minut. A fora, des de fa un parell d'hores que bufa vent i belluga la tenda amb força. En Marco comenta que esperem a la sortida de sol, a veure si el vent amaina. Ens tornem a tombar. Les rafegues de vent són fortes, la tenda pateix els seus forts embats i mica en mica va destruint el nostre castell d'il·lusió d'apropar-nos al cim. A les sis tot continua igual. En Sergio Leo tampoc veu clar de fer l'intent i comenta que millor baixar. En Marco diu que podríem esperar un dia, però jo ho trobo una bogeria. Ja vam esperar un dia a C3, seria molt destructiu esperar un altre dia a 7.450m. Tenim les forces al límit. Jo tinc clar que o s'intenta o es baixa, però no s'espera. Minuts de confusió, dubtes. La realitat és força clara, però costa i molt, d'acceptar. Finalment, la resignació. Decidim baixar sense intentar-ho. El consens és general. Potser és el més coherent però fa molt mal després d'haver estat tan a prop.

Amb en Rusky ens vestim per pujar uns metres, per viure uns instants d`intimitat amb la muntanya i per veure com a mínim el cim. Ens enfilem gel amunt per la rampa que ahir van equipar en Nima i en Pemba i que avui havia d'haver estat la nostra plataforma de llançament cap als 8.000. Sé que no em queden gaires forces, però sí les suficients com per haver-ho intentat. Pujo trist i abatut. Ens aturem en una planícia de gel lluent per contemplar per primera i última vegada, preciós, el cim del Manaslu. Me'l miro amb resignació i li dono les gràcies per tot el que ens ha permès aprendre pel camí. Les llàgrimes tornen a regalimar per les meves galtes, aquest cop però, de frustració. Ho hem donat tot per viure uns intents dalt d'aquest cim, però definitivament no podrà ser. 

Bufa un vent molt fred i ja fa estona que noto cada vegada els dits de les mans més congelats. Els minuts passen però ens resignem a deixar aquest pla. Fem fotos, filmo les ultimes escenes. A l'esquerra l'Anapurna i el Dhaulagiri, gegants. Als nostres peus, desenes de muntanyes. I a l'horitzó l'altiplà tibetà, gairebé a l'infinit. Ens asseiem per assaborir la pau i el silenci del moment. Instants d'intimitat, de tancar els ulls i interioritzar les sensacions, d'aturar el temps i pensar en tot el camí recorregut. El tenim aquí mateix, però no serà avui que ens hi enfilem.

El fort vent em torna una i altra vegada a la realitat. Els dits em fan molt mal. Toca retirada. Miro per última vegada la muntanya i començo a tirar avall. Arribem a C4 i ja estan desmuntant les tendes. Fem la motxilla i comencem el descens. Baixem i baixem i no parem de baixar. Cadascú al seu ritme, primer el gel, altre cop perillós, llavors la zona de seracs, la rampa de neu. Recollim la tenda i el material de C3 i continuem avall.

A mig camí, en Jambu, un dels xerpes dels francesos, ens avitualla amb suc de fruita i fruits secs. Gràcies Jambu.  El poble xerpa és increïble, forts i atents amb els estrangers. Està clar que l'himalaisme no existiria sense aquesta gent, o si més no, seria molt diferent. Arribem a C2, però no ens aturem i seguim muntanya avall. Sembla que se'ns ha apoderat la pressa o estiguem fugint, definitivament. Arribem a C1, bevem una mica, descansem uns minuts, recollim algun material i carregats com mules ens llancem rumb al CB, conscients però que haurem de tornar a pujar fins a C1 per acabar de recollir la tenda i alguna cosa més. Però ara mateix m'és igual. Només tinc al cap arribar al CB, menjar, beure i dormir.

El tram fins a CB se'm fa etern, gairebé 3 hores per recórrer un tram que normalment baixava en poc més d'una hora. La neu és tova, em costa aixecar els peus, em fa mal l'esquena, les cames, tot el cos. Haig d'aturar-me de tant en tant. I per fi el CB. M'abraço amb els cuiners, en Dendi i en Jambu. Ens preparen un Dalbat que em costa d'empassar perquè no tinc molta gana. Sobretot tinc set. I bec i bec com si fes una eternitat que no hagués ingerit cap líquid. I els expliquem l'aventura però no tardo en anar cap a la meva tenda. Sento la necessitat urgent de descansar, però sobretot de reflexionar sobre tot el que he viscutt.

Em costa agafar el son. Ara en la intimitat em venen tot tipus de pensaments. Ja no em sento tan trist. Sembla que mica en mica vaig assimilant la decepció inicial. No hem fet cim però hem estat molt a prop. Tot plegat ha estat brutal, els mesos de trecking i l'expedició al Manaslu. Ho hem intentat una i altra vegada impulsats per una il·lusió i ganes gairebé innocents. Potser hem pagat l'aprenentatge i hem fet molts més metres del compte. Però veníem disposats també a això, a equivocar-nos si convenia i aprendre dels errors, perquè quan vam estar gestant el projecte teníem clar que volíem experimentar l`ascens a la muntanya, de la manera més pura i autosuficients possible, sense oxigen, sense xerpes i al més pur estil alpí possible. Al final no sé ben be quin estil hem fet. Ens és igual, ho hem fet com hem pogut. Però ho hem intentat amb honestedat i humilitat, tot i que ens hem anat estavellant una i altra vegada contra la climatologia. La natura mana, això ens ha quedat clar, tot i que ja ho sabíem. Però al meu cap ressona una i altra vegada que si el dia 22 no hagués fet vent, segurament haguéssim fet cim. Almenys allí estàvem, a punt per totes les possibilitats i això em fa sentir molt orgullós. Però, és tant important el cim? A mesura que passen les hores i vaig agafant distancia amb l'experiència, vaig esborrant del cap la idea del fracàs i valoro cada vegada més el fet de saber renunciar. Més amunt dels 7.000 metres un se sent vulnerable, petit, desemparat. En tot moment ets conscient que els petits problemes es magnifiquen i que ningú et pot venir a buscar o ajudar, perquè cadascú té prou feines amb ell mateix. Per això valoro cada vegada més el fet de no haver tirat amunt i arriscar. Tornar a casa, doncs, per mi és el veritable cim, juntament també amb tota la gent que hem conegut: els italians, els dos Marcos i els dos Sergios, que han estat els nostres mestres per uns dies i els xerpes, gent forta com cap altra. Amb ells hem format un equip que m'ha fet emocionar en mig de les rampes cap a C4.

Mica en mica vaig agafant el son i dins el sac i estirat dins la tenda del CB no puc deixar de pensar lo afortunat que sóc de poder haver passejat tant de temps per la natura més salvatge i haver acomplert el somni de conèixer els himàlaies i la seva gent. M'adormo pensant en les sensacions viscudes al Manaslu, que ja comencen a formar part de la memòria, i en tot el que ens ha permès viure el fet de voler escalar aquesta muntanya. Potser no hem fet cim però gràcies a perseguir aquest somni hem conegut la família dels Ratna de Mandre, hem escoltat la Tseling cantar a la vora del foc, hem esquiat imaginariament amb el lama de Beding, ens hem enfilat al Chukung Ri, hem vist la Yangly fer mitja i caminar a la vegada, hem mantingut un diàleg constant amb la natura, hem vist pondre's el sol a l'Everest, hem rebut la benedicció d'en Dorje, ens hem atipat amb els Dalbat gegants d'en Zunguee, ens hem emocionat amb les sortides de lluna plena, hem fet un bivac al Kalapatar, hem creuat el Renjo La en ple hivern, hem sentit el budisme en cada racó de les muntanyes, hem conegut en Kami, la Mireia, en Nima, l'Emlama, els italians i tantes altres persones que potser ja no tornarem a veure mai més però que ja formen part del nostre ser. I a més, hem compartit aquesta experiència amb molta gent propera i que ens estima, i que hem patit i gaudit a la vegada.

Un cop més, viatjar m'ensenya que l'important és tenir la ment oberta i el cor calent, ser valent i no resignar-se al teòric destí.

La vida és lluita i el somni és el camí!

Moltes gràcies a tots.

Pere

Dissabte 18 de maig 2013

Ens llevem amb el sol, que fa dies que veiem sortir rere el Simnang Himal, la muntanya d'aresta allargada que tenim a l'est.

És l'última oportunitat que tenim de pujar el Manaslu. Tinc força pessigolles dins meu doncs s'acaben les opcions i portem força cansament; ja fa quasi 50 dies que vàrem arribar als peus de la muntanya dels esperits.

El Manaslu somriu radiant, il·luminat i escalfat pel gran astre; els petits ocellets canten també d'alegria, tothom ens dona forces per anar amunt.

Esmorzem a la tenda menjador. En Jambu i en Dundee ens atipen bé, no volen que ens faltin forces per tirar amunt. Ells estan contents perquè després d'aquest intent podran tornar a casa seva; els veiem força cansats de l'expedició.

Concentrats, omplim la motxilla del que necessitarem: el sac de dormir, poca roba i sobretot menjar, menjar italià del Marco que utilitzarem pels últims camps d'alçada, pernil, formatge i algun sobre de cafè i altres preparats cafeinics. Inclús tindrem pa de motlle, tonyina a l'oli d'oliva i una carn vacuna de les Itàlies. A gran alçada sabem que l'estomac se'ns tancarà, per això portem aquests delicatessens. Fins allí ens anirem atipant del menjar del Paco Pérez, força més concentrat.

Una mirada al cim i torna la concentració. El Sergio de Leo i el Ngima ens saluden des del camp italià. Avui sortirem un equip català/xerpa/italià; serem en total vuit persones.

L'expedició francesa de xerpes ja ha sortit fa una hora: avui volen obrir de nou el camí al camp2, doncs va caure un gran serac i haurem de donar una volteta per evitar-lo.

Sortim amunt, rere la traça dura. És d'hora, la neu aguanta i el Sergio Martini va darrere nostre; vaja, darrere i davant. Aquest gran himalaista italià ha pujat més de vint vegades a muntanyes de 8.000 m, té 64 anys, però un físic exageradament de persona juvenil; se li noten l'experiència i la saviesa a l'Himàlaia però al mateix temps té una empenta jovenívola. Al seu costat s'aprenen coses i sobretot és interessant escoltar les seves aventures, que als Himàlaies van començar l'any 76, al Dhaulagiri.

A més som el Marco Zaffaroni, de Cesate, vora Milan, un personatge molt interesant. Coneix Catalunya i sobretot ha viatjat per tot el món, corrent o fent muntanya. Ens ha ajudat molt aquest final d'expedició i sobretot ha aportat una dosi d'humor i alegria que ja mancava en aquest món de neu i gel.

Els xerpes són el Pemba, el Kami i el Ngima. Tots vuit ens encaminem de nou cap al C1. La muntanya ja comença a canviar. Fa més calor i la neu es fon a marxes forçades. S'obren escletxes al gel i la roca nua comença a sorgir per tots costats. Una nova estació arriba al Manaslu, la nostra ja s'acaba.

Parem a beure, mentre veiem el Christopher pujar amb els esquis de muntanya. Els francesos pugen fins al C1 amb aquests estris; la veritat és que dona gust veure'ls baixar després entre esquerdes.

És d'hora i ja baixen petits salts d'aigua de desglaç. Darrere nostre, com formiguetes, els punts negres dels nostres amics, encorbats, van guanyant alçada i ajuden a fer-se una idea d'on estem ficats.

Estic força tranquil, encara veig l'oportunitat de fer cim. Tot i així, si qualsevol cosa es torça, ara estem molt més cansats que al principi i això ens pot jugar en contra. Tot i així, junt amb els italians ens sentim un equip, un equip que juga el seu últim partit de l'any.

Arribem al coll Naike. Els xerpes francesos ja fa estona que són al C1. Aquí, com sempre, hi fa vent. Em poso la jaqueta Buff i encaro els últims metres de la rampa, aprofitant un caminet que han fet els xerpes. De nou la corda fixa i el replà que ens deixa a 5.750 m, posició del C1.

La tenda està en perfectes condicions. Ja la vam deixar parada fa uns dies, lo fotut és que el terra està totalment deformat i hem de fer uns arranjaments a l'espai, almenys per poder dormir bé.

Comencen a aparèixer les boires de migdia. Els xerpes francesos van amunt, a posar la nova corda fixa. Nosaltres fonem neu, bevem i bevem i anem veient l'arribada dels companys, que un a un munten els seus camps respectius.

Hi ha bastants corbs que voleien per la plana nevada: ara hi ha més menjar que abans, rondant a aquestes alçades. Nosaltres aprofitem per menjar-nos els espaguetis que ens van cuinar al camp base i de postres galetes.

El més important és beure, i no parem de fondre neu. Inclús el Marco ens prepara algun capuccino i conversem sota un sol que juga entre les boires.

Com sempre arriba la tarda, s'aixeca un xic de vent i el sol desapareix rere el Manaslu nord: s'enceta un espectacle diari, la posta de sol que esclata a les glaceres altives del cim.

Mentre ens acabem l'últim te, recordo el pla per demà: sortirem de C1 i intentarem arribar a C3, a 6.800 m, per si tot va bé. El mateix dia a les dotze de la nit, i sense pes, pujar directament al cim.

És un pla força ambiciós, però també juguem amb la precaució de dormir a baixa alçada, i descansar un xic més. A més, no tenim gaire menjar, el just per aquest tres dies. Tot ha de fluir i sortir bé.

Diumenge 19 de maig 2013

Ja fa estona que el sol brilla a la lona de la tenda, els petits cristalls de gel es van fonent i caient damunt el sac RAB, que evapora la humitat de seguida. Així comencen molts dels dies dins la tenda, mullant-nos amb la condensació i sentint l'escalfor del sol.

De seguida el fogonet escalfa i sonoritza el moment, però el fred i la mandra et mantenen dins l'escalfor del sac, el millor amic de l'home aquí dalt.

Prenem una infusió mentre veiem tirar amunt els xerpes dels francesos. Avui pujarem junts al C2, doncs ells es queden allí. Després, sols pujarem al C3. Esperem trobar algun rastre d'altres intents. Saludem els educats xerpes mentre esmorzem, també donem el bon dia als italians, al Sergio i el Marco sobretot perquè són els més extravertits.

Preparem la motxilla amb el mono de plomes i menjar i comencem a tirar amunt. Avui algun núvol sorgeix de les parets del Naike, però aviat l'escalada i l'esforç ens fan oblidar el clima, molt sever en calor.

Suem la gota. Amb en Pere, en Martini i els xerpes pugem la primera corda fixa, després de creuar l'embut d'allaus i altres seracs que s'han fet miques en el joc de la gravetat. Tones i tones de gel es van transformant dia rere dia, any rere any, segle rere segle, aquí, als Himàlaies.

Els guants es mullen de remenar les cordes, però de seguida s'eixuguen aprofitant l'escalfor del sol matiner.

Aviat atrapem els xerpes dels francesos, van força més carregats, el Jambu, el Pemba, el Tundee ...... N'hi ha dos que són guies UIAGM, instruïts per guies europeus, i que donen un servei força més professional que molts dels guies que diuen haver-hi al Nepal.

Els ajudem a obrir la traça fins al C2; de fet ahir hi van passar dos xerpes i encara s'hi veu el camí.

Cada cop baixa més la velocitat, i per fi arribem a la tenda dels de Singapur, on busquem el nostre petit dipòsit. Aquí hi deixarem els jumars. Ja no els necessitarem doncs ja no hi haurà més corda fixa. Agafem el fogonet, gas i descansem una estona entre xerpes.

Arriba el Sergio de Leo, nosaltres mengem els últims espaguetis que ens queden, bevem aigua amb tang i encarem l'última pujada.

Força més amunt hi ha dos puntets: són els xerpes dels de Singapur. Han pujat material per equipar la part alta del cim, però nosaltres ja no hi confiem; encararem l'última part sense material.

Aprofitem la traça que han fet ells. Realment ens va be, això de no haver d'obrir, però aviat canvien les coses i ens intercanviem per arribar al C3. Som el Leo, el Ngima, el Pere i jo. Fa molta calor, núvols baixos que no ens tapen el sol. Són vora les dues del migdia quan arribem als peus de l'esquerda, on ens sentim segurs de no rebre impactes ni molt vent.

Busquem la tenda i els sacs de dormir. Fa una setmana que són sota la neu. Aquí cada palada de neu és una buidada d'energia tremenda, s'ha de respirar i tornar a respirar per continuar palejant. Per fi l'acolorit plàstic apareix sota la neu. La muntem amb els bambús que queden i els piolets i comencem a cuinar i desfer neu.

A dins s'hi esta un xic fresquet, però quan entrem dins els sacs augmenta el benestar. Avui hem de menjar ràpid i anar a dormir, doncs a les onze de la nit tenim pensat fer el nostre intent des d'aquí, a 6.800 m. Jo em sento força cansat ja que des del C1 hem fet un esforç gran; a més, sortirem els dos sols: els italians s'esperen per pujar a C4. No sé, em venen dubtes que aquí dalt costa de resoldre. A més, l'alçada és mala consellera.

El sol desapareix sobre nostre. Núvols i cims apareixen als nostres peus. Nosaltres dins la tenda, pensatius, reflexius...aquesta nit serà llarga, molt llarga.

Per fi sona el despertador, fa estona que estava despert escoltant petites rafegues de vent que llença partícules de neu damunt la tenda. El fogonet ja està funcionant, a fora brillen les estrelles, nit clara, fa estona que la lluna ha travessat el cel, ja no ens podrà ajudar.

Costa vestir-se en aquestes alçades. Jo he dormit vestit, ple de plomes tota la nit. Només el fet de posar-se les botes LASPORTIVA ens fa bufar com animals. A fora, els grampons, el frontal, manyoples, menjar d'alçada, medicines importants, manta tèrmica, guants de recanvi, banderoles...tot és apunt; i piolet en mà sortim pendent amunt, a buscar el coll Nord.

De seguida ens saluden unes fortes rafegues acompanyades de neu. Collons! i semblava bon dia! El vent s'intensifica a mesura que ens acostem al centre de la rampa. La neu és força tova. Obrim traça junts. El pendent és d'uns 40 graus i els peus treballen forçats en tot moment. Fem una travessa ascendent, el problema és que no sabem on anem a parar.

Amb el vent, la neu i la foscor no tenim referencies i anem amb molt de compte. Seracs o esquerdes no ens agraden, i quan en trobem un treballem amb molt de compte. En les fotos diürnes busquem referencies d'on ens trobem, però és difícil i sobretot dur. Aquesta ventada ens llença la neu damunt, als ulls. No ens hi veiem i en qualsevol moment podria baixar un allau de gel, doncs als nostres peus hi ha retalls de gel blau caiguts del cel.

La situació es fa angoixant quan no trobem una sortida clara sota un serac; i el vent i el fred ens fan girar avall. Només ara, donant la cara a la vall, m'adono d'on estic realment: a 7.100 m, a la part alta del cim. Petits llums a Sama Gaon, el poblet als peus del cim; també alguna llum brilla al C2, i sobretot hi ha tempesta cap als Annapurnes, doncs es veuen els llamps des d'aquí. S'escolta el vent i es veuen les puntes dels grans cims que ens envolten.

Ens asseiem, tristos. Potser ha estat l'últim intent. Com sempre, ho hem donat tot; tot menys la vida, que ens l'estimem molt. La muntanya ha volgut que acabés així i nosaltres ho acceptem. Anem a dormir a la tenda, que per sort trobem ràpid.

La veu del Sergio ens consola des de l'altra tenda,"domani subimos al C4, buena prevision del clima, quereis subir tambien ??"

La nit passa rapida, ens anem intercanviant pensaments amb els veïns, el Sergio i el Ngima. Va fent les rafegues de vent d'ahir, inclús més fortes. Ens alegrem d'estar aquí, aprofitant l'escalfor del sol, dins la tenda, descansant perquè demà sembla que pujarem amb el Sergio al C4, cosa que feia dies que no volíem plantejar-nos. Així de fàcil canvien les coses als Himàlaies, i més si prens decisions més amunt de 6.500  m.

Durant el matí arriben el Marco i el Pemba i també el Sergio Martini i el Kami. Sembla que l'equip s'està reforçant. Tots diuen de tirar amunt demà, o sigui que serem un equip més nombrós i més fort; molt millor.

Anem agafant confiança. Tot i així, un dia sense fer res a 6.800 m pot ser enganyós i perillós.

El Pere perd la gana i deixa anar que potser demà no vindrà, que se sent dèbil. No li dic res, que prengui la decisió que vulgui. S'ha de sentir bé per tirar amunt, i si no sent bones vibracions, és millor anar avall. Si pot baixar sol jo tiraré amunt; sinó, l'acompanyaré.

Passem una llarga nit en alçada, sorolls, tos, pixera nocturna, pixera matinera i per fi torna a brillar el sol a l'est. Ara el veiem força d'hora. Són les cinc del matí.

Dilluns 21 de maig, 2013

Soroll de fogonets, nervis i emoció. El Pere parla amb els italians. Li diuen que almenys ho intenti i la confiança aflora de nou. Un llarg te i ens tornem a equipar, roba i material.

El Marco ens apadrina a la seva tenda. Serem dues tendes: el Sergio i el Ngima en una, i l'altra tenda amb el Marco, el Pemba, el Pere i el Rusky. Del menjar se n'encarrega el Marco, doncs ja no ens queda res, només els dolços de la Carme per anar cap al cim i alguna barreta energètica. Portarem sac de dormir, màrfega, pala de neu i roba variada.

Em poso el mono de plomes, que pesa força, però és la seguretat de no quedar glaçat en alçada. Mengem alguna galeta i la mirada ja es posa a la rampa: dura jornada ens espera.

No fa gens de vent. Avui hauria estat un bon dia de cim, però nosaltres tot just anem al C4. Veig marxar el Sergio pendent amunt i el segueixo. El Pere va més tranquil i es queda en el segon grup.

Davant anem el Sergio, el Ngima, que porta un piano de motxilla, i jo. Els occidentals obrim el camí. Primer anem direcció al coll Nord i quan arribem als 7.000 m fem una llarga travessa ascendent direcció a la rampa. Passem de la ruta de cordes fixes que posen a la tardor: és força més dreta i perillosa. Veiem que el Sergio Martini i el seu xerpa, el Kami, decideixen tirar avall. No es volen exposar a una baixada sense cordes fixes.

Nosaltres, lentament, molt lentament, anem guanyant metre rere metre, és una feina dura, a vegades s'enfonsa la neu, a vegades és ben dura.

Al costat del Sergio em sento tranquil. La seva presencia i sobretot la seva experiència em fan treballar tranquil. Passem uns seracs i encarem la pujada directa. Ara a sobre nostre hi ha enormes masses de gel penjades de dalt del plató, un gel blau que brilla increïblement amb el sol. Fa força basarda però hem de passar per aquí. Em sento venut, doncs aquí la velocitat per esquivar un allau seria molt minsa i estem exposats al que pugui baixar.

Tot i així guanyem alçada constantment i rere nostre la planícia tibetana apareix: desenes de cims acolorits, rogencs i ataronjats i alguna muntanya amb glaceres que treu el nas llunyana. La part del Nepal és plena de cims nevats, muntanyes gegants i glaceres altives. Els Himàlaies, com diu el Pere, no paren quiets, estan en constant moviment: gel, neu, aigua, rocs, terra, tot va movent-se, a vegades fent força soroll, a vegades sense que ningú se'n adoni. Aquest paisatge no deixa de canviar, de formar-se i reformar-se …

Uau! ja som a 7.300 m, sota un serac protector de la gran barrera. Assegut sobre la motxilla apuro el beure de l'ampolla; al costat, el Sergio i el Ngima; sota nostre, el món dels terrenals. Uau! com costa tot aquí, però quina sensació de plenitud. Això comença a semblar un experiència viscuda des de molts punts, interna, externa i força espiritual.

El Pere va venint. Se'l veu bé aquí, entre el cel i la terra. Sota seu el Pemba i el Marco, i més avall tota l'enorme massa glaçada del cim, gel i més gel.

Ara ve un tram força dret. El Sergio decideix treure el cordino per encarar la pala, l'asseguro amb un cargol de gel i obre una traça fins a una part força gelada. Pugem el Ngima i després jo i continuem obrint el camí. Ell no es fia de les petites plaques de neu que hi poden haver aquí.

Els últims trams els fem sense el cordino tot i que en arribar a la zona final, on s'aplana el pendent, apareix un gel blau, trencadís i on costa caminar bé.

A uns metres el Ngima m'assenyala una cosa vermella. Em diu: "Este es un japonés que murió el 2010". Me'l miro rient i li dic que no m'ho crec.

Passo davant i pel costat d'aquest estrany embalum. I sí, apareixen unes costelles nues i la forma de mig cos humà enganxada al gel blavós, soldat a la muntanya per sempre. Un calfred em recorre el cos. Falta oxigen i el primer que et saluda a 7.450m és el cos d'un pobre japonès que s'han menjat els corbs. Molt, molt real.

Agafats a cordes fixes velles ens acostem a una part treballada contínuament pel vent. Hi ha petits bonys que són les restes de tendes, màrfegues, gas, guants… totes les restes d'un campament que contínuament es modifica. A la tardor, l'afluència de gent i de calers fa que es deixi el material esperant que la natura el faci desaparèixer. Realment és una realitat força dura.

Amb el Sergio i el Ngima ens abracem. Ja som al C4, a 7.450 m. Fa un xic de vent, molt poc, i al nostre voltant hi ha restes de tendes, un turó rocallós al fons i sobretot gel i més gel blau, dur i malparit com una mala cosa. No accepta ni cargols de gel quan volem muntar la tenda del Sergio.

Els ajudo metre arriba el Pere. Aquí si que costa fer gaires moviments seguits, i a cada moviment li venen desenes de respiracions, a vegades inclús m'haig d'asseure per recuperar. El cim queda rere el turó que tenim davant, ja el veurem demà.

El Pere arriba esgotat, es va recuperant mentre assimila el gran tron on ha arribat. El Pemba arriba i em demana ajuda per muntar la tenda. L'ajudo com puc, doncs xafar la neu amb els peus ja és un patiment, agafar la pala és un esforç terrible, però bé, poc a poc.

El Marco arriba esbufegant, mig derrotat, com sempre, però el tio està molt fort i sap el que es fa. Només fa deu dies que va arribar i està aquí dalt amb nosaltres, que portem 50 dies a la muntanya. Sembla que la lògica de l'aclimatació funciona diferent per a tots.

Per fi les dues tendes reposen al plató. El vent és força mansoi. Es veuen els Annapurnes i el Dhaulagiri, a part de cims i més cims que ens envolten. La vall queda enfosquida per la llunyania i al fons es pot veure gran part de la planícia tibetana, una imatge que quedarà gravada per sempre dins nostre.

Ja som dins la tenda, els xerpes han anat a posar un xic de corda al primer tram de pujada, corda reciclada que han trobat al C4. Nosaltres fonem neu i mengem un xic. Poques paraules ressonen dins la tenda. Aquí tot cansa i s'han de guardar energies.

Els xerpes tornen, i ja dins les nostres naus espacials a 7.450 m intentem passar les hores com podem. Arriba la posta de sol, el mar de núvols sota nostre i la previsió d'un demà força tranquil: el nostre dia de cim.

La nit es fa llarga, molt de moviment, estic atrapat entre el Pemba i el Pere, costa respirar, costa descansar… El Marco i el Pemba prenen una aspirina; ara s'ajeuen de nou…. M'adono de tot el que passa, doncs no puc deixar d'estar alerta. Tot és massa nou, tot és massa perillós aquí dalt, som tant vulnerable, som trossets d'il·lusió amb cames.

Dimarts 22 de maig 2013

Les hores van passant. A les quatre, amunt -hem quedat. Però allà a les dues comença a ventar i es va deixant sentir amb força. La lona de la tenda la pateix i se la treu de sobre com pot. Quan sona el despertador, el Marco diu que esperem a les sis. Començo a pensar que no sortirem, però mantinc l'optimisme pensant que fora la tenda el vent no és tant fort com sembla.

Arriben les sis del mati. Des de l'altra tenda em fan senyals. El Ngima diu que la cosa esta fotuda, que potser millor baixar. La decisió es posa davant nostre. El Marco diu que podem esperar un dia més, però aquesta decisió no la volem ni pensar...o sí. El cap s'enterboleix, el vent bufa molt fort, l'última part del cim està gelada, cristal·lina. Què fem, què fem ??????

Al final, la precaució ens envaeix. El Marco ja s'ha tret del cap quedar-se un dia més. Tothom esta d'acord a baixar. Fa mal, molt de mal, estar tant a prop i haver de tirar enrere, però ho assimilo amb resignació. M'hauria agradat provar de fer el cim.

Amb el Pere ens escapem més amunt. Entre rafegues de vent i el gel blavós, pugem uns metres amunt...i per fi apareix Itaca, per fi veiem el cim pel qual hem estat lluitant tants dies, amagat, rere la punta rocosa, amagat sempre rere núvols i vent…llunyà però proper al mateix temps. Em crida, em demana que no me'n vagi. Me'l miro, trist i alegre al mateix temps, mantenim una conversa interna. Li dic que l'estimo i que si puc tornaré algun dia, a dir-li lo bonic que és, a dir-li que encara que no l'he acariciat, l'he sentit molt a prop, i que la màgia de la muntanya m'ha transmès tot el que jo havia d'aprendre.

Però ploro; ploro perquè volia compartir amb el Pere uns instants al cim, perquè hem estat treballant molt durament, molts i molts dies, moltes nits … per passar uns instants asseguts i absorbint la grandiositat d'aquest planeta salvatge...

Ens fem fotos. El sol brilla fort, el vent i els cristalls ens reboten al cos, el gel espetega blavós, i al fons el cim, nevat, gelat, rocallós als costats, ens diu adéu, ens demana que ens protegim.

Tenim les mans glaçades, baixem corrents al C4. Els Annapurnes i el Dhaulagiri tenen nuvolades a les seves faldes però tots els cims ens saluden, saben del nostre esforç i ens han vingut a acomiadar.

Ajudem a desmuntar les tendes. Els italians ja s'estan preparant per baixar. Són les set del mati i ens queda un dia molt llarg, molt llarg. Costa molt deixar aquest lloc. Tants i tants cops somiant estar aquí i ara hem de marxar. Per què???? Per què?????

Sentiments i emocions es van barrejant i la vida i la seguretat de seguir somiant ens criden. Hem de baixar, baixar i respirar, respirar i fluir...

Entre cordes velles i algun punt de referencia anem perdent alçada, cadascú com pot, amb tots els sentits posats en la baixada, doncs sabem de sobra que els accidents venen ara, quan sembla haver acabat l'esforç. Ara és quan el cos i la ment es relaxen.

M'agrada veure que em trobo en perfecte estat per estar sobre els 7.000 m i perdo alçada ràpidament, seguint els passos d'ahir. El món dels vius ens crida i ara l'únic cim és el d'arribar al camp base.

Passo la rampa empinada, amb compte. L'alçada és considerable. Un a un tots els puntets de colors anem baixant, al nostre ritme. Costa molt baixar, cansa molt perquè el pendent és fort i els turmells treballen forçats. De tant en tant paro i m'assec al pendent gaudint del món al que m'acosto, ple d'oxigen, de boscos, de gent amb qui compartir els somnis.

Rere meu queda el desig de tornar, d'acostar-me més al cim, i si es pot, de viure uns instants amb ell, punt privilegiat entre cel i terra, proper a l'univers que ens guia.

Arribo al C3, i desmunto la tenda. Cada cop tot és més dur. Estic molt cansat, però no es pot deixar aquí, hem de perdre més alçada. M'ajunto una estona amb el Pere, i seguim baixant, si podem fins al C1. Pel camí ens trobem els xerpes francesos. Molt amablement ens donen suc i menjar i ens alegren el penós descens que ens espera.

Després del C2, direcció al C1. Tot s'ha modificat en pocs dies: han caigut seracs, s'han obert esquerdes. Sembla que la muntanya es vol quedar amb nosaltres. Però poc a poc arribem al C1, desfets però encara amb ganes de seguir baixant. Amb el fogonet fonem neu i bevem amb abundància, però avui volem arribar al camp base, així que després de descansar deixem la tenda muntada amb material, i carregats com rucs seguim baixant, per una neu força tova. Aviat seran les sis de la tarda, esperem arribar a l'hora de sopar.

El canvi de paisatge en quatre dies és grandiós: el desglaç ha començat, s'han format rius per tota la muntanya, aflora la pedra per molts llocs, i arribant al camp base un riu el travessa pel mig. Inclús la tenda del Pere ha estat traslladada perquè al seu lloc hi ha un llac.

Al camp base només hi ha cuiners i el Martini que demà marxa. Tots ens saluden i ens fan bromes, i sobretot ens fan un sopar de collons que fa oblidar totes les penúries de la baixada. Ens atipem força, bevem molt i quan ja és ben fosc anem a les nostres coves respectives.

El dia següent és de descans. Amb els italians que ja han arribat fem un dinar de pasta i pollastre… I bé, molt menjar que el Marco portava i li sobrarà. És un festival  que aprofitem, mentre el Manaslu ens saluda, ventós al cim però clar i net, brillant amb una força terrible... el nostre Manaslu.

Els francesos acaben la seva feina. No han pogut trobar el Gregori. És molt difícil trobar un petit cos humà enmig de tanta i tanta neu i gel, però ho han intentat. En Gregori seguirà pertanyent als Himàlaies, al Manaslu. I el seu esperit es posarà sobre els alpinistes que vindran a cercar el seu cim, com sempre ha estat i serà.

Hem creat un lligam molt bonic amb la gent amb qui hem compartit la muntanya. Amb els xerpes a vegades ha estat dur però són una gent molt potent, molt agraïda i sobretot orgullosa del seu poble, que viurà sempre als peus dels Himàlaies. Els de Singapur han estat un parell de personatges força curiosos, però hem intentat que se sentissin del grup i que junts intentéssim fer el cim.

Això si, amb el Marco Zaffa, el Sergio de Leo, el Marco i el Sergio Martini ens hem entès molt bé. Es nota que som mediterranis i sobretot que volíem compartir una bonica experiència junts. Han estat uns professors de primera, hem après molt dels Himàlaies. De fer cims ja en sabíem: als Pirineus, Alps i Andes, però aquí, als Himàlaies hi ha molt per fer, molt per aprendre i sobretot molt per compartir.

Amb el grup de francesos, tot i arribar tard, també hem fet lligams, hem conegut l'Anselm Bou i el seu fill Cristopher, de Chamonix. Vaja, busqueu al google i veureu qui són, jejeje.

I també hem conegut el Gerard, el pare del Greg, el noi que va perdre la vida a l'allau de la tardor passada. Ell ens ha ensenyat com un pare ha encaixat la pèrdua d'un fill. Contínuament ens deia que el Greg vivia per a la muntanya i ara hi viuria per sempre. Gràcies Gerard, que la llum il·lumini el teu camí, des de les muntanyes.

I res, agrair des del cor, des del més profund del que sóc, a totes i tots vosaltres, que dia rere dia teníeu un pensament positiu cap a nosaltres. No és fàcil aguantar 50 dies en un lloc, mantenint la il·lusió i la força per tirar amunt. Quan la muntanya se'ns amagava, la vostra empenta ens donava oxigen i ales per seguir somiant i aguantant la duresa del clima.

Realment crec en aquesta força invisible que vàreu transmetre'ns. Ho sentíem molt fort, perquè la distancia és tan sols un petit obstacle quan hi ha tant d'amor i pensaments positius. Hem rebut tant de vosaltres que ja podem dir que som una part vostra i que vosaltres sou una part nostra.

Tan sols per això jo faig muntanya, o visc a la natura, o busco en ella les respostes per arribar a il·luminar el meu cor i el meu entorn. Crec en les persones, en el seu cor, en que la veritat del nostre camí està entre rius i boscos, entre el vent i les grans parets gelades. Nosaltres hem set i serem una part d'aquest planeta salvatge. Només hem d'anar fluint i com una papallona voleiar sense pressió, deixant-nos portar per la brisa matinera, pels primers raigs de sol que escalfen la pell i el cor.

La natura és el camí, millor no posar-hi obstacles, i tancar els ulls !!!!!

A totes i tots, una sincera estima des del meu cor al vostre. No tinc res més per donar però si puc us ho donaré tot. OM MANI PADME HUM  !!!

Rusky

El diumenge 12 de maig vam fer el primer intent de cim. Des de 6.800,  CIII, volíem remuntar els 1.400 m fins al punt més alt del Manaslu, però una tempesta de neu i vent no ens va deixar fer ni un metre. Amb prou feines vam poder baixar al CII, aquest n'és el relat:

8 de maig

Avui és un dia especial. Per primera vegada sortim del camp base amb la intenció de fer cim. Totes les prediccions meteorològiques indiquen que hi ha una finestra de bon temps entre el 9 i el 13 de maig, així que, juntament amb els italians, sortim amb l'estratègia al cap de fer tan sols 3 camps: CI 5.750m, CII 6.450m i CIII a 6.800m nosaltres; ells a 7.100 m.

El dia s'ha llevat preciós, el cel és blau intens, no fa vent i hi ha pocs núvols. L'únic problema és la neu acumulada i que s'ha d'obrir traça fins al CI, però som uns quants i ens ho anem tornant. En total som 7: 3 italians, 2 sherpes i 2 catalans. Els sherpes dels de Singapur, el grup més nombrós, també havien de sortir avui perquè han de posar corda fixa entre el CIII i el CIV pels seus clients. Però estranyament es queden al camp base. Amb 3 horetes arribem al CI i el primer que ens toca fer és desenterrar la tenda. Ha nevat molt i la tenim sota mig metre de neu. Sort que la vam deixar desmuntada perquè si no, l'haguéssim trobat aixafada pel pes de la neu. Un cop muntada comencem el ritual de fondre neu i preparar alguna cosa per menjar: una sopa de tomàquet i uns nuddles xinesos. Abans que enfosqueixi ja estem a dins el sac apunt de tancar els ulls amb el pensament que queden tan sols dues nits per tocar el cel amb els dits.

9 de maig

A les 6 ja tenim el fogonet en marxa. Preparem un te calent i mengem quatre galetes. Avui ens posem per primera vegada el mono de plomes: un groc i l'altre blau. Semblem dos Teletubbies. Mentre ens vestim, veiem arribar a tres sherpes dels de Singapur i en Pemba, un altre sherpa dels italians. No hi ha núvols en alçada, tan sols boira a la vall i fa vent dalt del cim. Aquí hi ha tres climes: el de la vall, mitja muntanya i alta muntanya. És de difícil predicció. La jornada serà dura. Cal remuntar uns 700m fins al CII i hi ha molta neu acumulada. Els sherpes de Singapur sembla que no volen col·laborar a obrir traça perquè s'entretenen a la tenda. Així doncs comencem a caminar els tres sherpes i nosaltres. Els italians també s'endarrereixen però venen els seus sherpes a ajudar-nos a obrir traça. Nosaltres som els únics del camp base que no tenim sherpes. El tram del CI al CII ja ens és conegut. Aquest serà el tercer cop que el fem i l'hem ajudat a equipar. Hi ha força corda fixa perquè hi ha molts trams verticals, cal remuntar algun serac i s'han de salvar algunes esquerdes visibles i d'altres invisibles. És un tram delicat en el que cal anar amb compte. Avancem lentament, obrim traça amb neu fins als genolls. Les cordes estan enterrades i triguem una bona estona a trobar-les. El sol escalfa de valent, el desgast és considerable. Fa molta calor. Portem el mono obert, amb la part de dalt penjant per darrera. A mig camí veiem que els sherpes de Singapur tot just surten del CI i estem convençuts que ho fan per no haver d'obrir traça. Això provoca tensió i comentaris de malestar entre el grup que som perquè vam fer una reunió al camp base on vam acordar que tothom col·laboraria. Un dels italians, emprenyat, decideix tirar avall. Els altres dos s'ho pensen, però nosaltres decidim tirar amunt sense dubtar-ho, obrint traça si convé, i és el que fem. A les 5 arribem al CII, 8 hores després, esgotats. Quan arriben els sherpes de Singapur els recriminem a crits la seva actitud. Ens posen mil excuses per no haver obert traça. Al final ens calmem tots i iniciem el ritual de desenterrar la tenda altre cop, que tenim sota mig metre de neu. Fem la plataforma i la muntem. La tenda dels italians ha quedat destrossada pel pes de la neu. No la van desmuntar. Per fi ens podem estirar i reposar. A aquesta alçada tot costa. Fonem neu i bevem molt perquè és important hidratar-se. 

Els italians i els de Singapur troben un missatge que diu que farà més bon temps el dia 12. Nosaltres també. Així doncs, a contracor, decidim canviar el dia de l'intent de cim. No ens agrada perquè tenim poc menjar i l'alçada desgasta molt.

El dia es va acabant. Ja ho tenim tot fet quan es fa fosc. Tanquem els ulls i intentem dormir com podem. No és fàcil adormir-se a 6.500m. Ho fem a estones. Escalfats pels sacs Rab, no tenim fred. Són més els nervis i els bonys que tenim sota la màrfega. 

10 de maig

Avui estarem tot el dia al CII. Fa un dia preciós, sense vent, sense núvols, i maleïm estar parats sense pujar. Les vistes són espectaculars, veiem l'altiplà tibetà al fons i desenes de muntanyes de les que no en sabem el nom. Un italià ens mostra el Shisha Pagma. També serà un dia dur perquè haurem de passar moltes hores a la tenda, i amb el sol amunt és un forn. Passem l'estona en calçotets donant voltes sobre els sacs. El temps sembla que no corri. A la tarda comença a fer vent i a les 5 ja preparem el sopar: unes mandonguilles liofilitzades preparades pel xef Paco Pérez! Estan boníssimes! Contemplem la posta de sol. Els seus rajos tenyeixen de diferents tonalitats els núvols baixos de la vall; també el cim del Manaslu i els cims del voltant. Sentim la immensitat de l'Himàlaia. La vista arriba molt lluny. Quan es fa fosc continuem estirats com quan era de dia. Ja pots dir: me'n vaig a dormir. Costa dormir per tot plegat i no parem de donar voltes dins el sac intentant trobar aquella postura ideal que, sense que se t'adormi cap extremitat, et permeti entrar al regne dels somnis.

11 de maig

Per fi ja és de dia. A les 5 ja remenem el fogonet. Mengem quatre galetes i ens vestim. Hi ha molta activitat. Els sherpes de Singapur, avui sí, obren traça i surten amb la intenció d'equipar del CIII al CIV. Nosaltres no necessitem aquesta corda doncs volen fer una variant per esquivar tota la part de seracs que han d'equipar. Sortim del CII i anem remuntant lentament el pendent doncs es nota la falta d'oxigen. I avui anem més carregats que mai: tenda, sacs, fogonet, menjar, gas i les càmeres de fotos i vídeo. El tram fins al CIII és molt directe i empinat. La neu és tova, altra cop fins als genolls. El cor està tota l'estona accelerat. Fem deu passes i hem de parar per respirar. Cal passar alguna esquerda delicada i remuntar algun tram completament vertical. Triguem dues hores a fer els 300m de desnivell fins al CIII. Posem la tenda sota un serac immens i sobre una esquerda d'uns set metres de profunditat. La boira va entrant. Els italians reposen uns minuts i continuen amunt. Volen arribar fins als 7.100m. Aquí nosaltres ens sentim més segurs, a 6.800m però tenim més metres fins al cim. Confiem però que el nostre estat físic i psíquic ens permeti fer tant desnivell. Fem una plataforma com podem i penosament muntem la tenda. Tot costa molt i el cervell no carbura gaire bé. Per fi acabem i ens instal·lem. Fonem neu. El vent cada vegada és més fort i comença a nevar. No és ni migdia. Fortes ràfegues de vent colpegen la tenda. La neu espetega amb força. Tot i així, els ulls ens brillen d'emoció. Estem al CIII i demà intentarem cim. Rebem missatges de suport. Sabem que molta gent que ens estima ens segueix i això ens omple d'energia. Sabem que demà no estarem sols pujant la muntanya. Són moltes hores i serà dur. Però els ànims de la gent ens ajudaran a cada pas. Ens sentim molt emocionats. L'energia i el neguit es barregen a parts iguals als nostres caps. Però el vent de moment no para.

El pla és llevar-nos a les 11 de la nit i començar a caminar a les 12, intentar arribar al cim com a màxim a les 2 de la tarda i tornar a baixar al CIII. 1.400m de desnivell en 14 hores. Mengem els últims nuddles xinesos. Ja no ens queda menjar. Només el de cim: un kit kat i els caramels de la Carme.

A les 7 neva molt fort i comencem a sentir algun tro però bastant lluny. Ens posem el mono de plomes per tenir menys feina a les 11 de la nit i preparem les coses que ens emportarem amunt. Marxarem sense motxilla i ens ho posarem tot a les butxaques del mono: 1,5 l d'aigua, menjar, banderoles, càmeres, guants de recanvi, frontal, crema solar, ulleres, gorro, buf, i a part: l'arnés, grampons, piolet i el pal.

Els trons cada vegada són més a prop. Neva amb força. La tenda es mou virulentament per culpa del vent. Tenim la tempesta a sobre. El llamp i el tro ja van junts. Sembla que el cel s'esquerdi. Hi ha un llamp cada dos minuts, il·lumina el nostres rostres. Esperem en silenci. La situació imposa molt de respecte. Pensem en els italians i en com de malament ho deuen estar passant a mitja rampa. Un llamp, un tro, vent, neu. Impossible dormir. I encara falten 3 hores per les 11. Els minuts passen lentament, com la tempesta. A les 11 sona el despertador, però no hem dormit ni un minut. Obrim la porta de la tenda i trobem mig metre de neu i continua nevant. Hem de sortir amb la pala a treure neu si no volem quedar completament colgats. Està clar que no podem tirar amunt. Decidim doncs el contrari, marxar avall tant aviat com puguem perquè això és una trampa mortal. A les 3 hem de tornar a sortir a treure neu acumulada. Les ràfegues de vent aixequen neu i no deixen respirar, no queda més remei que arraulir-se per poder agafar aire. El neguit no ens deixa dormir, però hem d'esperar que es faci de dia per intentar sortir d'aquí. A les 5 ens comencem a preparar, posem tot el necessari a la motxilla. Hi ha tanta neu acumulada que costa respirar dins la tenda; això provoca encara més maldecap. Sortim a fora, pleguem la tenda com podem. La deixem aquí enterrada per quan tornem a pujar. La boira ens envolta, tot és blanc, no es veu el camí, però ho hem d'intentar. És la decisió menys dolenta, aquí ja no hi tenim res a fer, hem de fugir. Altra cop notem la força de la natura i el vulnerables que som. L'Himàlaia és preciós però molt salvatge. Avui la muntanya no tenia ganes que l'escalessin i ens ho ha demostrat. El cim no és important per a nosaltres ara mateix, sinó trobar el rumb cap al CII. No es veu res. Intuïtivament prenem una direcció enmig d'aquest espai blanc i infinit. Sabem que ens la juguem, no ens podem perdre. Hi ha risc d'allaus i està ple d'esquerdes. Mentalment anem imaginant el camí per on passem, tot i que només és el segon cop que passem per aquí. Per fi trobem l'esquerda gran, això vol dir que anem bé, estem a mig camí, però la neu dissimula el pas. Posem un peu, l'altre i fem un saltiró. Altre cop el cel i la terra són blancs. Sense ulleres la neu colpeja els ulls, i amb ulleres no es veu res. Anem massa cap a l'esquerra, el pendent de cop és molt vertical. Es trenquen plaques de neu, provoquem esquerdes al nostre voltant, també algun petit allau. La neu baixa amb nosaltres, no veiem res, els nervis van per dins, hem de sortir d'aquesta com puguem. Corregim el rumb i anem més a la dreta, la boira s'aixeca un instant i per fi veiem les tendes del CII. Respirem alleujats i en pocs minuts hi som. Però falta una tenda dels italians; els sherpes dels de Singapur que estan al CII ens expliquen que el vent se l'ha emportat amb totes les coses dins. Descansem deu minuts i continuem, volem arribar al camp base. El vent aquí no bufa amb tanta força i la boira es va aixecant. Ara la dificultat és el tou de neu que hi ha acumulat fins al camp base, i que ens tocarà obrir. Estem fosos, amb set i gana. Encara no hem menjat res. Baixem com ànimes en pena amb neu fins els genolls, superant alguns trams verticals i un parell de ràpels, però el CI no arriba mai. Hem d'anar parant tot sovint. Els últims metres costen molt però per fi arribem al CI. Deixem el material, el mono de plomes, l'arnés, grampons, piolet, i sense entretenir-nos gaire per no caure rendits dins la tenda, marxem al camp base. Recuperem una mica les forces pel fet de portar menys pes, però sobretot pel fet de perdre alçada i poder respirar més oxigen. Ja no neva, tan sols una mica de boira. Amb bon ritme, feliços i emocionats, per fi arribem al camp base. Ens sentim com arribar a casa, com si fos el paradís. Ens abracem amb els cuiners, en Deng i en Jambu, i els expliquem com ha anat mentre ens cuinen un gran dalvat que engolim en un instant. Bevem i bevem i tips ens estirem a la tenda mentre pensem en tot el que ha passat. Sembla que la muntanya encara no està apunt, però així és la natura. Totes les prediccions indicaven que el 12 era el dia perfecte i hi ha hagut una sorpresa en forma de tempesta. Una lliçó i una experiència que esperem que ens serveixi per altres intents, perquè la nostra idea és descansar, recuperar forces i tornar-ho a intentar. Després de 40 dies encara no hem perdut la il·lusió d'enfilar-nos dalt del cim. El somni continua més viu que mai, i tenim tot un poble al darrera que ens ajuda a continuar somiant.