DOCUMENTAL

Dades del projecte

Títol provisional: Els homes que volien pujar una muntanya de més de 8.000 metres
Empresa productora: Abyssinia Films S.L.
Guió i Direcció: Pere Herms
Cap d'expedició: Raül Coromines
Gènere: Documental
Durada del film: 60 minuts
Localitzacions: Katmandú, Serralada de l'Himàlaia, Manaslu


Storyline

Aquesta és la historia d'en Raül i en Pere, un alpinista i un cineasta units per un somni comú: pujar per primera vegada a una muntanya de més de 8.000m. Durant mesos, cineasta i alpinista es desplacen a la recerca d'experiències vitals per l'Himàlaia per acabar ascendint la vuitena muntanya més alta del món, el Manaslu de 8.163m.


Sinopsi

Diari filmat d'un cineasta que acompanya a un alpinista en un viatge per la serralada de l'Himàlaia.

Durant mesos, cineasta i alpinista comparteixen l'experiència de posar-se al límit recorrent territori i escalant varies muntanyes per acabar amb l'ascensió, sense oxigen i a l'estil alpí*, a la vuitena muntanya més alta del món, el Manaslu de 8.163m. Es tracta de la seva primera ascensió a una muntanya de més de 8.000 metres.

Viatgen únicament amb les motxilles i són autosuficients. Els primers mesos els dediquen a l'aclimatació tant física com mental. Es desplacen pel vast territori a la recerca d'experiències vitals. Caminen per glaceres, rius i valls. Pugen algunes muntanyes de cinc-mil i sis-mil metres. S'aturen als pobles, busquen el contacte amb els locals. Conversen, observen, comparteixen. A les nits dormen alternant bivacs, cabanyes, poblets o la tenda de campanya. Cuinen amb un fogonet de gas. Un cop aclimatats, pugen al Manaslu.

Alpinista i cineasta es submergeixen en la seva pròpia realitat alpinística i cinematogràfica per teixir una experiència que va molt més enllà d'una simple transició geogràfica. Efectivament, per ambdós personatges les muntanyes signifiquen molt més que espais on posar al límit les seves capacitats físiques i mentals. Són espais de llibertat, reflexió i creixement personal a través del contacte amb la natura.

La intenció del cineasta és doble: per una banda narrar en forma de dietari l'evolució de l'expedició i per l'altra, absorbir els sentiments personals i col·lectius que es deriven durant el viatge per establir un discurs narratiu íntim i reflexiu.

Ambdós personatges han cultivat al llarg de la seva trajectòria personal un amor incondicional a la natura, especialment a les muntanyes i aquest és, precisament, el motor que els impulsa a realitzar aquest projecte i l'ànima del documental.

Massa sovint es simplifica l'alpinisme com l'èxit o el fracàs en la conseqüència d'un repte i se'n destaca sobretot la fortalesa física dels participants, obviant aspectes tant importants com la relació home-natura, els sentiments i les emocions a la muntanya, el compromís i la solidaritat amb el company de cordada o l'aprenentatge personal que suposa afrontar un repte d'aquestes característiques. En aquest sentit, es tracta d'un film més emocional que alpinístic. 

Així doncs, si bé el film relata les vivències i aventures dels expedicionaris, no eludeix les qüestions més profundes i transcendentals que s'amaguen darrera de la necessitat espiritual i indefugible de vagar per les muntanyes.

*Estil alpí: l'alpinista puja la muntanya sense l'ajuda de sherpes, sense muntar camps d'alçada i de manera totalment autosuficient, transportant tot el material necessari per fer cim: menjar, vestimenta, equip tècnic, etc Està considerada com la manera més pura de pujar una muntanya. Aquest estil es va convertir en model l'any 1978 quan Reinhold Messner i Peter Habeler van assolir l'Everest. Des d'aleshores que nombrosos alpinistes han assolit el cim emprant aquest estil.




Tractament

Aquest documental és un diari filmat sobre una expedició a la serralada de l'Himàlaia i per tant una crònica de viatge. L'expedició està formada per dos integrants: un cineasta i un alpinista. Ells són els que sostenen el pes de l'acció i aquesta es configura segons la pròpia evolució del viatge. L'estructura narrativa, però, no ve determinada per la consecució o no del cim si no que son les vivències i reflexions dels personatges les que teixeixen el fil argumental del film.

Els dos personatges, però, s'integren dins la trama narrativa de diferent manera: l'alpinista és el personatge visible i el que exterioritza les sensacions més espontànies. El cineasta, en constant fora de camp, és qui filma, relata el viatge i expressa les seves reflexions a través d'una veu en off en primera persona afegida en postproducció. Alpinista i cineasta fa anys que es coneixen, han nascut i crescut al mateix poble.

Ambdós interactuen entre ells i l'entorn, aprofundeixen les qüestions més elementals mitjançant constants diàlegs, però és el cineasta qui s'apropa i s'allunya de la pròpia realitat filmada per traçar el discurs narratiu i visual desitjat.

En aquest sentit, el cineasta estableix la trama narrativa a partir de dues mirades: una d'externa i una altra d'interna. A través de la primera observa i enregistra les vivències del dia a dia de l'expedició, la seva interacció amb personatges locals i alpinistes així com els diàlegs entre ells. Per aquesta mirada, l’estil de filmació, càmera en mà, segueix l'estètica del cinema directe. La càmera pren moviment i adopta en molts moments l'estètica de vídeo familiar, tant en l'estil com en el contingut. 

Però en molt moments, el cineasta s'emmiralla en la realitat viscuda per embarcar-se en la reflexió personal, dotant així el film d'un discurs més íntim i personal. Aquesta és la mirada interna. Llavors, la imatge es calma i s'enregistra l'entorn mitjançant plans estàtics, que representen una finestra a través de la qual l'espectador observa i explora les emocions dels personatges. En aquest tipus d'imatge pren importància l'enquadrament, la llum i el pas del temps, en un intent d'establir un diàleg visual amb la natura. És a partir d'aquesta mirada que el cineasta construeix el discurs visual del film.

S'utilitzen dos tipus de càmera: una càmera digital HD de dimensions reduïdes i una mini-càmera que el cineasta portarà al casc i que utilitzarà tant sols durant les ascensions a les muntanyes.

Les dues càmeres, que mantenen sempre una visió subjectiva (sense autoretrats), son una prolongació dels sentits del cineasta i testimonis inseparable durant tot el recorregut.


1 comentari:

  1. El 1978 Messner i Habeler van pujar l'Everest sense oxígen, però dins d'una expedició austríaca clàssica de 13 membres, molts sherpes i 4 camps d'alçada. Per tant, no va ser en estil alpí.
    Per considerar una ascensió com estil alpí no n'hi ha prou en pujar sense sherpes: si hi ha camps d'alçada fixes i l'expedició dura 30 o 40 dies, ja no és estil alpí.
    Per això hi ha hagut a la història tan poques ascensions en estil alpí a un 8.000.
    La primera d'un 8.ooo en estil alpí va ser l'ascensió del Hidden peak o Gasherbrum I al Karakorum el 1975. Messner i Habeler sols, en 3 dies i muntant camps itinerants. Un altre exemple d'estil alpí pur va ser el de Nil Bohigas i Enric Lucas a la paret Sud de l'Annapurna el 1985.
    Us desitjo molta sort en el vostre projecte del Manaslu

    ResponSuprimeix