diumenge, 14 d’abril de 2013

Compàs d'espera

8 d'abril
Es lleva un dia preciós. El Masnaslu i els cims que ens envolten irradien amor. Esmorzem i preparem les motxilles, avui pujarem a 5.740m i muntarem el Camp I. Portem tenda, menjar, gas, fogonet i bambús. Avui el camí es fa més dur, el sol escalfa fort i la neu s'estova abans. Però metre a metre, bambú a bambú, anem guanyant alçada. Per darrere ens segueix el Norbu, porta estaques i corda fixe. Arribem al Coll Naike i remuntem l'últim pendent força vertical. Busquem i trobem un bon lloc per a la tenda. Cavem una plataforma i la muntem on podem, doncs ja fa estona que ens fueteja un vent molt fort i ens llença cristalls de neu. Posem tot el material dins la tenda i marxem pendent avall, aprofitant una corda fixa antiga. Trobem el material que ha deixat el Norbu i desfem la traça fins al Camp Base. Fem el té amb galetes i descansem a la tenda, i quan sortim a sopar veiem que la nevada és minsa. Sopem tranquils, demà pujarem a dormir al Camp I.
9 d'abril
Nit tranquil·la, matí assolellat. Esmorzem i carreguem les motxilles amb el material personal. El dia s'ha llevat amb uns núvols prims i allargassats: canvi de temps? Ja ho veurem. Sortim traça amunt, és la 4rta vegada que fem el camí. El cel es va omplint de molts núvols però el sol és fortíssim. Passat el coll Naike, amb el Norbu posem uns 100m de corda fixa, mengem una mica davant la tenda del CI i ell desapareix. Estem sols a la muntanya, fonem neu i riem com bojos: moments de follia. Però el dia es va tapant amb força i ens preocupa. Obrim traça fins a 5.950 m, demà continuarem si el clima ens deixa. Quan tornem a la tenda, amenaça de nevar, i més tard comença a ventar. El fogonet deixa de funcionar. Es comencen a tòrcer les coses. Durant tota la nit neva i venta, la neu pressiona la tenda i la situació comença a ser angoixant, sense cuina no tenim res a fer.
10 d'abril
Fa hores que no puc dormir, he sortit a treure neu amb la pala, no hi ha visibilitat i no para de nevar i ventar. El fogonet no ens funciona, la situació s'està tornant crítica. La decisió està presa. A les 8 para el vent, no es veu quasi res, boira i neu es barregen. Haurem de posar-hi tot el nostre esforç, control i orientació. Ho deixem tot aquí, suposem que la tenda quedarà colgada per la neu i sortim pendent avall. Neu fins els malucs, en qualsevol moment podem marxar avall amb ella. Trobem la corda fixa, avall. Arribem al coll Naike. No es veu res. Sort de les ulleres JULBO, si no estaríem ben perduts. A la llunyania veiem el primer bambú! descans i alegria. Un darrere l'altre, els anem trobant tots, estem cosint el camí de tornada. Els 4 dies pujant i baixant, i sobretot la col·locació dels bambús, ens han salvat. A les 10 del matí arribem al Camp Base. Els expliquem l'aventura i cansats endrapem un plat gegant de pasta que ens fa el Dendi; gràcies company. Passem el dia a la tenda, recuperant hores de son, rumiant i esperant que el clima no sigui tant dur amb nosaltres. A la tarda arriba el Jambu, l'ajudant de cuiner i el Ramesh, el portador. Ens porten una corda i el menjar del Paco Pérez!. Els ho agraïm de tot cor. També porten una bandera de "La Sportiva" i dues medalles budistes. Les envia el Kami Sherpa! són per protegir-nos en la nostra aventura al Manaslu. Moltes gràcies amics, bona nit.
11 d'abril
Ha nevat força durant la nit, però el matí es lleva amb pocs núvols. El Norbu, el Jambu i el Dendi estant preparant la puia, munten un llarg pal, oneja una bandera de la regió, cinc tires de banderoles d'oració i marxen en diferents direccions, protegint el campament. Fem una petita celebració als peus de la bandera, llancen arròs tres vegades, so so so!! Després, amb el Pere muntem la nostra puia avinyonenca: barregem 4 tires de banderoles budistes amb les senyeres catalanes que vàrem rebre del CE Avinyó, escrites i firmades per amics i família. En acabar m'emociono quan llegeixo els missatges, sentim tan propers al cor tots els vostres desitjos! Unes llàgrimes regalimen sota les ulleres, OM MANI PADME HUM.
Passem un dia força tranquil, neva i només sortim de la tenda per anar a menjar. És un dia de reflexió i meditació, sembla que hem arribat un pèl d'hora a la muntanya, el clima és molt canviant. Quan sortim de sopar veiem brillar les estrelles al cel, a veure què ens espera demà. NAMASTÉ. 
12 d'abril
Dia espectacular, cel blau, allaus per tots costats. Ens rentem i el Pere s'afaita i tot. Aprofitem el sol per carregar bateries i escalfar el cor. Necessitem que arribi més gent, si no és impossible que els dos sols obrim tanta traça. Pujo fins als 5.000 m, però és un desgast gegant, a més uns núvols allargassats estan poblant el cel. A la tarda, nevada. La vida de Camp base és bonica, però crema les neurones; "paciència nois, ja tindreu la vostra oportunitat". Aprofitem per escriure, el Pere munta un vídeo perquè tots pugueu veure el santuari on estem 'meditant'. Sol, soroll de culleres, el dinar s'acosta, a occident es lleva el dia. BON DIA AMICS, US ESTIMEM DES DE LA LLUNYANIA!!

C1 a 5.750m

dijous, 11 d’abril de 2013

Primers dies al Manaslu

Del dia 1 d'abril fins el 3 d'abril estem a Samagaon, a l'hotel Manaslu. Estem arreglant temes burocràtics i temes de logística per pujar al camp base del Manaslu. Ens trobem que el dia és bastant bo però al migdia es tapa i comença a nevar. Hi ha molta més neu de la que ens pensàvem trobar i sobretot hi ha molta menys gent de la que ens pensàvem trobar. Estem sols. Aquets dies que estem a Samagaon hem pogut compartir amb diferents turistes que fan el treking del Manaslu i hem rebut molt bona energia per part seva: és una mica més d'aquella força que necessitarem per pujar al cim. Estem a 3.500m. Samagaon és un poble espectacular, preciós, ple de iacs, de l'espiritualitat budista, banderoles, colors i sobretot el Manaslu just davant nostre que ens deixa bocabadats 
Dijous 4 abril
Ens llevem a les 7. Seguim a Samagaon, a l'hotel Manaslu. El Jambu, uns dels cuiners, ve amb els portadors que pujaran el nostre equipatge al camp base. Nosaltres anem a esmorzar mentre ells ja surten de camí. Els seguim i els atrapem vora els 4.400 m. Fa un dia força clar i serè, però ja sabem que al migdia tot es tapa. Aquesta gent, els portadors, són d'admirar. Són petitons, van mal calçats, però es carreguen 30 kg a l'esquena i pugen fins on tu vulguis. I així ho fem; a l'últim tram anem junts, i arribem al camp base, a 4.850 m, al migdia. Estem sols, al Manaslu no hi ha ningú, només nosaltres i les nostres tendes. El camp base està format per una tenda-menjador, una tenda-cuina, les tendes personals i una tenda lavabo.
Des del camp base tenim unes vistes espectaculars de la cara sud del pic Naike i sobretot de la cara sud est del Manaslu: veiem el cim sud, però darrera seu hi ha el cim principal. Glaceres altives, un pilot d'esquerdes ens envolten, és realment natura salvatge. El cel al migdia ja s'està tapant, no ens deixa veure res, comença a fer fred. Els portadors, després de menjar una sopa, es disposen a baixar. Nosaltres comencem a preparar el nostre equipatge dins de la tenda personal que tenim. Realment tenir una tenda per a cadascun va molt bé, així podem escampar tot el material i tenir-lo sempre a la vista, cosa que ens anirà molt bé de cara a preparar-ho tot per pujar després a la muntanya. Ens fan una mica de berenar, doncs nosaltres tenim molta gana, però de seguida, a les 6:40 el Jambu i el Dandi, que són els nostres cuiners, tots dos sherpes, ens fan un sopar que ens atipa de mala manera: barreges constants de tot. Vaja, que anem a dormir inflats com porcs. El cel està ben tapat, ja comença a fer-se fosc i a dos quars de vuit ens disposem a anar a les tendes a dormir, doncs fa un fred que pela. Demà, com cada dia, suposem que es llevarà clar i serè.
Divendres 5 d'abril
Camp base del Manaslu, 4.830m. Només hi ha una expedició, de moment, la nostra: el Jambu i el Dandi, els cuiners, i el Pere i jo. Sembla que arribarà més gent, però aquí al Nepal de les noticies te n'has de creure la meitat. Ens preparen un esmorzar de forquilla i ganivet, mengem i ens atipem fort. Avui tenim ganes d'obrir traça, així que ens n'anirem cap amunt, a veure si podem encetar la via i trobar el camp I, tot i que sabem que a les muntanyes amb glacera les vies no són mai les mateixes i haurem d'improvisar. Havent esmorzat ens preparen una bosseta amb el dinar i sortim. Hem agafat uns 30 m de corda i també els aparells de rescat per a les esquerdes. Mentre anem marxant em giro i veig les 5 o 6 tendes, més les dues tendes grans menjador i cuina, i la petita del lavabo. Realment sembla un petit poblet enmig de l'Himàlaia, envoltat de neu i gel. Aquí encara sembla que siguem a l'hivern. Pugem fent zigues zagues per la muntanya, de tant en tant hi posem una vara de bambú per deixar el camí senyalitzat per a la tornada o per els possibles dies de boira. El camí no és gens fàcil però ens sorprèn que la neu és bastant forta i no ens enfonsem gaire.
Com poder descriure el que estem vivint: estem encetant la muntanya, tot és nou, la glacera està immaculada. No es veuen traces ni rastres de ningú, només la natura salvatge. Voregem esquerdes, voregem algun pendent fins que arribem als 5.400m. La boira ens tapa per complet les vistes, és impossible continuar, és arriscat, o sigui que plantem l'última vara de bambú i tornem enrere. Ja n'hi ha prou per avui. I entre la boira, xino-xano, arribem al camp base en una horeta. Al camp base ens esperen els nostres cuiners, en Jambu i en Dendi, però també hi han arribat uns altres expedicionaris: el Blado, un home d'Eslovàquia però que viu als Estats Units, i el Norbu Gombu, el seu sherpa personal que el pujarà al cim.
Mentre berenem el que ens han preparat els cuiners, els parlem excitats de la nostra arribada al camp I, ha estat molt bonic i molt emocionant. Després el clima s'ha tancat (ara comença a nevar i tot), ens fa ficar dins la tenda, on ens tanquem en els nostres pensaments i en les nostres cabòries. Sortim a les 6; a dos quarts de set ens tenen preparat el sopar. Sopem com reis, vora un camping gas que ens il·lumina les cares. Estem cansats però satisfets, estem vivint l'aventura que volíem, estem al Manaslu, estem sols, estem obrint via.
Dissabte 6 abril. Camp base del Manaslu 
Com sempre, el dia es lleva serè. A les 6:25 el sol pica les tendes i comença a escalfar el campament. És una bonica imatge, la del despertar de tota la gent d'aquí. Sonen les olles, comencen a escalfar i a fer l'esmorzar. A les 7 esmorzem. Avui, amb el Pere, si el clima ho permet, hem decidit arribar al camp I. Ja ho veurem. Sortim amb la bosseta del "pack lunch", seguim la traça d'ahir, el camí és molt més fàcil i el dia és millor, és un pèl més fred però no creixen nuvolades a les parets de les muntanyes. El Manaslu se'ns presenta radiant, grandiós, espectacular, s'acaben els adjectius quan al teu davant tens una muntanya com aquesta. Pas a pas guanyem alçada, en 2 horetes arribem als 5.400 i ens torna a tocar obrir traça, a inventar-nos el camí. La muntanya ens diu per on hem de passar, i de seguida arribem al coll Naike, aquí ens enfonsem fins als genolls, ens costa molt avançar. El sol és implacable. Ens cansa i ens crema el cap. Ara les vistes son increïbles. Veiem l'altra vall. Veiem el pic Larkia i la zona on passen els treckers que fan la volta al circuit del Manaslu. Damunt nostre s'alça un turó. Sembla que allà és on posarem el camp però ens hi acostem un xic més, tot i la dificultat de la neu. El dia continua molt bo, només un vent glaçat ens fueteja. Pugem un pendent però ens quedem quan trobem una corda fixa. Fins aquí hem arribat, estem a 5.700 m. A sobre o a sota d'aquesta corda fixa muntarem el campament I. És força altiu i ja és proper a la zona complexa de seracs que haurem d'anar esbrinant els dies següents, doncs si no arriba ningú haurem d'anar posant la corda nosaltres o potser ni en posarem. El dia segueix molt bo i en dues horetes ja som al camp base. Allí ens preparen un berenar i compartim l'experiència amb en Blado i amb en Norbu sherpa, doncs ell és qui millor coneix la muntanya i qui millor ens pot assessorar.
La sensació que tenim a l'estar al camp base és de molta estima per part de tothom. Ens alimenten i ens estimen força. Tot i així estem lluny de tot i de tothom. És un lloc on la ment divaga i divaga entre núvols i cims. Algun corb ve a veure si pot trobar alguna cosa per menjar. Apareixen papallones que pugen per corrents lents. És un lloc molt salvatge. La paret sud del pic Naike no para de desembocar allaus un darrera l'altre. És un espectacle digne d'admirar. A dos quarts de set tornem a sopar, tornem a encendre el camping gas i tornem a atipar-nos com llops. Si es porten tant bé amb nosaltres no arribarem mai al cim!
Avui, el dia acaba millor. Tot hi haver-hi boira no neva i no fa molt fred. Sembla que ha arribat un canvi de temps al Manaslu. Esperem que fongui força neu i que ens obri una mica el camí de pujada cap al camp II. Bona nit. Om mani padme hum.
Diumenge 7 abril. Camp base del Manaslu 
Avui hem decidit descansar, fa molts dies que caminem. Potser 11, potser 12 des que va començar el treking fins a 5.500m. Avui farem temes de campament però primer un bon esmorzar, que ens preparen el Dendi i el Jambu: per llepar-s'hi els dits. Fem una petita sobretaula i després anem a muntar cosetes a fora. Fa un dia espectacular, un cel blau intens. No hi ha núvols enlloc només el sol. El soroll que ens acompanya és el dels allaus de la cara sud del pic Naike. El Pere treu totes les plaques solars i les bateries doncs hem d'aprofitar tota aquesta energia que ens regala el dia. El Blado surt a caminar per la ruta nostra. El Pere té la càmera en mà i està voltant pel campament gravant escenes i situacions. Jo munto les tendes que tenim i els hi faig un manteniment que necessiten. El Pere munta l'altra després i li fem el mateix manteniment. El Jambu i el Dendi són dins la tenda; juguen a cartes a les seves estones lliures. El Blado arriba, són dos quarts de dotze. El dia continua essent serè i clar. De sobte un soroll grandiós: ha caigut un serac de la cara sud del Manaslu i s'emporta tot el que troba per davant. La visió és impressionant. A part del soroll dels allaus, també sonen les olles, això vol dir que aviat vindrà el dinar. Aquí al camp base la vida és molt tranquil·la: menjar, estirar-se, preparar coses, escriure o meditar. Són moments en els que hem d'aprofitar la relaxació i l'alçada, doncs aquí ens atipem força i podem fer el que volem. S'alcen núvols pel vessant sud que ens tapen la serralada del Ganesh. Comencen a venir però semblen inofensius doncs el sol espetega amb força i fa caure allaus per tot arreu. Dinem amb la companyia del Blado i amb un menjar exquisit, rumiant què fer. El més segur és que demà pugem una tenda, menjar i gas i ho plantem al camp I. Li deixarem perquè la nostra idea és demà passat pujar-hi i quedar-nos-hi a dormir per veure com està el tram que segueix i sobretot per aclimatar en l'alçada. Fins ara estem força bé. Tenim molta gana, tenim set i tenim ganes de pujar la muntanya. Estem sols al Manaslu, realment estar sol en un 8mil és una experiència inoblidable. Tot i així sabem que en uns dies ens arribarà ajuda i així els trams complicats els afrontarem amb més gent. Demà serà un molt bon dia perquè estarem al camp I, muntarem la tenda i veurem com va tot. Om mani padme hum.

Al CB amb el cim del Manaslu de fons

dissabte, 6 d’abril de 2013

Camí del Manaslu

26 de març: Katmandú - Arugat
A les 7 en punt arriba el jeep que ens ha de portar fins Arugat, el poble on començarem el trecking fins al camp base del Manaslu. Carreguem les motxilles i fem l'últim te amb en Kami Sherpa i el seu germà Nima. Parlem dels últims detalls de l'expedició doncs amb ells ja no ens tornarem a veure fins la tornada a Katmandu.
Ens presenten el guia que ens acompanyarà durant el trecking. Es diu Gyalzey Sherpa, té uns 30 anys i ha pujat una vegada l'Everest i varies vegades l'Ama Dablam. Tot i que nosaltres no volíem guia, és obligatori en les expedicions. També ens presenten un dels portadors, en Ramesh, té 22 anys i és Tamang. L'altre portador sembla ser que ens espera a Arugat.
Ens fem l'última abraçada amb en Kami i pugem al jeep. El motor s'engega i ens mirem amb en Rusky: comença l'aventura! De seguida deixem enrere Katmandú i continuem direcció Pokara. Sembla un miracle que no hi hagi accidents perquè tothom condueix com si la carretera fos seva i la seva especialitat és avançar just abans d'un revolt. Però d'ensurt a ensurt anem avançant, gairebé més pendents de les maniobres del conductor que del paisatge, i 6 hores després la carretera s'acaba. Ja som a Arugat. A partir d'aquí caldrà remuntar la vall a peu.
Com que el segon portador no hi és, ens repartim els 'petates' fins al lodge que està a uns 20 minuts d'aquí, a l'altra banda del riu. Creuem un pont i seguim un carrer ample ple de botigues de verdures, fins al Manaslu Lodge. Aquí coneixem a dos americans, un anglès i una filipina que venen de fer un trecking per la vall del Tsum. Un home de Copenhaguen ens sorprèn quan ens pregunta, en un català força correcte, si som de Barcelona. Ens explica que va estar vivint 10 anys a Castelldefels i que amb la seva dona faran el trecking del Manaslu i l'Anapurna. Porten una infraestructura gegant, amb molts portadors, cuiner i guia. Mig disculpant-se, ens comenta que ell no sabia que li havien organitzat d'aquesta manera que ell descriu textualment 'com d'un altre temps'. Efectivament, sembla una escena de l'època de la colonització africana.
Un cop fosc i tots ben tips, els portadors de la parella de Copenhaguen toquen un timbal i canten cançons nepaleses. I a les 7 tothom se'n va a dormir. 
27 de març: Arugat - Lapu Besi
Avui començarem a caminar tard. El segon portador que ens havia d'acompanyar no veu clar de portar tant de pes, o sigui que caldrà trobar-ne un altre. En total portem uns 100 kg de material repartits en 6 'petates'. Dos d'ells, de 10kg, els portem en Rusky i jo, els portadors han de carregar 40 kg cadascú. El problema és que dels 4 n'hi ha un que ja pesa 30kg, i els altres 18, 25 i 22, o sigui que són de mal repartir. En Gyalzey no para d'anar amunt i avall buscant un portador, però no hi ha manera de trobar-lo. Finalment la solució passa per agafar un 4x4 que porti part dels 'petates' fins un poble que no recordo el nom i allí llogar una mula perquè els porti fins a Maccha Khola, on sembla que en Gyalzey ha trobat un portador. Tant en Rusky com jo estem acostumats a ser autosuficients a la muntanya, per tant se'ns fa molt estrany aquest tipus de logística, amb un guia que ho va decidint tot, tanta parafernàlia i sobretot que ens portin les motxilles! Entenem però que el que anem a fer necessita de molt material i no el podem portar tot nosaltres.
Una bona estona després, per fi comencem a caminar, en Gyalzey, en Ramesh, en Rusky i jo. Estem a uns 500 metres per sobre el nivell del mar. Fem broma de que ens queden més de 7.500 metres pel cim del Manaslu. Per anar fins al camp base cal remuntar una vall molt llarga i profunda resseguint el riu Budhi Gandakhi. En principi necessitarem 7 dies. 
Fa molta calor, per això anem parant tot sovint. Ja fa estona que ens hem tret la samarreta. Baixa poca aigua en comparació a l'amplada teòrica del riu. Les pluges fortes són a partir del maig, sobretot juliol i agost. Els vorals del riu són plens de terrasses i camps de cultiu acabats de sembrar, arròs, patates i blat de moro. També veiem algunes mongeteres.
Pel camí anem trobant molts nens que van a l'escola o que surten de les cases. Quan s'adonen de la nostra presencia, primer et miren tímidament, amb cara de no haver trencat mai cap plat i quan se t'arrenca de la cara el primer somriure, de seguida estenen la mà tot deixant anar 'give me pen' o 'give me chocolate'. Nosaltres no portem res de tot això perquè no ens agrada anar de 'reis mags' pel món, repartint regals. 
El camí és forca ample i puja suaument. Les dones caminen amb paraigües per protegir-se del sol. Moltes d'elles porten cistelles de bambú a l'esquena, amb llenya, herba o fins i tot els fills petits.
Parem a fer el te en un petit coll on les dues dones que porten el local no paren d'esmicolar pedres amb un martell. Ens expliquen que llavors ho venen als constructors de cases que ho utilitzen com a fonaments barrejat amb ciment.
A l'hora de dinar arribem al poble on el 4x4 ha deixat els 'petates'. Fem el canvi i continuem camí amunt, ara amb la mula, que carrega uns 50kg, més o menys. La nostra mula forma part de tot un ramat d'una vintena que porta queviures fins al poble de Machha Khola.
El camí continua més pedregós, amb continues pujades i baixades i remuntant desnivell molt a poc a poc. De tant en tant trobem escales de pedra, tant amunt com avall, que les mules es neguen passar. Per fer-ho, els mulers utilitzen tot tipus de tècniques amenaçadores: comencen amb crits; si no funciona llavors passen a les pedres; i si això no les estimula, les piquen amb pals. Tot això fa mal al cor. La majoria de mules no es veuen precisament ben cuidades i sap greu formar part de tot aquest circ. És la nostra primera expedició i moltes coses ens enganxen per sorpresa, però són escenes que caldrà tenir en compte si hi ha més expedicions.
Amb tants de problemes logístics anem més tard del previst, així que decidim quedar-nos a dormir a Lapu Besi. Els 'petates' que porta la mula continuen fins a Maccha Khola, el poble on ens espera el portador. 
Les vistes des de Lapu Besi són precioses. La vall del Budhi Gandaki és immensa i profunda, però tot i la seva verticalitat hi ha poblets escampats per tot arreu on els seus habitants han sigut capaços de crear terrasses de cultiu. Estem a uns 100 metres del riu però se sent rugir amb força.
Sopem un Dalbat tot aprenent noves paraules i frases en nepalès que la gent del lodge ens ensenya i que ens fan passar una bona estona, amb molts riures per culpa del nostre accent. Abans d'anar a dormir, ens asseiem una estona a fora, a esperar la lluna, que avui és plena. 
28 de març: Lapu Besi - Dobhan
A les 7:30 comencem a caminar i amb poca estona ja som a Maccha Khola. Tal com estava previst, ens retrobem amb els 'petates' que va dur la mula. Finalment però, decidim agafar dos portadors més en comptes d'un, per culpa del pes total, una possibilitat que ja ens vam plantejar a Arugat.
Un es diu Sunar, és baixet però de constitució forta. Té uns 28 anys i és Gurung. L'altre portador és una noia, d'uns 40 anys. Es diu Canchi i també és Gurung. 
El pes se'l reparteixen així: en Ramesh carrega els dos 'petates' menys pesats però que sumen uns 40 kg, en Sunar el de 30kg i la Canchi el de 22kg. És un art, com lliguen i es preparen els embalums amb un tros de corda de iac. I encara és més espectacular veure'ls caminar i avançar amb xancletes per camins plens de pedres i amb pendents que tallen la respiració. Senzillament, aquesta gent està feta d'una altra pasta. Són molt forts.
Per portar tant de pes no se'l carreguen a l'esquena com una motxilla tradicional, sinó que reparteixen el pes en dos punts, la cintura (caminant una mica encorbats) i el cap (mitjançant un tros de corda de iac i un tros de tela ampla, que va del cul de l'embalum fins al cap).
Tot i poder avançar més ràpidament que els portadors, preferim anar-los esperant. Per nosaltres som un equip de 6 persones, no de dos i quatre més, i això ja es comença a notar quan fem la primera parada a fer un te. Mengem i bevem junts, parlem, fem broma, riem. A més, en Sunar és un fart de riure, no para de ballar i cantar, mig en serio, mig en broma. Podria dedicar-se al teatre! 
En Ramesh és més tranquil però de seguida ens agafa confiança. Te interès per aprendre l'espanyol o sigui que ens fem de professors mútuament. Nosaltres li ensenyem paraules en espanyol i ell en nepalès.
La Canchi encara és més tranquil·la i va més a la seva, però es veu una persona molt maca i té un somriure molt dolç. No parla anglès i això fa que ens comuniquem amb ella amb les poques paraules nepaleses que sabem. Però això encara ho fa més divertit i tot plegat és com un joc. Les converses sempre acabem amb riures. La Canhi no para mai: quan acaba de caminar, es busca un racó i de seguida es posa a fer mitja. 
Com cada tarda, el cel es va tapant però avui sembla que amenaça pluja. Just quan arribem a Tatopani es posa a ploure i els portadors arriben una mica més tard bastant xops. En aquest lloc hi ha unes aigües termals (tato significa calent i pani, aigua), però són molt poc pràctiques. Es tracta d'un petit xorro d'aigua a 49 graus que cau d'una mànega. Tot plegat fa que no en fem gaire cas. Mengem unes galetes i quan amaina una mica la pluja sortim disparats cap a Dobhan, el destí final de l'etapa d'avui.
Dobhan és un petit poble ubicat en una planícia, una mica enfilat del riu, a 1.000m sobre el nivell de mar. Són 4 cases de pedra, un lodge i molts camps de cultiu. Com que hem arribat una mica d'hora i ha parat de ploure, decideixo enfilar-me muntanya amunt per explorar territori. Vaig trobant algunes cases els habitants de les quals no em treuen la vista de sobre. Vorejo els camps acabats de plantar amb blat de moro. Pel camí trobo un grup de cinc dones que intenten vèncer el pendent per crear unes terrasses de cultiu. De sobte se sent un tro i comença a ploure. Baixo com un llamp però arribo ben xop. 
Al lodge hi ha bastant merder. L'Alex, un noi francès que està fent el trecking del Manaslu, amb tota la bona fe del món, ha repartit uns llapis de colors i llibretes als nens del poble, i aquests s'han començat a barallar i plorar perquè uns volien un color i els altres un altre. Fer de 'rei mag' té aquestes conseqüències.
El lloc on dormirem se'n diu lodge perquè té un annexa de fusta amb habitacions, però es menja dins la casa de la família. Té una cuina petita plena de pots i olles i fogons de llenya, un pati interior, un petit rebost amb un llit on els nens juguen i una taula amb uns bancs on nosaltres estem asseguts. Sopem veient com l'avia intenta fer adormir els nets i acabem jugant altre cop a aprendre nepalès. 
29 de març: Dobhan - Philim 
Sortim ben d'hora al matí per intentar evitar la calor. Tot i així, l'ambient avui és una mica més fresc gràcies a la pluja d'ahir. El camí continua pujant suau i resseguint el Budhi Gandakhi, però cada vegada la vall és més vertical i el riu es va aprimant i baixa amb més força. L'aigua és de color gris-turquesa.
A priori un pensa que tots aquests rius neixen de les grans muntanyes de l'Himàlaia però el cert és que provenen de les planícies del Tibet i travessen verticalment el Nepal, esquivant aquests monstres de roca i gel. Els rius han estat creuant aquest territori durant milers d'anys, al mateix temps que s'han format les muntanyes. Es nota que són joves i vives per la quantitat de despreniments que hi ha i pel tipus de roca poc erosionada.
Al cap de poca estona ja ens traiem la samarreta i és que la calor és forta. Passem per zones a peu de riu que són com platges, amb un tipus de sorra fina i grisenca. En una d'aquestes zones hi ha 4 barraques on parem a fer un te. En Sunar de seguida entra a la cuina i es posa a ballar, cantar i intentar provocar a una de les noies que cuinen. I és que les noies Gurung són guapíssimes. Quin tip de riure! I llavors, per acabar-ho d'adobar, arriba un avi mig begut que també es posa a ballar amb en Rusky. Comencem a ser una gran família. Bevem el te i continuem. 
Cada cop som més a prop del Manaslu i cada vegada sentim més a prop la seva presencia. Tant sols estem a poc més de mil metres però ja ens sembla intuir-lo al final de la vall. I també em ve al pensament com carai devien avançar per aquesta vall els japonesos que van pujar per primera vegada el Manaslu el 1956. 
I just arribar a Philim comença a ploure. Cada dia és el mateix patró meteorològic. Al matí ni un núvol, a mig matí es comença a tapar fins que a la tarda acaba plovent. Ens preguntem si està fent el mateix temps al Manaslu. La neu pot anar bé per tapar les esquerdes però neu en excés pot obligar a haver d'obrir traça i també fa augmentar el risc d'allaus.
Per berenar mengem un pa tibetà amb mel, una espècie de massa dolça sense llevat fregida. I passem l'estona fins l'hora de sopar, escrivint i xerrant, i quan para de ploure en Sunar encara ens obsequia amb uns quants balls i càntics mig en serio mig en broma. I en Rusky que també balla a l'estil Bolywood. I els altres ens partim el pit de riure. 
30 de març: Philim - Deng
A l'horitzó ja comencen a aparèixer les primeres muntanyes gelades. La vall es va estrenyent i el riu cada vegada queda més avall. Pel camí saludo una dona que està fumant. Li demano què fuma i em diu que és 'surdi', que significa tabac. Li dic si me'l deixa provar, em passa el cigarret i el provo. Efectivament és 'surdi però barrejat amb marihuana i és que el camí n'és ple. N'hi ha per tot arreu i sembla salvatge. En aquesta època no les plantes no aixequen més de 2 pams del terra però al setembre això ha de ser espectacular. Neixen fins i tot entre les pedres del camí. 
Un tros més amunt veiem uns monos al costat del riu. Són bastant menuts i tenen la cara blanca. Ens estem uns minuts observant i descobrint nous exemplars quan salten de branca en branca. Són una bona colla. Ells també ens observen però no sembla que la nostra presencia els espanti. Aquí per ells deu ser el paradís, el boscos són frondosos i tenen aigua a tocar. I la vall és tant profunda que semblen bastant protegits dels humans. En Gilzey comenta que hi ha gent que se'ls menja però que no és gaire habitual.
Les parets verticals que formen la vall semblen un indicador del pas del temps. Com els anells del tronc d'un arbre, per sobre del riu es poden anar observant diferents franges horitzontals de roca polida que s'han anat creant a mesura que el riu ha anat furgant la vall. 
Avui l'etapa és curta i a les 3 ja som a Deng, a 1.860m. Aprofito que encara queda molta estona de sol per sortir a donar un tomb. Decideixo anar a tocar les aigües del Budhi Gandaki, a uns 80 metres més avall. Abans d'arribar a Deng m'he fixat en un camí que hi portava, així que l'he anat a buscar i baixant per un bosc molt frondós he pogut arribar a peu de riu. En aquest punt baixa molt esverat. L'aigua, de color gris-turquesa, crea ones constants. Part d'aquesta aigua prové de la glacera del Manaslu. Els minuts passen a la velocitat del riu. Els pensaments flueixen en totes direccions però s'està enfosquint i toca retirada. Abans de marxar faig una fita en una de les pedres que semblen surar damunt del riu.
Al lodge continua el bon ambient i els riures. Un ambient que ens relaxa i se'ns posa molt bé, sobretot abans d'un repte com el que portem entre mans.
31 de març: Deng - Namrung
Ja estem per sobre dels 2.000 metres. Anem guanyant desnivell molt lentament. La vall ja comença a tombar cap a l'oest, senyal de que cada vegada queda menys. El trecking està essent una autèntica peregrinació, un entrenament tant físic com espiritual. Caminar tantes hores permet abstreure's de la realitat i entrar en autèntics estats de meditació. Venen al cap moltes preguntes que ara per ara són impossibles de contestar: a quina alçada hauran posat el camp base? Trobarem molta neu? Hi haurà moltes expedicions? Ens hi entendrem alhora de treballar a la muntanya? I seran comercials o sense guia ni portadors com la nostra?
A la vall ja hi toca el sol i comença a fer calor tot i que avui bufa un vent que refresca. A l'oest i al sud els núvols ja fa una estona que van creixent, avui més d'hora que els altres dies. L'Alex, el noi francès dels llapis i en Gore, el seu guia, s'han unit al nostre grup, caminem junts i ens parem als mateixos lodges. Ells estan fent el trecking del Manaslu o sigui que compartirem trajecte fins a Samagaon, últim poble abans del camp base del Manaslu. La família va creixent i ara ja som dos catalans, un francès, dos guies sherpes, dos portadors Gurung i un de Tamang. Visca la diversitat cultural.
Constantment anem creuant el riu per ponts de fusta bastant precaris. Algun sembla que s'hagi de desplomar en qualsevol moment. El Budhi Gandaki té punts són impressionants, la seva força i el pas del temps han creat autentiques escultures de pedra polida.
Caminem per la dreta de la vall, per un bosc format per uns arbres gegants amb troncs que deuen arribar com a mínim als 2 metres de diàmetre. Se senten cantar alguns ocells.
Amb aquest paisatge els quilometres es fan ràpid i sense adonar-me'n ja som a Namrung. Engego el telèfon satèl·lit per mirar si hi ha cobertura i controlar alguns assumptes pendents de l'expedició com el menjar d'alçada que ens està preparant en Paco Pérez. El Toti, el meu germà petit i secretari principal de l'expedició, comenta que el menjar ja esta a punt, que l'Helena Hinojosa ja se l'ha emportat cap al Nepal i que l'entregarà al Kami perquè ens el faci arribar al camp base. Així doncs quedem tranquils de saber que de moment la planificació del menjar d'alçada avança segons el previst. També comenta que en Manel Fuentes s'ha interessat pel nostre projecte i que ens vol entrevistar en directe per Catalunya Radio quan estiguem en algun camp d'alçada. Això sí que és una autèntica sorpresa!
I al sopar altre cop el ritual de jugar a parlar nepalès. I els porters que es 'descollonen' amb el nostre accent. I després d'uns quants riures, cap a dormir. Si tot va bé, demà, quan siguem a Lho, veurem per primera vegada el Manaslu.
1 d'abril: Namrung - Samagaon
Algú comenta que ja som abril. La noció del temps quan es viatja es perd completament. Avui toca tirada llarga, 15 km i 1.000 metres de desnivell. Però la gran qüestió del dia és si veurem o no el Manaslu des de Lho, primer punt del trecking des d'on pot observar-se si el cel és clar.
El camí és força dret. Els portadors avancen lentament i nosaltres amb ells. Parem sovint i les hores passen lentament. Travessem ponts, pugem, baixem.
Veiem unes nenes que venen del bosc amb un ram de rododendre, la flor del Nepal. Ens diuen coses des de lluny. Paro per veure aigua en una font i m'atrapen. La nena del ram se m'acosta i em regala una flor i un somriure. Em desfaig de l'emoció. Són tres, no deuen tenir més de 7 anys i van molt brutes, amb la roba ben estripada. Els faig algunes fotos que després mirem junts.
Abunden les cases de pedra, construïdes meticulosament rectes. Les faccions de la gent en aqueta zona són més tibetanes. Els nens no demanen tant o gens, segurament perquè aquí, als turistes ja se'ls deuen haver acabat els llapis.
En un punt del camí, veiem gran quantitat de monos de cara blanca. Salten de branca en branca, n'hi ha de totes les mides i edats. Travessen el camí, torrent avall, fent uns bots espectaculars davant dels nostres ulls.
Quan falta poc per arribar a Lho se'ns descobreix al davant el Manaslu Nord i part de la cresta que va cap al coll Naike, on volem muntar el camp 1. I al cap de pocs minuts, apareix immens el Manaslu, però tant sols uns instants per culpa dels núvols, i ens hem de conformar en observar el Pinacle, una banya molt a prop del cim de 7.900 i escaig. Tot i així, la seva visió ens impressiona. Des del punt on som tenim el cim a 5.000 metres per damunt dels nostres caps.
Dinem a Lho i continuem. Com cada tarda el temps canvia i creixen les nuvolades. Al cap de tres hores arribem a Samagaon, el desti final del trecking i últim poble abans del camp base. Està situat en una gran planícia i ens sorprèn com n'és de gran. Des d'aquí, en teoria, hi ha una visió espectacular del Manaslu però nosaltres no el veiem per enlloc per culpa dels núvols. Haurem d'esperar. Ens allotgem al Manaslu Lodge i en Gylesh ens presenta els dos cuiners de l'expedició, en Dendi i en Jambu, tots dos sherpes. Ens expliquen que ahir van pujar al camp base a muntar la tenda menjador i deixar algunes coses però que van haver de tornar a baixar perquè hi havia molta neu i el temps a les tardes és dolent. També ens presenten en Blado, un eslovè d'uns 70 anys que viu als Estats Units i que també té pensat escalar el Manaslu. Amb ell compartim permís d'escalada i per tant cuiners i infraestructura. Ens explica que l'any passat va intentar pujar el Cho Oyu però es va quedar a 7.200. Coneixem també en Gombu, el sherpa que acompanyarà en Blado i que diu que ha pujat 70 vegades l`Ama Dablam. Deu tenir cap a 70 anys també i en Blado bromeja que se l'ha buscat gran com ell.
Ens comenten que no hi ha ningú al camp base, som la primera expedició de la temporada. Demà ells hi tornaran a pujar i si volem els podem acompanyar i muntar les tendes individuals i portar-hi algunes coses.
De moment doncs es presenta molt emocionant. Sembla que demà tindrem el luxe i el plaer d'enfilar-nos a un camp base d'un 8.000 i gaudir-lo en solitud. Ens preguntem si vindran més expedicions i quan vindran. I si haurem de començar a muntar els camps d'alçada tan sols entre les dues cordades que de moment hi som presents. O potser tan sols entre en Rusky i jo, ja que en Blado té diarrea i encara trigarà uns dies a pujar al camp base i començar el procés d'aclimatació.
Sigui com sigui, nosaltres seguirem els nostres impulsos i intuïcions i, si el temps ens deixa, començarem a aclimatar i explorar la muntanya.
A la nit costa dormir, massa emocions de cop. Els nostres caps no paren de barrinar i encara més sabent que haurem de buscar el camí en solitari com a mínim fins al camp I. Moltes incògnites i segur que moltes sorpreses. Tenim 40 dies per endavant però el ritme segur que el marcarà la muntanya. Ho sabem i intentarem adaptar-nos-hi.
A les 6 del mati, encara mig endormiscat i des del llit estant tapat amb dues mantes, obro la cortina de la finestra i em desperto de cop de l'ensurt. Al meu davant un cel blau intens i el Manaslu, gegant, il·luminat pels primers rajos de sol. Esverat, desperto en Rusky i junts contemplem per primera vegada la majestuositat de la muntanya dels esperits.