Mentre llegiu aquest escrit el més segur és que ja estiguem dalt d'un autobús direcció al punt de partida, Tatopani a la zona del Rolwaling. Aquí, he deixat de fer els últims preparatius per escriure l'última crònica abans d'endinsar-nos a l'Himàlaia.

Doncs sí, finalment marxem demà. Si tot va bé, marxarem del Pilgrims, l'hostal on ens allotgem, a les 6 de la matinada amb la motxilla a les espatlles i frontal encès, direcció l'estació d'autobusos de Katmandú per començar la nostra aventura a les muntanyes. Allí agafarem un bus que en 8 hores ens deixarà a Tatopani. Finalment, després de mirar i remirar els mapes, hem decidit de deixar-nos anar per la part Oriental del Nepal, una mica més coneguda i transitada que la part occidental, però segur que igual de fascinant. Tenim l'avantatge que és la nostra primera incursió a l'Himàlaia, per tant, per nosaltres tot és territori verge. A més, en ser hivern imaginem que farà que sigui una caminada bastant solitària.

Comprovant la tenda a la terrassa del Pilgrims

Creuarem 3 zones, Rolwaling, Everest i Makalu. Intentarem passar per la part alta de l'Himàlaia, seguint bona part del que es comença a anomenar el Great Himalaya Trail, un sender imaginari que creua el Nepal de punta a punta. Marxem preparats per ser el màxim d'autònoms possible, amb uns 18-20 Kg a les espatlles, una tenda, mapes de la zona, una mica de menjar, estris alpins i amb unes ganes brutals de creuar territori i perdre's per aquest paradís alpí. Tenim per endavant un quants centenars de quilòmetres d'aventura, solitud, espiritualitat i poesia. Ens acompanyaran les muntanyes, les estrelles i tota la gent que ens anirem creuant pel camí. Passarem per uns quants poblets, alguns amb 4 cases i a més de 4.500 metres d'alçada. D'ells dependrem perquè molts dels dies necessitarem del seu menjar, segurament xapati i arròs. Serà la nostra dieta durant uns quants dies. Coneixerem la solidaritat d'aquesta gent de les muntanyes i que tant ens han parlat. Segur que aprendrem molt.

Sabem on comencem però no sabem el punt d'arribada. Sortim amb una ruta sobre paper però molt oberta a possibles canvis en funció del temps, les forces i les condicions del terreny. Començarem prop de Topotani i seguirem sempre cap a l'est i pels següents poblets de la zona del Rolwaling, Sano Jyandan, Bigu Gompa, Loting, Orangdanda, Simi, Dokhang, Beding, Kabug, Tashi Labsa (coll de 5.755m i que ens portarà a la zona de l'Everest o Solu-Khumbu), Thame, Namche, Lumde, Renjo La (coll de 5.360m), Gokyo, Cho La (coll de 5.420m), Dzongla, Dingboche, Chhukhung, Amphu Labsta (coll de 5.845m). Arribats aquest punt haurem de perdre alçada i fer una volta pel sud per arribar al Camp base del Makalu, doncs per anar-hi directe s'han de passar dos colls de més de 6.000 metres i caminar uns 2km per damunt d'aquesta alçada. Una ruta molt alpina que fins i tot passa pel camp 1 d'una muntanya de més de 7.000 metres, el Baruntse, i que sobre mapa no veiem molt factible. A la zona del Makalu entrarem per Khongma Danda i fins a Yangri Kharka. Aquí sortirem de la ruta per visitar el camp base del Makalu per llavors tornar enrere i continuar cap a l'est: Kharka, Bakim kharka, i fins a Hongom o Thudam, on baixaríem cap al sud a buscar un bus que ens porti fins a Katmandú. Però bé, això és sobre paper, allò important serà anar fent camí en el dia a dia.

Aquí a l'Himàlaia, la neu s'acumula per damunt del 5.000 metres, per tant en principi tant sols ens haurem de calçar els grampons quan passem algunes glaceres i en els colls més alts, a prop dels 6.000 metres. La resta serà un continu baixar i pujar, travessant perpendicularment les valls que recorren del Tibet a la part baixa del Nepal. Si tot va bé, passarem pel camp base de l'Everest, també del Makalu i veurem a més el Cho-Oyu, Lhotse i potser el Kanchenjunga. Esperem saludar aquestes catedrals de neu i roca. Seguirem el nostre camí, amb els peus a terra, però sense oblidar el cel. 

Treure els permisos del trekking ha estat bufar i fer ampolles. Al final els hem gestionat pel nostre compte perquè si ho fas a través d'una agència t'obliguen a portar guia o portejadors i fer rutes més controlades. Nosaltres tenim clar que volem ser un equip de dues persones. Amb dos matins, fotocòpies del passaport, fotografies i unes quantes rupies ho hem tingut tot arreglat. A la Tourism Board, entres per una porta, passes per uns quants despatxos, tants com zones a visitar, i surts per l'altre banda amb els permisos a la mà. I ara ja els tenim.

Katmandú absorbeix les energies. Portem 7 dies aquí i han passat moltes coses. Totes interessants i alhora molt intenses. Tantes que fins i tot costa de digerir-les. En algunes vindria de gust aturar-se i profunditzar. Tinc la sensació que em perdo moltes coses en cada història viscuda. Coneixem, sentim, però de seguida passa i en comença una altra. Però seguim l'instint que ens porta a les muntanyes i no tenim temps per tot. I suposo que així ha de ser.

Hem tingut la sort de conèixer gent que ens ha fet estimar encara una miqueta més aquest país. Persones que ens hem creuat i que potser mai més tornarem a saber d'ells, però que ens han deixat una bona empremta  com per exemple un xerpa que hem conegut avui, anomenat Nima que ha pujat 17 vegades a l'Everest, increïble! Amb ell hem estat una bona estona parlant i ha donat la casualitat que és nascut a Na, un dels poblets que passarem tard o d'hora. Ens ha donat una informació molt valuosa alhora que ens ha enriquit explicant les seves aventures i sensacions després d'haver pujat tantes vegades a la muntanya més alta del món. Hem tingut la sort de conèixer en Kami i la seva tasca amb la Nepal Catalunya School. També els voluntaris d'aquesta escola ONG, 6 catalans que amb poc més de 20 anys han decidit aportar el seu granet de sorra ajudant a nens amb problemes familiars i donant-los l'estima, l'amor i l'afecte que per desgràcia no els donen a casa seva. També en Rasson, un nen de 15 anys que fa 2 mesos que se li van morir els pares i per això s'ha posat a treballar de Rickshaw, un taxi-bicicleta. Quin exemple veure com s'intenta espavilar per tirar endavant, malgrat tot. Històries conegudes a l'atzar i encara en ple procés d'aclimatació física  mental i espiritual. Mica en mica ens anem sentint més preparats per afrontar tot el què anem a viure. El repte, també, serà explicar-ho, captar amb la càmera tot aquest periple el qual ja estem immersos: vivències, emocions, natura... Serà qüestió de fluir i deixar-se portar. I és que en el fons serem 3, perquè amb nosaltres ens acompanyarà una lent àvida de captar tot el que vagi passant i que en molts moments també acabarà decidint sobre el nostre pas.

I el què podrem fer segur serà el compartir l'experiència amb tots vosaltres, gràcies a l'Eduard de Verasat que ens ha deixat un telèfon satel·lit; al Francisco de tucargadorsolar.com, que ens permetrà carregar bateries dels aparells electrònics, al Toti, el meu germà que el trucarem perquè enregistri la crònica i la transcrigui a l'ordinador; la Carme, la nostra correctora oficial dels mails i que afegeix les c trencades que aquí no tenim, a en Fike i l'Òscar que ens passaran els partes meteorològics, als de l'Ara per publicar les nostres cròniques, als de Buff per equipar-nos de dalt a baix, als de Garmin pels rellotges prestats i que ens permetran trobat el rumb si requerim de tecnologia i tants d'altres que segur que anirem mencionant, perquè el nostre agraïment és infinit. Gràcies també a tota la gent d'Avinyó, al Centre Excursionista i a l'Ajuntament, al Grup Roma i al Bar Boia, l'últim fitxatge d'aquesta gran família que estem formant.

Intentarem doncs transmetre tot el què anem vivint. Esperem que ens seguiu i continueu somiant amb nosaltres! Ara sí que ja tenim l'Himàlaia a tocar, aquest gran espai de silenci i recolliment governat per les muntanyes més altes de la terra. Intentarem indagar la seva essència per sentir-nos més lliures i més plens.

Dilluns dia 21 de gener, suposo que és aquesta la data, perquè aquí estic bastant perdut. Els calendaris marquen que és l'any 2069, o sigui que potser ja hem avançat cap al futur.

Els dies es fan molt llargs a Kàtmandu, l'espera per saber cap a on anirem ens està demanant més del que pensàvem.

Els permisos de les dues regions són prohibitius, i per sort vam trobar en Kami Sherpa i el seu germà Ngima. Ells han treballat molt amb catalans i, per descomptat, han entès tot el que volíem i de seguida s'han posat a treballar. Des d'aquí dono les gràcies al Ton Ricard i a l'Anna, dues persones que són més importants del que sembla en aquest somni, DANI ABAT!

Ens hem posat a disposició d'en Kami, i ell ens ha obert les portes del seu món. Ell i el seu germà estan tirant endavant una petita escola en un barri perifèric de Kàtmandu, i avui n'hem estat espectadors privilegiats. Hem conegut la Mireia Arboix, una voluntària de Torelló (Osona) que intenta fer créixer aquest projecte amb una empenta i una força increïbles. Només en parlar-hi ja ets conscient de l'esforç que està fent en aquest racó de món juntament amb altres voluntaris catalans que van passant per l'escola. Intenten aixecar un projecte que sembla tenir-ho tot en contra, però només cal viure'l per veure que només un somriure dels petits val la lluita que hi estan duent a terme.

Al matí hem sortit de Thamel, hem agafat un petit bus furgoneta, la ciutat encara es lleva, hi ha furgonetes i camions que descarreguen menjar variat, des de carn i peix fins a verdura.

Anem recollint gent, la ciutat va quedant enrere, però el xivarri ens envolta sempre.

Creuem un riu nepalès, i més endavant ja ens allunyem de la fosca i cridanera ciutat, el cel apareix, el sol ens escalfa, i un petit riu és el cordó que anem resseguint pel carrer.

Aquest petit riu és una gran claveguera, plena d'escombraries, però també és la font d'un munt de conreus que com pulmons verds apareixen i desapareixen.

S'hi veuen patates, també colza i cols, cebes i faves: això em dóna un xic d'aire, perquè feia dies que, tancat entre edificis i pol·lució, semblava que mai en sortiria.

La Mireia ens va posant al dia de l'escola, ara tenen uns 40 alumnes, un vigilant, una cuinera i a part dels mestres que vénen a donar classe, un director i en Sunam, el futur director que ara està com de pràctiques.

A la vora del riu podrit també s'hi veuen vaques, gossos, petites granges d'ànecs, i una renglera de barraques que allotgen un munt de famílies, la majoria de famílies dels nens que van a l'escola hi viuen, d'altres tenen potser més sort i lloguen habitacions en zones menys exposades.

Ja hi som, el cartell ens dóna la benvinguda. Arribem a les nou, els nens comencen l'escola a les deu a l'hivern, i a l'estiu tenen un horari diferent. Tot i així, ja n'hi ha una colla que juguen al costat, de seguida escoltem "Buenos días, ¿cómo estan?", els petits posen en pràctica el que els estan ensenyant els voluntaris que van passant per l'escola.

Hi entrem i esmorzem al costat de la Txell, l'Aida i en Carles, els voluntaris de Torelló que ara estan a la disposició de l'escola. Coneixem la Rina, cuinera i ajudant de l'escola, ella hi viu amb dos fills i es cuida de moltes coses, també dels voluntaris que treballen a l'escola.

Arriba el solet mentre la Mireia ens mostra l'edifici i les classes. És una escola amb una bona estructura, el que passa és que s'han quedat sense fons i ara els està costant molt tornar a arrencar.

En Kami i en Ngima paguen els sous dels professors, els voluntaris i els que viuen a l'escola també reben la seva ajuda, i sobretot la seva bondat, ja que tan sols compartint una estona amb en Kami ja veus que és una gran, gran persona.

Quan el sol ja escalfa tot el pati, els nens juguen amb unes petites pilotes de cable. Juguen a la "matada", i la seva vitalitat fa que al cap de pocs minuts tots els que som allà ens hi afegim. Feia dies que em volia moure, i evidentment, els petitons fan de motor, aviat perden la vergonya i comencen a jugar amb nosaltres. Són preciosos, n'hi ha de petits, de 2 i 3 anys, fins a 10 anys que tenen els més grans.

Un detall important és que es barregen totes les castes hindús, budistes i musulmans, tots junts riuen i juguen sense cap tipus de prejudici, gran lliçó per tenir en compte els occidentals.

Ahir, el Sunam, la Mireia i els voluntaris van aixecar-hi una tanca, ja que moltes de les pilotes que tenien els queien al riu, i quan arriba el monsó, només li poden dir adéu mentre la veuen marxar.

El Pere ha decidit fer un petit vídeo de l'escola i el projecte, és el primer que hem decidit fer per donar a conèixer aquest bonic projecte. Més endavant ja veurem com podem ajudar, tan sols veure somriure i jugar els nens val la pena. N'hi ha que saben algunes frases en espanyol, i de seguida ens ho fan saber.

A les deu es posen tots en fila per classes, fan uns quants exercicis físics (un dels alumnes porta la direcció) i després cantem l'himne del Nepal.

De seguida els mestres se'ls emporten cap a les classes. De moment no van per edats, sinó per grau de coneixement, ja que n'hi ha de més avançats que d'altres, i ningú se'n riu per haver d'anar amb nens d'edats menors.

Coneixem en Bindesh Shrestra, el director de l'escola des del 2010, està a punt de deixar-ho, però en Sonam ja està a punt de rellevar-lo. En Sonam és un noi molt eixerit, amb un carisma molt fort, i amb ganes de tirar endavant l'escola, de fer-la créixer i de fer que els nens creixin dia a dia amb unes condicions més dignes, tant d'higiene com d'educació.

Passem classe per classe, els professors semblen molt joves, però se'ls veu motivats, els nens i nenes són com una injecció de força, ens miren amb uns ulls brillants, ens repassen de dalt a baix i segur que comenten què pensen de nosaltres.

El Pere va fent el seu treball de filmació, cada classe ens canta una cançó i després ens donen les gràcies en espanyol, imagina't, ens donen les gràcies i resulta que són ells els que ens donen una lliçó d'humanitat i d'humilitat.

Realment creen quelcom dins nostre que mai més marxarà, l'únic que penso ara és quina serà la manera amb què els podré o els podrem ajudar.

Surten al pati, de seguida juguen amb nosaltres, els més petits són els que tenen menys vergonya i ens agafen, ens tiben de la barba, les orelles i freguen els seus cossos amb els nostres. Aviat els més grandets ens persegueixen, un grupet comença a fer-nos pessigolles i els tornem la jugada, el sol ens escalfa i tota la contaminació, l'espera per no poder anar a les muntanyes, es difumina i es perd en l'oblit...

Els nens ens carreguen d'una energia molt pura, molt necessària per seguir el camí dels somnis. Per ells, cada dia és el primer i l'últim. Unes criatures que han de canviar aquest món tan injust.

Hem acabat la gravació i els voluntaris i la Rina ja ens han preparat el dinar. Avui, per fi, menjarem dalvad, el plat típic del Nepal, el plat que menjarem més de 40 dies seguits a les muntanyes.

Preparem la taula a fora, sota el solet, conversem i ens amararem de vida amb els voluntaris, sota l'atenta mirada de la Rina, que no vol que deixem arròs. Ella ens atiparia com a llops.

Hem de deixar l'escola, el barri de Thamel ens demana, però hi tornarem, i tant que hi tornarem. Això no queda així. Farem el que estigui a les nostres mans perquè aquesta escola torni a ser gran, s'ompli de molta canalla i continuï fluint com el riu paral·lel que baixa al seu costat.

Volem que, com nosaltres, sigueu partícips d'aquest projecte, esperem que aquests voluntaris catalans en siguin cada dia més, que arribin divises d'occident i que tot el que puguem fer per ells no es quedi en el camí.

Mentre ens amarem de la contaminació de Kàtmandu, a la retina ja hi tenim un altre projecte: els somriures dels nens de l'escola NEPAL CATALUNYA SCHOOL, tots junts podem fer-ho possible.

Sembla mentida que fa tan sols unes 24 hores estàvem a l'hivern pirinenc, que ja ha despertat, ja que ara esteu gaudint d'una serralada tenyida de blanc i això pels que s'estimen la muntanya hivernal és el millor regal de reis.

El viatge ha anat prou bé, emocionats ens acomiadàvem dels amics que ens van acompanyar a l'aeroport. El nostre camí començava a definir-se, creuant controls de seguretat ja ens trobàvem dins l'avió de Qatar Airlines.

La gent que ens envoltava ja començava a fer-nos notar el canvi de lloc que faríem. Àrabs i hindús ens acompanyaven, mentre l'avió s'enlairava i les hostesses, molt educades, ens anaven afartant de menjar, el qual estava cuinat amb totes les normes islàmiques.

La pantalleta de televisió ens orientava, creuant el Mediterrani per després sobrevolar Algèria i Egipte, fins arribar a la península de Qatar, on arribarem de fosc.

Baixem de l'avió i ens trobem l'opulència d'un país emmalaltint pel materialisme, joies, cotxes de luxe, perfums i molt més del que necessitem per viure.

Però també ens sorprèn la manera que tracten el turisme, l'aeroport té diferents serveis que mai hauria imaginat, unes sales fosques i amb butaques ens indiquen l'habitació en la qual descansarem unes quantes hores abans d'agafar el següent avió. Repartides per l'aeroport hi ha diferents fonts d'aigua potable que s'agraeixen un munt.

I buscant un lloc per menjar, ens trobem que la companyia de vol ens paga els dos àpats que farem abans de sortir cap al Nepal, una cosa increïble als països occidentals.

Després de patir el picant que porta el pollastre, busquem lloc per jeure, entrem a la sala, que és al costat d'una petita habitació perquè resin els musulmans, i ens deixem portar pel cansament. Això sí, costa dormir i ens anem despertant molt.

S'acosta l'hora de marxar cap al Nepal. Abans, però, ens fotem un bon esmorzar, ja no tan picant, i conversem una estona amb una família nepalesa que viu a Barcelona. El noi va néixer al Solokhumbu, la vall de la deessa mare de la terra, l'Everest.

Des de la taula es veuen els enormes edificis que han crescut gracies al petroli, també s'intueix una polseguera que crea una boirina a l'horitzó.

Envoltats de gent amb faccions molt diferents comencem a viure la nostra aventura, àrabs, hindús, asiàtics seran des d'ara els nostres companys de viatge.

El vol surt a les deu del mati, content respiro l'aire fresc que em mancava a l'aeroport, però de seguida ens introduïm a l'avió i tornem a quedar precintats, ara fins a Kàtmandu.

És un viatge de quatre hores, Qatar Airlines ens torna a cuidar com si fóssim fills seus, tot i així em sorprèn veure com els nadius del Nepal no paren de prendre whisky amb gel, que les hostesses serveixen sense molestar-se.

A l'avió hi ha uns deu occidentals, i el destí fa que un d'ells, el Daniel, argentí de la província de Córdoba, sigui amic del Gorgojo, un guia de l'Aconcagua amb el que vam compartir temporada l'any 2008. Aquella temporada va fer el cim amb les meves botes i en unes 19 hores des del camp base.

L'olor del dinar ens penetra de nou, ja estic fart de picant i pollastre, i això tot just comença, ens hi haurem d'acostumar, ja que serà una gran part de la nostra dieta aquests propers cinc mesos.

De sobte, cap al nord, i des de la finestreta de l'avió ens saluda l'Himàlaia. És lluny, però com us podeu imaginar es veu des de tot arreu, altiu i massís, destaca sobre la calitja i les nuvolades, que centenars de metres més avall amaguen la planura de l'Índia.

Pessigolles i somriures. Ens mirem amb el Pere, l'avió ja comença a obrir els alerons, girem, es veuen turons amb les terrasses de cultius d'arròs, que sembla que reposin, esperen una nova temporada que sigui ben fructífera. La ciutat de Kàtmandu apareix de sobte, edificis alts es barregen amb altres cases que encara estan per acabar, les rodes toquen al terra. Ja som al Nepal, casa nostra els propers mesos.

Sortim de l'avió, eufòrics i contents, però de seguida els tràmits duaners ens calmen l'alegria. Comencem a desembutxacar rupies, el primer buròcrata ens diu que no podem estar cinc mesos seguits al Nepal, només tres. Això sí, es poden fer ampliacions deixant caure uns euros més.

La cinta ens acosta les motxilles, tarden una estona a sortir, però les carreguem i ja sortim de l'aeroport. Collons, ara sí, benvinguts a Kàtmandu.

Ens reben els clàxons dels cotxes, i després una colla de nepalesos que ens volen portar al seu allotjament, amb el seu taxi, bé, com qualsevol aeroport d'un país amb condicions ben diferents a les d'occident.

Costa entendre-s'hi però el Pere té un anglès fluid, i aviat ja estem dins una petita furgoneta, direcció a l'hostal Holy Land, recomanació de l'Elena.

El viatge de l'aeroport fins a l'hostal és per aterrar de cop a Nepal. Carrers plens de forats, escombraries per tots costats, gent amunt i avall, i sobretot un caos circulatori digne d'admiració, els clàxons sonen contínuament, ara tu, ara jo, els premem tan sols per vici. Anem per l'esquerra, com els anglesos, però és que no hi sembla haver cap norma de trànsit, és el caos ordenat.

Imatges dures es claven dins la meva retina, la contaminació és espantosa, molta gent va tapada de la cara, però el menjar i tot el comerç està exposat vora la carretera.

Per fi arribem a Holy Land, i ens sorprenen de cop. Resulta que a Kàtmandu tallen la llum dos cops al dia, durant la nit i unes hores al migdia, o sigui que ja ens veus amb frontal per anar a veure l'habitació, cèntrica a més no poder, amb la sonorització d'un dels carrerons de Thamel, el barri turístic per excel·lència.

Estem ben atordits, pel canvi de món on estem i sobretot pel llarg viatge que ens ha atordit les neurones. Necessitem descansar, despertar demà amb la força i la il·lusió que ens caracteritza, i que ens portara a la més gran aventura que mai hàgim somiat.

Estem a Kàtmandu, però ja frisem per marxar, volem anar a l'Himàlaia, volem viure la natura i compartir-la amb tothom.

Que els vents ens siguin favorables, 'namaste'!!!

Ja tenim bitllets, marxem el 15 de gener. L'emoció és màxima des de que hem entrat en aquest 2013. Feia mesos que ho esperàvem i ara ja no hi ha volta enrere. Ens esperen 5 mesos apassionants, plens d'aventures i experiències úniques. Sembla impossible, però marxem a l'Himàlaia, aquella zona del planeta que tant ens ha fet somiar a través dels relats dels més grans aventurers de la història. L'hem somiat, pensat, gaudit, patit... però sempre en la distància. D'aquí uns dies la viurem en carn pròpia.

Fa molts mesos que preparem el projecte i fa anys que en parlem, 3 anys per ser exactes. Jo era a Bolívia, rodant el documental "del vent al blau". En Rusky passejant per Argentina. Feia molts anys que no ens vèiem, no havíem sortit mai junts a la muntanya, però alguna cosa ens connectava. Hi així ho debia notar aquell 14 de desembre de 2009 quan vaig tenir l'impuls d'enviar un mail a en Rusky que ens precipitava cap a un futur en comú perseguint els nostres somnis.

Aquest és el mail que li vaig enviar des de la Paz:

Rusky, gràcies per enviar-me les teves cròniques plenes de passió i sentiment i que llegeixo amb delit i molta enveja sana de veure com et mous per aquests paratges tant impressionants.

Per aquí va tot de conya. Ja portem un mes a La Paz, i la veritat és que hem conegut gent molt interessant tant "gringos" com gent del país. En hi hem adaptat molt bé, i ja començo a sentir el país molt endins. He tingut la sort de poder viure moments històrics i tot el procés de les eleccions generals. Ha estat emocionant veure com un poble s'està aixecant per decidir com gestionar el país i no que "alguns" de fora els hi gestionin com ha passat durant els últims 500 anys.

Es increïble la vista de La Paz des de les antenes i la visió de les muntanyes del voltant com l'Illimani. Estem tant ocupats filmant, que encara no he pogut sortir de la ciutat ni fer cap excursioneta. Jo em miro i remiro cada dia l'Illimani, però de moment no podrà ser. La setmana vinent anirem al nord, a la selva de Pando a filmar unes comunitats indígenes, per denunciar que el seu territori serà inundat per culpa d'unes represes que Brasil està construint per generar energia elèctrica [...]

I ara et llenço un somni/desig/proposta o diga-li com vulguis! T'haig d'advertir, però que es tracta d'una proposta boja boja. Ja fa mesos que em ronda pel cap un projecte de documental sobre natura i muntanyes. No m'agradaria fer tant sols un documental sobre una aventura o gesta sinó també tenir molt en compte el sentiment i la poesia envers la natura. Barrejar els dos conceptes: esforç-aventura-gesta amb poesia-sentiment-passió. I tot això filmat per fer-ne un documental.  Jo havia pensat d'intentar muntar una expedició finançada per fer alguna muntanya ben parida, però caldria pensar quina (alguna també que fos lo suficientment atractiva pels espònsors). T'atreviries amb un 8.000? Segurament pensaràs que estic boig, però si alguna cosa he aprés és que la vida és bogeria, i que els reptes son el motor de la vida! També t'haig de dir que seria un projecte a mig termini, doncs jo tinc feina amb altres documentals fins el 2013. Així que seria pel 2013 o 2014. Però això ja ens aniria bé, doncs per preparar una cosa així és necessita temps i paciència. Un altre dels temes complicats, per si no n'hi ha prou amb tot el que representa una expedició d'aquestes característiques, és el tema del finançament, perquè caldrà trobar espònsors que es facin càrrec de totes les despeses. Penso però que entre la teva experiència com alpinista i la meva com a documentalista, formem un equip que com a mínim els espònsors i les teles ens escoltaran. I al ser un projecte a 4-5 anys vista, tindríem temps suficient per rumiar, planificar, entrenar i formar un equip fort, valent, capaç i sensible. Penso també que potser podríem involucrar al algú que ja tingués experiència en expedicions d'aquest tipus. 

Què hi dius? T'hi apuntaries? Alguna proposta? Pensa que aquest mail pot ser l'inici d'una gran aventura i una experiència única!!

Una abraçada i gràcies per compartir les teves vivències!!!

Pere

Aquesta és la seva resposta, 5 dies després:

Hola Pere!!!!!

Estic molt content que Bolívia t'hagi entrat fins a dins, suposo que ets dels que senten mes enllà de les paraules, i per això et puc entendre, et puc sentir també!!!!

Collons, collonssssssssssssssssssssssssssssssssss, si, si, si, siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!! Aquesta proposta que llences és la senyal que fa uns dies els explicava i els explico a la gent....

Potser, algun dia, quant els astres s'aliniin, potser aquell dia serà el dels Himalaies. I aquí està, aquí ha arribat el dia, en que un ésser amb sentiment i passió m'ha llençat una corda per lligar-m'hi!!!!

Doncs sí Pere, estic disposat a aquest projecte, a embarcar-me amb tu fins on sigui per trobar una historia una aventura que ens faci més purs, més humans i més aprop de les grans muntanyes.

No m'ho he pensat gens, saps per què??? doncs per que sabia que en algun moment, un esser bondadós voldria compartir amb mi una cosa així, i aquí estas, el destí ha volgut que siguis tu, aquell que fa uns anys em sorprenia amb la pilota als peus, aquell que em feia riure i tenir ganes de ser feliç, el Pere!!!!!

Cegament vull ser el que vagi amb vos als himalaies, quan ens trobem per Catalunya hi anirem donant forma i ulls, estic disposat a buscar sota les pedres, on sigui!!!!

Feliç i emocionat de rebre el teu correu et desitjo el millor en terres Andines o selvàtiques, amb els pobles originaris de la terra, amb gent que esta lligada a la Pacha mama. Continua enviant-me tot el que sentis, continua empapant-me de tot el que vius, jo necessito això com oxigen a sis mil metres, merci.

Gràcies per pensar en mi, això, com dius, es el principi d'una gran aventura, d'un somni que serà fet realitat, junts viurem i sentirem les grans muntanyes, els grans Apus!!!

Des d'Argentina et desitjo un bon nadal, o el que sigui en aquests dies!!!

Salut i força Pere!!!!

El bateg dels himalaies ja ressona dins nostre, com el cor d'un nen petit!!!!!!

Encara m'emociono quan recordo aquests mails. Volia compartir-los amb tots vosaltres, l'embrió de tot plegat. Aquest és un projecte molt especial i tenim moltes ganes de compatir-lo. Intentarem fer-ho de la millor manera possible. Esperem que aquest bloc sigui una finestra a través de la qual fer-vos somiar amb nosaltres. Som-hi!!

Al cim del Montblanc el 2011