dimecres, 27 de març del 2013

Manaslu, camí de les grans muntanyes

Ha arribat el moment que tant esperàvem. Ja feia dies que estàvem encallats a Katmandú. Els temes de logística ens porten de cul, però si alguna cosa hem après del budisme és que tot passa perquè ha de passar i no cal posar energia en quelcom que el destí ha fet. Segur que en aquest temps d'espera hem après moltes coses i sobretot hem pogut compartir amb gent molt maca que hem trobat a Katmandú.

El Pere està arreglant temes tècnics de l'internet. Damunt del llit, concentrat, fa córrer ratolí amunt i avall i els programes es van instal·lant a la màquina.

Mentrestant jo volto per Thamel, recollint els últims trastos que ens falten, coberts, mantes tèrmiques, un pal telescòpic…

Aquell somni que romania adormit dins nostre tant i tant de temps, ara despertarà de sobte. Òstia, és que anem a un vuit mil dels Himàlaies, això és el més gran regal que el destí m'ha ofert! Agafarem el testimoni de molts i molts alpinistes i anirem a provar la nostra duresa física i mental a les catedrals de la terra, sempre amb molt respecte per la muntanya, demanant que ella ens protegeixi de qualsevol problema que pugui sorgir, i sobretot que aquesta experiència ens aporti maduresa i humilitat i ens il·lumini un xic més aquets camí que seguim, envoltats de gent tan especial com tots vosaltres, esperits que des de la llunyania ens donareu forces per tirar endavant.

Quantes nits hem passat sense poder dormir, la ment corria i corria cap al Manaslu, perquè és molt poderosa, volia saber si érem tan valents com dèiem, jejejeje, nosaltres, dins la tenda, damunt la neu, amb molt de fred, escalfàvem el nostre cos amb aquesta energia que mai parava d'anar i venir, dels Anapurnes al Makalu, del Manaslu a l'Everest…

Agrair de tot cor a tots els patrocinadors, els col·laboradors… però sobretot a tota la gent que hi ha darrere de noms i marques, perquè són ells, amb la seva voluntat d'escoltar i ajudar-nos, que han fet possible que aquest somni es materialitzi. Agrair a tots els essers estimats que dia a dia ens envien el seu amor; sentir la seva calor ens aporta el necessari per seguir somiant i dirigint els nostres passos cap a les muntanyes més altes de la terra.

Hem conegut gent molt especial al Nepal, des dels voluntaris de Torelló, amb la Mireia al capdavant; també totes les famílies, hindús o budistes que han compartit el seu menjar amb dos barbuts, que ens han escoltat, que han rigut amb nosaltres. Sense sentir el caliu del poble nepalí és impossible pujar cap muntanya al Nepal.

Els Sherpes, amb en Kami Sherpa al capdavant, una persona molt humil, molt connectada amb Catalunya, doncs ell es va casar amb una dona catalana. Ell està aixecant un projecte que la seva exdona va tombar i va embrutar de mentides. Kami, estem amb tu en tot!

En Kami és el nostre cordó umbilical al Nepal i sabem que si tinguéssim cap problema ell es mouria fins a solucionar-lo. Quan sents això tant lluny de casa teva, és quan canvien coses dins teu. Molta sort en la teva vida Kami.

Tenim uns col·legues bascos a Katmandú, l'Iker i l'Aitor. Dos valents que també estan engegant un super-projecte al Nepal, ens vam conèixer fa dos dies, són d'esperit pur i aventurer, han estat moments de fluïdesa amb amics de veritat. Shambala fins al final, Eskerrik Asko lagun!!!!!

Ja estem a punt de marxar, hem fet un bon sopar i ara ja estem polint els últims serrells de l'equipatge. Els nervis afloren i sentim que s'acosta aquest moment tan especial.

Esperem tenir molta llum en el nostre camí cap al Manaslu. Sabem que tots vosaltres ens hi ajudareu, o sigui que seguim en contacte, cada nit podrem veure les mateixes estrelles, i així sempre estar connectats.

Gràcies a tothom,  a la mare terra i a tots els qui la formem. Ara...a somiar despert!

Pere i Rusky    25-3-2013

 

 

 

dimarts, 26 de març del 2013

Dies de tranquil·litat, Pokhara i els Anapurnes

13 de març, un nou dia de transició, encallats a Katmandú i esperant que s'aclareixin els últims temes logístics i burocràtics per sortir d'expedició al Manaslu.

Jo no puc més, l'última noticia és que marxem el dia 25 de març en comptes del dia 20. En poca estona he decidit agafar un petit bus i marxar cap a Pokhara, una bonica ciutat molt més tranquil·la i propera als Himàlaies, on hi ha un llac enorme.

El Pere es queda un parell de dies a Katmandú per arreglar petits problemes en el tema dels carregadors solars. Realment veure'l treballar amb els aparells electrònics és un gust, es veu que porta uns quants viatges a llocs remots de la terra, on tu t'has d'arreglar els problemes tècnics.

Agafo el taxi, avui sembla que hi ha una nova vaga, o potser és problema del preu dels combustibles; no ho sé, però les males llengües diuen que aviat hi haurà moviment al govern del Nepal.

Arribem a l'estació i literalment em tiben de la mà. Ja saben que vaig a Pokhara i de seguida em fan el bitllet. El problema ve després: el bus està buit i no sé quan sortirem; perquè després, quan busques algú que et doni una explicació, tots desapareixen o fan un somriure maliciós.

Som cinc al bus i resulta que d'aquests cinc, dos som catalans, jo i el Miquel de Malla. El Miquel és tot un valent: és el seu primer viatge, va sol i no parla gaire anglès; vaja, que està enmig d'un bon repte.

El bus surt i penetra en el caos circulatori de Katmandú. Una hora després sembla que ja hem sortit de la zona perifèrica de la ciutat i comencem una baixada ben boja per una carretera de corbes. Parem per dinar, amb el Miquel anem parlant a estones, després  quedem muts admirant el paisatge.

De la conducció del bus no puc dir res, només que aquí, si no hi passa res és perquè Déu no vol que passi res a les carreteres, i també perquè el màxim que s'agafa són els 50 o 60 km/h.

Voregem un riu, que cada vegada agafa més afluents, i el seu volum i grandesa s'incrementen. Hi ha barques de rafting, també alguns caiacs, o sigui que ja comença a estar explotat el món aquàtic als peus dels Himàlaies.

El paisatge rural es va barrejant amb les petites ciutats, brutes i grises: petits poblets, penjats als pendents, amb les seves terrasses de cultius, cada vegada més verdes i en ple rendiment. Ja ha arribat la primavera als peus dels Himàlaies i els colors esclaten, els bous llauren les feixes per plantar-hi l'arròs i un munt de vida omple tots aquests racons.

A les cinc arribem a Pokhara. Estem a 800m, força baixos, però diuen que els Anapurnes es veuen des d'aquí. Pot ser??? Abans d'encaminar-nos a la zona turística, doncs el bus ens deixa a l'entrada de la ciutat, mengem uns trossets de búfal fregit o a la brasa, no ho sé, però estan boníssims.

Creuem la ciutat, anem a parar molt a prop del Lake Side, carrer turístic per excel·lència, però abans ens pesca el Gopi Malla, un noi que va en moto caçant turistes.

Ens porta al Gurkha Lodge, un bonic i petit lodge, amb vuit cabanes i un jardí molt generós, amb fruiters i grans arbres. No som molt a prop del llac, però creiem que això és el que busquem, o sigui que decidim provar. Dins del bon preu que ens fa, hi entra l'esmorzar: tot un detall.

Aquesta vesprada anem a fer una pizza, però abans esclata un xàfec molt sorollós, amb llamps i trons, i també pedregada. Collons, quin lloc més potent, penso per dins. Feia dies que la natura no em sorprenia! Aquesta benvinguda a Pokhara em queda gravada. Sopem i tornem al lodge, fem un cigarret al porxo de la nostra barraca i descobrim Júpiter al cel. Bona nit.

14 de març: el primer dia per Pokhara amb en Miquel el passem al nostre rotllo, ell es prepara pel circuit dels Anapurnes, el trekking de 12 dies que dona la volta la massís. En canvi jo vull fer el ronso, caminar però parar i seure, observar i sobretot sentir.

Descobreixo l'enorme llac Pewa, un mirall de la gran natura que l'envolta, boscos i cims de neu; i ràpidament, mirant al nord, apareix el massís dels Anapurnes, amb el Machapuchare en primer terme, una gran piràmide de neu i roca en la seva cara sud.

Collons quines muntanyes que apareixen. Són lluny però es veuen gegants. Són cims entre els 6.000 i els 7.800m i estan projectats darrere les primers muntanyes, plenes de boscos espessos i verticals.

A Pokhara s'hi poden fer moltes activitats: es pot llogar una bici i anar tot el dia pels voltants; es pot llogar una barqueta i passejar pel llac; o et poden portar a navegar pel llac; i evidentment pots preparar-te pel trekking dels Anapurnes. Però l'activitat més espectacular i que omple el cel de colors és el parapent.

Aquí hi ha desenes de monitors de parapent, alguns locals, però la majoria són de fora. Es llencen d'un turó proper a Pokhara, un lloc anomenat Sarangkot, i pugen i baixen per damunt del llac, fins que aterren a la seva vora. És ben bonic veure tothom volar sense motors. El clima d'aquesta vall fa que les condicions de vol siguin excepcionals i sembla que flotin sense esforç ni patiment.

A la vora del llac hi ha pescadors, també és ple de búfals i vaques, que aprofiten les zones amb herba per atipar-se fort. Després els búfals entren al llac i gaudeixen d'un bon bany. Aquí hi ha desenes de restaurants, també desenes d'hotels, agencies, botigues...és com un Thamel en petitó. Tot i així està en ple creixement, a tot arreu estan fent edificis nous, arreglant els vells, hotels i més hotels.

Estic observant uns pescadors; el seu procediment és realment complex: n'hi ha dos d'observadors, que van caminat per la vora del llac, buscant petits estols de peixos, i després hi entra un tercer pescador, aquest porta una xarxa a la mà, entra al llac, s'acosta als peixos, i els llença la xarxa.

M'assec una estona veient treballar aquests personatges però de sobte un noi força gruixut, cosa estranya al Nepal, em dona conversa: m'explica coses dels peixos del llac i al final em demana si vull anar a jugar a futbol.

En dos minuts ja estem al camp de futbol. Realment havia somiat alguns cops, en aquest viatge, que de nou jugava un dia a futbol. Doncs ha arribat el moment. Hi ha un equip entrenant al camp, que està a uns cent metres del llac. Em diu que són els nostres contrincants. Són un equip de l'exercit del Nepal i el nostre equip és civil. Collons, haurem d'anar en compte! Va arribant gent al camp, es van posant les botes de futbol, escalfem un xic, i tots demanen qui sóc jo. Quan dic Raül, tots esclaten amb el jugador del Madrid. És una bona manera d'acceptació. Deuen pensar que sóc bo.

El partit té força ritme, tant que no  atrapo res: entre que no conec els noms i que el seu futbol és molt ràpid i per les bandes, jo estic al mig del merder. Tot i així ho passem força bé. Joc molt net, l'àrbitre al nostre favor i només perdem 2 a 0. Esta bé: segur que en dos dies els guanyem.

El partit s'acaba quan una ventada d'huracà ens porta una tempesta que estava encantada sobre el llac. Comença a ploure, a fer un vent terrible, fulles amunt i avall, aigua per tot arreu. Algunes de les precàries barquetes encara són al llac i no poden fer res, només resar.

Tots aixoplugats i en vint minuts ja ho tenim tot net. Au, tothom en marxa, cotxes i gent es posen en funcionament, els trons sonen lluny, jo vaig al lodge.

El Pere és a Katmandú, està a la terrassa del Pilgrims lodge provant les plaques solars i les bateries. Sembla que tot funciona bé menys l'aparell per carregar el nostre portàtil. Va fent vida a la gran ciutat de Katmandú.

Aquesta vesprada en Miquel fa una truita de patates que intentem barrejar amb un pa amb tomàquet força pobre, doncs l'oli és...ni ho sabem de què és. Gaudim del sopar, fem un cigarret al porxo, entre els cants d'ocells de nit i algun mosquit  torra pebrots.

L'endemà 15 de març, ens llevem d'hora, esmorzem i anem a la vora del llac, llogarem una bici i farem una bona excursió. Les bicis que ens toquen no són de les millors, inclús ens ho diu el Boss; però noi, tenim ganes de bici i poca paciència. Sortim d'allí intentant recordar que aquí es circula per l'esquerra, cosa que en algun moment ens porta ensurts; sort que igualment aquí ningú respecta cap norma, només la de "preferència pel que ja hi ha posat el morro."

Creuem un riuet per un pont i arribem a una zona forestal. El sender és força fotut i hem de baixar de la bici cada dos per tres. Al final retornem a la carretera i busquem un camí que porta a la GOMPA DE LA PAU, un monument que hi ha al turó a la part sud del llac, és de color blanca i es veu des de tot arreu.

El tram de carretera és força distret, però després ens trobem una pujada massa forta, que ens costa fer damunt la bicicleta. A més, ens anem trobant taxis i altres vehicles que ens fan més dura la pujada.

Arribem a l'aresta de la muntanya. Hi ha vistes del llac, i si no hi haguessin núvols es veurien perfectament tots els Anapurnes, però aquí, cada matí les boires es posen damunt les grans muntanyes dels Himàlaies.

Descansem i gaudim de les vistes. Hem fet força desnivell. Ara sembla que la pista ja va més planera. Mengem un xic i sortim pista amunt, fins arribar a Pumdi, el poble on hauríem de trobar un sender que baixa cap al llac. És tard, estem cansats, decidim desfer camí i en poca estona ja estem a la carretera. Són les cinc quan arribem al lodge del Gopi. Ell, com sempre, ens espera i ens dona la benvinguda amb un somriure maliciós a la carona. Sabem que té una ampolla amagada al seu petit despatx i li agrada anar-hi a fer glops de tant en tant. Me'n vaig a sopar. El camí de tornada és fa força interesant ja que no hi ha llum als carrers i en tot moment sembla que estigui en un carreró sense sortida. Tot i així, amb empenta i orientació, aparec al lodge. Comentem la jugada amb en Miquelet i cap al llit.

16 de març: avui arriba el Pere de Katmandú. Segur que arribarà tard i cansat, doncs el viatget amb la tartana és força incòmode, i amb la conducció boja dels nepalesos, és adrenalinic de collons. Quina colla de bojos a la carretera!

Avui estic cansadet, tot i així Pokhara motiva ja que el seu paisatge verd i blau anima sempre a fer alguna activitat. Acabo vorejant el llac Pewa cap a Khapani, sense un destí final. M'entretinc al costat d'una pista d'aterratge de parapents. És com un ramat d'ocells que van aturant el seu vol per descansar vora el llac. En poca estona conto fins a trenta parapents al meu voltant.

Segueixo vora el llac, però ara em toca una zona sense referencies, li demano a un avi si aquest sender té sortida. Ell segur que em diu que no, però ho fa en nepalès i al final no ens entenem. Vaja, que de sobte estic rodejat de búfals, potser uns cinquanta. Pasturen per una zona pantanosa, que cada vegada es menja més la vora del llac. Aparentment una trampa sense sortida, però un tram de feixes d'arròs amb els seus caminets em treu cap al camí.

Segueixo caminant i em trobo amb un curs de parapent, bé, això crec, perquè hi ha uns caiacs, una barca i tot de parapents, que quan estan a uns cent metres del llac, pleguen la vela i obren el paracaigudes d'emergència. Cauen com ploms al llac, i reben l'ajuda dels mariners que ja els esperen. És força espectacular.

Desfaig el camí, paro a menjar al meu restaurant local preferit, on una colla de nepalesos i gringos fumen "costo" sense parar. Doncs sí, sembla que el Nepal, i en concret la zona de Pokhara, és molt bona per la marihuana, hi neix com mala herba, hi ha gent local que la fuma, i és clar, hem arribat els estrangers i això és un paradís.

Passo unes hores al llac, contemplant els pescadors, parlant amb gent, observant els núvols que van tapant tot el cel; venen de les muntanyes, però semblen inofensius. A les sis em trobo al Pere amb el Miquelet, allà al Gurkha Lodge. Ja s'han conegut, o sigui que passo de presentacions.

El Miquel cuina de nou; avui fem un quilet de búfal fregit amb patates i ceba, força oliós i sobretot boníssim. Veiem una pel·lícula en el seu portàtil i anem a dormir.

El 17 de març es lleva un xic ennuvolat, avui el Pere coneixerà Pokhara, jo seré el guia. Lloguem un parell de bicicletes i anem a fer una volta pel llac, no hi ha molt desnivell, però el dia és força calorós i anar vora el llac ens refresca. L'anem a creuar per on s'acaba; un pont precari ens porta a l'altre vessant.

El comencem a vorejar, trobem un parell de pobles on és impossible entendre's amb la gent, o sigui que abans de seguir endavant, decidim observar. Veiem gent que camina per un sender direcció al llac, i que de sobte es troben a l'altre banda, on nosaltres volem arribar.

Seguim el sender i trobem un riu que no podrem travessar, però sí, una barcassa de bidons amb dues cordes és el transport. Pugem les bicis i creuem a l'altre vessant. Agafem la carretera i anem a dinar uns bons chowmein(espaguetis del país).

Passem la tarda més relaxats, ens cau una tempesta quan estem al lodge, gaudim de l'espectacle i decidim quins plans fer pels propers dies. Mentre sopem acabem de lligar caps, anirem direcció al Machapuchare, per una zona que no està regulada, però on no hi ha ni lodges ni serveis. De fet, si no trobem res, malament, perquè no portem ni cuina ni sac ni res més, només roba i il·lusió.

Fem un cigarret al porxo i gaudim de l'estrellada nit amb la companyia del Miquel i del Gopi Malla.

18 de març, fa un dia espectacular, esmorzem al lodge i anem a peu cap a la veritable ciutat de Pokhara, molt més sorollosa i bruta que la part turística. Allà hem de pillar una micro, després un bus i arribem al poble de Milanchowk.

Des d'aquí et poden acostar en jeep cap a la vall on volem anar, però després de tenir el cul cansat de seure, decidim sortir a peu. La pista està en obres, voreja el riu Seti Nadi. La llera del riu és una empresa gegant d'àrids, graves i sorra. Hi ha desenes de camions i gent treballant. Em pregunto si hi ha alguna regulació per fer aquestes extraccions, però no en trec una resposta.

Hi ha gent que porta grans còdols, altres camions de grava i altres amb camions de sorra. Tot és per a la construcció de cases i edificis. Em xiulen les orelles i el cor se m'encongeix de veure com actuen davant la natura. Realment l'esser humà arriba a un punt que només veu dòlars en tot el que toca.

Caminem per una zona molt planera, hi ha poblets per tots costats, davant nostre Lahachok ens acull per dinar: bé, fem uns donuts salats amb un tarkari molt picant.

Seguim camí enllà, a vegades anem riu amunt per la llera, a vegades per senders que trobem, passem una zona molt bonica, poblets molt ben arreglats, acolorits i amb una energia que s'hi respira molt sana. De fet, aquí no estan acostumats a veure turistes i això ens agrada força. Després el problema és poder-se entendre.

A Palla Humdi hi fem un segon dinar, aquest més potent. Trobem una zona solitària vora el riu, i el cansament, el solet i el dinar ens fan caure en una migdiada molt plàcida.

Una horeta i amunt, pista forestal, corriol, dos poblets i de sobte arribem a un nou poblet molt maco, aquest és Saiti Ghatta, l'últim on hi podrem trobar menjar; a més hi ha un lodge força interesant, amb gent del país molt divertida.

Acabem al lodge, gaudint d'un partit de voleibol amb nois del poble, que realment s'hi fan força, i després acabem en una habitació amb espelmes, rodejats de la família del Sheretsa, vaja, del boss de tot això. La seva filla ens explica que el seu pare és molt important al poble, ajuda a molta gent i ha construït força coses per tothom.

La nit ens atrapa, estem cansats. No hem fet desnivell però hem caminat uns 17 kilòmetres. Demà comença la pujada cap a llocs incerts.

19 de març, el sol espetega a l'altre vessant de la vall, soroll de gent al carrer, nens i grans ja fa estona que corren. Esmorzem i fem camí cap a Imu i Purundung, comunitats petites a les faldes d'aquestes muntanyes.

El camí és força distret, doncs som la novetat per tothom. Nens i grans ens volen tenir una estona al seu costat i nosaltres aprofitem aquesta calorosa benvinguda per sentir més una part molt intensa dels Himàlaies: la gent que viu propera a ells.

Aquí tothom està llaurant amb els seus bous o búfals. Estem a uns 1.600m, ja hi ha verdures en ple creixement, però ara estan sembrant el blat de moro i d'aquí uns dies ja sembraran l'arròs. És bonic de veure, com fan anar els bous aquesta gent. Tenen un domini increïble del bestiar i no els peguen tant com semblaria. Hi ha feixes de només dos metres d'ample però en cap moment es veu el perill de caigudes o altres problemes. El treball amb animals és tot un art, nosaltres ja fa uns anys que el vam perdre, no donava per enriquir-se.

A mesura que anem pujant, la gent ens diu que més amunt no hi ha ningú, ni pobles, ni cases ni aigua. Collons, comencem a pensar que estem anant cap enlloc, però aquella sensació d'aventura se'ns introdueix més. Ara ens acompanya un noiet jovenet, puja a veure els seus búfals: els tenen pasturant més amunt, sols, al bosc. Aquest noi ens mostra l'últim punt de recollida d'aigua i ens fa tastar les flors de Neret. Aquesta flor és la flor Nacional del Nepal i té un gustet àcid en la seva part final.

Potser aquest noiet ja sap que aquesta nit la passarem al bosc, i sense menjar. Nosaltres encara no. Ens acomiadem d'ell  en una barraqueta molt bonica on hi ha dues cries de búfal i tota una logística per passar-hi alguns dies tranquil.

Seguim la forta pujada, ja estem a 2.200m, escales i més escales, però ara entrem al bosc, o com ells diuen, a la jungle. Són boscos de conte de fades, i ara que els nerets són florits amb centenars de flors fúcsia, és un espectacle per a la vista.

Hi ha arbres enormes; la seva energia és present al seu voltant i ens crea un benestar intern molt profund, difícil d'explicar. Quedem muts, asseguts vora les pedres o al peu d'aquests essers vius tant meravellosos; es respira amor per tots costats.

Per sort ahir vam comprar galetes i dolços, però només tenim això. La meva ment protectora pensa a tirar avall aviat i tornar a la civilització, però per altra banda el meu interior em demana silenci, pau, respiració i viure una bonica aventura al bosc.

Fulles i flors són la catifa del bosc, hi ha força llenya als voltants, i a més tenim un parell de llumins. Provarem sort, esperem encendre un bon foc, tenir-lo com a company tota la nit i viure una bonica experiència enmig d'aquesta natura tant verda i sobretot sobrecarregada d'oxigen.

El Pere troba una petita balma. El clima està força tancat i en qualsevol moment pot caure un xàfec. Tot i així, hem visualitzat una petita placeta al bosc; aquí és on farem el campament reial, on el pare foc ens donarà calor i seguretat.

Estem a 2.800m, arrecerats dins un bosc. Tot i així sabem que les temperatures baixaran un xic; sense sac, ni màrfega, ni cuina, ni menjar…serà una nit que recordarem tota la vida, però estem tan feliços de viure aquesta experiència enmig de tants arbres centenaris, de tanta saviesa de la mare terra, que aguantaríem qualsevol incomoditat per estar presents aquí i ara.

Recollim llenya dels voltants. Està un xic humida perquè fa un parell de dies hi va fotre un bon xàfec. També les fulles són necessàries per fer la primera flamerada que va eixugant la llenya, i bé, després és qüestió d'habilitat i un xic de sort. I per descomptat tenim la sort de part nostra i el primer llumí és el que encén aquest foc tant especial, llum i escalfor que ens transportaran a un nou dia, l'ancià foc que els nostres ancestres ja fa milers d'anys veneraven com el seu Déu.

Quan la llenya espetega, decidim seguir per aquesta jungla muntanyenca, explicar els sentiments viscuts entre molses, arbres, pedres, arrels, flors… És impossible, s'ha de viure, és com omplir-se de tot el que creiem que ens manca.

Arribem a una zona més oberta, estem a 3.000m, però encara hi ha jungla fins als 3.400m. Des d'aquí tenim unes boniques vistes dels voltants, estem rodejats d'un bosc ancià, flors de colors, crits i cants d'ocells pertot arreu i damunt nostre la boira i les grans muntanyes que s'intueixen darrere seu.

Tornem a veure el pare foc, l'alimentem, i mentre esperem la tempesta que sembla arribar, fem uns llits de fulles al seu voltant; el terra és ben humit, però aquest matalàs de fulles ens aïllarà un xic.

No arriba la pluja, comencem a menjar les galetes i els dolços que portem, atiem el foc i ens hi acostem cada vegada més, doncs la temperatura va caient. La llum dins el bosc es va apagant, quedem mig adormits abans de fer-se fosc, l'espetec de la llenya és hipnòtic i ens transporta a altres mons.

Ja és fosc, arreglem els nostres nius de fulles, atiem força el foc, acabem un paquet de galetes i comença una nova experiència a la natura, com animals salvatges. Dormim a terra però això sí: vora un foc que ens mantindrà calents i segurs durant la nit.

L'estratègia està clara, qui es desperti ha de posar llenya al foc perquè no s'apagui en cap moment. A mesura que va passant la nit, les llums al bosc van variant, la lluna, les estrelles i la foscor es van esdevenint. El que ens fa un xic de basarda és el soroll d'animals que puja de baix, o de dalt, o dels costats. A vegades sentim sobre nostre el soroll d'unes ales en ple vol: són els esperits del bosc o són els habitants del bosc???

La nit passa força ràpid, el foc no deixa d'il·luminar i escalfar els nostres cossos, és una imatge rupestre, ens sentim essers del bosc, gens llunyans de la màgia que es mou per aquí. Recullo un xic més de llenya quan comença a clarejar, torno al niu, escolto el Pere que també ja està despert, els nostres ulls estan fixament clavats al foc, les seves flames ens estan donant informació, ens estan acostant al nucli del que som.

20 de març: petits ocellets transformem els crits nocturns en cants celestials, el solet penetra dins el bosc, el dia neix i nosaltres sortim de la nostra letargia forestal. Mengem un parell de xocolatines i acompanyem aquest foc màgic al seu final. Ha estat el nostre protector i ara restarà per sempre dins nostre.

A les nou del matí comencem la baixada, el dia s'ha llevat força grisós, a vegades veiem l'Anapurna sud i també el Machapuchhre, però de seguida els núvols ho amaguen tot. Perdem alçada ràpidament, tot i que ens costa deixar enrere aquesta bellesa de bosc.

Arribem als poblets, la cara de la gent al veure'ns de nou és divertida, mai sabran el que ens ha passat,  ni els hi importa, però pregunten i fan signes; són bona gent, aquí.

Gent llaurant, gossos bordant, gallines i galls, cabres, gats, arròs, blat, blat de moro, bròquil, cebes, alls… aquest lloc és tan bonic i tranquil que ens hi quedaríem algun temps per aprendre un xic més sobre agricultura i sobretot per aprendre a treballar el camp amb bestiar.

De seguida arribem a Saiti Gatha, allà ens reben amb somriures i bromes. Ens cuinen un dal bat, ja feia hores que el nostre estomac necessitava quelcom més que xocolates.

Un jeep que porta passatgers cap a Milanchowk ens demana si volem tornar amb ell. Arribem a un bon preu, ni nepalès ni turista, i sortim pista avall. El camí és força dolent, un camí ple de pedres, creuem rius en tot moment, bots i mes bots, però en una horeta ja som a Milanchowk. Des d'allí dos busos ens acosten a Pokhara, i el demés les nostres cames ho tornen a fer.

Hem rebut trucades del Kami i quan el truquem ens diu que hem de tornar a Katmandú, el nostre equip marxa el dia 22, nosaltres el 25 de març.

Fem un sopar de comiat amb el Miquel. Ell comença una nova aventura, el seu trekking vital el farà viure experiències acollonats; molta sort Miquel, salut i força.

El dia 21 al matí anem a l'estació de busos, traiem un bon preu pel tiquet i sortim amb una tartana cap a la capital. No puc descriure les bestieses que fa el conductor en només 200 km de carretera. Potser li hauria retirat el carnet 500 vegades. Ens atrapa una bona tempesta però no patim perquè anem dins el bus.

Pel camí veiem molta gent plantant arròs, feixes inundades, dins seu hi ha búfals llaurant, dones plantant els brots d'arròs que han fet germinar en planters que desborden d'un verd intens. És bonic veure com el ritme de la natura porta el compàs de la vida en aquests paratges.

Arribar a Katmandú és com un cop de puny, però després ja surten les coses bones que té aquesta ciutat. Ara sí, s'acosta el dia de marxar al Manaslu, nervis, i sobretot moltes, moltes ganes d'anar-hi.

Om mani padme hum 

dijous, 14 de març del 2013

Nit estelada a l'Himàlaia

26 de febrer: Namche - Pangboche

Sortim de Namche no molt d'hora al matí. El dia de descans en aquest poblet ens ha deixat com nous, preparats per afrontar una nova aventura. Sortim renovats i plens d'energia, avançant per un dels camins, segurament, més transitats del món, doncs porta al camp base de l'Everest. Aquí hi conviuen tot tipus de muntanyencs, des dels més experimentats, fins als que s'estrenen.

De seguida ja ens sorprenen les vistes. Observem per primera vegada l'Ama Dablam, una muntanya preciosa de 6.800 metres i força tècnica. També la paret sud, sempre imponent, del Lhotse i el Nuptse i al seu darrera traient el cap, l'Everest. Bones vistes per tractar-se d'una jornada de tràmit.


Les hores passen i arribem una mica més enllà del previst, fins a Pangboche. Triem un lodge a l'atzar i ens hi aposentem. De seguida ens adonem de l'efecte Everest: per primera vegada en molts dies, compartim lodge amb més turistes. I la sorpresa es que no hi ha ningú que vagi sol, tots porten guia i portadors, fins i tot els més joves. L'ambient és estrany, més de bar que de refugi de muntanya, però bé, nosaltres anem a la nostra, i decidim enfilar-nos dalt d'un turonet per veure la posta de sol, al costat d'una estupa plena de banderes d'oració molt agitades pel vent.

El sol es va amagant i va tenyint de color l'Ama Dablam, el Nuptse, Lhotse i Everest. Però els núvols entren i ho tapen tot, així que decidim tornar al lodge. Sopem observant la relació guia-turista. Tot plegat molt curiós. Els guies ens miren inquisitorialment i es que mica en mica anem descobrint que no els agrada gens que algú s'aventuri a venir sol en aquestes terres i sense contractar el seu serveis. Els crida molt l'atenció el piolet i no paren de preguntar-nos sobre el que anem a fer. Els expliquem molt per sobre els nostres plans, doncs ara ja només tenim temps per engolir el Dalbat, que com es habitual, ens dura pocs minuts. Per la finestra comença a treure el cap la lluna, que demà serà plena. I amb la imatge de l'Ama Dablam il·luminada per la lluna ens adormim.

Paret sud del Nuptse i Lhotse

27 de febrer: Pangboche - Chukung

Ens llevem d'hora i baixem d’hora a esmorzar abans que els guies i els seus clients per no haver d’esperar massa. Mengem una truita de dos ous i comencem a caminar. Veiem factible arribar fins a Chukung, així doncs, tal i com intuíem farem amb dos dies el que inicialment volíem fer amb tres. Ens costa molt anar tranquils. Però tampoc és que ens posem a córrer, simplement parem poc i allarguem el dia. El secret és la constància.

Avancem força ràpid sense perdre mai de vista l'Ama Dablam que ara ja li comencem a veure la cara Nord i en poca estona arribem a Dingboche a 4.400m. Fem una parada al costat del riu per agafar aigua i dinar, en aquest cas, una barreta energètica. Després d'aquest dinar exprés continuem cap a Chukung.

La vall cada cop és més ampla i plana. Sembla com un camí fresat per gegants, protegit a banda i banda per muntanyes nevades. És preciós. Anem pujant i baixant, i Chukung que no arriba mai. Ja fa una estona que caminem i l'estómac reclama alguna cosa més. El tram es fa una mica llarg però finalment arribem. Ens han dit que hi ha tres lodges però que tots son del mateix propietari. Triem el que no hi ha ningú, així estarem més tranquils.

Quan el sol comença a baixar surto a fora a contemplar la posta de sol. Trio un roc ben gros dalt d'un petit turó i m'hi assento, serà la meva plataforma d'observació. L'entorn és impressionant. Desenes de muntanyes espectaculars al voltant d'aquesta vall tant ampla. Els ulls no donen l'abast per poder observar-ho tot, cada matís, textura i color. Al sud l'Ama Dablam i el Thamserku (6.600m), a l'oest l'Island Peak (6.100m) i part del que sembla el Baruntse (7.100m), a l'est el Cholotse (6.300m) i al nord la paret impressionant del Lhotse (8.400m) i Nuptse (7.800m). I a part d'aquestes muntanyes, incomptables puntes rocoses i nevades, crestes, glaceres, tarteres de mil formes, un èxtasis pels sentits.

El sol va baixant i cada minut que passa els colors i les textures canvien. Les parts baixes comencen a enfosquir-se i només les puntes queden il·luminades. Les ombres comencen a projectar-se entre muntanyes. Les parets passen del blanc al groc, i d’aquests al carbassa i finalment al violeta. El silenci és cada cop més profund i el cap no para de fer-se preguntes existencials. La mare natura està fora del nostre abast de comprensió. No cal entendre-la sinó sentir-la i respectar-la. Tampoc mereix la pena trencar-se les banyes en saber qui som, d'on venim i cap on anem. El secret és, simplement, viure. Viure, sentir, estimar i respectar. En la natura tenim la majoria de respostes. El problema és que els humans trenquem normes i equilibris. Que fàcil que és que flueixin aquest tipus de pensaments en moments com aquests: sol d'alt d'un roc a l’Himàlaia contemplant bellesa i poesia. Moments necessaris i que ens hauríem d'acostumar a buscar més en el nostre dia a dia.


Posta de sol a Chukung

Pràcticament ja no hi ha sol, però les muntanyes encara conserven els seus matisos. Sense ombres comença la llum Tarkovskiana, per mi la més espiritual. Els minuts passen però el poema continua, i em venen al cap les paraules del meu avi que sempre deia que si l'home hagués creat la nit i el dia ho hagués fet amb un interruptor. Quanta raó que tenia!

Gairebé és negre nit i en Rusky puja cridant i demanant què vull per sopar. "Dalbat", contesto. Això em torna a la realitat i m'adono que tinc les mans congelades. Toca retirada. Al lodge ja hi ha l'estufa encesa i aprofito per escalfar totes les extremitats. De dia, el sol pica, però a la nit la temperatura es desploma. I es que estem a gairebé 4.800 metres, l'alçada del Montblanc.

M'apropo a la cuina per observar tot el procés de cocció del Dalbat. En Zunguee, l’únic encarregat del lodge almenys durant la temporada baixa, cuina amb frontal i dos fogons, un de gas i l'altre de merda seca de Yak. Aquí no hi ha arbres per tant és el combustible habitual. M'explica que no te família, que a l'hivern treballa en aquest lodge i a l'estiu de picapedrer a Dingboche. Es veu bona persona i és molt tranquil. Deu tenir cap a seixanta anys i és de l’ètnia dels Rai. Porta un gorro d’aquells russos de cuir i pells. És impressionant com se les arregla per cuinar en aquestes condicions, pràcticament sense llum, quatre cassoles en marxa i dos fogons. No para de remenar pots amb espècies que va tirant contínuament dins les olles. Jo fa estona que ensalivo i per sort per mi i el meu estómac, en pocs minuts el Dalbat ja és una realitat.

Anem cap al menjador i l'engolim al costat de l'estufa. Un altre gran moment pel nostre estómac. Ens ha fet un Dalbat gegant, jo diria que el plat que ens ha posat son com 3 o 4 Dalbats normals. Tinc la sensació que aquest home ja ens ha clissat. Mengem i l'arròs que no s'acaba mai, però la nostra gana és insaciable. Ens demana si volem repetir i li diem que sí. Acabem farts com aquells lleons de la sabana que acaben d'engolir la seva presa. Esperem uns minuts abans d'anar a dormir, a veure si el Dabat baixa una miqueta. I avui sí que ens saluda la lluna plena, que ho il·lumina tot com si fos un somni.


28 de febrer: Chukung Ri (5.550m)

Tenim en ment entrenar dur aquests dies, sobretot en alçada, així que el primer repte que ens proposem es pujar el Chukung Ri de 5.500 metres. Un cim molt assequible i que en Zunguee ens ha assegurat que el pujarem en dues hores. Comencen a tenir una bona relació amb aquest home. Està clar que ja ens hem clissat mútuament.

Comencem el dia amb un esmorzar fort, espaguetis amb verdures. Aquí a la muntanya, s'esmorza, es camina i es sopa. No hi ha més. I a l'hora prevista comencem a tirar amunt. El camí és fàcil i evident. Primer per terra, llavors per neu trepitjada. En un moment som al coll i tal com en Zunguee havia previst, tardem dues hores en fer els 700 metres de desnivell fins enfilar-nos als 5.545m del cim. Sense motxilla sembla que volem i les sensacions físiques no poden ser millors. Ens hem trobat molt forts pujant a un bon ritme. Sembla que comencem a estar força adaptats a l'alçada. M'imagino que ja tindrem un bon exèrcit de glòbuls vermells voltant per la sang.

Les vistes des del cim son altre cop espectaculars. Jo no havia vist mai res semblant. Tot hi estar a tanta alçada un es sent petit. Les parets del Lhotse i Nuptse s'alcen cap al cel amb una elegància brutal. També veiem el Cho-Oyu i el Makalu, dues muntanyes de més de 8.000 metres. Des d’aquí el Makalu s’observa com una piramide perfecte rocosa i vermellosa. Sobresurt per darrera l'Island Peak, que ara es veu petitó comparat amb tant de gegant. Del Cho-Oyu veiem la cara oest i s'intueix la nord, molt més planera que no la paret sud. Els ulls tornen a anar de bòlit. I el temps que va passant. Una hora, dues hores... no trobem el moment de marxar. No ens cansem d'observar tot aquest entorn impressionant, una estona cada cap a punt cardinal. Fem fotos a les muntanyes, ens fem fotos a nosaltres, ens estirem... sentim i vivim. Son moments on un es sent ple, sense necessitat de res més, simplement sentint-se part de la natura.


Cim del Chukung Ri

Decidim baixar i en un moment ja som altre cop al lodge. En Zunguee riu quan ens veu i diu "Spanish strong!". Es un fart de riure aquest home i ens cuida molt. Decidim avançar l'hora de sopar per no anar a dormir tant tips. Demanem a les 5 i a les 6 ja tornem a tenir un super Dalbat al davant. Mengem i mengem i no s'acaba mai. I quan s'acaba repetim d'arròs, patates i llenties. Altre cop acabem molt tips. Ens posem al costat de l'estufa que escalfa com mai mentre bevem una tassa de te amb llet. Quina delícia i quina felicitat. Repassem els moments viscuts dalt del cim mentre anem xerrant amb en Zunguee, que tot plegat desapareix a fer no sé què i va tornant. No tardem gaire a anar a dormir, i dins el sac ben calentó i sobre un matalàs tou, m'adormo ben satisfet.


1 de març: Kongma la (5.400m)

Ens llevem d’hora al matí. Avui toca una jornada llarga. Engolim uns espaguetis i ens preparem per marxar. La intenció és enfilar-se al Pokalde, un cim de 5.800 metres, però no tenim clar les condicions de neu en què es troba, així que la idea és acostar-s’hi i decidir. Li expliquem el nostre pla a en Zunguee i ens assegura que en 3 hores serem al cim. És molt optimista aquest! La ruta és llarga i amb força desnivell: cal passar dos colls, un de 5.400 metres i llavors el Kongma La de 5.500 metres. Tot plegat llarg, alt i incert. Però il·lusió i energia no ens en falta.

L’avi ens acompanya a fora i ens indica una drecera per no perdre alçada i avançar cap al primer coll. La memoritzem visualment i ens llancem a l’aventura. El cel és d’un color blau intens. El camí està marcat amb fites i de d’entrada no hi ha molta neu. Altre cop ens endinsem a les entranyes de l’Himàlaia amb les emocions a flor de pell. Res està escrit, tot pot passar. Tot plegat les fites desapareixen i decidim pujar per un torrent, seguint un camí imaginari i que a nosaltres ens sembla evident. Fem una parada i continuem.

Arribem a un pla i traiem el cap per una aresta ampla per observar per on passem. Sembla que ens hem enfilat massa. Veiem el llac als nostres peus, així que desgrimpem uns quants metres per uns blocs grossos. El llac és glaçat i el travessem. Cada cop hi ha més neu fins que ens toca començar a obrir traça i el camí cada vegada és més dret. Sembla que veiem el coll però tampoc tenim gaire clar si és per aquí. Arribem als 5.200. Fem una pausa, ens ho mirem. Ha de ser per allí. Continuem per un tram encara més dret, fent ziga-zagues i obrint traça. Molt esgotador. Sembla que arribem al coll, però és un fals coll. Cal enfilar-se una miqueta més. Per fi arribem als 5.400 i ara sí veiem el Pokalde i el Kongma La.

Analitzem el cim, veiem perfectament per on cal pujar. L’avi del lodge ens ho ha deixat ben clar: per l’esquerra del llac i amunt pel vessant sud-est. Sí, veiem la ruta, però és una pala plena de neu. Ens portaria molt temps escalar per aquí. Impossible enfilar-se al Pokalde. Fixem altres objectius. El coll sembla assequible i d’allí potser podem fer un tros de la cresta del Pokalde. El vent bufa amb força, la neu que aixeca ens colpeja la cara. Ens abriguem i tirem direcció al coll, per una baixada molt dreta i altre cop amb neu fins més amunt dels genolls. Però dura poc perquè de seguida avancem per una aresta planera que en pocs minuts ens porta als peus del Kongma La. Els últims metres son verticals i de pedra descomposta. Cal estar molt atents. I per fi arribem al coll i ens abracem. Està farcit de banderes d’oració que el vent agita amb força. Fa fred i ens abriguem amb totes les jaquetes Buff que portem i que tant ens estan sorprenent, per pràctiques i calentes.

Les vistes son espectaculars. Veiem la glacera del Khumbu, també el Labuche (6.100m) i tots els altres cims que ens estan acompanyant els últims dies. La cresta que volíem fer sembla una mica complicada, així que decidim resseguir-la cap a l’altra banda, just cap al Nord. I anem avançant com podem fins que trobem un tall on es necessita corda per poder continuar. Decidim enfilar-nos dalt d’un ressalt fent algunes grimpades delicades. Hi cabem els dos ben justets i als nostres peus uns quants metres de desnivell.

Som com dos ocells reposant dalt del seu niu. El Garmin ens indica que estem a 5.600 metres. Els cossos i les ments s’asserenen tot contemplant l’entorn. Altre cop rodejat de muntanyes sentint-se part del lloc. Petits i humils. Cho-Oyu, Makalu, Lhotse, Nuptse, Ama Dablam... rocs, neu, glaceres, seracs, crestes, nuvols, formes, colors, textures... impossible d’assimilar. Altre cop el temps va passant, i ens marquem les 2 com a hora màxima. Queda tota la tornada i el camí és llarg.

A les dues i poc, reculem. Desgrimpem el roc i desfem la cresta fins al coll on altre cop ens hem d’abrigar doncs el vent bufa amb força i les seves ràfegues aixequen esteles de neu que ens colpegen la cara. Mengem 4 galetes i tirem avall. Primer pel camí que hem pujat però just a l’altra banda del llac decidim improvisar un nou camí intentat evitar la neu i algun tram de pujada. Ho aconseguim a mitges, fins que ens retrobem de nou amb el camí obert al matí.


Kongma La

A les 5 arribem a Chukung, 9 hores després, cansats i amb molta gana. Per sort en Zunguee, que ja ens coneix, ens prepara un altre super Dalbat dels seus d’aquests que menges i no s’acaba mai. Un cop tips ens estem una estona ben llarga al costat de l’estufa xerrant amb una parella d’Australians que demà intentaran pujar al Chukung Ri. I un cop acabat el te amb llet, cap al sac i a descansar.


2 de març: Camp base Island Peak

Avui toca descans actiu, que vol dir anar de Chukung al camp base de l’Island Peak, un cim de 6.189 metres. El camp base està a uns 5.000 metres o sigui que tant sols tenim poc més de 200 metres de desnivell des de Chukung. Esmorzem i marxem. En Zunguee ens avisa que hi ha un grup d’onze japonesos intentant el cim, o sigui, que ja sabem que tindrem companyia. També ens explica que fa uns dies, una parella d’alpinistes no vam fer cim per culpa de la neu. El nostre objectiu principal tampoc és fer cim sinó entrenar en alçada, o sigui que intentarem arribar tant amunt com puguem i ja està. A més, no tenim permís, o sigui que només farem cim si no hi ha ningú que ens pugui veure, i amb els japonesos per endavant serà complicat.

En poc més de tres hores arribem al camp base i efectivament trobem les tendes dels japonesos, dels seus guies i dels portadors. Busquem un racó i muntem la nostra. De japonesos només n’hi ha 7, els altres 4 son al camp d’alçada, a 5.700m, i sembla que demà intentaran fer cim. Els que s’han quedat al camp base són un noi que pateix de mal d’alçada i les xicotes dels qui estan al camp d’alçada. La Yakumi m’explica que son un grup d’estudiants i que estan fent el viatge de final de carrera. Un bon viatge, sens dubte. Al·lucino quan m’explica que ha estat a Catalunya i que té amics a La Garriga, la Nuri i en Nico. El món es petit petit. Diu que li encanta el pa amb tomàquet. Si us plau, que no em parli de menjar i menys d’aquest plat que tant enyoro!


Camp base Island Peak


M’estiro una estona dins la tenda aprofitant que el sol l’ha convertit en una petita sauna. Quin plaer  tanta escalfor en ple hivern a l’Himàlaia. Escric una estona i surto a passejar. Primer m’acosto a la glacera del Lhotse. És espectacular. Tot un caos solitari i erm format per rocs, sorra, neu i gel. Sembla l’inici del món, amb tots aquests elements que semblen caòticament emmagatzemats i preparats per barrejar-se i formar el món. Fins i tot em venen al cap les animacions que molts documentals utilitzen per descriure el moviment de la física quàntica. M’estarà afectant el mal d’alçada?

Deixo la glacera i em concentro en l’Island Peak. Vull enfilar-me com a mínim fins a 5.500 per conèixer el camí i aclimatar una mica. Demà sortirem de fosc i és important tenir-lo al cap. Dues fites semblen marcar l’inici del camí, que és força empinat, però acostumat a dur motxilla, quan no es porta a un li sembla volar. El pendent és tant dret que el desnivell es guanya molt ràpid, i en poca estona arribo a l’objectiu marcat, just a on comença un corredor de neu. Ens trobem amb en Rusky i comentem la jugada. Ens ha sorprès la rapidesa amb que s’arriba fins aquí. Demà no caldrà matinar tant. M’assento sota un roc gros per arrecerar-me del vent que bufa amb força i m’estic una bona estona contemplant l’entorn. Ara ja coneixem el camí fins aquí. Demà continuarem per aquell corredor i més amunt ens trobarem la glacera.

Desfaig el camí, mig saltant mig trotant. A la tenda i ja de fosc, ens fem una sopa i un plat de pasta de sobre. També fonem neu per fer aigua. I a les 7 ja ens posem a dormir.


3 de març: Island Peak

Ens llevem a -14ºC. Tot hi així he dormit força bé, bastant pla i no he passat gaire fred. L’esmorzar consisteix en un sobre preparat de muesli amb xocolata, concretament 80 grams de contingut i no se quantes kilocalories, uns sobres francesos adquirits en els concorreguts carrers del barri de Thamel de Katmandú. Mengem, ens vestim i una mica abans de les 7 ens posem a caminar. Fa molt fred i un vent congelat, suposo que per això sortim decidits, seguint les nostres esteles de la tarda anterior i en menys d’una hora ja som als 5.500m. Fem una pausa per analitzar el corredor i recuperar forces. En alçada és important beure molt sovint. A partir d’aquí el terreny és mixt, neu i roca. Anem guanyant desnivell, aquí més lentament. Cent metres més amunt ens sorprenen 2 tendes, és el camp d’alçada que ha muntat l’expedició de japonesos, 4 nipons i 3 guies. El terreny continua molt dret per uns blocs de pedra i lentament anem guanyant metre a metre fins que arribem a la glacera. Per fi ens posem els grampons que fa uns quants dies que carretegem.

Estem al mig d’un caos de gel i anem deduint el camí. Trobem les estaques per on pugem les expedicions. Nosaltres no portem corda, o sigui que passem de llarg. Un petit pas exposat ens obliga a esquivar una aresta per la dreta. Llavors ens cal fer un flanqueig per una cornisa força empinada i arribem en un pla esquinçat per una esquerda de gairebé 2 metres d’amplada i uns quants més de profunditat. Cal buscar el punt més tancat, mirar-s’ho bé, agafar embranzida i fer un salt ben convençut. Aquí cada pas és un esforç considerable, estem gairebé a 6.000 metres i la falta d’oxigen es nota.

A l’altra banda ja veiem l’aresta cimera, el cim i uns puntets negres que es mouen amb lentitud. Son els japonesos que estan a punt de fer cim. Veiem clar que nosaltres no podem fer cim perquè no tenim el permís i tenim una expedició per endavant. Així doncs, decidim fer el nostre cim particular en un petit ressalt de gel a cinc mil nou cents i escaig. Ens abracem i fem les fotos de rigor. Observem, amb certa enveja, els japonesos camí del cim. Ens quedem una estona més observant aquest entorn glacial, les formes i els colors del gel i altre cop, alguns dels guardians de l’Himàlaia. Han passat 3 hores des de que hem començat a caminar i ens trobem molt bé físicament. Fem el segon àpat del dia, que consisteix en 3 galetes per barba i tirem avall. Saltem l’esquerda, ens traiem grampons i baixem esverats muntanya avall. Desfem el camí en poc menys d’una hora. Tenim pressa per arribar a Chukung i menjar alguna cosa, la fam apreta i se’ns han acabat les existències.


Glacera Island Peak


Arribem al camp base i comencem a desmuntar-ho tot. S’acosta el cuiner de l’expedició dels Japonesos a preguntar-nos què tal ha anat. Un cop acabada l’explicació alpinística, em deixo d’indirectes i li demano si ens poden convidar a menjar el què sigui. Diu que ho parla amb les noies japoneses i ens diu alguna cosa. En poc menys d’un minut ens crida amb la mà. Ens mirem amb cara de murris amb en Rusky. Visca Catalunya i visca La Garriga! Deixem de desmuntar-ho tot i ràpids com dos llamps ens plantem a la tenda menjador. Ens regalen un magnífic dinar: arròs, sopa i te japonès. Ho engolim sense parar de donar les gràcies. La solidaritat és un valor que hauríem de tenir més en compte. Avui per tu, demà per mi.

Acabem de preparar les coses i ens acomiadem dels japonesos i nepalesos. De cada encontre sempre en surt una experiència interessant. Aquí ens hem trobat unes quantes ànimes inquietes i aventureres i això sempre enriqueix.

Desfem camí fins a Chukung, que com sempre a la tornada es fa més llarg. El dia es va tapant, però el poble es a tocar. Arribem i en Zunguee que ja riu “I understand, for you Island Peak is nothing, you have to climb Lhotse”. I amb en Rusky que ens descollonem. Ens encén l’estufa i ens prepara el Dalbat, avui amb un ou ferrat, que arriba més o menys sobre les 6. Altre cop un super Dalbat gegant, que engolim i no s’acaba mai, però que fins hi tot repetim. Moltes gràcies Zunguee. Amb els estómacs tips i els cossos escalfats per l’estufa ens posem dins als sacs, rendits, satisfets i contents.


4 de març: Kalapatar

El dia és lleva emocionant. Tenim una llarga jornada per endavant: de Chukung a Dingboche, llavors cap a Dughla, menjar alguna cosa a Labuche, passar per Gorakshep, enfilar-nos dalt del Kalapatar, una muntanyeta de 5.600 metres que es troba just davant de l’Everest i fer un bivac dalt d’aquest cim. Una autèntica gimcana d’uns 25 kilòmetres de recorregut i més de mil metres de desnivell positiu.

Mengem per última vegada a Chukung i ens acomiadem d’en Zunguee. Ens fem una sentida abraçada. Està convençut que ens tornarem a veure i que hem de muntar una expedició al Lhotse. Nosaltres també estem convençuts que el tornarem a veure. Aquests paratges ens han conquerit i ja formen part del nostre esperit. Chukung és un petit racó de món que penso tornar algun dia. I mentre això no passi, el sentiré i recordaré. Moltes gràcies Zunguee, ens has cuidat com fills.


Pere, Zunguee, Rusky, de fons l'Ama Dablam


I com sempre iniciem el trajecte amb nervi i il·lusió. Caminem per la vall sense abaixar mai el cap, pendents de l’entorn i els núvols avui més presents. La motxilla, després de carregar-la tants dies ja forma part del nostre cos. Passem a l’altra vall just després de Dingboche i ens trobem cara a cara amb el Labuche, un cim brutal de poc més de 6.000 metres. En poca estona arribem al poblet del mateix nom, format tant sols per lodges. N’escollim un a l’atzar i endrapem uns espaguetis. Anem més bé de temps del que ens pensàvem. Deixem algunes coses que no necessitarem com la tenda i els grampons i continuem el nostre periple direcció al Kalapatar. El camí continua vall endins, direcció al camp base de l’Everest. A l’oest, comença a treure el cap la paret del Nuptse i el seu cim nevat i punxegut. Al nord el cim perfecte, el Pumori de més de 7.000 metres.

Estem en un trencacames constant, amunt i avall per un camí pedregós però molt marcat. En temporada alta per aquests verals hi poden arribar a passar més 10.000 turistes al mes! Des de Gorakshep veiem el famós Khumbu Icefall de la ruta normal de l’Everest. I a la nostra esquerra ja fa una estoneta que veiem el cim que volem pujar i sobretot el camí fresat que s’hi enfila. Travessem l’última agrupació de lodges i tirem muntanya amunt. Anem passant gent que com nosaltres té pressa per arribar a dalt abans que es pongui el sol. Però encara falta una estoneta. Tot i així les ganes d’arribar em fan augmentar inconscientment el ritme. Sento crits, veig nombroses persones dalt del cim. Pocs metres abans espero en Rusky per arribar plegats. I junts desfilem pendent amunt fins l’últim roc. Ens abracem i contemplem una panoràmica brutal de natura salvatge davant dels nostres ulls. Sento una energia infinita dins el meu cos. Crido i crido d’alegria. Som dalt d’un cim petitó de 5.600 metres, segurament el més turístic i fàcil que hi deu haver, ple de gent, però em sento emocionat, ple i feliç. No és l’alçada el que hauria de determinar la satisfacció d’un alpinista, sinó el procés interior que un viu, les circumstancies, el context, l’acumulació prèvia d’experiències i tantes d’altres coses molt més importants que els metres per sobre el nivell del mar.


Cim del Kalapatar

Miro i encara no m’ho crec, és com un somni. Davant nostre, gairebé a tocar tenim la mare de totes les muntanyes, s’alça majestuosament l’Everest. Ho hem aconseguit. Som al cim del Kalapatar, arribats des de Chukung. Però no és l’emoció d’un dia que m’omple sinó alguna cosa més profunda: som a l’Himàlaia, fa 2 mesos que voltem i vivint el somni desitjat. Som aquí, vius, lliures, radiants, plens d’energia i entusiasme. Sento altre vegada la brutal sensació de formar part d’aquest món, un trosset més, ni millor ni pitjor, com una pedra, un arbre, el vent o una flor. Sóc viu. I al meu voltant quilòmetres i quilòmetres de natura salvatge. Incomptables cims, glaceres, crestes... i al nostre davant el Pumori, el Nuptse i l’Everest. I el Manaslu al meu cap. Fa molts dies que el somio i ara el sento més a prop que mai. El busco amb la mirada tot i que se que no el veuré, però els meus ulls prenen la seva direcció i m'hi encomano. És a prop, molt a prop i no hi ha dia que no pensi en aquest cim, la ruta, els camps d’alçada, l’aclimatació...

El sol va baixant i les càmeres dels nombrosos habitants efímers del Kalapatar no paren de disparar. Alguns xinesos escriuen missatges a les pedres. Un ocellet vola de pedra en pedra esperant picotejar alguna cosa. Una espècie de ratolí pelut, surt del cau però hi torna a entrar. Les banderes d’oració onegen amb força. En una s’hi pot llegir el missatge “estima cada dia de la teva vida”.

El sol es comença a amagar darrera el coll, però els rajos encara espeteguen a les muntanyes més altes. La gent comença a desfilar muntanya avall, aviat és farà fosc, però sento que serà com una eternitat. Només alguns es resisteixen a marxar. La llum va fent canviant de tons les parets de les muntanyes. Vas girant el cap i quan has fet la volta, la tonalitat a canviat, la textura, els relleus, el contrast. El vent de nord aixeca la neu del cim del Nuptse formant-li una llarga cabellera blanca. A la cara oest de l’Everest no hi ha gens de neu, tampoc al seu cim, una piràmide perfecta amb la part somital més clara que la resta.


Everest

Només un australià es resisteix a marxar i un cop inicia el descens es va parant cada dos per tres per contemplar i fer fotografies. I de cop, silenci. Estem sols al cim, sols amb les muntanyes. El vent bufa amb força i la llum va agafant tonalitats groguenques. La majoria de muntanyes es van apagant lentament. Al Kalapatar ja fa estona que no hi toca el sol. Cada vegada fa més fred.

Abans no es faci fosc decidim buscar algun racó on dormir. A pocs metres del cim veiem alguns petits espais que semblen plans i tenim neu a tocar. Ens hi acostem, desfem la màrfega i traiem el sacs Rab perquè es comencin a estarrufar. Davant els nostres ulls l’espectacle continua. El blanc de les muntanyes es va apagant, menys a l’Everest i el Nuptse que semblen piràmides de foc. La posta de sol sembla no tenir fi i altre cop em venen al cap les paraules del meu avi. I com la llum que toca a les muntanyes, el meu esperit també es va asserenant i transformant en cada minut que passa.

Bivac al cim del Kalapatar


Sense deixar de mirar amunt i en el més absolut dels silencis, en Rusky comença a cuinar, mentre jo no paro de filmar, intentant captar la força del moment. Els últims rajos, ja més febles, es resisteixen a abandonar els cims. L’arròs és a punt, i l’engolim. I si buscàvem sensació de soledat avui és impossible sentir-ne més. El cel es va poblant d’estrelles. Fonem una mica de neu per hidratar-nos bé. I de seguida ens posem al sacs perquè la temperatura ja fa estona que s’està desplomant. I em nego a tancar els ulls i dormir. El cel em captiva. Identifico totes les constel·lacions que més o menys conec. Es curiós notar la diferencia de latitud. Orió està al zenit, casiopea no és allà on la se, l’ossa major aquí sembla més tombada. I l’Everest, que tampoc puc deixar de mirar, ja està en la penombra. I van passant les hores, i les constel·lacions es van movent. De tant en tant m’adormo. Passa algun satèl·lit. I alguna estrella fugaç. I surt la lluna i l’Everest que torna a prendre vida. I m’adormo. I miro les estrelles. Miro l’Everest. I la lluna que avança. I les constel·lacions que es mouen. Crec tenir taure a sobre, o potser és peixos. Passa una estrella fugaç. Que bonic que és l’Everest il·luminat per la lluna. I tot plegat sento veus. Estic somiant? No, ja son més de les 6 del matí i els més matiners pugen a veure la sortida del sol. Fa molt fred, el termòmetre marca -20ºC i fa una mica de vent. Els sacs estan ben gelats. A dins hem resistit com hem pogut i per això ara ja tenim ganes que ens toqui el sol. Deduïm que sortirà entre l'Everest i el Nuptse, o sigui que encara ens queda una mica.


Primers rajos de sol del dia entre l'Everest, i el Nuptse


Sortim dels sacs i preparem una mica d’esmorzar, mousse de xocolata, que s’acaba massa ràpid. El sol està apunt de sortir però sembla que es resisteix. No para de pujar gent i al cim cada cop hi ha més xivarri. Esperem el sol amb més ganes que mai. Amb la mirada anem controlant l’ombra del Nuptse que es projecta al Kalapatar. Falten pocs metres, pocs segons. Alcem el cap, tanquem els ulls i obrim els braços. Un bany de llum i escalfor recorre els nostres cossos i encén les nostres ànimes. Es tanca el cercle. Moltes gràcies. Ha estat una nit màgica que mai oblidaré. Sento el cim del Kalapatar com un final de trajecte, com la culminació d’una primera etapa. És com si el destí ens hagués preparat aquest encontre per encomanar-nos a la mare de totes les muntanyes. I aquí estem, sentint tota aquesta energia com s’acumula al nostre interior. La seva imatge no s’esborrarà fàcilment de les nostres ments i de ben segur que aquests moments viscuts en aquest petit cim juntament amb totes les experiències acumulades al llarg de tots aquests dies de trekking, ens ajudaran i molt, alhora d’intentar enfilar-nos fins al cim del Manaslu.

dilluns, 11 de març del 2013

Deessa Mare de la Terra

Dilluns 25 de febrer, Namche Bazar. Fem un dia de repòs. Aquests últims dies han estat esgotadors, entre les llargues distancies i la quantitat de neu, necessitem donar-li al cos molt i molt d'amor.
Estem escrivint les cròniques, i sobretot menjant: iac steak amb patates, pizzes i noodles, uns espaguetis locals més que bons. Surto a passejar pel poble, que ja es comença a despertar de l'hivern. El turisme occidental i oriental ja va respirant pels seus carrers.
Pujo al bonic monestir budista, són uns metres durs, però les vistes que tinc són impagables. Respiro fort mentre faig girar les rodes amb els mantres escrits. Fa solet i m'acosto a una gran plataforma que hi ha a un dels extrems de la muntanya. S'obren boniques vistes, el Tamserku i el Kantega, i sobretot la vall que puja a Thame.
De sobte, de la vall sento pujar un dels tants helicòpters, va pujant fins que de sobte ve en direcció on estic, m'aparto ràpidament fent alguna foto, i acaba aterrant, m'agafo la gorra i espero a veure què passa. S'està una estona esperant i per fi arriben uns nois amb material mèdic i dos adults que hi pugen. Tal com apareix desapareix direcció Lukla.
Damunt meu hi ha una pila de grans blocs de granit esculpits amb mantres pintats amb diferents colors. Un soroll sec em crida i m'acosto a aquell lloc. De sobte veig una dona que està fent trossets de gravilla a cops de martell, agafa petits rocs i els esmicola.
Més amunt hi ha un home i un jove, també la filla que se'ls mira, tenen un termos de te al terra. Han desenterrat un enorme bloc de pedra, i amb uns tascons i unes grans masses l'estan esquerdant, intentant partir-lo pel mig. Són picapedrers, dels d'abans.
Aquí no hi ha cap maquina, només els seus braços i la seva empenta. Es van passant la massa i van introduint centímetre a centímetre els tascons, que treballen lentament però van fent la seva feina.
La meva presencia, silenciosa, no els atabala, inclús veig que parlen de mi i em somriuen. Bocabadat me'ls miro, i a cada cop de massa i poso tota la meva força. Són homes molt forts, que amb els mínims recursos fan el màxim, són força tècnics i no donen cap cop en va.
Quan marxo d'allí ja han partit el bloc, ara estan fent-ne petits trossos, per portar-los al poble, i poder-los acabar de treballar. Namche creix a marxes forçades i necessita totxanes. Aquestes no són com les que han fet ensorrar el nostre país, aquestes fan suar força més i són molt mal pagades.
El dia s'acaba amb un bon àpat, com sempre a Namche, realment el Valley View lodge, té les millors cuineres i el millor servei, és un lodge familiar i nosaltres ja en formem part. Quan ens veuen arribar, la cuina ja tremola.

Dimarts 26 de febrer, ja tenim la motxilla preparada, baixem al menjador i demanem el superesmorzar dels treckers, una barreja de dolç i salat per aguantar aquests desnivells que ens esperen.
Ens acomiadem del Nima i la seva germana i sortim Namche amunt. Anem direcció Tengboche i el nostre destí encara és incert. Volem arribar d'aquí uns dies a Chukhung, ja veurem quan. Fa un dia meravellós. El Jofre, el nostre meteoròleg, és un crack hi ens dona una confiança molt gran. Pugem més amunt de Namche i comencem a vorejar la muntanya, cap a la vall de l'Everest. Trobem algun turista distret. A la llunyania hi tenim la bonica Ama Dablam que comença a donar-nos el bon dia, i més amunt una de les parets mes desitjades i temudes de l'Himàlaia, la sud del Lhotse, enganxada al Nuptse, i damunt seu, com la cirereta del pastís, el cim de l'Everest, amb un fil de núvols que sembla un vel.
Baixem direcció Selawa, la calor s'intensifica i agafem aigua d'un torrent, travessem el pont sobre el riu Dudh Koshi Nadi, ens anem creuant amb portadors, aprofitem les ombres que trobem  i conversem relaxadament; el camí ens deixa.
De sobte ens trobem un check point, com en diuen allà, ens miren els permisos i ens desitgen bon trecking. Doncs moltes gràcies!
Descansem sota l'ombra d'un pi, mengem galetes i encarem els 400 metres de desnivell fins a Tengboche. El camí no dona treva. De sobte desapareixen els arbres i el sol ens cau al damunt. L'aigua és l'únic consol que ens queda. Passem a algun turista cansat i arribem a la porta budista del poble. Aquí hi trobem molts signes budistes ja que hi ha un monestir força important, creat per un Lama fa més de 300 anys, sobre una pedra.
Com tots els monestirs budistes, és molt acolorit, amb detalls bonics, animals i altres formes humanes amb molta llum. Realment és un lloc màgic, a uns 3.800 m. Damunt seu l'aresta interminable del Tamserku, seguit pel Kantega, i més amunt hi ha la bonica Ama Dablam, que comença a guanyar espectacularitat. El bosc encara hi és present i els avets dels Himàlaies hi donen el toc verd.
Parem una estona, ens acostem al monestir, un monjo jove ens saluda, porta unes sabatilles La Sportiva, com nosaltres. Així comença la conversa que deriva a una visita guiada per dins el monestir. Només hi ha dos monjos perquè hi ha una gran celebració al sud de la vall i tots els monjos hi han acudit.
El Pere demana constantment sobre Buda i el budisme i el monjo li respon amb un somriure a la cara. Uns gossos simpàtics ens acompanyen fins que sortim del monestir, fem girar les rodes de mantres i ens perdem bosc endins. Estem a cara nord i la neu encara no ha marxat, això ens fa més fàcil la baixada, passem Deboche, un petit poblet de lodges, i seguim al marge dret del riu, força alts. Per fi creuem el riu i accedim al vesant est, assolellat i net de neu.
L'Ama Dablam ens hipnotitza i cada vegada és més gran i altiva. Les seves arestes són tan sensuals... demanen que la mirada s'hi quedi força estona parada. Ja són les quatre de la tarda, estem força bé però decidim parar al poble de Pangboche, com tots, un poblet de lodges, amb unes vistes magnifiques al Lhotse, Nuptse, Everest, Ama Dablam, Tabuche, Tamserku, Kantega …. És un santuari reial.
Ens allotgem en una petita habitació, deixem els trastos i anem a fer un volt. Pugem dalt d'un turó on hi ha una Stupa i força banderoles d'oració onejant al vent. Des d'ací llencem els nostres desitjos vall amunt, namasté Everest.
Es fa fosc i baixem al menjador, demanem el famós Dal bat i conversem amb guies i clients, doncs ara estem en el camí més transitat dels Himàlaies, el treck de l'Everest, el qual volem deixar aviat per estar més tranquils.
Vora l'estufa compartim amb algun guia, i més tard veiem sortir la lluna darrere l'Ama Dablam: just tinc la finestra encarada a la "Mare Prenyada".

Dimecres 27 de febrer, s'aixeca un dia radiant, força fred però amb un solet ben càlid. Fem un bon esmorzar i desapareixem vall amunt. Caminem amb pas ferm i aviat ja hem passat el poblet de Somare, també fet pel turisme. Ara ja estem vorejant l'Ama Dablam, hem passat el seu vesant més conegut i li donem la volta.
Trobem un ramat de iacs que baixa de la vall, baixem al riu, de sobte un enorme ocell ens sobrevola, és un Trencalòs? pot ser? Ho semblava. Comencem una lleugera pujada que aviat ens deixa en una bonica plana, la neu va apareixent de tant en tant, però és fàcil caminar. Creuem un ramat de iacs pasturant i uns turistes ens diuen que ja som a prop de Dingboche, a 4.400m.
Dingboche és un poblet a la riba de la vall que baixa de les glaceres del Lhotse, Nuptse, Amphulabsta, Island Peak …. Està molt ben situat, encarat a l'est i amb referencies budistes per tots els turons. Hi ha força cases, totes viuen del turisme, doncs és al vell mig del pas cap a l'Island Peak, una muntanya de 6.189m que és força  pujada amb guies locals.
Passem el poblet, no volem crear molt rebombori doncs portem piolet i grampons, i tothom ens demanaria on anem amb aquest material. El nostre secret és intentar pujar l'Island Peak. Ara el sender ens va pujant molt lentament cap a Chukhung, l'últim poblet abans de les glaceres i les morrenes del Lhotse. Trobem algun iac que també pastura, però no hi ha turistes. Això ens agrada força.
El camí està un xic nevat, la traça és oberta de fa pocs dies, i ho agraïm als primers que van passar. Les parets sud del Nuptse i Lhotse guanyen en envergadura, semblen una muralla infranquejable. A la dreta i sota la solana, la cara nord oest de l'Ama Dablan es mostra igual o més inexpugnable que els seus altres vessants, paisatge realment alpí i altiu. Estem als 4.770m quan arribem a Chukhung.
És divertit perquè volíem arribar en tres dies aquí, però som uns frisats i la nostra empenta ens hi ha fet arribar en dos dies. I tot just són les dues del migdia. Cansats i suats ens fotem uns noodles vegetables i ens despullem en la espècie de peixera que és el menjador del Chukhung Resort, el lodge on hem anat a parar.
El Pere ha triat aquest lloc i l'ha endevinat. Hi ha un padrí molt curiós, es diu Bribardhur Rai i li diuen Zunguee, que voldria dir "bigotis". Estem totalment sols i de seguida fem forta amistat amb el padrí. Quan ens veu menjar, com llops d'atac, ja ens diu: vosaltres si que sou forts. Va dient: "spanish and germany, strong people, others no". La sort que tenim és la bona aclimatació, doncs estem propers als 5.000m, i collons, tenim una gana de Déu. Els turistes que li arriben aquí, no tenen gana, li vomiten o estan atontats, jejejeje !!!!!
El lloc és tan bonic que, tot i el cansament, decideixo anar a donar un volt, travesso el poblet, força buit, em creuo amb uns turistes japonesos i continuo pujant per un pendent de derrubis: és runa que la glacera del Lhotse va empenyent. Pas a pas vaig guanyant alçada per veure una cosa tan increïble com bella, la paret sud del Lhotse.
Les seves franges de colors són tan boniques, els seus esperons són verticals i s'acaben de cop. Les seves glaceres penjades ja s'han endut per davant la vida dels millors alpinistes, Boukrev, Kuckutcha… És un mur infranquejable, ple de perills, però també ple de racons on els millors hi tenen la seva ment gravada.
És de colors foscos, negres i blaus intensos, però té franges de colors més clars que la creuen d'est a oest i s'ajunten a la del Nuptse, on de sobte desapareixen per tornar-se ben clars, d'un color beix intens. M'acosto més i sento rugir la bèstia, les seves glaceres escupen aigua amb potencia i el seu so arriba a kilòmetres de distancia, com un tren descarrilat. Tanco els ulls, m'impregno de tot: namaste gran deessa.
Torno al poblet, el Pere ha estat intimant amb el Zunguee, aquest li ha dit que hi ha un grup de japonesos que va a l'Island Peak, amb guies i porters. Sembla que el nostre pla de pujar aquest cim s'esfuma ja que cal pagar un permís i nosaltres creiem, amb raó, que ja en tenim prou amb pagar l'elevat permís del Manaslu. Tot i així, estarem alerta als esdeveniments, jeje.
Sopem un super Dal bat que en Zunguee ens ha preparat i, com us ho diria...almenys hi havia un quilo d'arròs, el tarkari, que són patates, bledes, ceba, pastanaga i el Bat, un suquet de llegums picantot. Acabem que ens costa aixecar-nos de la taula, li diem que és el nostre pare i sota el bigoti veiem sorgir un somriure ben sincer. Demà anirem al Chukhung Ri, de 5.550m, són uns 800 metres de desnivell però el sender està fresat pels japonesos i altres turistes, és proper al poble i té vistes impressionants.

Dijous 28 de febrer, el dia radiant, el sol ens il·lumina l'habitació. Són les set i el primer que hem de fer és anar a treure tot l'arròs d'ahir, per poder ficar-hi l'esmorzar.
Quasi sense trastos, sortim cap a les nou, ja fa força calor, només un ventet fresc ens convida a no parar, pas a pas anem guanyant alçada al pendent, el Chukhung Ri és un cim rocós de color negre, sense cap dificultat. Només l'alçada ens fa seguir un ritme compensat. Davant meu el Lhotse i el Nuptse. El Pere va fent més amunt. Gaudeixo de cada inspiració, la neu dura es deixa esgarrapar per les botes. Que bonic! només per aquestes sensacions paga la pena esser aquí.
Arribem a un petit collet, descansem i bevem un xic, sota el sol s'hi està força bé. Em giro i l'Ama Dablam ja és més accessible, les arestes que van buscant el seu cim són verticals i dures. Més enllà una enorme barrera de flautes gelades que enfoquen el cel; aquesta aresta no té un nom definit, però ens manté a 6.300m i regala unes llums i unes formes de somni.
El collet és ple de fites que li donen un toc místic i màgic. Encarem l'últim tram d'ascens. És una aresta força trepitjada, de blocs i descomposta. Per fi arribem al cim i les banderoles d'oració i una gran fita ens donen la benvinguda: namasté Chukhung Ri.
El nostre primer cim de 5.550m: una forta abraçada, premem fort les nostres espatlles i girem la vista els 360 graus. Tot el que ens envolta ja està gravat dins, veiem tants i tants cims, que hem de treure el mapa per nombrar-los: el Makalu ja fa estona que ha aparegut, amb la seva piramidal forma i sobretot el seu color rogenc; l'Island Peak és davant nostre, un possible objectiu; el Kali Himal i el Baruntse de 7.152m fan de barrera cap al Makalu; el Cho Polu és un con nevat i dolç a l'est.
Davant nostre els més de 3.500 metres de la sud del Lhotse, amb el Lhotse Sar, el Nuptse i els seus colors clars, i a l'oest apareixen el Pumori i el Cho Oyu, el Tabuche, el Cholatse, el Lobuche...i més i més cims innombrables: namasté Himàlaia, namasté i moltes gràcies.
Passem unes dues hores al cim, somiant, rient, pensant o simplement mirant. Faig un tram d'aresta molt bonic, em porta a un mirador més proper a la sud del Lhotse; silenci, mirada interna i somriure d'orella a orella. No es pot ser més feliç.
Aprofitem l'alçada per aclimatar, ens fem fotos amb la roba BUFF, que realment està molt ben preparada per aquestes alçades i temperatures i tanquem els ulls, deixem que la brisa dels himàlaies ens acaroni la pell i ens impregni de la seva força; la necessitarem més endavant.
Decidim baixar. Les gralles juguen sobre nostre. En poca estona ja som al collet. El vent és fort. El Pere baixa directe, jo decideixo fer l'altre cimet que hi ha al sud, ple de fites i banderoles, i encarat a l'Ama Dablam,. El sol és fort encara, però el fred amb el vent s'incrementa i fa agafar mal de cap.
Per una rampa de neu baixo corrents. Com m'agrada! deixant la ment en blanc, deixant que la natura m'impregni, i que ella s'impregni de mi! gràcies muntanyes, gràcies per regalar-me aquests moments de pau.
Damunt del poble hi ha un pendent força dret, trobo un fil terrós i baixo com un llamp, arribo al lodge, ens ajuntem amb el Pere, fem un Milk tea i conversem amb el padrí, ens encanta aquest home, "you are strong, you are very strongs" va dient sota el seu bigoti.
Es va fent fosc, els colors de les parets oest van canviant, del groc brillant al groc càlid, després es torna ataronjat, vermellós, grana, púrpura i blau…fins al blanc i fred del gel. S'acaba el dia. El padrí omple l'estufa amb merda de iac i amb l'alcohol encén el nostre raconet. Fem estiraments, escrivim i finalment rebem el nostre estimat dal bat, i com llops, i davant la còmica mirada del padrí, ho devorem. More; more? diu ell; el Pere no s'aguanta i encara en menja més, jejejejeje.

Divendres 1 de març, comença un nou mes al calendari gregorià, perquè aquí estem al 2069 i ves a saber quin dia, jejejeje.  La lluna cada nit apareix per l'est i il·lumina les muntanyes de forma magistral, però el fred fa impossible que la puguem acompanyar en aquest camí.
Avui decidim un objectiu més complex, volem ascendir el Pokhalde, un cim de 5.830m que hi ha direcció oest i que dóna a la vall de l'Everest. El padrí ens diu que és possible, depèn de la neu; ens el creiem.
Fem un bon esmorzar, sabeu què? espaguetis, jejejeje, com uns campions. Com uns campions del món mundial. Son les vuit del matí, en Zunguee surt fora i ens explica la manera d'accedir al sender que va al coll del Kongma La, de 5.535m, sense perdre alçada, doncs sembla que si seguim el camí que ens diu el mapa primer hem de perdre dos cents metres per després haver-los de guanyar de nou.
Sortim per darrere del lodge i ja trobem les primers fites, anem creuant petits torrents nevats i més enllà una pila de pedretes ens indica que anem bé.
Per fi comencem a pujar, ja hem passat la morrena glacial del Nuptse, i uns erols de pedres ens indiquen que per aquí hi tanquen ramats de iacs. Ara remuntem un dels torrents, la neu és tova a vegades i els peus se'ns enfonsen sense remei.
El sol ens escalfa força, bevem aigua i afrontem una forta pujada. Ara fa estona que no veiem fites però seguim direcció oest, remuntant fort el pendent.
Ens apareixen uns cims de grans blocs, mirem el mapa, no els indica per enlloc, comença la festa, en comptes de patir, decidim fer una travessa buscant la vall que puja, ample i marcada, per allí hi ha el sender, o això pensem.
Quan traiem el cap a la vall, veiem que hem pujat massa, ara haurem de baixar un xic, al fons, on la neu s'ha desfet hi ha retalls d'un sender no molt fresat. Perdem uns metres però de seguida anem a parar a un riu ben gelat. Per fi no ens enfonsem i sense patir anem remuntant el riu, que ens deixa en un llac també glaçat; quin espectacle!
Encara no veiem el coll, el mapa fa estona que està plegat ja que és molt inexacte, i decidim fer servir l'instint, que sembla molt més orientat que aquest paper. Fa calor, uns ocellets ens revolen donant un toc sonor a la silenciosa vall. No hi ha passat ningú fa temps. Davant nostre una aresta de granit, de colors foscos, molt semblant als Pirineus, ens fa sentir com a casa, si no fos perquè estem a 5.100m.
Caminem per l'esquerra del llac, força alçats, a cops pel sender, a cops travessant pales de neu que l'amaguen. De nou les fites apareixen i ens fan pujar força, guanyem alçada, costa més respirar i seguir caminant.
Pugem evitant la neu, saltant de bloc en bloc. Sembla més cansat però ens sentim millor fent-ho així. Arribem als 5.400 metres, però no veiem el Pokhalde. Hem perdut les fites. Agafem rumb nord-oest i sortim a una gran carena. De sobte apareix la piràmide del cim a la nostra esquerra. També veiem de lluny, davant nostre, les banderoles d'oració que marquen el coll; onegen esverades perquè hi fot un vent descomunal.
El cim és força empinat, ple de neu, suposem que inconsistent doncs aquí ja ens enfonsem fins els genolls. Ens hi acostem un xic però ens manca material i no volem passar-ho malament. El coll de Kungma La és el nostre objectiu ara, veiem el llac als seus peus, està ben glaçat, i per arribar-hi les passem canutes, enfonsats fins al cul, on grans blocs ens paren trampes perilloses.
Voregem el llac, la respiració és entretallada, anem visualitzant el camí al coll, però...quin camí! si sembla una paret vertical i ben descomposta! Ja som sota el coll i descobrim una terrassa força interessant. Hi veiem fites i indicis de pas. La guanyem i fem la travessa, un xic exposada però és l'única opció, no volem donar més voltes amunt i avall.
Que bonic veure acostar-se el collet, les seves banderoles ens reclamen, i com d'hipnotitzats hi arribem. Una forta abraçada, ja som al nostre cim, al nostre coll, 5.535m. De nou hem fet una bona aclimatació, ja fa unes cinc hores que voltem, sense veure ningú, només les nostres dues ànimes solitàries i la seva energia.
Però quina alegria! Les vistes són impressionants. Al fons del coll, a l'altre vessant, apareix la morrena glacial de l'Everest, el poblet de Lobuche i sobre seu el cim del Lobuche, amb la seva glacera. Es veu força be el Cho La, l'altre coll mític de la regió, llarg com un dia sense pa, i que dona a la vall de Gokyo.
El Cho Oyu ens saluda, el Pumori, el Cholatse i moltes altres catedrals de gel que retallen el cel per l'oest. A l'altra banda veiem tots els cims que volem, des del Makalu, que ara ens mostra tota la seva aresta nord-oest, roja i brillant com el cim, l'Island Peak, que sembla diminut davant de tants gegants, el Lhotse, Nuptse, Ama Dablam, Pokhalde…. De nou som els reis dels Himàlaies. Sòls i silenciosos observem i gravem aquests moments dins nostre.
Mengem la barreta de cereals que portem, bevem força aigua i reposem de l'esforç. Queda energia i queden unes horetes, o sigui que decidim fer una incursió a l'aresta descomposta que marxa del coll cap al nord. És molt descomposta però és tant bonica! em recorda les arestes dels Pirineus.
Sortim disparats, amb el piolet ens ajudem en les zones nevades, a l'oest és ben nevat, a l'est tot pedra. La respiració s'accelera per moments, creuem zones on deixem inclús de respirar, doncs els blocs s'aguanten per poc. Guanyem alçada, ja som vora els 5.650m, arribem a una petita torreta, molt aèria, després d'un passet d'infart ens quedem damunt seu, com voltors, observant la grandiositat del lloc.
Ens quedem una estona aquí, reposant i somrient. Afortunats ens sentim de ser aquí, conscients de la vida i l'esforç que hem fet. Tornem a abraçar-nos.
Va, marxem, que se'ns fa tard, ja són vora les tres, avall. Perdem alçada ràpidament, ja som al coll i unes fortes rafegues de vent ens llencen milions de cristalls de neu, com una pluja de vidres.
No seguirem el mateix camí per tornar al llac, decidim perdre alçada per unes torrenteres glaçades, després fem una travessa força cansada i arribem damunt del primer llac glaçat que hem creuat al mati. Perdem alçada per una tartera i arribem als peus del llac. Aquí patim un xic, ens enfonsem, però ràpidament ja som al riu de gel, el creuem i busquem la travessia que ens portarà cap a Chukhung.
Ja són dos quarts de cinc, travessa rere travessa, el cos està força desgastat, la vista busca les teulades de colors. Costa aixecar les botes a cada passa, però què vols fer, si no? Va nano, endavant! Els colors del dia es tornen càlids, el poblet s'apropa i tenim ganes de veure el padrí, el nostre protector de la vall.
Arribem al lodge, hi ha dos nois menjant. Suats i cansats ens assentem al banc, saludem el padrí, somrient ens demana com ha anat tot, li expliquem, somriu sota el seu gorret i ja sap que aviat voldrem el seu reconstituent dal bat, l'únic que pot tornar-nos la vida.
Fem estiraments, el padrí encén el foc, diu que els japonesos encara són a l'Island Peak, que no fan cim, i potser no el faran, demà hi volem anar nosaltres, ens quedarem al camp base, a 5.100m, des d'allí farem un ascens fins on puguem, ja veurem que passarà.
Ara, propers a l'escalfor de l'estufa i amb el plat a les mans, només fem que agrair a aquest petit homenet la seva ajuda, un milk tea ens omple i hidrata, demà serà un nou dia de feina a les muntanyes, om mani padme hum.

Dissabte 2 de març, avui ens llevem més tard, la previsió de la meteo diu que farà un xic de vent i que demà estarà més tranquil, o sigui que ens va perfecte.
Ens mengem els espaguetis que ens fa el Zunguee, fem la motxilla amb el necessari i sortim amunt, rere la traça que fa uns dies van obrir els japonesos i els seus guies. El camí és força constant, puja a poc a poc, entre turons i carenes de la morrena del Lhotse, que dia a dia va canviant. L'Ama Dablam ens queda un xic enrere, i el Baruntse i el Cho Polu són al nostre nord. Arribem en una planícia, un riu glacial apareix i desapareix entre trams glaçats, fa vent, però també calor.
Creuem una zona de carenes descompostes i apareix davant nostre l'Island Peak. Ara la traça ens fa creuar una enorme planícia de sorra, que a l'estiu deu esser tant dura com creuar el desert. Bevem aigua, mengem alguna barreta i arribem on hi ha una casa, una construcció a 5.000m.
Aquí hi trobem un ramat de perdius dels Himàlaies, sorolloses com corbs, grasses i amb les ales curtes... ens les imaginem en un plat ple de patates.
Des de lluny veiem una polseguera damunt la carena que tenim a l'esquerra, sabem que a l'altre costat hi ha un llac, es diu Imja Tsho. Aquí hi fot un vent acollonant que t'arrissa els pebrots i quan sortim a l'altra banda de la carena, les vistes són dantesques, un llac gelat, ple de grans icebergs de gel que han quedat encallats i un munt de runa que ho cobreix tot. El pendent que cau al llac és totalment descompost, pedres de totes les mides s'aguanten amb trams de sorra, i van caient avall. Això crea la pols que el vent fa pujar amunt, núvols i núvols de pols sorrenca que ho cobreixen tot.
És un gran caos, al principi del llac hi ha la morrena glacial, tapada de runa i més amunt la glacera, de colors blavosos i blanquinosos, una gran obra d'art de la natura. La barrera de cims que ho precedeix tot és de més de 6.500m, i té colors i formes de somni. Impossible descriure-us tot això, s'ha de veure.
Tornem a la traça i en deu minuts ja veiem les tendes dels japonesos. Encara són aquí i sembla que no es mouran pas. Voltem la seva tenda menjador i de dins en surt el cuiner. Ens diu que demà provaran el cim, que el grup capdavanter està al camp 1 a 5.700m, són quatre japonesos i tres guies; aquí hi ha quatre japonesos més i tres cuiners; bé, un cuiner i dos porters o ajudants.
Busquem un trosset planer, vora unes construccions budistes, banderoles d'oració i fites. Allí hi plantem el nostre camp. Ja els hem dit que no dúiem permís, que venim a aclimatar per anar al Manaslu, i no ens han buscat raons.
Quan la tenda ja està muntada vaig a donar una volteta, buscant la ruta de pujada, vorejo la muntanya direcció est i unes fites m'indiquen el principi de la pujada. És una forta pujada, sense respir en cap moment, es guanya alçada ràpidament i les vistes són increïblement boniques, glaceres i cims agafen un altre relleu, sembla que pugui volar.
Costa un xic respirar, a més el vent és emprenyador de collons, però com que bufa de baix, facilita la pujada. Sense adonar-me'n ja sóc a 5.550m, molt proper al camp dels japonesos. Tot i així no el veig, ara ja hi ha neu, i com que no porto paraneus i demà ja pujarem, descanso uns moments i gaudeixo de les vistes.
Baixar em porta uns minuts, és acollonant la diferència entre una cosa i l'altra, no me'n sé avenir. Pel camí trobo el Pere, va pujant: ens trobem al base!!!!!
Arribo al camp base, tot tranquil, només alguna japonesa que va al lavabo de tant en tant, i sobretot un munt d'ocells que van picotejant la zona de les tendes. Hi ha de tot, perdius grasses, gralles de bec groc i uns passerells de colorets. És impressionant la confiança que tenen, s'acosten fins a un pam, i si no els fas res, et voregen i et miren, com intentant presentar-se.
Són bons amics, són bonics i molt amistosos, i fan que l'estada al base sigui més amena i enriquidora, doncs moltes vegades els animals són millors que les persones. Arriba el Pere i es posa a parlar amb una japonesa que resulta que té uns amics a la Garriga, poblet molt proper a Tona. Les casualitats no passen perquè sí, jejejeje !!!!
Mentrestant, amb unes pedres faig una fita i li demano a la Pacha mama que demà sigui un dia propici per a nosaltres, que ens protegeixi i que ens doni claredat en les accions. El dia es va acabant, fem sopa, fem la pasta, i veiem com les parets de gel van canviant de colors, del groc al roig i del roig al blau...
Ràpidament al sac, doncs serà una nit força moguda, fresqueta i al mateix temps emocionant.

Diumenge 3 de març, em desperto a les sis, ja és clar, però fot un fred que pela, encenc el fogonet, no costa gens, i començo a escalfar aigua per fer l'esmorzar, un muesli chocolat.  Ens vestim fent relleus, doncs l'espai no dona per a més.
Mengem amb rapidesa el que tenim i acabem d'enllestir-nos; les botes estan gelades, collons, el sol tardarà a escalfar-nos avui. Sortim fora, el fred mossega fort, en pocs minuts ja estem caminat direcció al pendent de pujada. Un silenci sepulcral ens rodeja, només trencat per algun cruixir de la glacera.
La pujada ens escalfa el cos, però hem de posar-nos les manyoples de plomes i picar força de peus. Uf, quin fred, amunt, amunt, seguim els passos d'ahir i per sort el solet ens arriba i escalfa com a salvador que és.
Parem un moment i aprofito per treure'm les botes, tinc les plantilles i els mitjons molls, ahir no es van eixugar i m'estan jugant una mala passada, collons, collons. Per sort el solet ajuda a que tot es redreci, i seguim pujant, ara ja som a 5.600, passem per la neu, seguint la traça dels japonesos.
Més amunt sortim de la neu i grimpem per una zona de blocs força dreta, trobem les seves tendes, de color groc ben il·luminades pel sol del matí, són les nou i ja som a 5.700m. Aquí ens costa força respirar, però anem guanyant alçada molt ràpid, el sol hi ajuda força.
Ara la traça es torna molt indefinida, a trams sender descompost, a trams una grimpada força accidentada, respirar i parar, pujar i mirar per on continua. Això sí, les vistes i les sensacions no tenen preu. Ara ja hem superat el nostre sostre, ja som a 5.800 i davant nostre apareix la vertical i blavosa glacera que cau avall.
Descansem un xic i creuem el pas cap al món dels gels. Una fita simbolitza aquest tram que et porta a un altre món. Damunt l'aresta cimera hi veiem uns puntets negres, són el grup de japos, ja són propers al cim, però noi, són molt lents i sembla que els queda força estona per accedir a l'últim tram.
Ens calcem els grampons, agafem el piolet que tant temps hem carretejat, i au, per fi damunt del blau gel, segueixo les traces seves, doncs les puntes dels grampons delaten el camí a seguir. Entre l'alçada i la bellesa de l'entorn, el camí es torna més lent, cansat, respirar amb problemes...però quines vistes i quines formes i…
Trobem alguna estaca, perdem la traça, la recuperem, baixem, pugem, desgrimpem per pendents força drets, tot dins aquest món de glaç, uauuu!!!! em trobo com en un estat d'èxtasis, és tant emocionant tot això.
De sobte una esquerda de metre i mig ens barra el pas, és fonda i fa basarda; collons, i ara què. La volto per una banda, res, per l'altre, sí, sí: un saltiró i ja sóc a l'altre vessant, el Pere va venint i anem guanyant alçada.
Ja queda poc per a la pendent que ens duria a l'aresta cimera, però no volem, vaja, no podem, perquè no tenim permís del govern del Nepal, quins collons, eh!!!!!
Arribem als 5.950m, damunt una aleta gelada que ens obre un nou món de muntanyes. El Makalu és ben proper, són les 10 del matí, en tres hores hem pujat 800 metres, la recompensa és extraordinària, aquesta experiència a l'Island ens servirà, segur.
Mengem un parell de galetes, bevem l'aigua que ens queda i veiem com van pujant els japonesos (gràcies als guies) cap al cim. Nosaltres ens quedem aquí, entre esquerdes gegants, entre formes màgiques i gaudint d'unes vistes úniques: l'Ama Dablam es veu de tu a tu, i tota la barrera de l'Amphulabsta queda empetitida, al fons el Chamlang, un 7.400 que sembla l'aleta d'un tauró.
No baixaríem mai d'aquí, fa un dia espaterrant i és tant bonic tot des d'ací, però noi, avui volem tornar a Chukhung, doncs ja sabeu que som uns boigs del moviment. Baixem, saltem espectacularment l'esquerda que ens barrava el pas i sortim de la glacera.
És espectacular com de ràpid perdem alçada, fora estris de ferro i avall, pendent de blocs, sender, neu i en menys de mitja hora ja som propers a la base de la muntanya: collons, com si ens perseguís l'exercit del Nepal.
Trobem el camp base ben tranquil, són dos quarts de dotze, els diem la bona noticia, els seus companys han fet cim. Desmuntem la tenda i rebem una bona noticia, ens conviden a dinar, i collons, quin dinar. Primer arròs amb verdures i després una sopeta de noodles que ens refà del desgast.
Conversem amb les noies japoneses, són ben joves i aquest expedició que fan els l'ha subvencionat la tele i algun diari...això ens sona, i els comentem el nostre projecte. Han estat molt amables, els ho agraïm de tot cor, danhiabad !!!!!
Fem les motxilles. Mentrestant el vent va agafant força per moments. gGralles i pardalets aprofiten les molles de pa i pasta que cauen dels plats del japonesos, nosaltres ens acomiadem d'ells, desitjant-los un bon viatge de tornada, ells ens desitgen una bona expedició al Manaslu. Així són els encontres a la muntanya, amistosos quan tothom ho vol.
Ens perdem planícia enllà, tenim forces per arribar a Chukhung, a veure el padrí i dir-li el que hem fet, i sobretot a esperar amb delit la seva cuina. Ja fa dies que per molt que mengem, l'alçada i l'esforç ens fan perdre quilos, però no la il·lusió que ens mou, i que faria moure muntanyes.
Fem una baixada força rapida, evidentment creuem tot el camí fet el dia anterior recordant les pujades i les baixades que ens esperen fins arribar a casa del nostre estimat Zunguee.
Ens girem, el cel sembla enfadar-se, fa estona que del Nuptse i el Lhotse els núvols creixen i creixen, s'enganxen a tot i ho amaguen sense compassió, resem pels japonesos, doncs se'ls veia força desfets a l'aresta del cim. Nosaltres, envoltats de boires, arribem a Chukhung, al nostre cau de guilles.
El padrí ens rep amb els braços oberts, com sempre, i nosaltres ens hi llancem. Són les quatre, fem estiraments i parlem amb en Ben, un nord-americà de Minessota que també volta per aquestes terres altes. Estem força desfets, demanem la calidesa de l'estufa, la merda de iac crema i crema. Envoltant el metall rovellat, sopem el dal bat gegant i desitgem un son reparador. Encara que estem a 4.770 metres d'alçada, serà ben reparador dormir en un matalàs.

Dilluns 4 de març, ahir el cel es va enfadar força, núvols i boires van amagar aquest entorn tan màgic. Avui al llevar-me he vist el Lhotse ben nevat, la seva paret cimera emblanquinada, i els seus marges rocosos estan amagats sota el blanc de la neu. El matí s'ha llevat més gèlid, fa vent i als cims els vels de núvies s'allarguen fins a desaparèixer un tros enllà.
Avui estem tristos perquè marxem de Chukhung. El Zunguee ha estat un pare per a nosaltres i el trobarem a faltar. Ens ha cuidat molt i el seu caliu ens ha arribat al cor. Ens fotem els espaguetis, ens omple les ampolles amb Tatopani (aigua calenta), i dins meu quelcom es recargola quan ens fem les fotos de comiat, sento una pressió que em puja fins als ulls i que vol esclatar.
Zunguee, mai t'oblidarem, sempre et recordarem perdut aquí, proper als cims més alts de la terra. El seu somriure s'eixampla quan de la seva boca surt  " jo us acompanyaré al Lhotse, perquè vosaltres sou forts, i quan torneu, anirem al Lhotse".
Les llàgrimes em cauen sota les ulleres quan l'abraço per última vegada, la seva ànima solitària s'encomana a la meva, i un trosset de mi es queda per sempre aquí, dins seu, sota les parets del Lhotse i el Nuptse.
Marxem direcció Dingboche, anem de tard, per què ? bé, primer ja sabeu que nosaltres som uns "rapidos", ens agraden els reptes, encara que siguem a 5.000m, doncs avui, com diu el Pere, tenim una super gimcana, volem anar de Chukhung, passant per Dingboche, Lobuche, i Gorashep, fins al cim del Kala Patthar. No sé, potser m'equivoco però són vora 25 kilòmetres, primer perdre alçada, de 4.770m fins als 4.410 de Dingboche, després hem de pujar fins als 5.550m del cim del Kala Patthar; per rematar-ho volem fer un bivac al cim i dormir amb la deessa mare de la terra. Tot ha d'anar molt bé, cada metre, cada minut, cada emoció ha d'acompanyar-se amb il·lusió i empenta, si no, no hi tenim res a fer.
Són les nou, gas i Dingboche, carregats amb uns 17 quilos a l'esquena. Arribem al poble força ràpid, remuntem el pendent que ens durà cap a Lobuche i trobem un grup d'italians que fan fotos des d'un lloc força bonic. De sobte diuen: "Aaaah, vosotros sois los españoles que cruzaron el Renjo La en tres días!!!" Collons, resulta que ja som famosos a les altes valls del Khumbu! Van amb un guia força potent que va fer el pas amb ells, deu dies després que nosaltres.
Fem una bonica travessa, a l'esquerra hi tenim el Tabuche i el Cholatse, també l'Arakam Tse, tots de més de 6.400m. Anem a bon ritme, ens creuem amb un ramat de iacs, parlem amb els pastors, passem un grup de turistes i arribem al camí de l'Everest, realment molt transitat.
Des de lluny ja veiem les formiguetes que ocupaven el sender, blanquinós i força fresat. Per a mi que és per on hi passa més gent del món, per sobre els 3.000m. Fem una parada, aquí està ple de portadors que van extra-carregats, i...quedeu-vos amb la historia: porten fins a 100 quilos, sí, cent quilos a l'esquena perquè tot aquest trecking funcioni; sigui menjar, sigui material per construir, sigui el que sigui, són els veritable herois de la vall del Khumbu.
Comencem a pujar els metres més durs, de 4.600 fins als 4.900m, la rampa és forta fins accedir a un collet on hi ha el memorial dels caiguts a l'Everest: centenars de fites i plaques, són les ofrenes a la muntanya més alta de la terra; en lletres grans el guia Scott Fisher, caigut en el desastre de 1.996.
Passem aquest coll, voregem un pendent i ja som a la base del cim del Lobuche. Més endavant arribem al poblet inventat de Lobuche, lodges de colors que donen uns serveis excepcionals. Són tres quarts d'una.
El nostre pla consisteix a fer un bon dinar, espaguetis a la bolonyesa, i després els demanem si podem deixar els trastos que no necessitem, piolet, tenda, grampons… Tot el que no és necessari pel bivac es queda aquí; demà al matí tornarem i els pagarem amb l'esmorzar. Això sí, aquí el menjar és prohibitiu, tan car com difícil de portar-lo fins aquesta alçada.
Sortim disparats, amb poc pes, sacs, cuina, menjar, roba i il·lusió: això que no falti! El camí amb la panxa plena es fa millor, puja suau, ja estem a 5.000m i el poble de Gorashep esta a uns 5.160m. Fem uns quants quilometres remuntant una llera de riu, després pugem un xic i anem a parar a una gran morrena, ve dels cims de l'oest, i més amunt és una espectacular i gegant glacera. Aquí hi ha trams on el camí canvia a base de mesos. Davant nostre apareix la glacera del Khumbu, l'escull més perillós per accedir a pujar l'Everest, una trencadissa gegant de gel que no para de cruixir. El nostre amic Nuptse ara té forma de pastís amb un final de nata ben punxegut, i davant nostre hi ha el Pumori; sota seu el Kala Patthar, el cim que ens espera tranquil.
S'estan aixecant força núvols, pugen de la vall o neixen entre aquest gegants de gel, però no decaiem en la nostra decisió. Avancem uns pobres portadors que carreguen un pilot de plaques de fusta, sota seu es veuen ben menuts, a cada pas suen sang. La pell de gallina se'm posa de veure les seves cares desfetes, els costa inclús parlar quan estan descansant sota el pes.
Apareix Gorashep i un sender ben fresat ens indica el camí cap al Kala Patthar: va nano que ja hi som. Descansem un xic al poblet, a la dreta hi tenim la superbestia morrena glacial de l'Everest, que porta fins al seu camp base, a 5.300m, davant el Pumori. A la seva base el Kala Patthar, a l'esquerra el Changri i el Chumbru, una muralla de cims gelats que separen la vall del Khumbu de Gokyo.
Creuem la planícia del poblet de lodges, hi ha un iac pasturant, si és que es pot pasturar a 5.200m, turistes voltant, homes carregant aigua pels lodges, alguns ocells cantant de fred o d'alegria. Comença l'últim repte del dia, ja són les quatre de la tarda quan encarem la part final. Ara són 400 metres de desnivell fins al cim rocós del Kala Patthar. Hi ha gent que ens precedeix, aviat els atrapem, els reconeixem de dies anteriors per aquests camins altius.
Aquí cada pas es fa pagar, és emocionant i al mateix temps duríssim, metre a metre va apareixent la Deessa mare de la Terra, quina gran piràmide somital des d'aquí, quina força que desprèn. Els núvols juguen a amagar tot el que ens envolta, però no desistim, ni ens relaxem, nosaltres ja ho hem donat tot. Si la mare terra vol, ens recompensarà.
Hi ha gent al cim, milers de banderoles d'oració, fites, abans ja hem vist uns bivacs. Allí és on dormirem, aprofitarem petites franges de neu per fondre i fer aigua, tan necessària: és la vida. Quan hi arribem, és potser el moment més emocionant des de que estem al Nepal, és la culminació d'una part del projecte, és tanta l'emoció que deixem caure les motxilles i ens abracem ben fort, cridem, riem i ens deixem portar pel vent dels Himàlaies…
Tot el que ens envolta és tant gran, el cim és punxegut, un dels vessants és ben vertical, l'altre no tant, però també força aeri. Entre tants colors de banderoles tot és màgic, ocellets juguen al nostre voltant. L'Everest apareix, desapareix, apareix, desapareix. Sento que aquest és el lloc on el cor de la terra batega, on la mare de tot el que ens dona vida escolta, i decideix; és tanta l'emoció que no dic res, només humilment abaixo el cap i totes les meves cèl·lules canten d'emoció.
Per fi quedem sols, tothom és fora, la mare i nosaltres, un pardalet i un ratolí, els colors canvien, és el moment més màgic de la meva vida, tot és pura energia, tot penetra dins meu, i es reparteix per la terra, tot això va per vosaltres, essers estimats; aquesta energia que rebo és repartida per a cada esser que ha contactat amb el meu cor, som tots un, i en aquests moments ho sento plenament.
Silenci, segueix silenci, només les càmeres fan la seva feina, després m'assec i silenci, colors, energia, canvi de color, augmenta la dosis d'energia que rebem, om mani padme hum, om mani padme hum.
Es va fent fosc, els núvols han desaparegut, només el Pumori s'amaga rere un vel blanc; Everest i Nuptse es vesteixen per acomiadar el dia; potser que anem avall, a uns trenta metres, allí estarem protegits per la mare, tenim neu, tenim un planell, tenim tot el que necessitem.

Everest

Però no marxem!!! costa tant, això és el que deuen dir com a febre del cim? No podem, un magnetisme ens demana la nostra presencia, els nostres ulls, la nostra ànima, el nostre esser sempre romandrà ací.
Des del cim divisem un petit planell. Al seu costat hi ha una taca de neu, serà el nostre rebost d'aigua. Els colors que el sol reflexa a la muntanya més alta de la terra ja s'estan apagant, i mentre el Pere està filmant, jo començo a cuinar el sopar.
El fred mossega ràpid, però el soroll del fogonet és com una petita estufa. Estenem els sacs, en posició sud-nord, i fem uns petits murs per no rebre tant fort el possible vent que faci durant la nit, esperem que el fred no sigui massa fort.
La pasta ja és a punt, la nit ens embolcalla, les siluetes de les grans muntanyes seran els nostres sentinelles nocturns, al Pumori hi ha núvols i ens arriben petites volves de neu, però sabem que aquesta nit la mare terra ens protegirà, ens ho ha fet sentir.
Mengem com llops la pasta amb formatge, mentre la nostra ment encara no s'ha recuperat d'aquest moment que hem viscut. Ens posem dins el sac, collons quin fred, però tenim a la mare de les mares davant nostre, i ens abriga amb la seva presencia.
És una nit ben estrellada, comencen a girar les constel·lacions, el carro, Orió, les Plèiades, Taure i les més brillants estrelles: sembla que mai es farà de nit. Apareixen petits satèl·lits que ens fan distreure els primers minuts de la festa, més endavant el silenci es fa amo i senyor del moment.
És el bivac més alt que he fet mai i en principi l'escalfor és la que regna dins el sac, però a mesura que passen les hores tot es va refredant, no sé si treure'm roba, o posar-me'n més. Bé, més no perquè ja no en queda.
Sento el Pere dormir, també sento trons, trons esfereïdors que venen de la glacera del Khumbu, cauen  grans seracs i fan un soroll terrible, com si s'acostés el final de l'existència.
Miro el rellotge, miro les estrelles, són les quatre del matí, o de la nit, qui sap, em moc, ara cap ací, ara cap allà, les estrelles es mouen també, la ment ha d'estar tranquil·la, aviat serà clar. A l'est, rere el Nuptse, ja s'intueix la claredat del dia que vol néixer.
Aquestes hores són màgiques, però glacen els sentits. Per fi sembla que tot trenca, i el dia es lleva, la llum del sol il·lumina l'Ama Dablam, molt lluny d'aquí. Quan ens arribarà la seva escalfor? esperem, esperem. Sento veus, hi ha gent que puja al cim de bon matí, són força valents, doncs la temperatura s'acosta als 20 graus negatius.

Dimarts  5 de març, per fi és ben clar, el Pere es lleva i engega el fogonet, fem l'esmorzar, xocolata amb cereals, ens ho mengem mig tremolant, sembla que el pare sol es resisteix a aparèixer, on ets pare?
Per fi, una lleugera claredat, la meva ombra apareix entre els blocs, el sol surt entre l'Everest I el Lhotse, per sobre els 8.000m, ha trigat...però quan triguem, els humans, a aconseguir aquestes alçades?
Ens vestim amb tot el que portem i sortim disparats avall. Encara estem atontats pel bivac i per aquesta freda matinada, però estem flotant en un núvol, com si fóssim partícules de neu.
Arribem a Gorashep, el sol també, la gent es mou, tothom comença a preparar-se per tirar avall, aquí no hi ha gaire vida. Ens regala una estona aquest càlid moment que ens dona l'astre i sortim avall. El camí és llarg però som ràpids i ara sí, ja marxem de les grans muntanyes amb tot fet.
Passem el tram de morrena glacial, arribem a Lobuche, ens fotem uns espaguetis a la bolonyesa i carreguem el material que havíem deixat al lodge. També omplim d'aigua en un sortidor on veiem que els locals també ho fan.
Ja es nota la pèrdua d'alçada, però encara queda molt per Pengboche, el destí d'avui. Ens creuem amb desenes de portadors que ens posen la pell de gallina amb el pes que porten, els seus calcats són tan precaris que sembla que vagin descalços, però no es queixen, pas a pas van guanyant metres a la vall.
Ja som propers a Periche, però aquest tram se'm fa molt llarg. Una gran planícia que no s'acaba mai, el vent que puja de la vall sembla obligar-nos a quedar-nos per sempre en aquest món.
Per fi més oxigen, la motxilla pesa, creuem un pont, el camí es fa més amable, ramats de iacs carregats amb gas o be farina, ara més portadors que porten material per equipar el camp base de l'Everest, doncs aquests dies comença la temporada 2013 a la muntanya més alta de la terra.
Trobem stupes, també banderoles d'oració; gralles i corbs ens sobrevolen i per fi, al fons, el poble de Pengboche. Anem al mateix lodge on vam parar de pujada. Les dones ens coneixen i ens tracten molt bé. Ja no ens queden moltes rupies, totes són pel menjar, doncs necessitem energia per acabar de fer els 18 quilometres que queden.
Estic tan cansat que després de sopar a les cinc de la tarda me'n vaig al llit, m'adormo de seguida. El Pere va cavil·lant cosetes del documental. És la millor nit des de feia dies...dormim fins a les set del mati.

Dimecres 6 de març, a les vuit, i després d'un super esmorzar, ja estem de nou en camí, passem poblet rere poblet, ens creuem amb portadors, amb turistes que pugen, però no fem moltes parades, només a Tyangboche, ens regalem una bona estoneta sota el solet, davant del bonic monestir budista.
Ara baixem, ara pugem, ara suem com porcs i aprofitem les ombres per descansar. Hora rere hora ens anem acostant a Namche Bazar, la nostra ment ja descansa al bonic Valley view lodge d'en Pasang.
I per fi, a la una del migdia, cansats però feliços, apareixem damunt el turó de Namche, com nàufrags d'un oceà d'alçada, caiem rendits al nostre lodge.
Tota la família esta dinant, però de seguida es posen a fer el nostre dinar. Avui hi són tots, pare, mare i fills. El pare és el Pasang i quedem acollonits, quan després de conèixer-nos i tenir-nos la suficient confiança, ens diu que el 1976 va fer de portador d'una expedició catalana.
Sabeu on? al Makalu. Sabeu d'on era aquesta expedició? de Manresa. I de forma molt natural ens llença unes quantes paraules " cagumdena, collons, hòstia ", quasi amb un català perfecte. És un regal de les muntanyes rebre aquest esser tant trempat, ara que ja no ens queda gaire energia al cos, ell ens omple l'ànima.
Li demanem si es recorda dels noms i diu: i tant, el Jordi Camprubi. Que fort! Aquesta gent tan potent que va fer el cim del Makalu al 1976, fa uns anys va venir a Avinyó a explicar-nos la seva aventura i recordo el dia com si fos ahir, al cine Catalunya, tota una colla de valents i valentes que van protagonitzar aquesta gesta, ara fa 37 anys. En Pasang  va ser un dels sherpes que també ho va fer possible.
Ara la nostra relació s'estreny força més i la seva companyia és molt més càlida. Ens cuiden com fills seus. Després d'un dia de recuperació, arriba la nit, i la nit ens porta el descans necessari per demà seguir baixant. Ara no parem fins a Katmandú.
Dijous 7 de març, avui anem fins a Lukla i hem decidit agafar l'avió per tornar a Katmandú. Ens queden pocs dies per a l'expedició, i a demés estem força cansats i gastats psicològicament. Ahir vam conèixer el primer català que trobem al Nepal, es diu Jordi Flotats, i té collons, és de Manresa, sembla mentida que siguem tots del mateix lloc. Aquí res del que passa és perquè sí.
El comiat del lodge és força emotiu, doncs en Pasang i la seva família ens han cuidat tan i tan bé que hi deixem un tros ben gran del nostre cor i de la nostra estima. Ens fem unes fotos i ell com a símbol d'agraïment ens regala unes banderoles d'oració perquè les posem a casa nostra: ens donaran sort, diu. També ens posa el mocador blanc que durem al Manaslu i oferirem als deus perquè ens protegeixin. Són moments molt emotius, d'aquells que la pell es posa de gallina i sents una pressió entre els ulls. Això és sentir-se viu.
Us desitgem tot el millor, Pasang i família, que tot us flueixi pels segles dels segles, om mani padme hum.
El camí cap a Lukla és més ric en oxigen, però hi ha molt turisme, molts porters i molt soroll. Sort que vàrem venir quan tot això encara estava mig adormit. Ara volem sortir corrents d'aquí. Parem a dinar al meralodge, allí en Pemba ens recomana el lodge de la seva germana, a Lukla. Com que ens deixem portar pel destí, a veure que ens depara ara?
Arribem a Lukla, són les cinc de la tarda, ja fa fresca, ens acostem al Shangri La lodge i la sorpresa és tremenda, estan fent una cerimònia budista, amb instruments i càntics.
Demanem a les dones què se celebra i ens diuen que és un funeral. Collons, doncs quin funeral més alegre! Es va morir el "grandfather" i estan fent set dies de cerimònies seguits. Fem un te a la terrassa, sobre l'espectacular aeroport de Lukla, però la curiositat ens pot i demanem per accedir a la sala on hi ha els monjos. La seva resposta és "Perquè no?"
I ja som a dins. Agafem el nostre racó i les mirades curioses dels monjos ja són posades sobre nostre. Hi ha somriures, els tornem la seva mirada alegre, però més endavant, en una petita parada que fan, un d'ells s'acosta i em diu: que no te'n recordes, que fa uns vint dies vam celebrar junts el nou any budista? I collons i tant! el meu cansament i la tranquil·litat que portava no m'havien fet adonar que estava entre monjos coneguts. Ells sí, ells sabien qui era jo, i reien com condemnats. En aquella celebració vaig beure un xic de Chan, alcohol d'arròs, i m'ho recordaven amb somriures oberts.
Al final estem vora tres hores amb ells, escoltant i compartint aquesta celebració. La mort en el budisme només vol dir oportunitat, i les oportunitats són sempre positives. Sopem junts i ens fan sentir com germans, és l'últim gran regal de la vall del Khumbu. Moltes, moltes gràcies a tots i cadascú dels que ens heu fet créixer un xic més, esperem haver-vos correspost.
Arriba la nit, hi ha monjos que encara practiquen amb els instruments, però de sobte silenci, descans, om mani padme hum.
Al matí ens desperta un monjo que recita mantres. És com enganxar-se a un filet de pau que volta invisible en aquest univers espiritual. L'avió marxa a les vuit, però al final, per problemes de boires a Katmandú, sortim de les alçades a les onze i arribem a la càlida Katmandú.
OM MANI PADME HUM , gràcies a totes i tots.
Rusky