Mentre llegiu aquest escrit el més segur és que ja estiguem dalt d'un autobús direcció al punt de partida, Tatopani a la zona del Rolwaling. Aquí, he deixat de fer els últims preparatius per escriure l'última crònica abans d'endinsar-nos a l'Himàlaia. Doncs sí, finalment marxem demà. Si tot va bé, marxarem del Pilgrims, l'hostal on ens allotgem, a les 6 de la matinada amb la motxilla a les espatlles i frontal encès, direcció l'estació d'autobusos de Katmandú per començar la nostra aventura a les muntanyes. Allí agafarem un bus que en 8 hores ens deixarà a Tatopani. Finalment, després de mirar i remirar els mapes, hem decidit de deixar-nos anar per la part Oriental del Nepal, una mica més coneguda i transitada que la part occidental, però segur que igual de fascinant. Tenim l'avantatge que és la nostra primera incursió a l'Himàlaia, per tant, per nosaltres tot és territori verge. A més, en ser hivern imaginem que farà que sigui una caminada bastant solitària. Comprovant la tenda a la terrassa del Pilgrims Creuarem 3 zones, Rolwaling, Everest i Makalu. Intentarem passar per la part alta de l'Himàlaia, seguint bona part del que es comença a anomenar el Great...

Dilluns dia 21 de gener, suposo que és aquesta la data, perquè aquí estic bastant perdut. Els calendaris marquen que és l'any 2069, o sigui que potser ja hem avançat cap al futur. Els dies es fan molt llargs a Kàtmandu, l'espera per saber cap a on anirem ens està demanant més del que pensàvem. Els permisos de les dues regions són prohibitius, i per sort vam trobar en Kami Sherpa i el seu germà Ngima. Ells han treballat molt amb catalans i, per descomptat, han entès tot el que volíem i de seguida s'han posat a treballar. Des d'aquí dono les gràcies al Ton Ricard i a l'Anna, dues persones que són més importants del que sembla en aquest somni, DANI ABAT! Ens hem posat a disposició d'en Kami, i ell ens ha obert les portes del seu món. Ell i el seu germà estan tirant endavant una petita escola en un barri perifèric de Kàtmandu, i avui n'hem estat espectadors privilegiats. Hem conegut la Mireia Arboix, una voluntària de Torelló (Osona) que intenta fer créixer aquest projecte amb una empenta i una força increïbles. Només en parlar-hi ja ets conscient de l'esforç que està fent en aquest racó de món juntament amb altres voluntaris catalans que van passant per l'escola. Intenten aixecar...

La noció del temps canvia completament estant de viatge. Sembla que faci molts dies que voltem per Kàtmandu i tan sols hi hem dormit 3 nits. Els dies els vivim intensament, amunt i avall, fent tràmits, buscant material o fent el turista descobrint nous racons. I és que de racons i contrastos Kàtmandu n'és ple. Conviuen el caos i la pobresa amb cultures, religions i molta espiritualitat. Els temples sagrats budistes, hinduistes o ambdós a la vegada (aquí no hi ha conflicte de religions) son bombolles de pau i silenci escampades per dins de la ciutat. Dins d'aquests espais es percep una energia molt potent, inclús per aquells, que com jo, no coneixem al detall els textos d'aquestes religions. El Budanath és impressionant, el temple t'embolcalla i t'atrau cap a la seva essència de pau i recolliment. A diferència de molts edificis històrics d'arreu del món que serveixen de museu i poca cosa més o se'n fa un ús molt diferent pel que s'havia construït, aquest és viu i pots entendre la seva importància observant el present i no pas llegint sobre el seu passat. Turistes, monjos budistes i devots, compateixen espais d'oració amb total respecte i harmonia. Sorprèn la meticulositat, senzillesa...

El moment és únic, ens presentem a les muntanyes, i amb molta humilitat els demano que ens acceptin durant aquests propers mesos, realment són les catedrals naturals més impressionants del planeta. Fa unes hores que el Nepal s'ha introduït dins nostre, aterrats i marejats comencem a respirar la contaminació de Kàtmandu, i collons quina fumera de tubs d'escapament. Sembla mentida que fa tan sols unes 24 hores estàvem a l'hivern pirinenc, que ja ha despertat, ja que ara esteu gaudint d'una serralada tenyida de blanc i això pels que s'estimen la muntanya hivernal és el millor regal de reis. El viatge ha anat prou bé, emocionats ens acomiadàvem dels amics que ens van acompanyar a l'aeroport. El nostre camí començava a definir-se, creuant controls de seguretat ja ens trobàvem dins l'avió de Qatar Airlines. La gent que ens envoltava ja començava a fer-nos notar el canvi de lloc que faríem. Àrabs i hindús ens acompanyaven, mentre l'avió s'enlairava i les hostesses, molt educades, ens anaven afartant de menjar, el qual estava cuinat amb totes les normes islàmiques. La pantalleta de televisió ens orientava, creuant el Mediterrani per després sobrevolar Algèria i Egipte, fins...

Ja tenim bitllets, marxem el 15 de gener. L'emoció és màxima des de que hem entrat en aquest 2013. Feia mesos que ho esperàvem i ara ja no hi ha volta enrere. Ens esperen 5 mesos apassionants, plens d'aventures i experiències úniques. Sembla impossible, però marxem a l'Himàlaia, aquella zona del planeta que tant ens ha fet somiar a través dels relats dels més grans aventurers de la història. L'hem somiat, pensat, gaudit, patit... però sempre en la distància. D'aquí uns dies la viurem en carn pròpia. Fa molts mesos que preparem el projecte i fa anys que en parlem, 3 anys per ser exactes. Jo era a Bolívia, rodant el documental "del vent al blau". En Rusky passejant per Argentina. Feia molts anys que no ens vèiem, no havíem sortit mai junts a la muntanya, però alguna cosa ens connectava. Hi així ho debia notar aquell 14 de desembre de 2009 quan vaig tenir l'impuls d'enviar un mail a en Rusky que ens precipitava cap a un futur en comú perseguint els nostres somnis. Aquest és el mail que li vaig enviar des de la Paz: Rusky, gràcies per enviar-me les teves cròniques plenes de passió i sentiment i que llegeixo amb delit i molta enveja sana de veure com et mous...