diumenge, 19 de maig de 2013

Primer intent de cim

El diumenge 12 de maig vam fer el primer intent de cim. Des de 6.800,  CIII, volíem remuntar els 1.400 m fins al punt més alt del Manaslu, però una tempesta de neu i vent no ens va deixar fer ni un metre. Amb prou feines vam poder baixar al CII, aquest n'és el relat:
8 de maig
Avui és un dia especial. Per primera vegada sortim del camp base amb la intenció de fer cim. Totes les prediccions meteorològiques indiquen que hi ha una finestra de bon temps entre el 9 i el 13 de maig, així que, juntament amb els italians, sortim amb l'estratègia al cap de fer tan sols 3 camps: CI 5.750m, CII 6.450m i CIII a 6.800m nosaltres; ells a 7.100 m.
El dia s'ha llevat preciós, el cel és blau intens, no fa vent i hi ha pocs núvols. L'únic problema és la neu acumulada i que s'ha d'obrir traça fins al CI, però som uns quants i ens ho anem tornant. En total som 7: 3 italians, 2 sherpes i 2 catalans. Els sherpes dels de Singapur, el grup més nombrós, també havien de sortir avui perquè han de posar corda fixa entre el CIII i el CIV pels seus clients. Però estranyament es queden al camp base. Amb 3 horetes arribem al CI i el primer que ens toca fer és desenterrar la tenda. Ha nevat molt i la tenim sota mig metre de neu. Sort que la vam deixar desmuntada perquè si no, l'haguéssim trobat aixafada pel pes de la neu. Un cop muntada comencem el ritual de fondre neu i preparar alguna cosa per menjar: una sopa de tomàquet i uns nuddles xinesos. Abans que enfosqueixi ja estem a dins el sac apunt de tancar els ulls amb el pensament que queden tan sols dues nits per tocar el cel amb els dits.
9 de maig
A les 6 ja tenim el fogonet en marxa. Preparem un te calent i mengem quatre galetes. Avui ens posem per primera vegada el mono de plomes: un groc i l'altre blau. Semblem dos Teletubbies. Mentre ens vestim, veiem arribar a tres sherpes dels de Singapur i en Pemba, un altre sherpa dels italians. No hi ha núvols en alçada, tan sols boira a la vall i fa vent dalt del cim. Aquí hi ha tres climes: el de la vall, mitja muntanya i alta muntanya. És de difícil predicció. La jornada serà dura. Cal remuntar uns 700m fins al CII i hi ha molta neu acumulada. Els sherpes de Singapur sembla que no volen col·laborar a obrir traça perquè s'entretenen a la tenda. Així doncs comencem a caminar els tres sherpes i nosaltres. Els italians també s'endarrereixen però venen els seus sherpes a ajudar-nos a obrir traça. Nosaltres som els únics del camp base que no tenim sherpes. El tram del CI al CII ja ens és conegut. Aquest serà el tercer cop que el fem i l'hem ajudat a equipar. Hi ha força corda fixa perquè hi ha molts trams verticals, cal remuntar algun serac i s'han de salvar algunes esquerdes visibles i d'altres invisibles. És un tram delicat en el que cal anar amb compte. Avancem lentament, obrim traça amb neu fins als genolls. Les cordes estan enterrades i triguem una bona estona a trobar-les. El sol escalfa de valent, el desgast és considerable. Fa molta calor. Portem el mono obert, amb la part de dalt penjant per darrera. A mig camí veiem que els sherpes de Singapur tot just surten del CI i estem convençuts que ho fan per no haver d'obrir traça. Això provoca tensió i comentaris de malestar entre el grup que som perquè vam fer una reunió al camp base on vam acordar que tothom col·laboraria. Un dels italians, emprenyat, decideix tirar avall. Els altres dos s'ho pensen, però nosaltres decidim tirar amunt sense dubtar-ho, obrint traça si convé, i és el que fem. A les 5 arribem al CII, 8 hores després, esgotats. Quan arriben els sherpes de Singapur els recriminem a crits la seva actitud. Ens posen mil excuses per no haver obert traça. Al final ens calmem tots i iniciem el ritual de desenterrar la tenda altre cop, que tenim sota mig metre de neu. Fem la plataforma i la muntem. La tenda dels italians ha quedat destrossada pel pes de la neu. No la van desmuntar. Per fi ens podem estirar i reposar. A aquesta alçada tot costa. Fonem neu i bevem molt perquè és important hidratar-se. 
Els italians i els de Singapur troben un missatge que diu que farà més bon temps el dia 12. Nosaltres també. Així doncs, a contracor, decidim canviar el dia de l'intent de cim. No ens agrada perquè tenim poc menjar i l'alçada desgasta molt.
El dia es va acabant. Ja ho tenim tot fet quan es fa fosc. Tanquem els ulls i intentem dormir com podem. No és fàcil adormir-se a 6.500m. Ho fem a estones. Escalfats pels sacs Rab, no tenim fred. Són més els nervis i els bonys que tenim sota la màrfega. 
10 de maig
Avui estarem tot el dia al CII. Fa un dia preciós, sense vent, sense núvols, i maleïm estar parats sense pujar. Les vistes són espectaculars, veiem l'altiplà tibetà al fons i desenes de muntanyes de les que no en sabem el nom. Un italià ens mostra el Shisha Pagma. També serà un dia dur perquè haurem de passar moltes hores a la tenda, i amb el sol amunt és un forn. Passem l'estona en calçotets donant voltes sobre els sacs. El temps sembla que no corri. A la tarda comença a fer vent i a les 5 ja preparem el sopar: unes mandonguilles liofilitzades preparades pel xef Paco Pérez! Estan boníssimes! Contemplem la posta de sol. Els seus rajos tenyeixen de diferents tonalitats els núvols baixos de la vall; també el cim del Manaslu i els cims del voltant. Sentim la immensitat de l'Himàlaia. La vista arriba molt lluny. Quan es fa fosc continuem estirats com quan era de dia. Ja pots dir: me'n vaig a dormir. Costa dormir per tot plegat i no parem de donar voltes dins el sac intentant trobar aquella postura ideal que, sense que se t'adormi cap extremitat, et permeti entrar al regne dels somnis.
11 de maig
Per fi ja és de dia. A les 5 ja remenem el fogonet. Mengem quatre galetes i ens vestim. Hi ha molta activitat. Els sherpes de Singapur, avui sí, obren traça i surten amb la intenció d'equipar del CIII al CIV. Nosaltres no necessitem aquesta corda doncs volen fer una variant per esquivar tota la part de seracs que han d'equipar. Sortim del CII i anem remuntant lentament el pendent doncs es nota la falta d'oxigen. I avui anem més carregats que mai: tenda, sacs, fogonet, menjar, gas i les càmeres de fotos i vídeo. El tram fins al CIII és molt directe i empinat. La neu és tova, altra cop fins als genolls. El cor està tota l'estona accelerat. Fem deu passes i hem de parar per respirar. Cal passar alguna esquerda delicada i remuntar algun tram completament vertical. Triguem dues hores a fer els 300m de desnivell fins al CIII. Posem la tenda sota un serac immens i sobre una esquerda d'uns set metres de profunditat. La boira va entrant. Els italians reposen uns minuts i continuen amunt. Volen arribar fins als 7.100m. Aquí nosaltres ens sentim més segurs, a 6.800m però tenim més metres fins al cim. Confiem però que el nostre estat físic i psíquic ens permeti fer tant desnivell. Fem una plataforma com podem i penosament muntem la tenda. Tot costa molt i el cervell no carbura gaire bé. Per fi acabem i ens instal·lem. Fonem neu. El vent cada vegada és més fort i comença a nevar. No és ni migdia. Fortes ràfegues de vent colpegen la tenda. La neu espetega amb força. Tot i així, els ulls ens brillen d'emoció. Estem al CIII i demà intentarem cim. Rebem missatges de suport. Sabem que molta gent que ens estima ens segueix i això ens omple d'energia. Sabem que demà no estarem sols pujant la muntanya. Són moltes hores i serà dur. Però els ànims de la gent ens ajudaran a cada pas. Ens sentim molt emocionats. L'energia i el neguit es barregen a parts iguals als nostres caps. Però el vent de moment no para.
El pla és llevar-nos a les 11 de la nit i començar a caminar a les 12, intentar arribar al cim com a màxim a les 2 de la tarda i tornar a baixar al CIII. 1.400m de desnivell en 14 hores. Mengem els últims nuddles xinesos. Ja no ens queda menjar. Només el de cim: un kit kat i els caramels de la Carme.
A les 7 neva molt fort i comencem a sentir algun tro però bastant lluny. Ens posem el mono de plomes per tenir menys feina a les 11 de la nit i preparem les coses que ens emportarem amunt. Marxarem sense motxilla i ens ho posarem tot a les butxaques del mono: 1,5 l d'aigua, menjar, banderoles, càmeres, guants de recanvi, frontal, crema solar, ulleres, gorro, buf, i a part: l'arnés, grampons, piolet i el pal.
Els trons cada vegada són més a prop. Neva amb força. La tenda es mou virulentament per culpa del vent. Tenim la tempesta a sobre. El llamp i el tro ja van junts. Sembla que el cel s'esquerdi. Hi ha un llamp cada dos minuts, il·lumina el nostres rostres. Esperem en silenci. La situació imposa molt de respecte. Pensem en els italians i en com de malament ho deuen estar passant a mitja rampa. Un llamp, un tro, vent, neu. Impossible dormir. I encara falten 3 hores per les 11. Els minuts passen lentament, com la tempesta. A les 11 sona el despertador, però no hem dormit ni un minut. Obrim la porta de la tenda i trobem mig metre de neu i continua nevant. Hem de sortir amb la pala a treure neu si no volem quedar completament colgats. Està clar que no podem tirar amunt. Decidim doncs el contrari, marxar avall tant aviat com puguem perquè això és una trampa mortal. A les 3 hem de tornar a sortir a treure neu acumulada. Les ràfegues de vent aixequen neu i no deixen respirar, no queda més remei que arraulir-se per poder agafar aire. El neguit no ens deixa dormir, però hem d'esperar que es faci de dia per intentar sortir d'aquí. A les 5 ens comencem a preparar, posem tot el necessari a la motxilla. Hi ha tanta neu acumulada que costa respirar dins la tenda; això provoca encara més maldecap. Sortim a fora, pleguem la tenda com podem. La deixem aquí enterrada per quan tornem a pujar. La boira ens envolta, tot és blanc, no es veu el camí, però ho hem d'intentar. És la decisió menys dolenta, aquí ja no hi tenim res a fer, hem de fugir. Altra cop notem la força de la natura i el vulnerables que som. L'Himàlaia és preciós però molt salvatge. Avui la muntanya no tenia ganes que l'escalessin i ens ho ha demostrat. El cim no és important per a nosaltres ara mateix, sinó trobar el rumb cap al CII. No es veu res. Intuïtivament prenem una direcció enmig d'aquest espai blanc i infinit. Sabem que ens la juguem, no ens podem perdre. Hi ha risc d'allaus i està ple d'esquerdes. Mentalment anem imaginant el camí per on passem, tot i que només és el segon cop que passem per aquí. Per fi trobem l'esquerda gran, això vol dir que anem bé, estem a mig camí, però la neu dissimula el pas. Posem un peu, l'altre i fem un saltiró. Altre cop el cel i la terra són blancs. Sense ulleres la neu colpeja els ulls, i amb ulleres no es veu res. Anem massa cap a l'esquerra, el pendent de cop és molt vertical. Es trenquen plaques de neu, provoquem esquerdes al nostre voltant, també algun petit allau. La neu baixa amb nosaltres, no veiem res, els nervis van per dins, hem de sortir d'aquesta com puguem. Corregim el rumb i anem més a la dreta, la boira s'aixeca un instant i per fi veiem les tendes del CII. Respirem alleujats i en pocs minuts hi som. Però falta una tenda dels italians; els sherpes dels de Singapur que estan al CII ens expliquen que el vent se l'ha emportat amb totes les coses dins. Descansem deu minuts i continuem, volem arribar al camp base. El vent aquí no bufa amb tanta força i la boira es va aixecant. Ara la dificultat és el tou de neu que hi ha acumulat fins al camp base, i que ens tocarà obrir. Estem fosos, amb set i gana. Encara no hem menjat res. Baixem com ànimes en pena amb neu fins els genolls, superant alguns trams verticals i un parell de ràpels, però el CI no arriba mai. Hem d'anar parant tot sovint. Els últims metres costen molt però per fi arribem al CI. Deixem el material, el mono de plomes, l'arnés, grampons, piolet, i sense entretenir-nos gaire per no caure rendits dins la tenda, marxem al camp base. Recuperem una mica les forces pel fet de portar menys pes, però sobretot pel fet de perdre alçada i poder respirar més oxigen. Ja no neva, tan sols una mica de boira. Amb bon ritme, feliços i emocionats, per fi arribem al camp base. Ens sentim com arribar a casa, com si fos el paradís. Ens abracem amb els cuiners, en Deng i en Jambu, i els expliquem com ha anat mentre ens cuinen un gran dalvat que engolim en un instant. Bevem i bevem i tips ens estirem a la tenda mentre pensem en tot el que ha passat. Sembla que la muntanya encara no està apunt, però així és la natura. Totes les prediccions indicaven que el 12 era el dia perfecte i hi ha hagut una sorpresa en forma de tempesta. Una lliçó i una experiència que esperem que ens serveixi per altres intents, perquè la nostra idea és descansar, recuperar forces i tornar-ho a intentar. Després de 40 dies encara no hem perdut la il·lusió d'enfilar-nos dalt del cim. El somni continua més viu que mai, i tenim tot un poble al darrera que ens ajuda a continuar somiant.

Obrint traça cap a C2

3 comentaris:

  1. Ànims gent!!! Ja us donarà pas la muntanya, no en dubtem. Abraçades desde Manresa. MMM+1.

    ResponElimina
  2. Brutal! Impressionant relat! Si hagués tingut deu mil paraules més, hagués continuat llegint amb la mateixa atenció i passió. Moltes gràcies per compartir-ho i, sobretot, molts ànims! La muntanya és severa, però premia als qui saben escoltar-la.

    Per cert, estic intrigat per saber quina sort han patit els italians...

    Abraçades des de la Yurta de Sant Celoni

    ResponElimina
  3. Animo!! Sois increibles!!!
    Os esperamos aqui con los brazos abiertos!!!
    Tenemos muchisimas ganas de veros!!!

    ResponElimina