dilluns, 3 de juny del 2013

L'ultim intent, propers al cim, realitzat el somni!

Dissabte 18 de maig 2013

Ens llevem amb el sol, que fa dies que veiem sortir rere el Simnang Himal, la muntanya d'aresta allargada que tenim a l'est.
És l'última oportunitat que tenim de pujar el Manaslu. Tinc força pessigolles dins meu doncs s'acaben les opcions i portem força cansament; ja fa quasi 50 dies que vàrem arribar als peus de la muntanya dels esperits.
El Manaslu somriu radiant, il·luminat i escalfat pel gran astre; els petits ocellets canten també d'alegria, tothom ens dona forces per anar amunt.
Esmorzem a la tenda menjador. En Jambu i en Dundee ens atipen bé, no volen que ens faltin forces per tirar amunt. Ells estan contents perquè després d'aquest intent podran tornar a casa seva; els veiem força cansats de l'expedició.
Concentrats, omplim la motxilla del que necessitarem: el sac de dormir, poca roba i sobretot menjar, menjar italià del Marco que utilitzarem pels últims camps d'alçada, pernil, formatge i algun sobre de cafè i altres preparats cafeinics. Inclús tindrem pa de motlle, tonyina a l'oli d'oliva i una carn vacuna de les Itàlies. A gran alçada sabem que l'estomac se'ns tancarà, per això portem aquests delicatessens. Fins allí ens anirem atipant del menjar del Paco Pérez, força més concentrat.
Una mirada al cim i torna la concentració. El Sergio de Leo i el Ngima ens saluden des del camp italià. Avui sortirem un equip català/xerpa/italià; serem en total vuit persones.
L'expedició francesa de xerpes ja ha sortit fa una hora: avui volen obrir de nou el camí al camp2, doncs va caure un gran serac i haurem de donar una volteta per evitar-lo.
Sortim amunt, rere la traça dura. És d'hora, la neu aguanta i el Sergio Martini va darrere nostre; vaja, darrere i davant. Aquest gran himalaista italià ha pujat més de vint vegades a muntanyes de 8.000 m, té 64 anys, però un físic exageradament de persona juvenil; se li noten l'experiència i la saviesa a l'Himàlaia però al mateix temps té una empenta jovenívola. Al seu costat s'aprenen coses i sobretot és interessant escoltar les seves aventures, que als Himàlaies van començar l'any 76, al Dhaulagiri.
A més som el Marco Zaffaroni, de Cesate, vora Milan, un personatge molt interesant. Coneix Catalunya i sobretot ha viatjat per tot el món, corrent o fent muntanya. Ens ha ajudat molt aquest final d'expedició i sobretot ha aportat una dosi d'humor i alegria que ja mancava en aquest món de neu i gel.
Els xerpes són el Pemba, el Kami i el Ngima. Tots vuit ens encaminem de nou cap al C1. La muntanya ja comença a canviar. Fa més calor i la neu es fon a marxes forçades. S'obren escletxes al gel i la roca nua comença a sorgir per tots costats. Una nova estació arriba al Manaslu, la nostra ja s'acaba.
Parem a beure, mentre veiem el Christopher pujar amb els esquis de muntanya. Els francesos pugen fins al C1 amb aquests estris; la veritat és que dona gust veure'ls baixar després entre esquerdes.
És d'hora i ja baixen petits salts d'aigua de desglaç. Darrere nostre, com formiguetes, els punts negres dels nostres amics, encorbats, van guanyant alçada i ajuden a fer-se una idea d'on estem ficats.
Estic força tranquil, encara veig l'oportunitat de fer cim. Tot i així, si qualsevol cosa es torça, ara estem molt més cansats que al principi i això ens pot jugar en contra. Tot i així, junt amb els italians ens sentim un equip, un equip que juga el seu últim partit de l'any.
Arribem al coll Naike. Els xerpes francesos ja fa estona que són al C1. Aquí, com sempre, hi fa vent. Em poso la jaqueta Buff i encaro els últims metres de la rampa, aprofitant un caminet que han fet els xerpes. De nou la corda fixa i el replà que ens deixa a 5.750 m, posició del C1.
La tenda està en perfectes condicions. Ja la vam deixar parada fa uns dies, lo fotut és que el terra està totalment deformat i hem de fer uns arranjaments a l'espai, almenys per poder dormir bé.
Comencen a aparèixer les boires de migdia. Els xerpes francesos van amunt, a posar la nova corda fixa. Nosaltres fonem neu, bevem i bevem i anem veient l'arribada dels companys, que un a un munten els seus camps respectius.
Hi ha bastants corbs que voleien per la plana nevada: ara hi ha més menjar que abans, rondant a aquestes alçades. Nosaltres aprofitem per menjar-nos els espaguetis que ens van cuinar al camp base i de postres galetes.
El més important és beure, i no parem de fondre neu. Inclús el Marco ens prepara algun capuccino i conversem sota un sol que juga entre les boires.
Com sempre arriba la tarda, s'aixeca un xic de vent i el sol desapareix rere el Manaslu nord: s'enceta un espectacle diari, la posta de sol que esclata a les glaceres altives del cim.
Mentre ens acabem l'últim te, recordo el pla per demà: sortirem de C1 i intentarem arribar a C3, a 6.800 m, per si tot va bé. El mateix dia a les dotze de la nit, i sense pes, pujar directament al cim.
És un pla força ambiciós, però també juguem amb la precaució de dormir a baixa alçada, i descansar un xic més. A més, no tenim gaire menjar, el just per aquest tres dies. Tot ha de fluir i sortir bé.


Diumenge 19 de maig 2013

Ja fa estona que el sol brilla a la lona de la tenda, els petits cristalls de gel es van fonent i caient damunt el sac RAB, que evapora la humitat de seguida. Així comencen molts dels dies dins la tenda, mullant-nos amb la condensació i sentint l'escalfor del sol.
De seguida el fogonet escalfa i sonoritza el moment, però el fred i la mandra et mantenen dins l'escalfor del sac, el millor amic de l'home aquí dalt.
Prenem una infusió mentre veiem tirar amunt els xerpes dels francesos. Avui pujarem junts al C2, doncs ells es queden allí. Després, sols pujarem al C3. Esperem trobar algun rastre d'altres intents. Saludem els educats xerpes mentre esmorzem, també donem el bon dia als italians, al Sergio i el Marco sobretot perquè són els més extravertits.
Preparem la motxilla amb el mono de plomes i menjar i comencem a tirar amunt. Avui algun núvol sorgeix de les parets del Naike, però aviat l'escalada i l'esforç ens fan oblidar el clima, molt sever en calor.
Suem la gota. Amb en Pere, en Martini i els xerpes pugem la primera corda fixa, després de creuar l'embut d'allaus i altres seracs que s'han fet miques en el joc de la gravetat. Tones i tones de gel es van transformant dia rere dia, any rere any, segle rere segle, aquí, als Himàlaies.
Els guants es mullen de remenar les cordes, però de seguida s'eixuguen aprofitant l'escalfor del sol matiner.
Aviat atrapem els xerpes dels francesos, van força més carregats, el Jambu, el Pemba, el Tundee ...... N'hi ha dos que són guies UIAGM, instruïts per guies europeus, i que donen un servei força més professional que molts dels guies que diuen haver-hi al Nepal.
Els ajudem a obrir la traça fins al C2; de fet ahir hi van passar dos xerpes i encara s'hi veu el camí.
Cada cop baixa més la velocitat, i per fi arribem a la tenda dels de Singapur, on busquem el nostre petit dipòsit. Aquí hi deixarem els jumars. Ja no els necessitarem doncs ja no hi haurà més corda fixa. Agafem el fogonet, gas i descansem una estona entre xerpes.
Arriba el Sergio de Leo, nosaltres mengem els últims espaguetis que ens queden, bevem aigua amb tang i encarem l'última pujada.
Força més amunt hi ha dos puntets: són els xerpes dels de Singapur. Han pujat material per equipar la part alta del cim, però nosaltres ja no hi confiem; encararem l'última part sense material.
Aprofitem la traça que han fet ells. Realment ens va be, això de no haver d'obrir, però aviat canvien les coses i ens intercanviem per arribar al C3. Som el Leo, el Ngima, el Pere i jo. Fa molta calor, núvols baixos que no ens tapen el sol. Són vora les dues del migdia quan arribem als peus de l'esquerda, on ens sentim segurs de no rebre impactes ni molt vent.
Busquem la tenda i els sacs de dormir. Fa una setmana que són sota la neu. Aquí cada palada de neu és una buidada d'energia tremenda, s'ha de respirar i tornar a respirar per continuar palejant. Per fi l'acolorit plàstic apareix sota la neu. La muntem amb els bambús que queden i els piolets i comencem a cuinar i desfer neu.
A dins s'hi esta un xic fresquet, però quan entrem dins els sacs augmenta el benestar. Avui hem de menjar ràpid i anar a dormir, doncs a les onze de la nit tenim pensat fer el nostre intent des d'aquí, a 6.800 m. Jo em sento força cansat ja que des del C1 hem fet un esforç gran; a més, sortirem els dos sols: els italians s'esperen per pujar a C4. No sé, em venen dubtes que aquí dalt costa de resoldre. A més, l'alçada és mala consellera.
El sol desapareix sobre nostre. Núvols i cims apareixen als nostres peus. Nosaltres dins la tenda, pensatius, reflexius...aquesta nit serà llarga, molt llarga.
Per fi sona el despertador, fa estona que estava despert escoltant petites rafegues de vent que llença partícules de neu damunt la tenda. El fogonet ja està funcionant, a fora brillen les estrelles, nit clara, fa estona que la lluna ha travessat el cel, ja no ens podrà ajudar.
Costa vestir-se en aquestes alçades. Jo he dormit vestit, ple de plomes tota la nit. Només el fet de posar-se les botes LASPORTIVA ens fa bufar com animals. A fora, els grampons, el frontal, manyoples, menjar d'alçada, medicines importants, manta tèrmica, guants de recanvi, banderoles...tot és apunt; i piolet en mà sortim pendent amunt, a buscar el coll Nord.
De seguida ens saluden unes fortes rafegues acompanyades de neu. Collons! i semblava bon dia! El vent s'intensifica a mesura que ens acostem al centre de la rampa. La neu és força tova. Obrim traça junts. El pendent és d'uns 40 graus i els peus treballen forçats en tot moment. Fem una travessa ascendent, el problema és que no sabem on anem a parar.
Amb el vent, la neu i la foscor no tenim referencies i anem amb molt de compte. Seracs o esquerdes no ens agraden, i quan en trobem un treballem amb molt de compte. En les fotos diürnes busquem referencies d'on ens trobem, però és difícil i sobretot dur. Aquesta ventada ens llença la neu damunt, als ulls. No ens hi veiem i en qualsevol moment podria baixar un allau de gel, doncs als nostres peus hi ha retalls de gel blau caiguts del cel.
La situació es fa angoixant quan no trobem una sortida clara sota un serac; i el vent i el fred ens fan girar avall. Només ara, donant la cara a la vall, m'adono d'on estic realment: a 7.100 m, a la part alta del cim. Petits llums a Sama Gaon, el poblet als peus del cim; també alguna llum brilla al C2, i sobretot hi ha tempesta cap als Annapurnes, doncs es veuen els llamps des d'aquí. S'escolta el vent i es veuen les puntes dels grans cims que ens envolten.
Ens asseiem, tristos. Potser ha estat l'últim intent. Com sempre, ho hem donat tot; tot menys la vida, que ens l'estimem molt. La muntanya ha volgut que acabés així i nosaltres ho acceptem. Anem a dormir a la tenda, que per sort trobem ràpid.
La veu del Sergio ens consola des de l'altra tenda,"domani subimos al C4, buena prevision del clima, quereis subir tambien ??"
La nit passa rapida, ens anem intercanviant pensaments amb els veïns, el Sergio i el Ngima. Va fent les rafegues de vent d'ahir, inclús més fortes. Ens alegrem d'estar aquí, aprofitant l'escalfor del sol, dins la tenda, descansant perquè demà sembla que pujarem amb el Sergio al C4, cosa que feia dies que no volíem plantejar-nos. Així de fàcil canvien les coses als Himàlaies, i més si prens decisions més amunt de 6.500  m.
Durant el matí arriben el Marco i el Pemba i també el Sergio Martini i el Kami. Sembla que l'equip s'està reforçant. Tots diuen de tirar amunt demà, o sigui que serem un equip més nombrós i més fort; molt millor.
Anem agafant confiança. Tot i així, un dia sense fer res a 6.800 m pot ser enganyós i perillós.
El Pere perd la gana i deixa anar que potser demà no vindrà, que se sent dèbil. No li dic res, que prengui la decisió que vulgui. S'ha de sentir bé per tirar amunt, i si no sent bones vibracions, és millor anar avall. Si pot baixar sol jo tiraré amunt; sinó, l'acompanyaré.
Passem una llarga nit en alçada, sorolls, tos, pixera nocturna, pixera matinera i per fi torna a brillar el sol a l'est. Ara el veiem força d'hora. Són les cinc del matí.


Dilluns 21 de maig, 2013

Soroll de fogonets, nervis i emoció. El Pere parla amb els italians. Li diuen que almenys ho intenti i la confiança aflora de nou. Un llarg te i ens tornem a equipar, roba i material.
El Marco ens apadrina a la seva tenda. Serem dues tendes: el Sergio i el Ngima en una, i l'altra tenda amb el Marco, el Pemba, el Pere i el Rusky. Del menjar se n'encarrega el Marco, doncs ja no ens queda res, només els dolços de la Carme per anar cap al cim i alguna barreta energètica. Portarem sac de dormir, màrfega, pala de neu i roba variada.
Em poso el mono de plomes, que pesa força, però és la seguretat de no quedar glaçat en alçada. Mengem alguna galeta i la mirada ja es posa a la rampa: dura jornada ens espera.
No fa gens de vent. Avui hauria estat un bon dia de cim, però nosaltres tot just anem al C4. Veig marxar el Sergio pendent amunt i el segueixo. El Pere va més tranquil i es queda en el segon grup.
Davant anem el Sergio, el Ngima, que porta un piano de motxilla, i jo. Els occidentals obrim el camí. Primer anem direcció al coll Nord i quan arribem als 7.000 m fem una llarga travessa ascendent direcció a la rampa. Passem de la ruta de cordes fixes que posen a la tardor: és força més dreta i perillosa. Veiem que el Sergio Martini i el seu xerpa, el Kami, decideixen tirar avall. No es volen exposar a una baixada sense cordes fixes.
Nosaltres, lentament, molt lentament, anem guanyant metre rere metre, és una feina dura, a vegades s'enfonsa la neu, a vegades és ben dura.
Al costat del Sergio em sento tranquil. La seva presencia i sobretot la seva experiència em fan treballar tranquil. Passem uns seracs i encarem la pujada directa. Ara a sobre nostre hi ha enormes masses de gel penjades de dalt del plató, un gel blau que brilla increïblement amb el sol. Fa força basarda però hem de passar per aquí. Em sento venut, doncs aquí la velocitat per esquivar un allau seria molt minsa i estem exposats al que pugui baixar.
Tot i així guanyem alçada constantment i rere nostre la planícia tibetana apareix: desenes de cims acolorits, rogencs i ataronjats i alguna muntanya amb glaceres que treu el nas llunyana. La part del Nepal és plena de cims nevats, muntanyes gegants i glaceres altives. Els Himàlaies, com diu el Pere, no paren quiets, estan en constant moviment: gel, neu, aigua, rocs, terra, tot va movent-se, a vegades fent força soroll, a vegades sense que ningú se'n adoni. Aquest paisatge no deixa de canviar, de formar-se i reformar-se …
Uau! ja som a 7.300 m, sota un serac protector de la gran barrera. Assegut sobre la motxilla apuro el beure de l'ampolla; al costat, el Sergio i el Ngima; sota nostre, el món dels terrenals. Uau! com costa tot aquí, però quina sensació de plenitud. Això comença a semblar un experiència viscuda des de molts punts, interna, externa i força espiritual.
El Pere va venint. Se'l veu bé aquí, entre el cel i la terra. Sota seu el Pemba i el Marco, i més avall tota l'enorme massa glaçada del cim, gel i més gel.
Ara ve un tram força dret. El Sergio decideix treure el cordino per encarar la pala, l'asseguro amb un cargol de gel i obre una traça fins a una part força gelada. Pugem el Ngima i després jo i continuem obrint el camí. Ell no es fia de les petites plaques de neu que hi poden haver aquí.
Els últims trams els fem sense el cordino tot i que en arribar a la zona final, on s'aplana el pendent, apareix un gel blau, trencadís i on costa caminar bé.
A uns metres el Ngima m'assenyala una cosa vermella. Em diu: "Este es un japonés que murió el 2010". Me'l miro rient i li dic que no m'ho crec.
Passo davant i pel costat d'aquest estrany embalum. I sí, apareixen unes costelles nues i la forma de mig cos humà enganxada al gel blavós, soldat a la muntanya per sempre. Un calfred em recorre el cos. Falta oxigen i el primer que et saluda a 7.450m és el cos d'un pobre japonès que s'han menjat els corbs. Molt, molt real.
Agafats a cordes fixes velles ens acostem a una part treballada contínuament pel vent. Hi ha petits bonys que són les restes de tendes, màrfegues, gas, guants… totes les restes d'un campament que contínuament es modifica. A la tardor, l'afluència de gent i de calers fa que es deixi el material esperant que la natura el faci desaparèixer. Realment és una realitat força dura.
Amb el Sergio i el Ngima ens abracem. Ja som al C4, a 7.450 m. Fa un xic de vent, molt poc, i al nostre voltant hi ha restes de tendes, un turó rocallós al fons i sobretot gel i més gel blau, dur i malparit com una mala cosa. No accepta ni cargols de gel quan volem muntar la tenda del Sergio.
Els ajudo metre arriba el Pere. Aquí si que costa fer gaires moviments seguits, i a cada moviment li venen desenes de respiracions, a vegades inclús m'haig d'asseure per recuperar. El cim queda rere el turó que tenim davant, ja el veurem demà.
El Pere arriba esgotat, es va recuperant mentre assimila el gran tron on ha arribat. El Pemba arriba i em demana ajuda per muntar la tenda. L'ajudo com puc, doncs xafar la neu amb els peus ja és un patiment, agafar la pala és un esforç terrible, però bé, poc a poc.
El Marco arriba esbufegant, mig derrotat, com sempre, però el tio està molt fort i sap el que es fa. Només fa deu dies que va arribar i està aquí dalt amb nosaltres, que portem 50 dies a la muntanya. Sembla que la lògica de l'aclimatació funciona diferent per a tots.
Per fi les dues tendes reposen al plató. El vent és força mansoi. Es veuen els Annapurnes i el Dhaulagiri, a part de cims i més cims que ens envolten. La vall queda enfosquida per la llunyania i al fons es pot veure gran part de la planícia tibetana, una imatge que quedarà gravada per sempre dins nostre.
Ja som dins la tenda, els xerpes han anat a posar un xic de corda al primer tram de pujada, corda reciclada que han trobat al C4. Nosaltres fonem neu i mengem un xic. Poques paraules ressonen dins la tenda. Aquí tot cansa i s'han de guardar energies.
Els xerpes tornen, i ja dins les nostres naus espacials a 7.450 m intentem passar les hores com podem. Arriba la posta de sol, el mar de núvols sota nostre i la previsió d'un demà força tranquil: el nostre dia de cim.
La nit es fa llarga, molt de moviment, estic atrapat entre el Pemba i el Pere, costa respirar, costa descansar… El Marco i el Pemba prenen una aspirina; ara s'ajeuen de nou…. M'adono de tot el que passa, doncs no puc deixar d'estar alerta. Tot és massa nou, tot és massa perillós aquí dalt, som tant vulnerable, som trossets d'il·lusió amb cames.


Dimarts 22 de maig 2013

Les hores van passant. A les quatre, amunt -hem quedat. Però allà a les dues comença a ventar i es va deixant sentir amb força. La lona de la tenda la pateix i se la treu de sobre com pot. Quan sona el despertador, el Marco diu que esperem a les sis. Començo a pensar que no sortirem, però mantinc l'optimisme pensant que fora la tenda el vent no és tant fort com sembla.
Arriben les sis del mati. Des de l'altra tenda em fan senyals. El Ngima diu que la cosa esta fotuda, que potser millor baixar. La decisió es posa davant nostre. El Marco diu que podem esperar un dia més, però aquesta decisió no la volem ni pensar...o sí. El cap s'enterboleix, el vent bufa molt fort, l'última part del cim està gelada, cristal·lina. Què fem, què fem ??????
Al final, la precaució ens envaeix. El Marco ja s'ha tret del cap quedar-se un dia més. Tothom esta d'acord a baixar. Fa mal, molt de mal, estar tant a prop i haver de tirar enrere, però ho assimilo amb resignació. M'hauria agradat provar de fer el cim.
Amb el Pere ens escapem més amunt. Entre rafegues de vent i el gel blavós, pugem uns metres amunt...i per fi apareix Itaca, per fi veiem el cim pel qual hem estat lluitant tants dies, amagat, rere la punta rocosa, amagat sempre rere núvols i vent…llunyà però proper al mateix temps. Em crida, em demana que no me'n vagi. Me'l miro, trist i alegre al mateix temps, mantenim una conversa interna. Li dic que l'estimo i que si puc tornaré algun dia, a dir-li lo bonic que és, a dir-li que encara que no l'he acariciat, l'he sentit molt a prop, i que la màgia de la muntanya m'ha transmès tot el que jo havia d'aprendre.
Però ploro; ploro perquè volia compartir amb el Pere uns instants al cim, perquè hem estat treballant molt durament, molts i molts dies, moltes nits … per passar uns instants asseguts i absorbint la grandiositat d'aquest planeta salvatge...
Ens fem fotos. El sol brilla fort, el vent i els cristalls ens reboten al cos, el gel espetega blavós, i al fons el cim, nevat, gelat, rocallós als costats, ens diu adéu, ens demana que ens protegim.
Tenim les mans glaçades, baixem corrents al C4. Els Annapurnes i el Dhaulagiri tenen nuvolades a les seves faldes però tots els cims ens saluden, saben del nostre esforç i ens han vingut a acomiadar.
Ajudem a desmuntar les tendes. Els italians ja s'estan preparant per baixar. Són les set del mati i ens queda un dia molt llarg, molt llarg. Costa molt deixar aquest lloc. Tants i tants cops somiant estar aquí i ara hem de marxar. Per què???? Per què?????
Sentiments i emocions es van barrejant i la vida i la seguretat de seguir somiant ens criden. Hem de baixar, baixar i respirar, respirar i fluir...
Entre cordes velles i algun punt de referencia anem perdent alçada, cadascú com pot, amb tots els sentits posats en la baixada, doncs sabem de sobra que els accidents venen ara, quan sembla haver acabat l'esforç. Ara és quan el cos i la ment es relaxen.
M'agrada veure que em trobo en perfecte estat per estar sobre els 7.000 m i perdo alçada ràpidament, seguint els passos d'ahir. El món dels vius ens crida i ara l'únic cim és el d'arribar al camp base.
Passo la rampa empinada, amb compte. L'alçada és considerable. Un a un tots els puntets de colors anem baixant, al nostre ritme. Costa molt baixar, cansa molt perquè el pendent és fort i els turmells treballen forçats. De tant en tant paro i m'assec al pendent gaudint del món al que m'acosto, ple d'oxigen, de boscos, de gent amb qui compartir els somnis.
Rere meu queda el desig de tornar, d'acostar-me més al cim, i si es pot, de viure uns instants amb ell, punt privilegiat entre cel i terra, proper a l'univers que ens guia.
Arribo al C3, i desmunto la tenda. Cada cop tot és més dur. Estic molt cansat, però no es pot deixar aquí, hem de perdre més alçada. M'ajunto una estona amb el Pere, i seguim baixant, si podem fins al C1. Pel camí ens trobem els xerpes francesos. Molt amablement ens donen suc i menjar i ens alegren el penós descens que ens espera.
Després del C2, direcció al C1. Tot s'ha modificat en pocs dies: han caigut seracs, s'han obert esquerdes. Sembla que la muntanya es vol quedar amb nosaltres. Però poc a poc arribem al C1, desfets però encara amb ganes de seguir baixant. Amb el fogonet fonem neu i bevem amb abundància, però avui volem arribar al camp base, així que després de descansar deixem la tenda muntada amb material, i carregats com rucs seguim baixant, per una neu força tova. Aviat seran les sis de la tarda, esperem arribar a l'hora de sopar.
El canvi de paisatge en quatre dies és grandiós: el desglaç ha començat, s'han format rius per tota la muntanya, aflora la pedra per molts llocs, i arribant al camp base un riu el travessa pel mig. Inclús la tenda del Pere ha estat traslladada perquè al seu lloc hi ha un llac.
Al camp base només hi ha cuiners i el Martini que demà marxa. Tots ens saluden i ens fan bromes, i sobretot ens fan un sopar de collons que fa oblidar totes les penúries de la baixada. Ens atipem força, bevem molt i quan ja és ben fosc anem a les nostres coves respectives.
El dia següent és de descans. Amb els italians que ja han arribat fem un dinar de pasta i pollastre… I bé, molt menjar que el Marco portava i li sobrarà. És un festival  que aprofitem, mentre el Manaslu ens saluda, ventós al cim però clar i net, brillant amb una força terrible... el nostre Manaslu.
Els francesos acaben la seva feina. No han pogut trobar el Gregori. És molt difícil trobar un petit cos humà enmig de tanta i tanta neu i gel, però ho han intentat. En Gregori seguirà pertanyent als Himàlaies, al Manaslu. I el seu esperit es posarà sobre els alpinistes que vindran a cercar el seu cim, com sempre ha estat i serà.
Hem creat un lligam molt bonic amb la gent amb qui hem compartit la muntanya. Amb els xerpes a vegades ha estat dur però són una gent molt potent, molt agraïda i sobretot orgullosa del seu poble, que viurà sempre als peus dels Himàlaies. Els de Singapur han estat un parell de personatges força curiosos, però hem intentat que se sentissin del grup i que junts intentéssim fer el cim.
Això si, amb el Marco Zaffa, el Sergio de Leo, el Marco i el Sergio Martini ens hem entès molt bé. Es nota que som mediterranis i sobretot que volíem compartir una bonica experiència junts. Han estat uns professors de primera, hem après molt dels Himàlaies. De fer cims ja en sabíem: als Pirineus, Alps i Andes, però aquí, als Himàlaies hi ha molt per fer, molt per aprendre i sobretot molt per compartir.
Amb el grup de francesos, tot i arribar tard, també hem fet lligams, hem conegut l'Anselm Bou i el seu fill Cristopher, de Chamonix. Vaja, busqueu al google i veureu qui són, jejeje.
I també hem conegut el Gerard, el pare del Greg, el noi que va perdre la vida a l'allau de la tardor passada. Ell ens ha ensenyat com un pare ha encaixat la pèrdua d'un fill. Contínuament ens deia que el Greg vivia per a la muntanya i ara hi viuria per sempre. Gràcies Gerard, que la llum il·lumini el teu camí, des de les muntanyes.
I res, agrair des del cor, des del més profund del que sóc, a totes i tots vosaltres, que dia rere dia teníeu un pensament positiu cap a nosaltres. No és fàcil aguantar 50 dies en un lloc, mantenint la il·lusió i la força per tirar amunt. Quan la muntanya se'ns amagava, la vostra empenta ens donava oxigen i ales per seguir somiant i aguantant la duresa del clima.
Realment crec en aquesta força invisible que vàreu transmetre'ns. Ho sentíem molt fort, perquè la distancia és tan sols un petit obstacle quan hi ha tant d'amor i pensaments positius. Hem rebut tant de vosaltres que ja podem dir que som una part vostra i que vosaltres sou una part nostra.
Tan sols per això jo faig muntanya, o visc a la natura, o busco en ella les respostes per arribar a il·luminar el meu cor i el meu entorn. Crec en les persones, en el seu cor, en que la veritat del nostre camí està entre rius i boscos, entre el vent i les grans parets gelades. Nosaltres hem set i serem una part d'aquest planeta salvatge. Només hem d'anar fluint i com una papallona voleiar sense pressió, deixant-nos portar per la brisa matinera, pels primers raigs de sol que escalfen la pell i el cor.
La natura és el camí, millor no posar-hi obstacles, i tancar els ulls !!!!!
A totes i tots, una sincera estima des del meu cor al vostre. No tinc res més per donar però si puc us ho donaré tot. OM MANI PADME HUM  !!!
Rusky

Sergio Leo i Nima, progressant cap al C4

2 comentaris:

  1. AUPA CHABALES!!!!

    Os hemos llamado pero no hemos podido hablar con vosotros, manana volveremos a intentarlo.
    Esperamos q esteis bien.

    Un abrazo muy grande!!!

    OM MANI PADME HUM!!!!!

    Iker y aitor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Iker y Aitor, estamos en Pokara, llegaremos a Katmandu el 10 de junio. No tenemos el movil ni tampoco vuestro email. Escribidnos un email para poder hablar con vosotros.
      Abrazo!!!!!!!!!

      Elimina