dimarts, 26 de març de 2013

Dies de tranquil·litat, Pokhara i els Anapurnes

13 de març, un nou dia de transició, encallats a Katmandú i esperant que s'aclareixin els últims temes logístics i burocràtics per sortir d'expedició al Manaslu.

Jo no puc més, l'última noticia és que marxem el dia 25 de març en comptes del dia 20. En poca estona he decidit agafar un petit bus i marxar cap a Pokhara, una bonica ciutat molt més tranquil·la i propera als Himàlaies, on hi ha un llac enorme.

El Pere es queda un parell de dies a Katmandú per arreglar petits problemes en el tema dels carregadors solars. Realment veure'l treballar amb els aparells electrònics és un gust, es veu que porta uns quants viatges a llocs remots de la terra, on tu t'has d'arreglar els problemes tècnics.

Agafo el taxi, avui sembla que hi ha una nova vaga, o potser és problema del preu dels combustibles; no ho sé, però les males llengües diuen que aviat hi haurà moviment al govern del Nepal.

Arribem a l'estació i literalment em tiben de la mà. Ja saben que vaig a Pokhara i de seguida em fan el bitllet. El problema ve després: el bus està buit i no sé quan sortirem; perquè després, quan busques algú que et doni una explicació, tots desapareixen o fan un somriure maliciós.

Som cinc al bus i resulta que d'aquests cinc, dos som catalans, jo i el Miquel de Malla. El Miquel és tot un valent: és el seu primer viatge, va sol i no parla gaire anglès; vaja, que està enmig d'un bon repte.

El bus surt i penetra en el caos circulatori de Katmandú. Una hora després sembla que ja hem sortit de la zona perifèrica de la ciutat i comencem una baixada ben boja per una carretera de corbes. Parem per dinar, amb el Miquel anem parlant a estones, després  quedem muts admirant el paisatge.

De la conducció del bus no puc dir res, només que aquí, si no hi passa res és perquè Déu no vol que passi res a les carreteres, i també perquè el màxim que s'agafa són els 50 o 60 km/h.

Voregem un riu, que cada vegada agafa més afluents, i el seu volum i grandesa s'incrementen. Hi ha barques de rafting, també alguns caiacs, o sigui que ja comença a estar explotat el món aquàtic als peus dels Himàlaies.

El paisatge rural es va barrejant amb les petites ciutats, brutes i grises: petits poblets, penjats als pendents, amb les seves terrasses de cultius, cada vegada més verdes i en ple rendiment. Ja ha arribat la primavera als peus dels Himàlaies i els colors esclaten, els bous llauren les feixes per plantar-hi l'arròs i un munt de vida omple tots aquests racons.

A les cinc arribem a Pokhara. Estem a 800m, força baixos, però diuen que els Anapurnes es veuen des d'aquí. Pot ser??? Abans d'encaminar-nos a la zona turística, doncs el bus ens deixa a l'entrada de la ciutat, mengem uns trossets de búfal fregit o a la brasa, no ho sé, però estan boníssims.

Creuem la ciutat, anem a parar molt a prop del Lake Side, carrer turístic per excel·lència, però abans ens pesca el Gopi Malla, un noi que va en moto caçant turistes.

Ens porta al Gurkha Lodge, un bonic i petit lodge, amb vuit cabanes i un jardí molt generós, amb fruiters i grans arbres. No som molt a prop del llac, però creiem que això és el que busquem, o sigui que decidim provar. Dins del bon preu que ens fa, hi entra l'esmorzar: tot un detall.

Aquesta vesprada anem a fer una pizza, però abans esclata un xàfec molt sorollós, amb llamps i trons, i també pedregada. Collons, quin lloc més potent, penso per dins. Feia dies que la natura no em sorprenia! Aquesta benvinguda a Pokhara em queda gravada. Sopem i tornem al lodge, fem un cigarret al porxo de la nostra barraca i descobrim Júpiter al cel. Bona nit.

14 de març: el primer dia per Pokhara amb en Miquel el passem al nostre rotllo, ell es prepara pel circuit dels Anapurnes, el trekking de 12 dies que dona la volta la massís. En canvi jo vull fer el ronso, caminar però parar i seure, observar i sobretot sentir.

Descobreixo l'enorme llac Pewa, un mirall de la gran natura que l'envolta, boscos i cims de neu; i ràpidament, mirant al nord, apareix el massís dels Anapurnes, amb el Machapuchare en primer terme, una gran piràmide de neu i roca en la seva cara sud.

Collons quines muntanyes que apareixen. Són lluny però es veuen gegants. Són cims entre els 6.000 i els 7.800m i estan projectats darrere les primers muntanyes, plenes de boscos espessos i verticals.

A Pokhara s'hi poden fer moltes activitats: es pot llogar una bici i anar tot el dia pels voltants; es pot llogar una barqueta i passejar pel llac; o et poden portar a navegar pel llac; i evidentment pots preparar-te pel trekking dels Anapurnes. Però l'activitat més espectacular i que omple el cel de colors és el parapent.

Aquí hi ha desenes de monitors de parapent, alguns locals, però la majoria són de fora. Es llencen d'un turó proper a Pokhara, un lloc anomenat Sarangkot, i pugen i baixen per damunt del llac, fins que aterren a la seva vora. És ben bonic veure tothom volar sense motors. El clima d'aquesta vall fa que les condicions de vol siguin excepcionals i sembla que flotin sense esforç ni patiment.

A la vora del llac hi ha pescadors, també és ple de búfals i vaques, que aprofiten les zones amb herba per atipar-se fort. Després els búfals entren al llac i gaudeixen d'un bon bany. Aquí hi ha desenes de restaurants, també desenes d'hotels, agencies, botigues...és com un Thamel en petitó. Tot i així està en ple creixement, a tot arreu estan fent edificis nous, arreglant els vells, hotels i més hotels.

Estic observant uns pescadors; el seu procediment és realment complex: n'hi ha dos d'observadors, que van caminat per la vora del llac, buscant petits estols de peixos, i després hi entra un tercer pescador, aquest porta una xarxa a la mà, entra al llac, s'acosta als peixos, i els llença la xarxa.

M'assec una estona veient treballar aquests personatges però de sobte un noi força gruixut, cosa estranya al Nepal, em dona conversa: m'explica coses dels peixos del llac i al final em demana si vull anar a jugar a futbol.

En dos minuts ja estem al camp de futbol. Realment havia somiat alguns cops, en aquest viatge, que de nou jugava un dia a futbol. Doncs ha arribat el moment. Hi ha un equip entrenant al camp, que està a uns cent metres del llac. Em diu que són els nostres contrincants. Són un equip de l'exercit del Nepal i el nostre equip és civil. Collons, haurem d'anar en compte! Va arribant gent al camp, es van posant les botes de futbol, escalfem un xic, i tots demanen qui sóc jo. Quan dic Raül, tots esclaten amb el jugador del Madrid. És una bona manera d'acceptació. Deuen pensar que sóc bo.

El partit té força ritme, tant que no  atrapo res: entre que no conec els noms i que el seu futbol és molt ràpid i per les bandes, jo estic al mig del merder. Tot i així ho passem força bé. Joc molt net, l'àrbitre al nostre favor i només perdem 2 a 0. Esta bé: segur que en dos dies els guanyem.

El partit s'acaba quan una ventada d'huracà ens porta una tempesta que estava encantada sobre el llac. Comença a ploure, a fer un vent terrible, fulles amunt i avall, aigua per tot arreu. Algunes de les precàries barquetes encara són al llac i no poden fer res, només resar.

Tots aixoplugats i en vint minuts ja ho tenim tot net. Au, tothom en marxa, cotxes i gent es posen en funcionament, els trons sonen lluny, jo vaig al lodge.

El Pere és a Katmandú, està a la terrassa del Pilgrims lodge provant les plaques solars i les bateries. Sembla que tot funciona bé menys l'aparell per carregar el nostre portàtil. Va fent vida a la gran ciutat de Katmandú.

Aquesta vesprada en Miquel fa una truita de patates que intentem barrejar amb un pa amb tomàquet força pobre, doncs l'oli és...ni ho sabem de què és. Gaudim del sopar, fem un cigarret al porxo, entre els cants d'ocells de nit i algun mosquit  torra pebrots.

L'endemà 15 de març, ens llevem d'hora, esmorzem i anem a la vora del llac, llogarem una bici i farem una bona excursió. Les bicis que ens toquen no són de les millors, inclús ens ho diu el Boss; però noi, tenim ganes de bici i poca paciència. Sortim d'allí intentant recordar que aquí es circula per l'esquerra, cosa que en algun moment ens porta ensurts; sort que igualment aquí ningú respecta cap norma, només la de "preferència pel que ja hi ha posat el morro."

Creuem un riuet per un pont i arribem a una zona forestal. El sender és força fotut i hem de baixar de la bici cada dos per tres. Al final retornem a la carretera i busquem un camí que porta a la GOMPA DE LA PAU, un monument que hi ha al turó a la part sud del llac, és de color blanca i es veu des de tot arreu.

El tram de carretera és força distret, però després ens trobem una pujada massa forta, que ens costa fer damunt la bicicleta. A més, ens anem trobant taxis i altres vehicles que ens fan més dura la pujada.

Arribem a l'aresta de la muntanya. Hi ha vistes del llac, i si no hi haguessin núvols es veurien perfectament tots els Anapurnes, però aquí, cada matí les boires es posen damunt les grans muntanyes dels Himàlaies.

Descansem i gaudim de les vistes. Hem fet força desnivell. Ara sembla que la pista ja va més planera. Mengem un xic i sortim pista amunt, fins arribar a Pumdi, el poble on hauríem de trobar un sender que baixa cap al llac. És tard, estem cansats, decidim desfer camí i en poca estona ja estem a la carretera. Són les cinc quan arribem al lodge del Gopi. Ell, com sempre, ens espera i ens dona la benvinguda amb un somriure maliciós a la carona. Sabem que té una ampolla amagada al seu petit despatx i li agrada anar-hi a fer glops de tant en tant. Me'n vaig a sopar. El camí de tornada és fa força interesant ja que no hi ha llum als carrers i en tot moment sembla que estigui en un carreró sense sortida. Tot i així, amb empenta i orientació, aparec al lodge. Comentem la jugada amb en Miquelet i cap al llit.

16 de març: avui arriba el Pere de Katmandú. Segur que arribarà tard i cansat, doncs el viatget amb la tartana és força incòmode, i amb la conducció boja dels nepalesos, és adrenalinic de collons. Quina colla de bojos a la carretera!

Avui estic cansadet, tot i així Pokhara motiva ja que el seu paisatge verd i blau anima sempre a fer alguna activitat. Acabo vorejant el llac Pewa cap a Khapani, sense un destí final. M'entretinc al costat d'una pista d'aterratge de parapents. És com un ramat d'ocells que van aturant el seu vol per descansar vora el llac. En poca estona conto fins a trenta parapents al meu voltant.

Segueixo vora el llac, però ara em toca una zona sense referencies, li demano a un avi si aquest sender té sortida. Ell segur que em diu que no, però ho fa en nepalès i al final no ens entenem. Vaja, que de sobte estic rodejat de búfals, potser uns cinquanta. Pasturen per una zona pantanosa, que cada vegada es menja més la vora del llac. Aparentment una trampa sense sortida, però un tram de feixes d'arròs amb els seus caminets em treu cap al camí.

Segueixo caminant i em trobo amb un curs de parapent, bé, això crec, perquè hi ha uns caiacs, una barca i tot de parapents, que quan estan a uns cent metres del llac, pleguen la vela i obren el paracaigudes d'emergència. Cauen com ploms al llac, i reben l'ajuda dels mariners que ja els esperen. És força espectacular.

Desfaig el camí, paro a menjar al meu restaurant local preferit, on una colla de nepalesos i gringos fumen "costo" sense parar. Doncs sí, sembla que el Nepal, i en concret la zona de Pokhara, és molt bona per la marihuana, hi neix com mala herba, hi ha gent local que la fuma, i és clar, hem arribat els estrangers i això és un paradís.

Passo unes hores al llac, contemplant els pescadors, parlant amb gent, observant els núvols que van tapant tot el cel; venen de les muntanyes, però semblen inofensius. A les sis em trobo al Pere amb el Miquelet, allà al Gurkha Lodge. Ja s'han conegut, o sigui que passo de presentacions.

El Miquel cuina de nou; avui fem un quilet de búfal fregit amb patates i ceba, força oliós i sobretot boníssim. Veiem una pel·lícula en el seu portàtil i anem a dormir.

El 17 de març es lleva un xic ennuvolat, avui el Pere coneixerà Pokhara, jo seré el guia. Lloguem un parell de bicicletes i anem a fer una volta pel llac, no hi ha molt desnivell, però el dia és força calorós i anar vora el llac ens refresca. L'anem a creuar per on s'acaba; un pont precari ens porta a l'altre vessant.

El comencem a vorejar, trobem un parell de pobles on és impossible entendre's amb la gent, o sigui que abans de seguir endavant, decidim observar. Veiem gent que camina per un sender direcció al llac, i que de sobte es troben a l'altre banda, on nosaltres volem arribar.

Seguim el sender i trobem un riu que no podrem travessar, però sí, una barcassa de bidons amb dues cordes és el transport. Pugem les bicis i creuem a l'altre vessant. Agafem la carretera i anem a dinar uns bons chowmein(espaguetis del país).

Passem la tarda més relaxats, ens cau una tempesta quan estem al lodge, gaudim de l'espectacle i decidim quins plans fer pels propers dies. Mentre sopem acabem de lligar caps, anirem direcció al Machapuchare, per una zona que no està regulada, però on no hi ha ni lodges ni serveis. De fet, si no trobem res, malament, perquè no portem ni cuina ni sac ni res més, només roba i il·lusió.

Fem un cigarret al porxo i gaudim de l'estrellada nit amb la companyia del Miquel i del Gopi Malla.

18 de març, fa un dia espectacular, esmorzem al lodge i anem a peu cap a la veritable ciutat de Pokhara, molt més sorollosa i bruta que la part turística. Allà hem de pillar una micro, després un bus i arribem al poble de Milanchowk.

Des d'aquí et poden acostar en jeep cap a la vall on volem anar, però després de tenir el cul cansat de seure, decidim sortir a peu. La pista està en obres, voreja el riu Seti Nadi. La llera del riu és una empresa gegant d'àrids, graves i sorra. Hi ha desenes de camions i gent treballant. Em pregunto si hi ha alguna regulació per fer aquestes extraccions, però no en trec una resposta.

Hi ha gent que porta grans còdols, altres camions de grava i altres amb camions de sorra. Tot és per a la construcció de cases i edificis. Em xiulen les orelles i el cor se m'encongeix de veure com actuen davant la natura. Realment l'esser humà arriba a un punt que només veu dòlars en tot el que toca.

Caminem per una zona molt planera, hi ha poblets per tots costats, davant nostre Lahachok ens acull per dinar: bé, fem uns donuts salats amb un tarkari molt picant.

Seguim camí enllà, a vegades anem riu amunt per la llera, a vegades per senders que trobem, passem una zona molt bonica, poblets molt ben arreglats, acolorits i amb una energia que s'hi respira molt sana. De fet, aquí no estan acostumats a veure turistes i això ens agrada força. Després el problema és poder-se entendre.

A Palla Humdi hi fem un segon dinar, aquest més potent. Trobem una zona solitària vora el riu, i el cansament, el solet i el dinar ens fan caure en una migdiada molt plàcida.

Una horeta i amunt, pista forestal, corriol, dos poblets i de sobte arribem a un nou poblet molt maco, aquest és Saiti Ghatta, l'últim on hi podrem trobar menjar; a més hi ha un lodge força interesant, amb gent del país molt divertida.

Acabem al lodge, gaudint d'un partit de voleibol amb nois del poble, que realment s'hi fan força, i després acabem en una habitació amb espelmes, rodejats de la família del Sheretsa, vaja, del boss de tot això. La seva filla ens explica que el seu pare és molt important al poble, ajuda a molta gent i ha construït força coses per tothom.

La nit ens atrapa, estem cansats. No hem fet desnivell però hem caminat uns 17 kilòmetres. Demà comença la pujada cap a llocs incerts.

19 de març, el sol espetega a l'altre vessant de la vall, soroll de gent al carrer, nens i grans ja fa estona que corren. Esmorzem i fem camí cap a Imu i Purundung, comunitats petites a les faldes d'aquestes muntanyes.

El camí és força distret, doncs som la novetat per tothom. Nens i grans ens volen tenir una estona al seu costat i nosaltres aprofitem aquesta calorosa benvinguda per sentir més una part molt intensa dels Himàlaies: la gent que viu propera a ells.

Aquí tothom està llaurant amb els seus bous o búfals. Estem a uns 1.600m, ja hi ha verdures en ple creixement, però ara estan sembrant el blat de moro i d'aquí uns dies ja sembraran l'arròs. És bonic de veure, com fan anar els bous aquesta gent. Tenen un domini increïble del bestiar i no els peguen tant com semblaria. Hi ha feixes de només dos metres d'ample però en cap moment es veu el perill de caigudes o altres problemes. El treball amb animals és tot un art, nosaltres ja fa uns anys que el vam perdre, no donava per enriquir-se.

A mesura que anem pujant, la gent ens diu que més amunt no hi ha ningú, ni pobles, ni cases ni aigua. Collons, comencem a pensar que estem anant cap enlloc, però aquella sensació d'aventura se'ns introdueix més. Ara ens acompanya un noiet jovenet, puja a veure els seus búfals: els tenen pasturant més amunt, sols, al bosc. Aquest noi ens mostra l'últim punt de recollida d'aigua i ens fa tastar les flors de Neret. Aquesta flor és la flor Nacional del Nepal i té un gustet àcid en la seva part final.

Potser aquest noiet ja sap que aquesta nit la passarem al bosc, i sense menjar. Nosaltres encara no. Ens acomiadem d'ell  en una barraqueta molt bonica on hi ha dues cries de búfal i tota una logística per passar-hi alguns dies tranquil.

Seguim la forta pujada, ja estem a 2.200m, escales i més escales, però ara entrem al bosc, o com ells diuen, a la jungle. Són boscos de conte de fades, i ara que els nerets són florits amb centenars de flors fúcsia, és un espectacle per a la vista.

Hi ha arbres enormes; la seva energia és present al seu voltant i ens crea un benestar intern molt profund, difícil d'explicar. Quedem muts, asseguts vora les pedres o al peu d'aquests essers vius tant meravellosos; es respira amor per tots costats.

Per sort ahir vam comprar galetes i dolços, però només tenim això. La meva ment protectora pensa a tirar avall aviat i tornar a la civilització, però per altra banda el meu interior em demana silenci, pau, respiració i viure una bonica aventura al bosc.

Fulles i flors són la catifa del bosc, hi ha força llenya als voltants, i a més tenim un parell de llumins. Provarem sort, esperem encendre un bon foc, tenir-lo com a company tota la nit i viure una bonica experiència enmig d'aquesta natura tant verda i sobretot sobrecarregada d'oxigen.

El Pere troba una petita balma. El clima està força tancat i en qualsevol moment pot caure un xàfec. Tot i així, hem visualitzat una petita placeta al bosc; aquí és on farem el campament reial, on el pare foc ens donarà calor i seguretat.

Estem a 2.800m, arrecerats dins un bosc. Tot i així sabem que les temperatures baixaran un xic; sense sac, ni màrfega, ni cuina, ni menjar…serà una nit que recordarem tota la vida, però estem tan feliços de viure aquesta experiència enmig de tants arbres centenaris, de tanta saviesa de la mare terra, que aguantaríem qualsevol incomoditat per estar presents aquí i ara.

Recollim llenya dels voltants. Està un xic humida perquè fa un parell de dies hi va fotre un bon xàfec. També les fulles són necessàries per fer la primera flamerada que va eixugant la llenya, i bé, després és qüestió d'habilitat i un xic de sort. I per descomptat tenim la sort de part nostra i el primer llumí és el que encén aquest foc tant especial, llum i escalfor que ens transportaran a un nou dia, l'ancià foc que els nostres ancestres ja fa milers d'anys veneraven com el seu Déu.

Quan la llenya espetega, decidim seguir per aquesta jungla muntanyenca, explicar els sentiments viscuts entre molses, arbres, pedres, arrels, flors… És impossible, s'ha de viure, és com omplir-se de tot el que creiem que ens manca.

Arribem a una zona més oberta, estem a 3.000m, però encara hi ha jungla fins als 3.400m. Des d'aquí tenim unes boniques vistes dels voltants, estem rodejats d'un bosc ancià, flors de colors, crits i cants d'ocells pertot arreu i damunt nostre la boira i les grans muntanyes que s'intueixen darrere seu.

Tornem a veure el pare foc, l'alimentem, i mentre esperem la tempesta que sembla arribar, fem uns llits de fulles al seu voltant; el terra és ben humit, però aquest matalàs de fulles ens aïllarà un xic.

No arriba la pluja, comencem a menjar les galetes i els dolços que portem, atiem el foc i ens hi acostem cada vegada més, doncs la temperatura va caient. La llum dins el bosc es va apagant, quedem mig adormits abans de fer-se fosc, l'espetec de la llenya és hipnòtic i ens transporta a altres mons.

Ja és fosc, arreglem els nostres nius de fulles, atiem força el foc, acabem un paquet de galetes i comença una nova experiència a la natura, com animals salvatges. Dormim a terra però això sí: vora un foc que ens mantindrà calents i segurs durant la nit.

L'estratègia està clara, qui es desperti ha de posar llenya al foc perquè no s'apagui en cap moment. A mesura que va passant la nit, les llums al bosc van variant, la lluna, les estrelles i la foscor es van esdevenint. El que ens fa un xic de basarda és el soroll d'animals que puja de baix, o de dalt, o dels costats. A vegades sentim sobre nostre el soroll d'unes ales en ple vol: són els esperits del bosc o són els habitants del bosc???

La nit passa força ràpid, el foc no deixa d'il·luminar i escalfar els nostres cossos, és una imatge rupestre, ens sentim essers del bosc, gens llunyans de la màgia que es mou per aquí. Recullo un xic més de llenya quan comença a clarejar, torno al niu, escolto el Pere que també ja està despert, els nostres ulls estan fixament clavats al foc, les seves flames ens estan donant informació, ens estan acostant al nucli del que som.

20 de març: petits ocellets transformem els crits nocturns en cants celestials, el solet penetra dins el bosc, el dia neix i nosaltres sortim de la nostra letargia forestal. Mengem un parell de xocolatines i acompanyem aquest foc màgic al seu final. Ha estat el nostre protector i ara restarà per sempre dins nostre.

A les nou del matí comencem la baixada, el dia s'ha llevat força grisós, a vegades veiem l'Anapurna sud i també el Machapuchhre, però de seguida els núvols ho amaguen tot. Perdem alçada ràpidament, tot i que ens costa deixar enrere aquesta bellesa de bosc.

Arribem als poblets, la cara de la gent al veure'ns de nou és divertida, mai sabran el que ens ha passat,  ni els hi importa, però pregunten i fan signes; són bona gent, aquí.

Gent llaurant, gossos bordant, gallines i galls, cabres, gats, arròs, blat, blat de moro, bròquil, cebes, alls… aquest lloc és tan bonic i tranquil que ens hi quedaríem algun temps per aprendre un xic més sobre agricultura i sobretot per aprendre a treballar el camp amb bestiar.

De seguida arribem a Saiti Gatha, allà ens reben amb somriures i bromes. Ens cuinen un dal bat, ja feia hores que el nostre estomac necessitava quelcom més que xocolates.

Un jeep que porta passatgers cap a Milanchowk ens demana si volem tornar amb ell. Arribem a un bon preu, ni nepalès ni turista, i sortim pista avall. El camí és força dolent, un camí ple de pedres, creuem rius en tot moment, bots i mes bots, però en una horeta ja som a Milanchowk. Des d'allí dos busos ens acosten a Pokhara, i el demés les nostres cames ho tornen a fer.

Hem rebut trucades del Kami i quan el truquem ens diu que hem de tornar a Katmandú, el nostre equip marxa el dia 22, nosaltres el 25 de març.

Fem un sopar de comiat amb el Miquel. Ell comença una nova aventura, el seu trekking vital el farà viure experiències acollonats; molta sort Miquel, salut i força.

El dia 21 al matí anem a l'estació de busos, traiem un bon preu pel tiquet i sortim amb una tartana cap a la capital. No puc descriure les bestieses que fa el conductor en només 200 km de carretera. Potser li hauria retirat el carnet 500 vegades. Ens atrapa una bona tempesta però no patim perquè anem dins el bus.

Pel camí veiem molta gent plantant arròs, feixes inundades, dins seu hi ha búfals llaurant, dones plantant els brots d'arròs que han fet germinar en planters que desborden d'un verd intens. És bonic veure com el ritme de la natura porta el compàs de la vida en aquests paratges.

Arribar a Katmandú és com un cop de puny, però després ja surten les coses bones que té aquesta ciutat. Ara sí, s'acosta el dia de marxar al Manaslu, nervis, i sobretot moltes, moltes ganes d'anar-hi.

Om mani padme hum 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada