dilluns, 11 de març de 2013

Deessa Mare de la Terra

Dilluns 25 de febrer, Namche Bazar. Fem un dia de repòs. Aquests últims dies han estat esgotadors, entre les llargues distancies i la quantitat de neu, necessitem donar-li al cos molt i molt d'amor.
Estem escrivint les cròniques, i sobretot menjant: iac steak amb patates, pizzes i noodles, uns espaguetis locals més que bons. Surto a passejar pel poble, que ja es comença a despertar de l'hivern. El turisme occidental i oriental ja va respirant pels seus carrers.
Pujo al bonic monestir budista, són uns metres durs, però les vistes que tinc són impagables. Respiro fort mentre faig girar les rodes amb els mantres escrits. Fa solet i m'acosto a una gran plataforma que hi ha a un dels extrems de la muntanya. S'obren boniques vistes, el Tamserku i el Kantega, i sobretot la vall que puja a Thame.
De sobte, de la vall sento pujar un dels tants helicòpters, va pujant fins que de sobte ve en direcció on estic, m'aparto ràpidament fent alguna foto, i acaba aterrant, m'agafo la gorra i espero a veure què passa. S'està una estona esperant i per fi arriben uns nois amb material mèdic i dos adults que hi pugen. Tal com apareix desapareix direcció Lukla.
Damunt meu hi ha una pila de grans blocs de granit esculpits amb mantres pintats amb diferents colors. Un soroll sec em crida i m'acosto a aquell lloc. De sobte veig una dona que està fent trossets de gravilla a cops de martell, agafa petits rocs i els esmicola.
Més amunt hi ha un home i un jove, també la filla que se'ls mira, tenen un termos de te al terra. Han desenterrat un enorme bloc de pedra, i amb uns tascons i unes grans masses l'estan esquerdant, intentant partir-lo pel mig. Són picapedrers, dels d'abans.
Aquí no hi ha cap maquina, només els seus braços i la seva empenta. Es van passant la massa i van introduint centímetre a centímetre els tascons, que treballen lentament però van fent la seva feina.
La meva presencia, silenciosa, no els atabala, inclús veig que parlen de mi i em somriuen. Bocabadat me'ls miro, i a cada cop de massa i poso tota la meva força. Són homes molt forts, que amb els mínims recursos fan el màxim, són força tècnics i no donen cap cop en va.
Quan marxo d'allí ja han partit el bloc, ara estan fent-ne petits trossos, per portar-los al poble, i poder-los acabar de treballar. Namche creix a marxes forçades i necessita totxanes. Aquestes no són com les que han fet ensorrar el nostre país, aquestes fan suar força més i són molt mal pagades.
El dia s'acaba amb un bon àpat, com sempre a Namche, realment el Valley View lodge, té les millors cuineres i el millor servei, és un lodge familiar i nosaltres ja en formem part. Quan ens veuen arribar, la cuina ja tremola.

Dimarts 26 de febrer, ja tenim la motxilla preparada, baixem al menjador i demanem el superesmorzar dels treckers, una barreja de dolç i salat per aguantar aquests desnivells que ens esperen.
Ens acomiadem del Nima i la seva germana i sortim Namche amunt. Anem direcció Tengboche i el nostre destí encara és incert. Volem arribar d'aquí uns dies a Chukhung, ja veurem quan. Fa un dia meravellós. El Jofre, el nostre meteoròleg, és un crack hi ens dona una confiança molt gran. Pugem més amunt de Namche i comencem a vorejar la muntanya, cap a la vall de l'Everest. Trobem algun turista distret. A la llunyania hi tenim la bonica Ama Dablam que comença a donar-nos el bon dia, i més amunt una de les parets mes desitjades i temudes de l'Himàlaia, la sud del Lhotse, enganxada al Nuptse, i damunt seu, com la cirereta del pastís, el cim de l'Everest, amb un fil de núvols que sembla un vel.
Baixem direcció Selawa, la calor s'intensifica i agafem aigua d'un torrent, travessem el pont sobre el riu Dudh Koshi Nadi, ens anem creuant amb portadors, aprofitem les ombres que trobem  i conversem relaxadament; el camí ens deixa.
De sobte ens trobem un check point, com en diuen allà, ens miren els permisos i ens desitgen bon trecking. Doncs moltes gràcies!
Descansem sota l'ombra d'un pi, mengem galetes i encarem els 400 metres de desnivell fins a Tengboche. El camí no dona treva. De sobte desapareixen els arbres i el sol ens cau al damunt. L'aigua és l'únic consol que ens queda. Passem a algun turista cansat i arribem a la porta budista del poble. Aquí hi trobem molts signes budistes ja que hi ha un monestir força important, creat per un Lama fa més de 300 anys, sobre una pedra.
Com tots els monestirs budistes, és molt acolorit, amb detalls bonics, animals i altres formes humanes amb molta llum. Realment és un lloc màgic, a uns 3.800 m. Damunt seu l'aresta interminable del Tamserku, seguit pel Kantega, i més amunt hi ha la bonica Ama Dablam, que comença a guanyar espectacularitat. El bosc encara hi és present i els avets dels Himàlaies hi donen el toc verd.
Parem una estona, ens acostem al monestir, un monjo jove ens saluda, porta unes sabatilles La Sportiva, com nosaltres. Així comença la conversa que deriva a una visita guiada per dins el monestir. Només hi ha dos monjos perquè hi ha una gran celebració al sud de la vall i tots els monjos hi han acudit.
El Pere demana constantment sobre Buda i el budisme i el monjo li respon amb un somriure a la cara. Uns gossos simpàtics ens acompanyen fins que sortim del monestir, fem girar les rodes de mantres i ens perdem bosc endins. Estem a cara nord i la neu encara no ha marxat, això ens fa més fàcil la baixada, passem Deboche, un petit poblet de lodges, i seguim al marge dret del riu, força alts. Per fi creuem el riu i accedim al vesant est, assolellat i net de neu.
L'Ama Dablam ens hipnotitza i cada vegada és més gran i altiva. Les seves arestes són tan sensuals... demanen que la mirada s'hi quedi força estona parada. Ja són les quatre de la tarda, estem força bé però decidim parar al poble de Pangboche, com tots, un poblet de lodges, amb unes vistes magnifiques al Lhotse, Nuptse, Everest, Ama Dablam, Tabuche, Tamserku, Kantega …. És un santuari reial.
Ens allotgem en una petita habitació, deixem els trastos i anem a fer un volt. Pugem dalt d'un turó on hi ha una Stupa i força banderoles d'oració onejant al vent. Des d'ací llencem els nostres desitjos vall amunt, namasté Everest.
Es fa fosc i baixem al menjador, demanem el famós Dal bat i conversem amb guies i clients, doncs ara estem en el camí més transitat dels Himàlaies, el treck de l'Everest, el qual volem deixar aviat per estar més tranquils.
Vora l'estufa compartim amb algun guia, i més tard veiem sortir la lluna darrere l'Ama Dablam: just tinc la finestra encarada a la "Mare Prenyada".

Dimecres 27 de febrer, s'aixeca un dia radiant, força fred però amb un solet ben càlid. Fem un bon esmorzar i desapareixem vall amunt. Caminem amb pas ferm i aviat ja hem passat el poblet de Somare, també fet pel turisme. Ara ja estem vorejant l'Ama Dablam, hem passat el seu vesant més conegut i li donem la volta.
Trobem un ramat de iacs que baixa de la vall, baixem al riu, de sobte un enorme ocell ens sobrevola, és un Trencalòs? pot ser? Ho semblava. Comencem una lleugera pujada que aviat ens deixa en una bonica plana, la neu va apareixent de tant en tant, però és fàcil caminar. Creuem un ramat de iacs pasturant i uns turistes ens diuen que ja som a prop de Dingboche, a 4.400m.
Dingboche és un poblet a la riba de la vall que baixa de les glaceres del Lhotse, Nuptse, Amphulabsta, Island Peak …. Està molt ben situat, encarat a l'est i amb referencies budistes per tots els turons. Hi ha força cases, totes viuen del turisme, doncs és al vell mig del pas cap a l'Island Peak, una muntanya de 6.189m que és força  pujada amb guies locals.
Passem el poblet, no volem crear molt rebombori doncs portem piolet i grampons, i tothom ens demanaria on anem amb aquest material. El nostre secret és intentar pujar l'Island Peak. Ara el sender ens va pujant molt lentament cap a Chukhung, l'últim poblet abans de les glaceres i les morrenes del Lhotse. Trobem algun iac que també pastura, però no hi ha turistes. Això ens agrada força.
El camí està un xic nevat, la traça és oberta de fa pocs dies, i ho agraïm als primers que van passar. Les parets sud del Nuptse i Lhotse guanyen en envergadura, semblen una muralla infranquejable. A la dreta i sota la solana, la cara nord oest de l'Ama Dablan es mostra igual o més inexpugnable que els seus altres vessants, paisatge realment alpí i altiu. Estem als 4.770m quan arribem a Chukhung.
És divertit perquè volíem arribar en tres dies aquí, però som uns frisats i la nostra empenta ens hi ha fet arribar en dos dies. I tot just són les dues del migdia. Cansats i suats ens fotem uns noodles vegetables i ens despullem en la espècie de peixera que és el menjador del Chukhung Resort, el lodge on hem anat a parar.
El Pere ha triat aquest lloc i l'ha endevinat. Hi ha un padrí molt curiós, es diu Bribardhur Rai i li diuen Zunguee, que voldria dir "bigotis". Estem totalment sols i de seguida fem forta amistat amb el padrí. Quan ens veu menjar, com llops d'atac, ja ens diu: vosaltres si que sou forts. Va dient: "spanish and germany, strong people, others no". La sort que tenim és la bona aclimatació, doncs estem propers als 5.000m, i collons, tenim una gana de Déu. Els turistes que li arriben aquí, no tenen gana, li vomiten o estan atontats, jejejeje !!!!!
El lloc és tan bonic que, tot i el cansament, decideixo anar a donar un volt, travesso el poblet, força buit, em creuo amb uns turistes japonesos i continuo pujant per un pendent de derrubis: és runa que la glacera del Lhotse va empenyent. Pas a pas vaig guanyant alçada per veure una cosa tan increïble com bella, la paret sud del Lhotse.
Les seves franges de colors són tan boniques, els seus esperons són verticals i s'acaben de cop. Les seves glaceres penjades ja s'han endut per davant la vida dels millors alpinistes, Boukrev, Kuckutcha… És un mur infranquejable, ple de perills, però també ple de racons on els millors hi tenen la seva ment gravada.
És de colors foscos, negres i blaus intensos, però té franges de colors més clars que la creuen d'est a oest i s'ajunten a la del Nuptse, on de sobte desapareixen per tornar-se ben clars, d'un color beix intens. M'acosto més i sento rugir la bèstia, les seves glaceres escupen aigua amb potencia i el seu so arriba a kilòmetres de distancia, com un tren descarrilat. Tanco els ulls, m'impregno de tot: namaste gran deessa.
Torno al poblet, el Pere ha estat intimant amb el Zunguee, aquest li ha dit que hi ha un grup de japonesos que va a l'Island Peak, amb guies i porters. Sembla que el nostre pla de pujar aquest cim s'esfuma ja que cal pagar un permís i nosaltres creiem, amb raó, que ja en tenim prou amb pagar l'elevat permís del Manaslu. Tot i així, estarem alerta als esdeveniments, jeje.
Sopem un super Dal bat que en Zunguee ens ha preparat i, com us ho diria...almenys hi havia un quilo d'arròs, el tarkari, que són patates, bledes, ceba, pastanaga i el Bat, un suquet de llegums picantot. Acabem que ens costa aixecar-nos de la taula, li diem que és el nostre pare i sota el bigoti veiem sorgir un somriure ben sincer. Demà anirem al Chukhung Ri, de 5.550m, són uns 800 metres de desnivell però el sender està fresat pels japonesos i altres turistes, és proper al poble i té vistes impressionants.

Dijous 28 de febrer, el dia radiant, el sol ens il·lumina l'habitació. Són les set i el primer que hem de fer és anar a treure tot l'arròs d'ahir, per poder ficar-hi l'esmorzar.
Quasi sense trastos, sortim cap a les nou, ja fa força calor, només un ventet fresc ens convida a no parar, pas a pas anem guanyant alçada al pendent, el Chukhung Ri és un cim rocós de color negre, sense cap dificultat. Només l'alçada ens fa seguir un ritme compensat. Davant meu el Lhotse i el Nuptse. El Pere va fent més amunt. Gaudeixo de cada inspiració, la neu dura es deixa esgarrapar per les botes. Que bonic! només per aquestes sensacions paga la pena esser aquí.
Arribem a un petit collet, descansem i bevem un xic, sota el sol s'hi està força bé. Em giro i l'Ama Dablam ja és més accessible, les arestes que van buscant el seu cim són verticals i dures. Més enllà una enorme barrera de flautes gelades que enfoquen el cel; aquesta aresta no té un nom definit, però ens manté a 6.300m i regala unes llums i unes formes de somni.
El collet és ple de fites que li donen un toc místic i màgic. Encarem l'últim tram d'ascens. És una aresta força trepitjada, de blocs i descomposta. Per fi arribem al cim i les banderoles d'oració i una gran fita ens donen la benvinguda: namasté Chukhung Ri.
El nostre primer cim de 5.550m: una forta abraçada, premem fort les nostres espatlles i girem la vista els 360 graus. Tot el que ens envolta ja està gravat dins, veiem tants i tants cims, que hem de treure el mapa per nombrar-los: el Makalu ja fa estona que ha aparegut, amb la seva piramidal forma i sobretot el seu color rogenc; l'Island Peak és davant nostre, un possible objectiu; el Kali Himal i el Baruntse de 7.152m fan de barrera cap al Makalu; el Cho Polu és un con nevat i dolç a l'est.
Davant nostre els més de 3.500 metres de la sud del Lhotse, amb el Lhotse Sar, el Nuptse i els seus colors clars, i a l'oest apareixen el Pumori i el Cho Oyu, el Tabuche, el Cholatse, el Lobuche...i més i més cims innombrables: namasté Himàlaia, namasté i moltes gràcies.
Passem unes dues hores al cim, somiant, rient, pensant o simplement mirant. Faig un tram d'aresta molt bonic, em porta a un mirador més proper a la sud del Lhotse; silenci, mirada interna i somriure d'orella a orella. No es pot ser més feliç.
Aprofitem l'alçada per aclimatar, ens fem fotos amb la roba BUFF, que realment està molt ben preparada per aquestes alçades i temperatures i tanquem els ulls, deixem que la brisa dels himàlaies ens acaroni la pell i ens impregni de la seva força; la necessitarem més endavant.
Decidim baixar. Les gralles juguen sobre nostre. En poca estona ja som al collet. El vent és fort. El Pere baixa directe, jo decideixo fer l'altre cimet que hi ha al sud, ple de fites i banderoles, i encarat a l'Ama Dablam,. El sol és fort encara, però el fred amb el vent s'incrementa i fa agafar mal de cap.
Per una rampa de neu baixo corrents. Com m'agrada! deixant la ment en blanc, deixant que la natura m'impregni, i que ella s'impregni de mi! gràcies muntanyes, gràcies per regalar-me aquests moments de pau.
Damunt del poble hi ha un pendent força dret, trobo un fil terrós i baixo com un llamp, arribo al lodge, ens ajuntem amb el Pere, fem un Milk tea i conversem amb el padrí, ens encanta aquest home, "you are strong, you are very strongs" va dient sota el seu bigoti.
Es va fent fosc, els colors de les parets oest van canviant, del groc brillant al groc càlid, després es torna ataronjat, vermellós, grana, púrpura i blau…fins al blanc i fred del gel. S'acaba el dia. El padrí omple l'estufa amb merda de iac i amb l'alcohol encén el nostre raconet. Fem estiraments, escrivim i finalment rebem el nostre estimat dal bat, i com llops, i davant la còmica mirada del padrí, ho devorem. More; more? diu ell; el Pere no s'aguanta i encara en menja més, jejejejeje.

Divendres 1 de març, comença un nou mes al calendari gregorià, perquè aquí estem al 2069 i ves a saber quin dia, jejejeje.  La lluna cada nit apareix per l'est i il·lumina les muntanyes de forma magistral, però el fred fa impossible que la puguem acompanyar en aquest camí.
Avui decidim un objectiu més complex, volem ascendir el Pokhalde, un cim de 5.830m que hi ha direcció oest i que dóna a la vall de l'Everest. El padrí ens diu que és possible, depèn de la neu; ens el creiem.
Fem un bon esmorzar, sabeu què? espaguetis, jejejeje, com uns campions. Com uns campions del món mundial. Son les vuit del matí, en Zunguee surt fora i ens explica la manera d'accedir al sender que va al coll del Kongma La, de 5.535m, sense perdre alçada, doncs sembla que si seguim el camí que ens diu el mapa primer hem de perdre dos cents metres per després haver-los de guanyar de nou.
Sortim per darrere del lodge i ja trobem les primers fites, anem creuant petits torrents nevats i més enllà una pila de pedretes ens indica que anem bé.
Per fi comencem a pujar, ja hem passat la morrena glacial del Nuptse, i uns erols de pedres ens indiquen que per aquí hi tanquen ramats de iacs. Ara remuntem un dels torrents, la neu és tova a vegades i els peus se'ns enfonsen sense remei.
El sol ens escalfa força, bevem aigua i afrontem una forta pujada. Ara fa estona que no veiem fites però seguim direcció oest, remuntant fort el pendent.
Ens apareixen uns cims de grans blocs, mirem el mapa, no els indica per enlloc, comença la festa, en comptes de patir, decidim fer una travessa buscant la vall que puja, ample i marcada, per allí hi ha el sender, o això pensem.
Quan traiem el cap a la vall, veiem que hem pujat massa, ara haurem de baixar un xic, al fons, on la neu s'ha desfet hi ha retalls d'un sender no molt fresat. Perdem uns metres però de seguida anem a parar a un riu ben gelat. Per fi no ens enfonsem i sense patir anem remuntant el riu, que ens deixa en un llac també glaçat; quin espectacle!
Encara no veiem el coll, el mapa fa estona que està plegat ja que és molt inexacte, i decidim fer servir l'instint, que sembla molt més orientat que aquest paper. Fa calor, uns ocellets ens revolen donant un toc sonor a la silenciosa vall. No hi ha passat ningú fa temps. Davant nostre una aresta de granit, de colors foscos, molt semblant als Pirineus, ens fa sentir com a casa, si no fos perquè estem a 5.100m.
Caminem per l'esquerra del llac, força alçats, a cops pel sender, a cops travessant pales de neu que l'amaguen. De nou les fites apareixen i ens fan pujar força, guanyem alçada, costa més respirar i seguir caminant.
Pugem evitant la neu, saltant de bloc en bloc. Sembla més cansat però ens sentim millor fent-ho així. Arribem als 5.400 metres, però no veiem el Pokhalde. Hem perdut les fites. Agafem rumb nord-oest i sortim a una gran carena. De sobte apareix la piràmide del cim a la nostra esquerra. També veiem de lluny, davant nostre, les banderoles d'oració que marquen el coll; onegen esverades perquè hi fot un vent descomunal.
El cim és força empinat, ple de neu, suposem que inconsistent doncs aquí ja ens enfonsem fins els genolls. Ens hi acostem un xic però ens manca material i no volem passar-ho malament. El coll de Kungma La és el nostre objectiu ara, veiem el llac als seus peus, està ben glaçat, i per arribar-hi les passem canutes, enfonsats fins al cul, on grans blocs ens paren trampes perilloses.
Voregem el llac, la respiració és entretallada, anem visualitzant el camí al coll, però...quin camí! si sembla una paret vertical i ben descomposta! Ja som sota el coll i descobrim una terrassa força interessant. Hi veiem fites i indicis de pas. La guanyem i fem la travessa, un xic exposada però és l'única opció, no volem donar més voltes amunt i avall.
Que bonic veure acostar-se el collet, les seves banderoles ens reclamen, i com d'hipnotitzats hi arribem. Una forta abraçada, ja som al nostre cim, al nostre coll, 5.535m. De nou hem fet una bona aclimatació, ja fa unes cinc hores que voltem, sense veure ningú, només les nostres dues ànimes solitàries i la seva energia.
Però quina alegria! Les vistes són impressionants. Al fons del coll, a l'altre vessant, apareix la morrena glacial de l'Everest, el poblet de Lobuche i sobre seu el cim del Lobuche, amb la seva glacera. Es veu força be el Cho La, l'altre coll mític de la regió, llarg com un dia sense pa, i que dona a la vall de Gokyo.
El Cho Oyu ens saluda, el Pumori, el Cholatse i moltes altres catedrals de gel que retallen el cel per l'oest. A l'altra banda veiem tots els cims que volem, des del Makalu, que ara ens mostra tota la seva aresta nord-oest, roja i brillant com el cim, l'Island Peak, que sembla diminut davant de tants gegants, el Lhotse, Nuptse, Ama Dablam, Pokhalde…. De nou som els reis dels Himàlaies. Sòls i silenciosos observem i gravem aquests moments dins nostre.
Mengem la barreta de cereals que portem, bevem força aigua i reposem de l'esforç. Queda energia i queden unes horetes, o sigui que decidim fer una incursió a l'aresta descomposta que marxa del coll cap al nord. És molt descomposta però és tant bonica! em recorda les arestes dels Pirineus.
Sortim disparats, amb el piolet ens ajudem en les zones nevades, a l'oest és ben nevat, a l'est tot pedra. La respiració s'accelera per moments, creuem zones on deixem inclús de respirar, doncs els blocs s'aguanten per poc. Guanyem alçada, ja som vora els 5.650m, arribem a una petita torreta, molt aèria, després d'un passet d'infart ens quedem damunt seu, com voltors, observant la grandiositat del lloc.
Ens quedem una estona aquí, reposant i somrient. Afortunats ens sentim de ser aquí, conscients de la vida i l'esforç que hem fet. Tornem a abraçar-nos.
Va, marxem, que se'ns fa tard, ja són vora les tres, avall. Perdem alçada ràpidament, ja som al coll i unes fortes rafegues de vent ens llencen milions de cristalls de neu, com una pluja de vidres.
No seguirem el mateix camí per tornar al llac, decidim perdre alçada per unes torrenteres glaçades, després fem una travessa força cansada i arribem damunt del primer llac glaçat que hem creuat al mati. Perdem alçada per una tartera i arribem als peus del llac. Aquí patim un xic, ens enfonsem, però ràpidament ja som al riu de gel, el creuem i busquem la travessia que ens portarà cap a Chukhung.
Ja són dos quarts de cinc, travessa rere travessa, el cos està força desgastat, la vista busca les teulades de colors. Costa aixecar les botes a cada passa, però què vols fer, si no? Va nano, endavant! Els colors del dia es tornen càlids, el poblet s'apropa i tenim ganes de veure el padrí, el nostre protector de la vall.
Arribem al lodge, hi ha dos nois menjant. Suats i cansats ens assentem al banc, saludem el padrí, somrient ens demana com ha anat tot, li expliquem, somriu sota el seu gorret i ja sap que aviat voldrem el seu reconstituent dal bat, l'únic que pot tornar-nos la vida.
Fem estiraments, el padrí encén el foc, diu que els japonesos encara són a l'Island Peak, que no fan cim, i potser no el faran, demà hi volem anar nosaltres, ens quedarem al camp base, a 5.100m, des d'allí farem un ascens fins on puguem, ja veurem que passarà.
Ara, propers a l'escalfor de l'estufa i amb el plat a les mans, només fem que agrair a aquest petit homenet la seva ajuda, un milk tea ens omple i hidrata, demà serà un nou dia de feina a les muntanyes, om mani padme hum.

Dissabte 2 de març, avui ens llevem més tard, la previsió de la meteo diu que farà un xic de vent i que demà estarà més tranquil, o sigui que ens va perfecte.
Ens mengem els espaguetis que ens fa el Zunguee, fem la motxilla amb el necessari i sortim amunt, rere la traça que fa uns dies van obrir els japonesos i els seus guies. El camí és força constant, puja a poc a poc, entre turons i carenes de la morrena del Lhotse, que dia a dia va canviant. L'Ama Dablam ens queda un xic enrere, i el Baruntse i el Cho Polu són al nostre nord. Arribem en una planícia, un riu glacial apareix i desapareix entre trams glaçats, fa vent, però també calor.
Creuem una zona de carenes descompostes i apareix davant nostre l'Island Peak. Ara la traça ens fa creuar una enorme planícia de sorra, que a l'estiu deu esser tant dura com creuar el desert. Bevem aigua, mengem alguna barreta i arribem on hi ha una casa, una construcció a 5.000m.
Aquí hi trobem un ramat de perdius dels Himàlaies, sorolloses com corbs, grasses i amb les ales curtes... ens les imaginem en un plat ple de patates.
Des de lluny veiem una polseguera damunt la carena que tenim a l'esquerra, sabem que a l'altre costat hi ha un llac, es diu Imja Tsho. Aquí hi fot un vent acollonant que t'arrissa els pebrots i quan sortim a l'altra banda de la carena, les vistes són dantesques, un llac gelat, ple de grans icebergs de gel que han quedat encallats i un munt de runa que ho cobreix tot. El pendent que cau al llac és totalment descompost, pedres de totes les mides s'aguanten amb trams de sorra, i van caient avall. Això crea la pols que el vent fa pujar amunt, núvols i núvols de pols sorrenca que ho cobreixen tot.
És un gran caos, al principi del llac hi ha la morrena glacial, tapada de runa i més amunt la glacera, de colors blavosos i blanquinosos, una gran obra d'art de la natura. La barrera de cims que ho precedeix tot és de més de 6.500m, i té colors i formes de somni. Impossible descriure-us tot això, s'ha de veure.
Tornem a la traça i en deu minuts ja veiem les tendes dels japonesos. Encara són aquí i sembla que no es mouran pas. Voltem la seva tenda menjador i de dins en surt el cuiner. Ens diu que demà provaran el cim, que el grup capdavanter està al camp 1 a 5.700m, són quatre japonesos i tres guies; aquí hi ha quatre japonesos més i tres cuiners; bé, un cuiner i dos porters o ajudants.
Busquem un trosset planer, vora unes construccions budistes, banderoles d'oració i fites. Allí hi plantem el nostre camp. Ja els hem dit que no dúiem permís, que venim a aclimatar per anar al Manaslu, i no ens han buscat raons.
Quan la tenda ja està muntada vaig a donar una volteta, buscant la ruta de pujada, vorejo la muntanya direcció est i unes fites m'indiquen el principi de la pujada. És una forta pujada, sense respir en cap moment, es guanya alçada ràpidament i les vistes són increïblement boniques, glaceres i cims agafen un altre relleu, sembla que pugui volar.
Costa un xic respirar, a més el vent és emprenyador de collons, però com que bufa de baix, facilita la pujada. Sense adonar-me'n ja sóc a 5.550m, molt proper al camp dels japonesos. Tot i així no el veig, ara ja hi ha neu, i com que no porto paraneus i demà ja pujarem, descanso uns moments i gaudeixo de les vistes.
Baixar em porta uns minuts, és acollonant la diferència entre una cosa i l'altra, no me'n sé avenir. Pel camí trobo el Pere, va pujant: ens trobem al base!!!!!
Arribo al camp base, tot tranquil, només alguna japonesa que va al lavabo de tant en tant, i sobretot un munt d'ocells que van picotejant la zona de les tendes. Hi ha de tot, perdius grasses, gralles de bec groc i uns passerells de colorets. És impressionant la confiança que tenen, s'acosten fins a un pam, i si no els fas res, et voregen i et miren, com intentant presentar-se.
Són bons amics, són bonics i molt amistosos, i fan que l'estada al base sigui més amena i enriquidora, doncs moltes vegades els animals són millors que les persones. Arriba el Pere i es posa a parlar amb una japonesa que resulta que té uns amics a la Garriga, poblet molt proper a Tona. Les casualitats no passen perquè sí, jejejeje !!!!
Mentrestant, amb unes pedres faig una fita i li demano a la Pacha mama que demà sigui un dia propici per a nosaltres, que ens protegeixi i que ens doni claredat en les accions. El dia es va acabant, fem sopa, fem la pasta, i veiem com les parets de gel van canviant de colors, del groc al roig i del roig al blau...
Ràpidament al sac, doncs serà una nit força moguda, fresqueta i al mateix temps emocionant.

Diumenge 3 de març, em desperto a les sis, ja és clar, però fot un fred que pela, encenc el fogonet, no costa gens, i començo a escalfar aigua per fer l'esmorzar, un muesli chocolat.  Ens vestim fent relleus, doncs l'espai no dona per a més.
Mengem amb rapidesa el que tenim i acabem d'enllestir-nos; les botes estan gelades, collons, el sol tardarà a escalfar-nos avui. Sortim fora, el fred mossega fort, en pocs minuts ja estem caminat direcció al pendent de pujada. Un silenci sepulcral ens rodeja, només trencat per algun cruixir de la glacera.
La pujada ens escalfa el cos, però hem de posar-nos les manyoples de plomes i picar força de peus. Uf, quin fred, amunt, amunt, seguim els passos d'ahir i per sort el solet ens arriba i escalfa com a salvador que és.
Parem un moment i aprofito per treure'm les botes, tinc les plantilles i els mitjons molls, ahir no es van eixugar i m'estan jugant una mala passada, collons, collons. Per sort el solet ajuda a que tot es redreci, i seguim pujant, ara ja som a 5.600, passem per la neu, seguint la traça dels japonesos.
Més amunt sortim de la neu i grimpem per una zona de blocs força dreta, trobem les seves tendes, de color groc ben il·luminades pel sol del matí, són les nou i ja som a 5.700m. Aquí ens costa força respirar, però anem guanyant alçada molt ràpid, el sol hi ajuda força.
Ara la traça es torna molt indefinida, a trams sender descompost, a trams una grimpada força accidentada, respirar i parar, pujar i mirar per on continua. Això sí, les vistes i les sensacions no tenen preu. Ara ja hem superat el nostre sostre, ja som a 5.800 i davant nostre apareix la vertical i blavosa glacera que cau avall.
Descansem un xic i creuem el pas cap al món dels gels. Una fita simbolitza aquest tram que et porta a un altre món. Damunt l'aresta cimera hi veiem uns puntets negres, són el grup de japos, ja són propers al cim, però noi, són molt lents i sembla que els queda força estona per accedir a l'últim tram.
Ens calcem els grampons, agafem el piolet que tant temps hem carretejat, i au, per fi damunt del blau gel, segueixo les traces seves, doncs les puntes dels grampons delaten el camí a seguir. Entre l'alçada i la bellesa de l'entorn, el camí es torna més lent, cansat, respirar amb problemes...però quines vistes i quines formes i…
Trobem alguna estaca, perdem la traça, la recuperem, baixem, pugem, desgrimpem per pendents força drets, tot dins aquest món de glaç, uauuu!!!! em trobo com en un estat d'èxtasis, és tant emocionant tot això.
De sobte una esquerda de metre i mig ens barra el pas, és fonda i fa basarda; collons, i ara què. La volto per una banda, res, per l'altre, sí, sí: un saltiró i ja sóc a l'altre vessant, el Pere va venint i anem guanyant alçada.
Ja queda poc per a la pendent que ens duria a l'aresta cimera, però no volem, vaja, no podem, perquè no tenim permís del govern del Nepal, quins collons, eh!!!!!
Arribem als 5.950m, damunt una aleta gelada que ens obre un nou món de muntanyes. El Makalu és ben proper, són les 10 del matí, en tres hores hem pujat 800 metres, la recompensa és extraordinària, aquesta experiència a l'Island ens servirà, segur.
Mengem un parell de galetes, bevem l'aigua que ens queda i veiem com van pujant els japonesos (gràcies als guies) cap al cim. Nosaltres ens quedem aquí, entre esquerdes gegants, entre formes màgiques i gaudint d'unes vistes úniques: l'Ama Dablam es veu de tu a tu, i tota la barrera de l'Amphulabsta queda empetitida, al fons el Chamlang, un 7.400 que sembla l'aleta d'un tauró.
No baixaríem mai d'aquí, fa un dia espaterrant i és tant bonic tot des d'ací, però noi, avui volem tornar a Chukhung, doncs ja sabeu que som uns boigs del moviment. Baixem, saltem espectacularment l'esquerda que ens barrava el pas i sortim de la glacera.
És espectacular com de ràpid perdem alçada, fora estris de ferro i avall, pendent de blocs, sender, neu i en menys de mitja hora ja som propers a la base de la muntanya: collons, com si ens perseguís l'exercit del Nepal.
Trobem el camp base ben tranquil, són dos quarts de dotze, els diem la bona noticia, els seus companys han fet cim. Desmuntem la tenda i rebem una bona noticia, ens conviden a dinar, i collons, quin dinar. Primer arròs amb verdures i després una sopeta de noodles que ens refà del desgast.
Conversem amb les noies japoneses, són ben joves i aquest expedició que fan els l'ha subvencionat la tele i algun diari...això ens sona, i els comentem el nostre projecte. Han estat molt amables, els ho agraïm de tot cor, danhiabad !!!!!
Fem les motxilles. Mentrestant el vent va agafant força per moments. gGralles i pardalets aprofiten les molles de pa i pasta que cauen dels plats del japonesos, nosaltres ens acomiadem d'ells, desitjant-los un bon viatge de tornada, ells ens desitgen una bona expedició al Manaslu. Així són els encontres a la muntanya, amistosos quan tothom ho vol.
Ens perdem planícia enllà, tenim forces per arribar a Chukhung, a veure el padrí i dir-li el que hem fet, i sobretot a esperar amb delit la seva cuina. Ja fa dies que per molt que mengem, l'alçada i l'esforç ens fan perdre quilos, però no la il·lusió que ens mou, i que faria moure muntanyes.
Fem una baixada força rapida, evidentment creuem tot el camí fet el dia anterior recordant les pujades i les baixades que ens esperen fins arribar a casa del nostre estimat Zunguee.
Ens girem, el cel sembla enfadar-se, fa estona que del Nuptse i el Lhotse els núvols creixen i creixen, s'enganxen a tot i ho amaguen sense compassió, resem pels japonesos, doncs se'ls veia força desfets a l'aresta del cim. Nosaltres, envoltats de boires, arribem a Chukhung, al nostre cau de guilles.
El padrí ens rep amb els braços oberts, com sempre, i nosaltres ens hi llancem. Són les quatre, fem estiraments i parlem amb en Ben, un nord-americà de Minessota que també volta per aquestes terres altes. Estem força desfets, demanem la calidesa de l'estufa, la merda de iac crema i crema. Envoltant el metall rovellat, sopem el dal bat gegant i desitgem un son reparador. Encara que estem a 4.770 metres d'alçada, serà ben reparador dormir en un matalàs.

Dilluns 4 de març, ahir el cel es va enfadar força, núvols i boires van amagar aquest entorn tan màgic. Avui al llevar-me he vist el Lhotse ben nevat, la seva paret cimera emblanquinada, i els seus marges rocosos estan amagats sota el blanc de la neu. El matí s'ha llevat més gèlid, fa vent i als cims els vels de núvies s'allarguen fins a desaparèixer un tros enllà.
Avui estem tristos perquè marxem de Chukhung. El Zunguee ha estat un pare per a nosaltres i el trobarem a faltar. Ens ha cuidat molt i el seu caliu ens ha arribat al cor. Ens fotem els espaguetis, ens omple les ampolles amb Tatopani (aigua calenta), i dins meu quelcom es recargola quan ens fem les fotos de comiat, sento una pressió que em puja fins als ulls i que vol esclatar.
Zunguee, mai t'oblidarem, sempre et recordarem perdut aquí, proper als cims més alts de la terra. El seu somriure s'eixampla quan de la seva boca surt  " jo us acompanyaré al Lhotse, perquè vosaltres sou forts, i quan torneu, anirem al Lhotse".
Les llàgrimes em cauen sota les ulleres quan l'abraço per última vegada, la seva ànima solitària s'encomana a la meva, i un trosset de mi es queda per sempre aquí, dins seu, sota les parets del Lhotse i el Nuptse.
Marxem direcció Dingboche, anem de tard, per què ? bé, primer ja sabeu que nosaltres som uns "rapidos", ens agraden els reptes, encara que siguem a 5.000m, doncs avui, com diu el Pere, tenim una super gimcana, volem anar de Chukhung, passant per Dingboche, Lobuche, i Gorashep, fins al cim del Kala Patthar. No sé, potser m'equivoco però són vora 25 kilòmetres, primer perdre alçada, de 4.770m fins als 4.410 de Dingboche, després hem de pujar fins als 5.550m del cim del Kala Patthar; per rematar-ho volem fer un bivac al cim i dormir amb la deessa mare de la terra. Tot ha d'anar molt bé, cada metre, cada minut, cada emoció ha d'acompanyar-se amb il·lusió i empenta, si no, no hi tenim res a fer.
Són les nou, gas i Dingboche, carregats amb uns 17 quilos a l'esquena. Arribem al poble força ràpid, remuntem el pendent que ens durà cap a Lobuche i trobem un grup d'italians que fan fotos des d'un lloc força bonic. De sobte diuen: "Aaaah, vosotros sois los españoles que cruzaron el Renjo La en tres días!!!" Collons, resulta que ja som famosos a les altes valls del Khumbu! Van amb un guia força potent que va fer el pas amb ells, deu dies després que nosaltres.
Fem una bonica travessa, a l'esquerra hi tenim el Tabuche i el Cholatse, també l'Arakam Tse, tots de més de 6.400m. Anem a bon ritme, ens creuem amb un ramat de iacs, parlem amb els pastors, passem un grup de turistes i arribem al camí de l'Everest, realment molt transitat.
Des de lluny ja veiem les formiguetes que ocupaven el sender, blanquinós i força fresat. Per a mi que és per on hi passa més gent del món, per sobre els 3.000m. Fem una parada, aquí està ple de portadors que van extra-carregats, i...quedeu-vos amb la historia: porten fins a 100 quilos, sí, cent quilos a l'esquena perquè tot aquest trecking funcioni; sigui menjar, sigui material per construir, sigui el que sigui, són els veritable herois de la vall del Khumbu.
Comencem a pujar els metres més durs, de 4.600 fins als 4.900m, la rampa és forta fins accedir a un collet on hi ha el memorial dels caiguts a l'Everest: centenars de fites i plaques, són les ofrenes a la muntanya més alta de la terra; en lletres grans el guia Scott Fisher, caigut en el desastre de 1.996.
Passem aquest coll, voregem un pendent i ja som a la base del cim del Lobuche. Més endavant arribem al poblet inventat de Lobuche, lodges de colors que donen uns serveis excepcionals. Són tres quarts d'una.
El nostre pla consisteix a fer un bon dinar, espaguetis a la bolonyesa, i després els demanem si podem deixar els trastos que no necessitem, piolet, tenda, grampons… Tot el que no és necessari pel bivac es queda aquí; demà al matí tornarem i els pagarem amb l'esmorzar. Això sí, aquí el menjar és prohibitiu, tan car com difícil de portar-lo fins aquesta alçada.
Sortim disparats, amb poc pes, sacs, cuina, menjar, roba i il·lusió: això que no falti! El camí amb la panxa plena es fa millor, puja suau, ja estem a 5.000m i el poble de Gorashep esta a uns 5.160m. Fem uns quants quilometres remuntant una llera de riu, després pugem un xic i anem a parar a una gran morrena, ve dels cims de l'oest, i més amunt és una espectacular i gegant glacera. Aquí hi ha trams on el camí canvia a base de mesos. Davant nostre apareix la glacera del Khumbu, l'escull més perillós per accedir a pujar l'Everest, una trencadissa gegant de gel que no para de cruixir. El nostre amic Nuptse ara té forma de pastís amb un final de nata ben punxegut, i davant nostre hi ha el Pumori; sota seu el Kala Patthar, el cim que ens espera tranquil.
S'estan aixecant força núvols, pugen de la vall o neixen entre aquest gegants de gel, però no decaiem en la nostra decisió. Avancem uns pobres portadors que carreguen un pilot de plaques de fusta, sota seu es veuen ben menuts, a cada pas suen sang. La pell de gallina se'm posa de veure les seves cares desfetes, els costa inclús parlar quan estan descansant sota el pes.
Apareix Gorashep i un sender ben fresat ens indica el camí cap al Kala Patthar: va nano que ja hi som. Descansem un xic al poblet, a la dreta hi tenim la superbestia morrena glacial de l'Everest, que porta fins al seu camp base, a 5.300m, davant el Pumori. A la seva base el Kala Patthar, a l'esquerra el Changri i el Chumbru, una muralla de cims gelats que separen la vall del Khumbu de Gokyo.
Creuem la planícia del poblet de lodges, hi ha un iac pasturant, si és que es pot pasturar a 5.200m, turistes voltant, homes carregant aigua pels lodges, alguns ocells cantant de fred o d'alegria. Comença l'últim repte del dia, ja són les quatre de la tarda quan encarem la part final. Ara són 400 metres de desnivell fins al cim rocós del Kala Patthar. Hi ha gent que ens precedeix, aviat els atrapem, els reconeixem de dies anteriors per aquests camins altius.
Aquí cada pas es fa pagar, és emocionant i al mateix temps duríssim, metre a metre va apareixent la Deessa mare de la Terra, quina gran piràmide somital des d'aquí, quina força que desprèn. Els núvols juguen a amagar tot el que ens envolta, però no desistim, ni ens relaxem, nosaltres ja ho hem donat tot. Si la mare terra vol, ens recompensarà.
Hi ha gent al cim, milers de banderoles d'oració, fites, abans ja hem vist uns bivacs. Allí és on dormirem, aprofitarem petites franges de neu per fondre i fer aigua, tan necessària: és la vida. Quan hi arribem, és potser el moment més emocionant des de que estem al Nepal, és la culminació d'una part del projecte, és tanta l'emoció que deixem caure les motxilles i ens abracem ben fort, cridem, riem i ens deixem portar pel vent dels Himàlaies…
Tot el que ens envolta és tant gran, el cim és punxegut, un dels vessants és ben vertical, l'altre no tant, però també força aeri. Entre tants colors de banderoles tot és màgic, ocellets juguen al nostre voltant. L'Everest apareix, desapareix, apareix, desapareix. Sento que aquest és el lloc on el cor de la terra batega, on la mare de tot el que ens dona vida escolta, i decideix; és tanta l'emoció que no dic res, només humilment abaixo el cap i totes les meves cèl·lules canten d'emoció.
Per fi quedem sols, tothom és fora, la mare i nosaltres, un pardalet i un ratolí, els colors canvien, és el moment més màgic de la meva vida, tot és pura energia, tot penetra dins meu, i es reparteix per la terra, tot això va per vosaltres, essers estimats; aquesta energia que rebo és repartida per a cada esser que ha contactat amb el meu cor, som tots un, i en aquests moments ho sento plenament.
Silenci, segueix silenci, només les càmeres fan la seva feina, després m'assec i silenci, colors, energia, canvi de color, augmenta la dosis d'energia que rebem, om mani padme hum, om mani padme hum.
Es va fent fosc, els núvols han desaparegut, només el Pumori s'amaga rere un vel blanc; Everest i Nuptse es vesteixen per acomiadar el dia; potser que anem avall, a uns trenta metres, allí estarem protegits per la mare, tenim neu, tenim un planell, tenim tot el que necessitem.

Everest

Però no marxem!!! costa tant, això és el que deuen dir com a febre del cim? No podem, un magnetisme ens demana la nostra presencia, els nostres ulls, la nostra ànima, el nostre esser sempre romandrà ací.
Des del cim divisem un petit planell. Al seu costat hi ha una taca de neu, serà el nostre rebost d'aigua. Els colors que el sol reflexa a la muntanya més alta de la terra ja s'estan apagant, i mentre el Pere està filmant, jo començo a cuinar el sopar.
El fred mossega ràpid, però el soroll del fogonet és com una petita estufa. Estenem els sacs, en posició sud-nord, i fem uns petits murs per no rebre tant fort el possible vent que faci durant la nit, esperem que el fred no sigui massa fort.
La pasta ja és a punt, la nit ens embolcalla, les siluetes de les grans muntanyes seran els nostres sentinelles nocturns, al Pumori hi ha núvols i ens arriben petites volves de neu, però sabem que aquesta nit la mare terra ens protegirà, ens ho ha fet sentir.
Mengem com llops la pasta amb formatge, mentre la nostra ment encara no s'ha recuperat d'aquest moment que hem viscut. Ens posem dins el sac, collons quin fred, però tenim a la mare de les mares davant nostre, i ens abriga amb la seva presencia.
És una nit ben estrellada, comencen a girar les constel·lacions, el carro, Orió, les Plèiades, Taure i les més brillants estrelles: sembla que mai es farà de nit. Apareixen petits satèl·lits que ens fan distreure els primers minuts de la festa, més endavant el silenci es fa amo i senyor del moment.
És el bivac més alt que he fet mai i en principi l'escalfor és la que regna dins el sac, però a mesura que passen les hores tot es va refredant, no sé si treure'm roba, o posar-me'n més. Bé, més no perquè ja no en queda.
Sento el Pere dormir, també sento trons, trons esfereïdors que venen de la glacera del Khumbu, cauen  grans seracs i fan un soroll terrible, com si s'acostés el final de l'existència.
Miro el rellotge, miro les estrelles, són les quatre del matí, o de la nit, qui sap, em moc, ara cap ací, ara cap allà, les estrelles es mouen també, la ment ha d'estar tranquil·la, aviat serà clar. A l'est, rere el Nuptse, ja s'intueix la claredat del dia que vol néixer.
Aquestes hores són màgiques, però glacen els sentits. Per fi sembla que tot trenca, i el dia es lleva, la llum del sol il·lumina l'Ama Dablam, molt lluny d'aquí. Quan ens arribarà la seva escalfor? esperem, esperem. Sento veus, hi ha gent que puja al cim de bon matí, són força valents, doncs la temperatura s'acosta als 20 graus negatius.

Dimarts  5 de març, per fi és ben clar, el Pere es lleva i engega el fogonet, fem l'esmorzar, xocolata amb cereals, ens ho mengem mig tremolant, sembla que el pare sol es resisteix a aparèixer, on ets pare?
Per fi, una lleugera claredat, la meva ombra apareix entre els blocs, el sol surt entre l'Everest I el Lhotse, per sobre els 8.000m, ha trigat...però quan triguem, els humans, a aconseguir aquestes alçades?
Ens vestim amb tot el que portem i sortim disparats avall. Encara estem atontats pel bivac i per aquesta freda matinada, però estem flotant en un núvol, com si fóssim partícules de neu.
Arribem a Gorashep, el sol també, la gent es mou, tothom comença a preparar-se per tirar avall, aquí no hi ha gaire vida. Ens regala una estona aquest càlid moment que ens dona l'astre i sortim avall. El camí és llarg però som ràpids i ara sí, ja marxem de les grans muntanyes amb tot fet.
Passem el tram de morrena glacial, arribem a Lobuche, ens fotem uns espaguetis a la bolonyesa i carreguem el material que havíem deixat al lodge. També omplim d'aigua en un sortidor on veiem que els locals també ho fan.
Ja es nota la pèrdua d'alçada, però encara queda molt per Pengboche, el destí d'avui. Ens creuem amb desenes de portadors que ens posen la pell de gallina amb el pes que porten, els seus calcats són tan precaris que sembla que vagin descalços, però no es queixen, pas a pas van guanyant metres a la vall.
Ja som propers a Periche, però aquest tram se'm fa molt llarg. Una gran planícia que no s'acaba mai, el vent que puja de la vall sembla obligar-nos a quedar-nos per sempre en aquest món.
Per fi més oxigen, la motxilla pesa, creuem un pont, el camí es fa més amable, ramats de iacs carregats amb gas o be farina, ara més portadors que porten material per equipar el camp base de l'Everest, doncs aquests dies comença la temporada 2013 a la muntanya més alta de la terra.
Trobem stupes, també banderoles d'oració; gralles i corbs ens sobrevolen i per fi, al fons, el poble de Pengboche. Anem al mateix lodge on vam parar de pujada. Les dones ens coneixen i ens tracten molt bé. Ja no ens queden moltes rupies, totes són pel menjar, doncs necessitem energia per acabar de fer els 18 quilometres que queden.
Estic tan cansat que després de sopar a les cinc de la tarda me'n vaig al llit, m'adormo de seguida. El Pere va cavil·lant cosetes del documental. És la millor nit des de feia dies...dormim fins a les set del mati.

Dimecres 6 de març, a les vuit, i després d'un super esmorzar, ja estem de nou en camí, passem poblet rere poblet, ens creuem amb portadors, amb turistes que pugen, però no fem moltes parades, només a Tyangboche, ens regalem una bona estoneta sota el solet, davant del bonic monestir budista.
Ara baixem, ara pugem, ara suem com porcs i aprofitem les ombres per descansar. Hora rere hora ens anem acostant a Namche Bazar, la nostra ment ja descansa al bonic Valley view lodge d'en Pasang.
I per fi, a la una del migdia, cansats però feliços, apareixem damunt el turó de Namche, com nàufrags d'un oceà d'alçada, caiem rendits al nostre lodge.
Tota la família esta dinant, però de seguida es posen a fer el nostre dinar. Avui hi són tots, pare, mare i fills. El pare és el Pasang i quedem acollonits, quan després de conèixer-nos i tenir-nos la suficient confiança, ens diu que el 1976 va fer de portador d'una expedició catalana.
Sabeu on? al Makalu. Sabeu d'on era aquesta expedició? de Manresa. I de forma molt natural ens llença unes quantes paraules " cagumdena, collons, hòstia ", quasi amb un català perfecte. És un regal de les muntanyes rebre aquest esser tant trempat, ara que ja no ens queda gaire energia al cos, ell ens omple l'ànima.
Li demanem si es recorda dels noms i diu: i tant, el Jordi Camprubi. Que fort! Aquesta gent tan potent que va fer el cim del Makalu al 1976, fa uns anys va venir a Avinyó a explicar-nos la seva aventura i recordo el dia com si fos ahir, al cine Catalunya, tota una colla de valents i valentes que van protagonitzar aquesta gesta, ara fa 37 anys. En Pasang  va ser un dels sherpes que també ho va fer possible.
Ara la nostra relació s'estreny força més i la seva companyia és molt més càlida. Ens cuiden com fills seus. Després d'un dia de recuperació, arriba la nit, i la nit ens porta el descans necessari per demà seguir baixant. Ara no parem fins a Katmandú.
Dijous 7 de març, avui anem fins a Lukla i hem decidit agafar l'avió per tornar a Katmandú. Ens queden pocs dies per a l'expedició, i a demés estem força cansats i gastats psicològicament. Ahir vam conèixer el primer català que trobem al Nepal, es diu Jordi Flotats, i té collons, és de Manresa, sembla mentida que siguem tots del mateix lloc. Aquí res del que passa és perquè sí.
El comiat del lodge és força emotiu, doncs en Pasang i la seva família ens han cuidat tan i tan bé que hi deixem un tros ben gran del nostre cor i de la nostra estima. Ens fem unes fotos i ell com a símbol d'agraïment ens regala unes banderoles d'oració perquè les posem a casa nostra: ens donaran sort, diu. També ens posa el mocador blanc que durem al Manaslu i oferirem als deus perquè ens protegeixin. Són moments molt emotius, d'aquells que la pell es posa de gallina i sents una pressió entre els ulls. Això és sentir-se viu.
Us desitgem tot el millor, Pasang i família, que tot us flueixi pels segles dels segles, om mani padme hum.
El camí cap a Lukla és més ric en oxigen, però hi ha molt turisme, molts porters i molt soroll. Sort que vàrem venir quan tot això encara estava mig adormit. Ara volem sortir corrents d'aquí. Parem a dinar al meralodge, allí en Pemba ens recomana el lodge de la seva germana, a Lukla. Com que ens deixem portar pel destí, a veure que ens depara ara?
Arribem a Lukla, són les cinc de la tarda, ja fa fresca, ens acostem al Shangri La lodge i la sorpresa és tremenda, estan fent una cerimònia budista, amb instruments i càntics.
Demanem a les dones què se celebra i ens diuen que és un funeral. Collons, doncs quin funeral més alegre! Es va morir el "grandfather" i estan fent set dies de cerimònies seguits. Fem un te a la terrassa, sobre l'espectacular aeroport de Lukla, però la curiositat ens pot i demanem per accedir a la sala on hi ha els monjos. La seva resposta és "Perquè no?"
I ja som a dins. Agafem el nostre racó i les mirades curioses dels monjos ja són posades sobre nostre. Hi ha somriures, els tornem la seva mirada alegre, però més endavant, en una petita parada que fan, un d'ells s'acosta i em diu: que no te'n recordes, que fa uns vint dies vam celebrar junts el nou any budista? I collons i tant! el meu cansament i la tranquil·litat que portava no m'havien fet adonar que estava entre monjos coneguts. Ells sí, ells sabien qui era jo, i reien com condemnats. En aquella celebració vaig beure un xic de Chan, alcohol d'arròs, i m'ho recordaven amb somriures oberts.
Al final estem vora tres hores amb ells, escoltant i compartint aquesta celebració. La mort en el budisme només vol dir oportunitat, i les oportunitats són sempre positives. Sopem junts i ens fan sentir com germans, és l'últim gran regal de la vall del Khumbu. Moltes, moltes gràcies a tots i cadascú dels que ens heu fet créixer un xic més, esperem haver-vos correspost.
Arriba la nit, hi ha monjos que encara practiquen amb els instruments, però de sobte silenci, descans, om mani padme hum.
Al matí ens desperta un monjo que recita mantres. És com enganxar-se a un filet de pau que volta invisible en aquest univers espiritual. L'avió marxa a les vuit, però al final, per problemes de boires a Katmandú, sortim de les alçades a les onze i arribem a la càlida Katmandú.
OM MANI PADME HUM , gràcies a totes i tots.
Rusky

3 comentaris:

  1. Quina emoció! Un plaer llegir-vos i... sembla que també per vosaltres (pujar i baixar), oi?
    Vaig inventar una paraula, barreja de disfrutar i patir, i ara us la pregunto: disfrutiu?
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Hakagniaaaaaaaa!!!!

    Quantes emocions acumulades, "quin subidon!". Tela marinera!!
    Quina enveja feu. Veure o més ben dit llegir les vostres vivències és simplement un privilegi per els lectors d'aquest marevelló Blog.

    Molta força per seguir endavant amb el vostre somni i projecte!!

    Una forta abraçada amic !!!! :):)

    Ritxi.

    ResponElimina
  3. Elena de les Muntanyes!!!!!!!!!25 de març de 2013 a les 22:42

    Que maco llegir-te i imaginar-te en aquests llocs tant màgics que tant et vaig somiar quan vaig estar allà fa 1 any i mitj. Que pudiera teletransportar-me allà i sentir-me a aprop d'aquestes muntanyes i de tu... això és el meu somni per aquestes moments de la Vida!!!!!!!!!!!!! Molta magia!!!!!!!! Elena.

    ResponElimina