divendres, 1 de febrer de 2013

Ultims dies per les terres baixes

28 de gener

Com cada dia, ens despertem amb la llum del sol. Fem una mica el manta i baixem a esmorzar. Aquests són d'aquells dies que cal aprofitar el fet de poder dormir sobre alguna cosa tova i poder menjar força per agafar energies. Cap a les 9 ens hem fet la foto de rigor amb la Didi i el seu marit i hem marxat direcció Laduk. Hem baixat com un llamp tot el que ahir va costar tant de pujar, fins al riu, uns 400 m de cop per camins drets i pedregosos, a vegades amb escales fetes amb pedres, a vegades sense escales, però sempre amb petites ziga-zagues entremig de les terres de cultiu. Hem anat travessant poblets mentre tornàvem a guanyar alçada; poblets on sembla que el temps no existeixi. Viuen de l'agricultura i per tant treballen fort, tant homes com dones. Aquests dies caminem pels 1.500 m i en aquestes latituds, tot i ser hivern, el clima és força bo. De dia màniga curta,  però a la nit glaça; això fa que també tinguin certs cultius adaptats a aquesta època. El camí puja i baixa, i de quina manera! Tant aviat esbufeguem per remuntar forts pendents com hem de frenar amb els talons per no embalar-se gaire, pendent avall. Avui és el 4rt dia i les espatlles estan un pèl més acostumades al pes de la motxilla, ja no fan tant mal. A prop de Xilinga, en un dels pendents amunt, ens trobem un grapat de nois, noies, nens i nenes que venen de buscar llenya al bosc. La porten dins d'un cistell fet d'una mena de canya amb un cordill que aguanten amb el cap. Ens barregem amb ells, esbufeguem junts i remuntem el fort pendent. El grup entra a casa seva, nosaltres continuem. Decidim fer una parada, fa molta calor. Triem una casa i demanem si podem descansar a l'ombra del seu porxo. La mestressa de la casa fa que sí amb el cap. Ella, un home i una altra dona ens miren estranyats mentre ens traiem les motxilles de sobre. Ens asseiem al terra, fem un glop, mentre ells fan la seva amb una naturalitat increïble. La dona despulla les panotxes de blat de moro amb els dits mentre xerra amb els altres dos. De seguida ens posem a desgranar el blat de moro amb ella. Un cop acabada la primera remesa, ens treu menjar i beure: un tipus de patata bullida, carbassa i un xurro fregit de farina d'alguna cosa. Després de menjar fem la segona remesa, que també la desgranem en cadena. Ella pica amb un pal de fusta i nosaltres amb els dits l'acabem de desgranar. La dona pica el blat de moro amb una força tant descomunal que el gra surt disparat com un projectil que ens impacta per tot arreu. Un cop hem acabat la feina li diem adéu i marxem amb una naturalitat gairebé familiar. El camí és polsegós i fa calor. L'aigua no abunda i hem d'anar en compte perquè ningú ens aconsella que la bevem, tot i que sembli deliciosa. Al cap d'unes hores trobem un torrent on ens aturem a sucar-hi els peus. Abans del previst arribem a Laduk, sabem que hi ha un lodge però tenim ganes de compartir nit a casa d'algun local. Parem en una feixa i esperem que el destí faci la resta: en pocs minuts ja estem envoltats de nens ben esverats que ens diuen coses. De seguida arriba un noiet, i  sembla que ens indiqui que anem a casa seva. Carreguem les motxilles i el seguim. Es diu Emlama i avui dormirem  a casa seva. Al voltant del foc trobem la seva mare que prepara menjar i el seu pare amb la mà ferida. També hi ha el seu germà petit. Parlen molt poc anglès, així que ens comuniquem amb paraules molt bàsiques que hem après del nepalès: dal vat kané (volem menjar dal vat) i sutmé (dormir). Altre cop ens sorprèn la naturalitat amb que ens tracten i la seva hospitalitat. Cap a les 7 ingerim altra cop el primer plat fort del dia: un dinar-berenar-sopar. Un dal vat (arròs amb salsa, boníssim) que engolim sense un glop d'aigua. Al Nepal és costum anar omplint el plat fins que quedis tip, així que repetim algun cop més. Acabem dormint amb els sacs a sobre un llit de fusta. Als vespres quedem rendits de seguida, sempre abans de les 9; i és que aquí fan dos àpats al dia: a les 9 del matí i a les 7 de la tarda. Llavors ja se'n van a dormir.

A Laduk, amb la familia de Emlama


29 de gener

L'endemà ens llevem, preparem les coses tranquil·lament, ens partim una truita i iniciem altre cop la jornada. Mirem el mapa i ens sembla que podem arribar fins a Jagat, a uns 15 km. Avui toca baixar una mica de desnivell, uns 800 m, que fem per terreny boscós i seguint la part mitja de la vall. Avui per fi entrem a la vall que ens portarà a les muntanyes. Hem anat fent i efectivament hem decidit parar a Jagat. Tampoc volem forçar la màquina perquè ens queda molt camí per endavant. Altre cop tenim la intenció de passar la nit a casa d'alguna família. Aquí les cases estan molt escampades i n'hem triat una a l'atzar. Ens hi hem trobat dues noies, la Susi i la Debi, que s'estaven rentant els cabells. Ens han mirat estranyades, com si no entenguessin res. Poc convençudes, ens han fet deixar les motxilles a l'entrada i ens han tret un te. Al cap de poc ha arribat el seu pare, el Ratna, el Kim, el seu cosí, i el Kaila, l'oncle, amb un aspecte tot curiós: barret, ulleres grosses, un somriure permanent i uns ulls que ho observen tot. Ens expliquen que el Kaila és monjo i que també és sord. En Ratna i en Kim viuen de les expedicions: el primer és cuiner i el segon és guia de muntanya. Això ens alegra, i en anglès i francès intercanviem informació molt valuosa i interessant. De fosc pugem a dalt de tot de la casa, una sala diàfana on hi tenen el foc. Cuinen la mare i les filles, nosaltres esperem asseguts al terra, damunt d'unes estores que elles mateixes elaboren. Mentre fan el sopar, ens ensenyen moltes paraules en nepalès, riem molt i passem una bona estona. L'oncle, assegut a la vora del foc, va mirant i va somrient. Per fi arriba el dal vat, l'engolim amb una gana exagerada i a més està boníssim. Estem tant bé en aquesta casa que decidim fer un dia de descans; portem 5 dies seguits de tralla, molts km a les cames i molts metres de desnivell. El descans el volíem fer un dia més endavant, però aquí estem de conya, així que no ens ho pensem, anem a dormir i de seguida caiem rendits, altre cop sobre llits de fusta i unes mantes gruixudes.

30 de gener

El descans de l'endemà consisteix a anar fins unes aigües termals que ens ha descobert el Kim i ens hi acompanya el Ratna. Per anar-hi cal fer 300 m de desnivell de baixada i llavors tornar a pujar. Aquest cop però, sense motxilla. Les aigües termals no són gaire calentes però ens hi estem una bona estona. En sortir passem molt de fred. Ens passem la tarda jaient, descansant i conversant amb la família. A la nit més classes de nepalès, riures, bromes i un dal vat deliciós. L'endemà, amb les piles carregades, iniciem una jornada de tràmit fins a Sibi. La meitat del recorregut el compartim amb uns xinesos que estan construint una central hidroelèctrica en aquesta vall. Anem fent km entre camions i furgonetes que aixequen pols. Per fi arribem al pont, girem a l'est i ens enfilem 700 m de cop, fent unes escales inacabables. A Sibi trobem un lodge.

A partir de demà iniciem el tram més alpí. Fins ara ha estat un pas de l'Himàlaia més boscós i baix. Una posada a punt per els trams més alts i despoblats. Demà ens enfilarem fins els 3.000 m, demà passat fins els 4.000, fins a Bering. Aquí hi volem estar uns dies aclimatant-nos, fent algun tram alt o potser algun cim. La qüestió és aclimatar bé per fer el primer coll que ens ha de portar a la segona regió que volem explorar: el Solokumbu, la regió del Cho Oyu i l'Everest. Abans però, caldrà superar aquest coll de 5.800 m, una tasca gens fàcil amb 20 kg a l'esquena. També haurem de veure en quines condicions de neu i fred ens el trobem. No és segur que ho intentem, dependrà de com ho vegem tot plegat.

1 comentari: