dissabte, 2 de febrer de 2013

Histories a l'alta Vall del Rolwaling !!!!

Estem al temple budista de Simi Gaon, fa una estona que ens hem atipat de 'dal bat' i com que anem justos de rupies (en vàrem agafar menys de les necessàries a Katmandú), avui dormirem a l'entrada d'aquest espai sagrat.
Fa estona que veiem els estels, orio, tauro i les plèiades estan just sobre el nostre cap. No fa molt fred però el cansament ens porta ràpidament dins el sac. Hem de treure la bombeta que hi ha a l'entrada del temple, doncs està encesa i fa que l'espai no reposi en pau. Bona nit Pere !!!!!




31 de gener

El dia es lleva un xic grisós, al fons de la vall hauríem de veure el Gaurishankar, un cim de 7.135 m, però ens l'amaguen els núvols. Unes quantes mandres i ja surto del sac, una bona pixada i el ventre també demana audiència. De seguida fem la motxilla i després col·loquem la bombeta que havíem tret durant la nit. La font que hi ha a deu metres no ha deixat de sonar, ens recorda que avui el camí transcorre proper al Rolwaling Khola, el riu que baixa enfurismat per la vall. Avui, si tot va be, pujarem fins a Donga, un petit emplaçament que hi ha abans de pujar fins a Beding, l'ultima zona habitada de la vall a l'hivern.
Tornem al 'lodge' on havíem sopat, i demanem uns 'xapatis'; han de ser suficients per fer els prop de mil metres de desnivell que les cames hauran de suportar. El Krisla ens saluda mentre la seva dona ens fa els xapatis que suquem amb una melmelada sospitosa, vermella i molt brillant; però collons, quan hi ha gana, tot cap a dintre.



Sortim vorejant el monument budista, sempre per l'esquerre, i comencem el camí que ens durà a Donga, un emplaçament a mig camí de la vall del Rolwaling, que finalment porta a Beding. Comencem planejant, després ja comencen les escales, que sospitosament baixen de cop, acostant-se força al riu. Sort que estem al començament i tot això no es nota tant. Ens introduïm al bosc, que ells en diuen jungla, compartit per diferents arbres gegants i d'altres de més xics. També hi ha un pilot de canyes de bambú. Les fulles seques al terra són l'aliment necessari que el bosc necessita.

Cami cap a Donga


Més endavant trobem zones desforestades, doncs la gent d'aquests pobles necessita la fusta per escalfar-se, per cuinar i també per construir les seves cases; realment el bosc els dona quasi tot el que necessiten. Passem alguns torrents on aprofitem per veure. El fons la vall és tancat i encara no divisem cap cim. Avui pujarem fins als 2.750 metres. Creuem un parell de zones habitades, on un parell de famílies viuen del turisme quan és temporada alta. Ara aprofiten per reformar parts de les cases i pasturar els ramats d'ovelles i cabres que tenen.

El bosc no deixa de sorprendre'ns, a vegades sentim sorolls però no veiem qui els fa; de sobte, en un canvi de rasant, un grup de micos ens sorprèn. Surten disparats pendent amunt, amagant-se del seu màxim depredador. També alguns ocells força grossos ens espanten de tant en tant. Els torrents baixen amb força, bevem i bevem les seves aigües, al contrari del que ens ha dit tothom. Més amunt ens trobem alguns salts d'aigua ben glaçats, les seves formes i colors ens meravellen, i hem d'estar atents a no patinar quan els travessem.

Per fi, després de fer força desnivell -doncs aquí els corriols sempre van amunt i avall, no es mantenen mai pujant- veiem al fons, vora el riu, la comunitat de Donga. Són quatre cases, 'lodges', algunes estan deshabitades perquè ara no hi ha feina. Ens acostem a una d'elles. Són diferents casetes, algunes per dormir, d'altres per menjar, el lavabo i la casa de la família. Al terra veiem un home i una dona. L'home teixeix una espècie de tanca amb canyes de bambú. La dona menja crispetes al seu costat, fa solet, s'hi està força bé.
Decidim quedar-nos aquí. Ens ofereixen crispetes i un te amb llet, mentre jo observo atent com trena les canyes de forma magistral. El curs de cistelleria em crea molta curiositat per la manera que la gent de la terra treballa les fibres vegetals.




Ens fiquem dins la casa, prenem el te i la dona ens prepara uns 'nuddles', un tipus d'espaguetis d'arròs amb una salsa d'alls i alguna verdura, bledes i coliflor. Ho devorem mentre veiem arribar els fills de la parella; estaven fent llenya al bosc i arriben tots dos amb unes cistelles plenes de troncs que porten al front amb un cordill folrat. El nen es diu Lakpa i la noia Mingma. Seran els nostres intèrprets doncs els pares no saben anglès, però ells es defensen força bé. Tot i viure a cinc hores del poble més proper, l'han après gràcies al turisme. Mengem els espaguetis, riem i aprenem noves paraules en nepalès gràcies al Lakpa, un sagalet ben viu a que li brillen els ulls. Ben menjat, acompanyo el nen a buscar llenya, creuem el riu, que baixa espumós i amb força per un pont molt rudimentari. Tornem amb un feixet de llenya, saltant les pedres i rient, mentre comencen a caure les primeres gotes. Sembla que el cel s'ha enfadat i s'ha ennegrit força.

Ens fiquem dins la casa i veiem com la temperatura baixa i comença a nevar. Collons! i quines volves! aviat el terra ja és ben blanc i amaga les tanques de bambú que el pare ha construït; s'hi ha estat fins que ha acabat l'última, tot i mullar-se força.


Donga


A dins la casa ens asseiem en un banc, a sobre les catifes, vora el foc. Prenem te i veiem que la mare ja prepara el 'dal bat'. Són les sis de la tarda però aquí els horaris van amb la llum del dia.

Quan ja comença a fer-se fosc, para de nevar. Han caigut uns deu centímetres de neu i les passes queden marcades al voltant de la casa. Unes cabres s'amaguen dins el seu estable, tothom es prepara per a la nit. El sopar ja està preparat, però abans arriben uns nois jovenets: són portadors d'un grup de turistes alemanys que volen fer un cim, el Ramdung, de 5.930 m. Gràcies a ells trobarem la vall del Rolwaling força viva, si no, en aquesta època tot està bastant tranquil a les muntanyes.

Arriben calats, els deixem lloc al foc i de seguida comencen les rialles i els crits. Es preparen el seu sopar mentre nosaltres sopem i aprofiten el 'dal bat' que ens sobra. El cansament ens agafa a tots i vora les vuit ja estem dins el sac. Ells dormiran vora el foc, sota una colla de mantes i a sobre una enorme pell de iac. La llum del foc s'apaga, les veus es perden en un ensomni, i per fi silenci i descans.


Petit Lapka


1 de febrer

Són les sis del matí, la dona ja encén el foc, espeteguen els trossets de llenya i les veus dels nois comencen a escalfar el matí. Mengen un xic i desapareixen ben ràpid vall avall. Nosaltres ens llevem i sortim a fora, sembla que es desperta un bon dia, el cel és blau i els núvols han desaparegut. La mare ens prepara uns 'xapatis' que barregem amb una mel molt forta; ens farà falta força energia: avui pugem fins als 3.760 m, concretament a Beding, l'últim poblet de la vall que ara hi viu algú.

Sortim carregats d'energia, ens acomiadem del feliç Lakpa i la seva bonica família, els paguem i desapareixem bosc enllà. Ara pugem per la dreta del riu, el bosc ens engoleix i aviat ja estem envoltats de bambú i arbres gegants. El riu brama molt proper i un xic més amunt el travessem per un pont penjat, és meravellós creuar un d'aquests rius per un pont que sembla tant precari. Des d'aquí gaudim de les primeres vistes dels grans cims, en concret del Parchamo, un 6.600 amb unes arestes nevades precioses i unes formacions de neu i gel que espeteguen als seus cims.

Passem al vesant esquerre del riu i sabem que sobre nostre tenim el gran Gaurishankar, que s'alça 3.500 metres. No el veiem però la seva presència ens fa sentir més petits del que som. Agafem alçada i força perspectiva; mirant enrere veiem un munt de muntanyes enfarinades, el sol està desfent la neu dels seus cims però és agradable veure que ens acostem als Himàlaies de veritat.

Beding

Passem vora alguns monuments budistes i per fi comencem a trobar les primeres cases de les comunitats altes de la vall, Ramdung i Chimmu. Trobem gent curtida que ens demana on anem, i de seguida amb un somriure ens diuen que passar el Tashi Labsta és difícil en aquesta època de l'any, doncs amb els seus 5.770 m i força endins de la glacera, és una empresa compromesa. Els saludem i pensem que ja ens ho trobarem. Pugem direcció Beding sense saber ben bé què ni qui trobarem, però confiats en el destí. Passem per casetes que conviuen amb petites feixes, on a l'estiu cultiven patates. Trobem cabres, ovelles i alguns iacs que pasturen el que troben sota la neu. És tant interesant que no ens adonem que el clima ha començat a canviar. Els núvols s'han anat enganxant als cims, ha baixat al boira i el fred és més intens. Arribem a Beding, l'últim dels poblets que està habitat, sobretot gràcies al grup d'alemanys que es prepara per fer el cim.


Passem vora el monestir budista, ens recordem que aquí hi ha un lama força curiós, amb una barba blanca, i que en un dels mapes que portem hi surt amb el Javier Campos, un andalús que va fer el high himalaia trail l'hivern passat. Esperem trobar-lo, doncs la seva cara ens inspira confiança.

Caminem sense rumb quan del no res apareix el Dorge Tsering, un jovenet que ens assalta a preguntes i de sobte diu que ens acompanyarà a fer el pas cap a la vall del Kumbhu. És un noi ben viu, amb una energia i unes ganes de parlar increïbles. Ens porta a casa seva, molt a prop, i ens prepara un te mentre ens explica que ha travessat molts cops aquest coll.

De seguida ens hi sentim bé, sembla que el destí ja ens ha fet aparèixer el nostre àngel de la guarda. Ens diu que els alemanys estan en un 'lodge' proper però que nosaltres anem a casa de la seva tieta, a Chimmu, deu minuts avall, vora el torrent anomenat Gaurishankar Khola.

Tenim ganes de saludar els alemanys, ens acostem al 'lodge' però un guia sherpa força malcarat ens fa desistir. Li diem que pot ser molt bon guia, però com a persona és un zero. Desapareixem ràpid sender avall, acompanyats del Dorge i les nostres motxilles.

Arribem a casa la seva tieta, es diu Tsering Lakpa. És una dona gran, amb la pell i la mirada molt endurides, de seguida la seva amabilitat ens desborda i ens prepara un te amb llet. Casa seva és molt humil i bonica, tot en una habitació plena d'estanteries on hi guarda les mantes i altres utensilis de roba. També és ple de pots de menjar i altres aliments que guarda com tresors. En una part de les estanteries hi té tots els utensilis de cuina, plats, gots, eines i cubells. I també el seu altar, on imatges de diferents Lames es barregen amb les imatges dels seus essers estimats. La resta de l'estança la componen el seu llit i uns bancs on ens acomodem, i també una zona on renta tots els plats i gots. La llar de foc és a un costat. Com a totes les cases, no té xemeneia i el fum s'escampa per tota la casa, enfosquint el sostre.

De sobte arriba una dona, porta una bossa de plàstic, porta madeixes de llana i camina fent uns mitjons de llana amb agulles de fer mitja. És la An Yangli, la germana gran de la Tsering. Té una veu força imponent. De seguida s'asseu al costat del foc. La Tsering fa unes patates al caliu, que al cap d'una estona pelem i ens mengem amb devoció.


Yangli i Tseling


Ja ha arribat la nevada diària, però aquí, amb la família, tot és caliu, tot és escalfor. Fem un planning dels propers dies, doncs hem de fer el pas ràpid. Portàvem poques rupies i sembla que aquí no ens descanvien els euros, o sigui que hem de tirar amunt ben ràpid, almenys fins a creuar cap al Kumbhu i arribar a Namche, on hi ha caixers.

El Dorge demà farà un porteig pels alemanys, pujaran fins a Na, a 4.200 m, l'últim assentament abans de les glaceres. Nosaltres aprofitarem per fer una mica d'aclimatació i ens acostarem al Menlung La, un coll que creua al Tibet, als peus del cim del Parchamo.

Comença a nevar,  la Tsering surt a fora, té uns iacs als quals ha d'alimentar amb farratge que guarda dins unes coves que s'ha fet amb blocs de pedra. Ara el menjar escasseja i els animals ho saben: s'hi tiren com feres. Sota la casa hi ha una cort on hi té unes quantes ovelles i xais, també els dona un menat de farratge que guarda a l'enforcadura d'un arbre que hi ha prop de la casa. Hi puja força lleugera amb una escala ben precària, quina dona!


Casa de la Tseling


El terra ja és ben nevat. Entrem i prenem un xic de 'chan', un vi que fan els sherpes: fermenten arròs i un altre cereal i s'ho veuen ben calent. No és molt bo però calent baixa bé. Les dones no paren de xerrar, la Tsering no para de fer feina, mentre l'Angli no para de fer mitja, se li acaba la llana i ja en comença una altra.

Fem el sopar, avui un bon 'dal bat', amb 'tartari', patates, verdura i alguna coseta més que guarda amb devoció amagada entre la casa. No sabem com s'ho fan però tenen les mides tant apreses! De seguida apareixen uns superplats d'arròs amb la seva salsa, patates i si pot ser, no piro, que vol dir no picant. Es passen força amb el picant, se'ls veu gaudir de valent amb els pebrotets i la salsa que fan.

Ja és ben fosc, estem cansats, avui hem caminat unes sis hores, o sigui que preparem els llit. Dormim al terra, sobre unes estores i unes catifes de llana, això sí, dins els supersacs Rab. Des de dins els sacs veiem el perfil de les padrines, la llum del foc les il·lumina i el seu resplendor els infon un pilot de força. Les seves veus ressonen per la casa i són la cançó perfecte per anar a dormir; bona nit.

2 de febrer

A fora comença a clarejar, el sol sembla sortir al fons de la vall. La casa, molt ben situada, ha de rebre els seus primers raigs. La Tsering es lleva, parla amb la seva germana mentre es posa un munt de davantals i es pentina un xic. El foc espetega i la seva claror ens il·lumina una mica. El Dorge dorm. Jo gaudeixo de la forma com encén el foc aprofitant estelles que talla amb un enorme ganivet que tenen els sherpes. Mulla l'estella dins l'espelma d'alcohol que s'ha fet amb un pot de conserva i així comença el dia, om mani padme hum.

La veu de la Yangli ressona fort i em llevo fent uns estiraments. A fora, la claror ja s'escampa i el dia neix. M'acosto al foc i de seguida m'arriba una tassa de te que els agraeixo de tot cor. Miro per la finestra, avui esperem un bon dia...ja ho veurem.

La Tsering ens demana què volem per esmorzar. Busca un pot gros de plàstic, agafa força farina i en un cubell amb aigua comença a fer la massa per fer els 'xapatis' matutins que tant ens agraden. Sempre vora el foc, tots vora el foc, tots cinc anem prenen el te, i quan ens arriben els xapatis és una gran festa. Li agraïm de tot cor: 'Dane abad' !!!! Ens porta mantega de iac. Collons, és forta forta! com un formatge manxec. Els 'xapatis', encara calents, desfan la mantega que ens escalfa l'interior.


xapatis

El Dorge s'acaba el 'dal bat' del sopar i desapareix ben ràpid. Nosaltres encara gaudim del nou dia, el sol esclata a les finestres de la casa, entra directe del fons de la vall, on desenes de cims apareixen nevats. Són cims aparentment baixos, només 5.000 m, he; he; he. Agafem poca cosa i ens posem en marxa. Tenim ganes de caminar, de fer alçada i de tenir boniques vistes de la vall. Pugem fins a Beding, on trobem el grup d'alemanys. Al final són polonesos però bé, ja sabem que els nepalesos a vegades diuen el que els sembla. Ens presentem i els seguim una estoneta, tot i així els passem, el seu ritme és extremadament lent i nosaltres som uns frisats. No veiem el pas per accedir al coll ja que a mà dreta tenim uns penjats força inaccessibles, però noi, mai no és el que sembla.

Ens passem el corriol i seguim pujant vall amunt, de sobte petites construccions i corriols ens fan tirar amunt: gran error! estem en una zona de vegetació on pasturen iacs però que no va enlloc. Arribem com podem als 4.000 m, però noi, quedem tancats entre uns xiprers petits i altres arbusts punxeguts. Decidim tirar avall, a veure si ens hem passat el camí. El dia s'està tapant, com sempre, però avui més d'hora. Al final baixem pitant cap al riu i per sort ens trobem al Dorge, qui carrega una cistella amb 30 quilos...collons quins toros!

Deixa la càrrega i ens acompanya fins a una zona. Allà ens explica més o menys com accedir al coll. I clar, no ho haguéssim trobat mai perquè el camí transcorre per una feixa enmig d'una paret vertical. Obrint traça arribem a la paret, comença a nevar però ara estem molt a prop de l'objectiu, volem guanyar alçada. La feixa és preciosa, aprofita una zona de vegetació i terra per creuar una paret que sembla infranquejable. Passem amb compte... una patinada podria ser molt perillosa. És un tram maquíssim, però amb bon clima encara ho seria més. Per fi superem la paret i accedim a un gran pendent on hi ha unes cabanes derruïdes. La boira i la neu ens amaguen el sender però l'anem desxifrant. Arribem fins als 4.300 m, però l'hora que és i el clima ens empenyen avall; per avui ja n'hi ha prou.


Aclimatant, a 4.000m

Baixem molt ràpid, ara sí, amb el camí après, i en poca estona ja som a Beding. La nevada és fluixa, anem a casa del Dorge i el Pere prepara uns 'xapatis' ben bons que amanim amb mel i melmelada.

Anem baixant, direcció a Chimmu,  a casa de les tietes. Entrem i trobem la Yangli fent mitja i la Tsering fent feina: són inesgotables, aquestes dones! Prenem un te ben calent amb elles i fem els preparatius per demà. Pujarem a Na, a 4.200 m, i des d'allí ja ens internarem a la glacera direcció al Tashi Labsta. Les padrines riuen i ens diuen: amb aquest temps, impossible. Les creiem, però no defallim. De sobte arriba una altra tieta, la Nima. Ara el rebombori és més fort, les tres dones i les seves veus penetren intensament dins nostre, són realment essers d'un altre planeta. Les seves cares estan totalment marcades pel clima i la zona on viuen, i els seus cossos modelats per sobreviure-hi molts anys més.

A la tarda arriba el Dorge, el porteig li ha anat molt bé, demà agafarem una corda i el seu material i pujarem cap a Na. Mentrestant la Tsering fa el 'dal bat', el foc ens il·lumina i ens escalfa a tots. Li deixo el frontal a la Yangli, perquè amb poca llum li costa fer els mitjons. Sopem, estem nerviosos, demà comença un camí amb força sorpreses. Esperem que siguin bones i que ens ajudin a créixer com a alpinistes i com a persones, doncs ens estem ficant en un lloc  misteriós i llunyà: ens internarem als Himàlaies més salvatges. Sopem el plat de 'dal bat' i el carreguem força perquè no sabem si en els pròxims dies el menjar escassejarà un xic. Cuinarem amb fogonet i haurem de fondre neu, i en alçada ja se sap, perds la gana i tot plegat es torna un xic feixuc.

Des de dins el sac veig les tres padrines, veuen 'chan' i no paren de riure i parlar. Les seves veus es tornen a ficar dins meu, dins nostre, i són el passaport cap a un nou somni, el somni dels Himàlaies.

OM MANI PADME HUM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada