dimarts, 26 de febrer de 2013

Sensacions en situacions de màxima intensitat

El 19 de febrer començava una experiència força potent, doncs sortint de Lumde poc ens esperàvem els esdeveniments que viuríem els dos dies següents. Tot i anar avisats de la gent de la vall de Thame, que tots ens deien: no és possible passar el Rengo La, no hi ha traça !!!!!, nosaltres, ferms en la nostra decisió, ho volíem viure per saber-ho realment, i tossuts com som, ens ho vam trobar.

Recordo el matí, sortint de Lumde, el sol era fort, la seva escalfor em reconfortava el cos, pujàvem per un pendent força pelat de neu, estàvem eufòrics, deixant enrere un ramat de iacs que també esperava aquests primers raigs de sol per activar-se.

De seguida, en rectificar el nostre camí, la neu ens començava a fer mal, de sobte pels genolls, de sobte per la cintura. Hi havia moments en els que sonava un tro sota nostre, eren les dues capes de neu, que tenien una bossa d'aire que trencàvem. Suposo que els allaus comencen així, i el nostre instint ens ho deia.

Obrint traça la motxilla pesa molt, el dia es va tapant, i encara no estem al segon llac. Com costa lluitar contra la realitat. La ment em deia que estàvem entrant en un territori prohibit, però la forca interior demanava conèixer més d'aquestes muntanyes.

Pas a pas, ara tu, ara jo, ens enfonsem, però no decaiem en arribar als 5.000m; i mentre el Pere munta la tenda, després d'adaptar la plataforma, jo me'n vaig a obrir traça per l'endemà.

Sense motxilla es va millor i sempre busco els trams on el vent ha deixat pelat el pendent, però sempre hi ha un moment que torno a ficar-me dins l'espessa massa blanca. Remunto una part rocosa, una petita grimpada que demà amb la motxilla serà divertida, però veig que el meu camí ens pot portar a una zona de blocs massa perillosa: caure en un forat o torçar-se una cama aquí pot ser fatal.

Durant la nit no puc dormir tranquil, primer pels 5.000 m, i després perquè sento que el camí que he fet no és el millor. Al mati decidim modificar-lo un xic, però collons, ens fiquem de peus a la galleda, i la galleda és plena de neu.

El dia 20 de febrer es lleva gris, inclús neva lleugerament, però s'intueix que el cel blau vol aparèixer aviat. Sabem que el clima aguantarà i sortim decidits. Un cop guanyats uns metres, anem  buscar la ruta oficial, vora el tercer llac, ja propers al coll. Estem a uns 5.150 m.

La massa blanca ens engoleix, bufo i bufo, pateixo com mai, però hem de sortir d'aquí. És d'hora, estem decidits a sortir pel coll, que es veu proper, però minut a minut sembla allunyar-se en comptes d'acostar-se.

Busco trams on el camí s'intueix, on hi ha fites, però tot és ple de forats, tot és una lluita per guanyar un metre més, tant sols un metre.

Recordo cada instant el capítol en el que el Kucuchka creua un coll als Himàlaies, també és l'hivern, va direcció al seu segon vuit mil en pocs dies. Va obrint traça dient, " fa hores que camino, i encara puc veure el lloc on vaig acampar ahir, estic obrint una trinxera, no puc més, no sé si tornar enrere, estic desesperat". Aquestes paraules ressonen al meu cap contínuament, miro el Pere, que pateix igual que jo. Què fem ??? seguim ???

Clar que si, el dia és bo, estem a prop del coll, o això sembla, però costa molt desxifrar el camí, i sobretot guanyar alçada, doncs el cos s'enfonsa sense remei i les cames lluiten i fan forat.

Pas a pas desxifro uns rocs que fan d'escales. A sobre seu s'hi camina millor, tot i enfonsar-se fins als genolls. El coll s'acosta cada cop més, la respiració s'accelera, un somriure aflora dins meu. Va nano, va nano. Fa unes hores estàvem uns 100 metres avall, parats en un bloc, vaig encendre el fogonet, necessitàvem líquid, i els meus peus, freds, escalfar-se amb el sol.

Ara ja sóc al coll. La sorpresa és que l'altre vessant és igual o pitjor, un mar de neu que no s'acaba mai. Allà al fons, llunyà, es veu Gokyo, la nostra illa, la nostra salvació, avui ja sé que no hi arribem.

Mentre espero en Pere faig una sopa, fonc neu per fer uns litres d'aigua, necessitarem forces per allunyar-nos d'aquí. M'envolten una colla de gralles, que llestes, ja saben que estic preparant menjar. Les espanto però pobre mortal, tornen i es riuen fent volteretes damunt meu. Cauen petits flocs, el vent mou les banderetes d'oració que marquen el coll, el Pere arriba, són les dues del migdia, és bona hora.

Mengem i bevem, gaudim de l'esforç i ens adonem que davant nostre hi ha la Dehesa mare de la Terra, l'Everest. Rere uns núvols s'amaga i apareix. Ho serà ?????

La baixada és sinó igual, encara pitjor. Aquest vessant encara està més nevat, però em deixo caure, obrint una bona trinxera. Metre a metre ens allunyem del coll, però on anem ??? avall, si, això ja ho sé, però cap on?

Alguna fita treu el cap, però costa seguir un camí en aquestes condicions. Perdre alçada és la premissa, perdre alçada.

El sol s'amaga cap a l'oest, s'accentua el fred. Vora un bloc, després de suar molt, ja en una planícia, aixafo la neu. Arriba el Pere, muntem la tenda i quan ens n'adonem, veiem un dels quadres més bonics de la nostra vida: Everest, Nuptse, Lhotse, Makalu, Cholatse, collons, el fred és extrem, però quines vistes!

Ens adonem que la solitud del moment és tant intensa com l'emoció que ens causa contemplar aquestes grans muntanyes. Fem el sopar amb les forces que ens queden, i no deixem de quedar bocabadats amb els canvis de colors que adquireixen les grans muntanyes.

Descansar, dormir, però noi...no hi ha collons! quasi tota la nit la passo despert, mirant el rellotge i la temperatura, que arriba a uns 22 graus negatius dins la tenda.

Per fi el dia es lleva, el sol espetega a la lona de la tenda, els sacs RAB han esta a l'alçada, ens han salvat la vida i ens han mantingut calents.

Obrim la porta orientada al sud-est, admirant l'Everest, el sol escalfa la tenda, el gel de la condensació ens cau al damunt, el sac treu fum, traiem fora les botes que estan glaçades, però no sortim del sac. El fogonet fa estona que desfà la neu, bevem i bevem.

21 de febrer, avui hem d'arribar a Gokyo, ahir vam arribar als 5.400 m, hem dormit vora els 5.200, Gokyo està a 4.800m, sembla proper, en principi, però per creuar la planícia nevada ja hi deixem mitja pell. Ens sobrevola un helicòpter, el saludem i continuem fins un petit llac gelat. Just aquí cau el pendent fins els 4.900m, però cau tant vertical que he d'anar a un costat per poder-lo baixar.

Som al camí, seguim fites, neu dura, neu tova, forats, caigudes, cansament, Gokyo és al fons, a l'altra banda d'un gran llac gelat, sembla riure's de nosaltres, proper i tant llunyà al mateix temps.

La ment ja està cansada, les cames també, però no podem defallir. Arribem al llac, desfets, buscant una facilitat per part de la natura, però no, ens hem ficat aquí sols i n'hem de sortir sols.

Voregem el llac per l'esquerra, arrossegant-nos, sabent que aviat arribarem a Gokyo. Sento xiular una persona, hi ha gent !!!!!!!!

Un petit pont de pedres és l'últim escull, i la meva cara apareix dins una cuina, on dos homes estan pintant les parets. Se sorprenen força i de seguida em venen a donar ànims, ens preparen un te calent, ens conviden i ens diuen que tranquils, que ja estem a casa.

Ens porten a un menjador envoltat de finestres que donen al llac gelat. Mentre dinem macarrons i pizza, veiem sorpresos el coll i part del camí que hem fet per sortir del Renjo La. Aquest menjador escalfa de valent, faig estiraments i descansem de l'esforç.

A la tarda surto riuet amunt, passo vora la parella d'ànecs que viu al llac, són de tons rosats i molt xerraires. Pujo un turonet que hi ha darrere el poblet, i collons, em sorprèn una enorme morrena glacial. Té més d'un quilòmetre d'ample per molts de llarg, i comença just als peus del Cho Oyu, un dels altres gegants dels Himàlaies que avui ens dona la benvinguda. Hem arribat al paradís del Khumbu.

El soroll de la morrena és espectacular: pedres i gel van corrent lentament avall, esclatant i regalant una pau molt intensa. Envoltat de cims i de natura salvatge, la ment es perd, l'esforç ha valgut la pena, la mare terra ens dona tota la seva força, OM MANI PADME HUM.

L'endemà encara tinc forces per anar al Gokyo Ri, un turó que hi ha davant de Gokyo, són 5.350m, i diuen que les vistes són espectaculars. Decideixo agafar-ho per més amunt, doncs hi ha un pendent força net de neu, ja n'estic fart d'enfonsar-me sense remei.

En Tenzing i el seu pare em recomanem atenció, els faig cas, però sé perfectament que les ganes em faran pujar ben amunt, fins on pugui. Remunto el pendent que és força vertical, a vegades matollets baixos, a vegades blocs de roca, a vegades la neu amaga el que trepitjo. A uns 5.100m em trobo una colla de perdius blanques, bé, jo les batejo així, no s'espanten, i tant sols s'aparten del meu camí.

L'últim tram fins al coll on arribo és dret i nevat, la neu és tova, busco el millor pas, són uns 45 graus d'inclinació, aprofito els genolls per no enfonsar-me, i per fi trepitjo l'aresta. Estic molt a prop del Gokyo Ri, però una aresta precària i nevada em fa deixar-ho aquí, estic a uns 5.340m.

Ja fa estona que l'Everest, el Lhotse, el Nuptse i el Makalu m'acompanyen en el camí. És genial compartir un ascens amb aquests gegants mirant-me. És un somni fet realitat, estar als Himàlaies i deixar-se endur per la força interior. Gràcies mare terra, gràcies a totes i tots els que m'heu creat, als que m'heu empès a mirar sempre endavant, endavant i amunt.

La natura ens acosta més a nosaltres mateixos, l'esforç ens fa més conscients de la importància d'estar vius, om mani padme hum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada