divendres, 1 de febrer de 2013

Comença l'aventura, comencem a caminar

25 de gener

Són les 6 del mati. Carregats amb les motxilles ens acostem a l'estació d'autobusos. Abans de les 7 ja sortim direcció Tatopani. Sortim de Katmandú i ens introduïm a les muntanyes. Cases, animals i terrasses són els companys de viatge. Més endavant fem un transbord i acabem de fer els últims 15 km enfilats a l'autobús.  Arribem a Laresord: comença el nostre camí.  Creuem un pont molt alt, és el nostre inici. Un corriol ben empolsinat ens fa guanyar alçada. Fa un dia clar i assolellat. Dels 800 m passem als 1.200. Creuem petits poblets. La canalla ens crida. Els adults segueixen amb les seves tasques, ja sigui rentar, conrear, cosir o descansar. Demanem per Mandra, el possible final de la nostra etapa i ens indiquen un bosc vertical que tenim davant. Sembla mentida però apareix un corriol entre feixes que puja molt dret. El fred i la gana ens fan córrer, s'acaben les provisions. De sobte, en un descans, apareix un padrí. Es para i ens demana on anem. Sembla que ens vol acompanyar, i així fem els últims 300 m de desnivell. Més amunt apareixen feixes amb cereals i també les primeres cases de Mandre. El padrí desapareix i de sobte apareix el Lapka, feliç com un gínjol, ens demana que ens quedem i ens ho agraeix amb raksi, un alcohol casolà que fermenten amb cereals. Té 5 filles molt maques i 1 dona molt valenta. Fem estiraments al seu pati mentre unes banderoles d'oració onegen damunt nostre. El dia va agafant colors tardans. Juguem amb les filles del Lapka mentre ell fa negocis amb uns veïns. Ens adonem que és un prestador, i ens explica que va estar 4 anys treballant a Qatar. Ja és fosc. La Sukmu, la filla gran, ha encès un foc on hi reposa una olla, a les brases s'hi couen patates. A la part de dalt la casa les dones fan el sopar, ens hi deixen pujar i gaudim de la tradició femenina vora el foc. En Lapka és feliç, va bevent raksi i ens presenta els seus amics. Sopem el primer dal vat del llarg camí: arròs, verdures i un sofregit de llegums: un bon plat! A fora, tots els poblets penjats apareixen dibuixats amb petites llums. Ens adonem que l'electricitat arriba gairebé a tot arreu. Abans d'anar a dormir, la televisió entreté als més petits. Bona nit.

A Mandre, a casa d`en Ratna


26 de gener

Ens llevem d'hora, són les 7 del matí. A fora ja fa estona que hi ha vida. Esmorzem i preparem la motxilla, doncs encara que el Lapka no vulgui, hem de seguir el nostre camí, direcció Iandong. Sortim de Mandre, desapareixen les feixes i entrem al bosc.  Seguim per un camí ben empolsinat. Arbusts i arbres més grans ens fan ombra. Dins el bosc hi ha gent treballant, homes fent llenya i dones recollint menjar pel bestiar. Apareixen els primers iacs que pasturen. També a la cara nord del bosc la neu fa acte de presència i algun torrent és ben glaçat. Anem guanyant alçada, el corriol juga per dins el bosc i ens torna a unes clarianes. Hi ha banderoles d'oració i restes de cabanes. Ens desabriguem i descansem. Per fi apareix la carena que busquem. Jangdan ja és davant nostre, estem a 3.200 m sobre el nivell del mar, costa respirar amb els 20 kg a l'esquena. Però aquest lloc és màgic. Som a Palavisandang, una antiga zona habitada, actualment en runes. Avui toca tenda, a més no hi ha aigua, o sigui que toca fondre la neu dels voltants. Al fons apareixen les grans muntanyes de l'Himàlaia, una cadena rocosa plena de neu ideal, amb algunes puntes que fan fredor. Són lluny però el seu alè ens toca de ple. Passem instants màgics entre aquests gegants de pedra. El sol i la lluna plena fan un ball de llum i colors abans del fred glacial. Fem un foc, cuinem amb el fogonet. La tenda que hem parat ja té una capa de glaç. Ens escalfem, el silenci ens absorbeix i el fred ens fa córrer cap al sac.

27 de gener


Durant la nit hem baixat a -9 dins la tenda. Tot i així el sac Rab és una garantia. A fora tot és blanc, però aviat el sol ens fa córrer la vida per dins, tot s'acoloreix i s'escalfa, i les muntanyes ens fan embadalir de nou. Comencem a caminar, són les nou del matí. Carenegem pel vessant dret i el corriol ens llença avall. Per sort passem prop d'uns torrents i bevem com mai. Omplim l'ampolla i seguim per un bosc d'arbres de fulles grans i fortes. Tots els arbres són de fulles perennes però van perdent les que no necessiten. Més amunt divisem el coll que hem de passar, Kinsangla, de 3.400 m. El camí allà és pesat, una pista empolsinada,que va serpentejant per una vessant vertical. Fem els últims 50 m per unes escales molt dretes i per fi uns monuments i unes acolorides banderoles d'oració ens avisen del coll. Al fons, a l'est, un nou paisatge de muntanyes ens saluda; és ben espectacular la barrera natural que divisem! Seguim per l'altre vessant, direcció Bigu Gompa, el que creiem que serà el nostre destí d'aquesta jornada. Un sender ens porta de nou a una pista, antics assentaments humans que anem deixant enrere. Més avall soroll, vida: uns llenyataires carreguen trossos gegants d'arbres a l'esquena i els baixen fins la pista. Estem envoltats d'un bosc d'avets dels Himàlaies, arbres gegantins.

La pista va perdent alçada, creuem torrents i zones enfangades. També trams amb molta pols. Per fi veiem el que podria ser Bigu Gompa. Deixem la pista i ens internem per un corriol que transcorre pel mig d'una carena. Tornem a creuar torrents i salts d'aigua. Parem, bevem. Trobem un ramat de iaks que pasturen. De sobte el corriol ens deixa damunt d'una nova pista  forestal. Pols, molta pols. El poble de Bigu Gompa ens rep però de seguida ens diuen que el lodge, l'hostal per dormir, és uns metres de desnivell més amunt. El cansament ja comença a pesar però pas a pas anem guanyant els metres necessaris. Entre rialles de gent i nens, ens esperonem. Més amunt, més amunt! Sembla que s'acabi mai, però per fi unes grans banderoles d'oració ens reben, i la Didi, la noia que porta el lodge ,ens saluda. Molt a prop hi ha un gran monestir budista on tot de veus femenines hi ressonen. La Didi ens ofereix pregària i un te amb llet que ens posa les piles. Mentre el dia es va enfosquint, anem fent els estiraments diaris observant la gent que va arribant. El lodge s'omple de gent, nois amb motocicletes, treballadors i venedors, tots vora un foc van menjant el que la Didi cuina. Anem intercanviant paraules com podem, sentim l'olor del raksi, i per fi del dal vat, i quin dal vat!  El millor del món!  Sense picant, doncs si no, no té gust a res. Endrapem el dal vat, una truita i un  xic de pollastre que han cuinat els venedors. El cel ben estrellat, nosaltres ben tips i la satisfacció d'estar en el lloc indicat. Om mani padme hum.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada