Ha arribat el moment que tant esperàvem. Ja feia dies que estàvem encallats a Katmandú. Els temes de logística ens porten de cul, però si alguna cosa hem après del budisme és que tot passa perquè ha de passar i no cal posar energia en quelcom que el destí ha fet. Segur que en aquest temps d'espera hem après moltes coses i sobretot hem pogut compartir amb gent molt maca que hem trobat a Katmandú. El Pere està arreglant temes tècnics de l'internet. Damunt del llit, concentrat, fa córrer ratolí amunt i avall i els programes es van instal·lant a la màquina. Mentrestant jo volto per Thamel, recollint els últims trastos que ens falten, coberts, mantes tèrmiques, un pal telescòpic… Aquell somni que romania adormit dins nostre tant i tant de temps, ara despertarà de sobte. Òstia, és que anem a un vuit mil dels Himàlaies, això és el més gran regal que el destí m'ha ofert! Agafarem el testimoni de molts i molts alpinistes i anirem a provar la nostra duresa física i mental a les catedrals de la terra, sempre amb molt respecte per la muntanya, demanant que ella ens protegeixi de qualsevol problema que pugui sorgir, i sobretot que aquesta...

13 de març, un nou dia de transició, encallats a Katmandú i esperant que s'aclareixin els últims temes logístics i burocràtics per sortir d'expedició al Manaslu. Jo no puc més, l'última noticia és que marxem el dia 25 de març en comptes del dia 20. En poca estona he decidit agafar un petit bus i marxar cap a Pokhara, una bonica ciutat molt més tranquil·la i propera als Himàlaies, on hi ha un llac enorme. El Pere es queda un parell de dies a Katmandú per arreglar petits problemes en el tema dels carregadors solars. Realment veure'l treballar amb els aparells electrònics és un gust, es veu que porta uns quants viatges a llocs remots de la terra, on tu t'has d'arreglar els problemes tècnics. Agafo el taxi, avui sembla que hi ha una nova vaga, o potser és problema del preu dels combustibles; no ho sé, però les males llengües diuen que aviat hi haurà moviment al govern del Nepal. Arribem a l'estació i literalment em tiben de la mà. Ja saben que vaig a Pokhara i de seguida em fan el bitllet. El problema ve després: el bus està buit i no sé quan sortirem; perquè després, quan busques algú que et doni una explicació, tots desapareixen...

26 de febrer: Namche - Pangboche Sortim de Namche no molt d'hora al matí. El dia de descans en aquest poblet ens ha deixat com nous, preparats per afrontar una nova aventura. Sortim renovats i plens d'energia, avançant per un dels camins, segurament, més transitats del món, doncs porta al camp base de l'Everest. Aquí hi conviuen tot tipus de muntanyencs, des dels més experimentats, fins als que s'estrenen. De seguida ja ens sorprenen les vistes. Observem per primera vegada l'Ama Dablam, una muntanya preciosa de 6.800 metres i força tècnica. També la paret sud, sempre imponent, del Lhotse i el Nuptse i al seu darrera traient el cap, l'Everest. Bones vistes per tractar-se d'una jornada de tràmit. Les hores passen i arribem una mica més enllà del previst, fins a Pangboche. Triem un lodge a l'atzar i ens hi aposentem. De seguida ens adonem de l'efecte Everest: per primera vegada en molts dies, compartim lodge amb més turistes. I la sorpresa es que no hi ha ningú que vagi sol, tots porten guia i portadors, fins i tot els més joves. L'ambient és estrany, més de bar que de refugi de muntanya, però bé, nosaltres anem a la nostra, i decidim enfilar-nos dalt d'un turonet per veure la...

Dilluns 25 de febrer, Namche Bazar. Fem un dia de repòs. Aquests últims dies han estat esgotadors, entre les llargues distancies i la quantitat de neu, necessitem donar-li al cos molt i molt d'amor. Estem escrivint les cròniques, i sobretot menjant: iac steak amb patates, pizzes i noodles, uns espaguetis locals més que bons. Surto a passejar pel poble, que ja es comença a despertar de l'hivern. El turisme occidental i oriental ja va respirant pels seus carrers. Pujo al bonic monestir budista, són uns metres durs, però les vistes que tinc són impagables. Respiro fort mentre faig girar les rodes amb els mantres escrits. Fa solet i m'acosto a una gran plataforma que hi ha a un dels extrems de la muntanya. S'obren boniques vistes, el Tamserku i el Kantega, i sobretot la vall que puja a Thame. De sobte, de la vall sento pujar un dels tants helicòpters, va pujant fins que de sobte ve en direcció on estic, m'aparto ràpidament fent alguna foto, i acaba aterrant, m'agafo la gorra i espero a veure què passa. S'està una estona esperant i per fi arriben uns nois amb material mèdic i dos adults que hi pugen. Tal com apareix desapareix direcció Lukla. Damunt meu hi ha una...