dijous, 14 de març del 2013
Nit estelada a l'Himàlaia
26 de febrer: Namche
- Pangboche
Sortim de Namche no
molt d'hora al matí. El dia de descans en aquest poblet ens ha deixat com nous,
preparats per afrontar una nova aventura. Sortim renovats i plens d'energia,
avançant per un dels camins, segurament, més transitats del món, doncs porta al
camp base de l'Everest. Aquí hi conviuen tot tipus de muntanyencs, des dels més
experimentats, fins als que s'estrenen.
De seguida ja ens
sorprenen les vistes. Observem per primera vegada l'Ama Dablam, una muntanya
preciosa de 6.800 metres i força tècnica. També la paret sud, sempre imponent,
del Lhotse i el Nuptse i al seu darrera traient el cap, l'Everest. Bones vistes
per tractar-se d'una jornada de tràmit.
Les hores passen i arribem
una mica més enllà del previst, fins a Pangboche. Triem un lodge a l'atzar i ens
hi aposentem. De seguida ens adonem de l'efecte Everest: per primera
vegada en molts dies, compartim lodge amb més turistes. I la sorpresa es que no
hi ha ningú que vagi sol, tots porten guia i portadors, fins i tot els més
joves. L'ambient és estrany, més de bar que de refugi de muntanya, però bé,
nosaltres anem a la nostra, i decidim enfilar-nos dalt d'un turonet per veure
la posta de sol, al costat d'una estupa plena de banderes d'oració molt agitades
pel vent.
El sol es va amagant
i va tenyint de color l'Ama Dablam, el Nuptse, Lhotse i Everest. Però els
núvols entren i ho tapen tot, així que decidim tornar al lodge. Sopem observant
la relació guia-turista. Tot plegat molt curiós. Els guies ens miren inquisitorialment
i es que mica en mica anem descobrint que no els agrada gens que algú s'aventuri
a venir sol en aquestes terres i sense contractar el seu serveis. Els crida molt
l'atenció el piolet i no paren de preguntar-nos sobre el que anem a fer. Els
expliquem molt per sobre els nostres plans, doncs ara ja només tenim temps per
engolir el Dalbat, que com es habitual, ens dura pocs minuts. Per la finestra
comença a treure el cap la lluna, que demà serà plena. I amb la imatge de l'Ama
Dablam il·luminada per la lluna ens adormim.
27 de febrer:
Pangboche - Chukung
Ens llevem d'hora i
baixem d’hora a esmorzar abans que els guies i els seus clients per no haver
d’esperar massa. Mengem una truita de dos ous i comencem a caminar. Veiem
factible arribar fins a Chukung, així doncs, tal i com intuíem farem amb dos
dies el que inicialment volíem fer amb tres. Ens costa molt anar tranquils.
Però tampoc és que ens posem a córrer, simplement parem poc i allarguem el dia.
El secret és la constància.
Avancem força ràpid sense
perdre mai de vista l'Ama Dablam que ara ja li comencem a veure la cara Nord i en
poca estona arribem a Dingboche a 4.400m. Fem una parada al costat del riu per
agafar aigua i dinar, en aquest cas, una barreta energètica. Després d'aquest
dinar exprés continuem cap a Chukung.
La vall cada cop és
més ampla i plana. Sembla com un camí fresat per gegants, protegit a banda i
banda per muntanyes nevades. És preciós. Anem pujant i baixant, i Chukung que
no arriba mai. Ja fa una estona que caminem i l'estómac reclama alguna cosa
més. El tram es fa una mica llarg però finalment arribem. Ens han dit que hi ha
tres lodges però que tots son del mateix propietari. Triem el que no hi ha
ningú, així estarem més tranquils.
Quan el sol comença a
baixar surto a fora a contemplar la posta de sol. Trio un roc ben gros dalt
d'un petit turó i m'hi assento, serà la meva plataforma d'observació. L'entorn
és impressionant. Desenes de muntanyes espectaculars al voltant d'aquesta vall
tant ampla. Els ulls no donen l'abast per poder observar-ho tot, cada matís,
textura i color. Al sud l'Ama Dablam i el Thamserku (6.600m), a l'oest l'Island
Peak (6.100m) i part del que sembla el Baruntse (7.100m), a l'est el Cholotse
(6.300m) i al nord la paret impressionant del Lhotse (8.400m) i Nuptse
(7.800m). I a part d'aquestes muntanyes, incomptables puntes rocoses i nevades,
crestes, glaceres, tarteres de mil formes, un èxtasis pels sentits.
El sol va baixant i
cada minut que passa els colors i les textures canvien. Les parts baixes
comencen a enfosquir-se i només les puntes queden il·luminades. Les ombres
comencen a projectar-se entre muntanyes. Les parets passen del blanc al groc, i
d’aquests al carbassa i finalment al violeta. El silenci és cada cop més
profund i el cap no para de fer-se preguntes existencials. La mare natura està
fora del nostre abast de comprensió. No cal entendre-la sinó sentir-la i
respectar-la. Tampoc mereix la pena trencar-se les banyes en saber qui som,
d'on venim i cap on anem. El secret és, simplement, viure. Viure, sentir,
estimar i respectar. En la natura tenim la majoria de respostes. El problema és
que els humans trenquem normes i equilibris. Que fàcil que és que flueixin
aquest tipus de pensaments en moments com aquests: sol d'alt d'un roc a l’Himàlaia
contemplant bellesa i poesia. Moments necessaris i que ens hauríem d'acostumar
a buscar més en el nostre dia a dia.
Pràcticament ja no hi
ha sol, però les muntanyes encara conserven els seus matisos. Sense ombres
comença la llum Tarkovskiana, per mi la més espiritual. Els minuts passen però
el poema continua, i em venen al cap les paraules del meu avi que sempre deia
que si l'home hagués creat la nit i el dia ho hagués fet amb un interruptor.
Quanta raó que tenia!
Gairebé és negre nit
i en Rusky puja cridant i demanant què vull per sopar. "Dalbat",
contesto. Això em torna a la realitat i m'adono que tinc les mans congelades.
Toca retirada. Al lodge ja hi ha l'estufa encesa i aprofito per escalfar totes
les extremitats. De dia, el sol pica, però a la nit la temperatura es desploma.
I es que estem a gairebé 4.800 metres, l'alçada del Montblanc.
M'apropo a la cuina
per observar tot el procés de cocció del Dalbat. En Zunguee, l’únic encarregat
del lodge almenys durant la temporada baixa, cuina amb frontal i dos fogons, un
de gas i l'altre de merda seca de Yak. Aquí no hi ha arbres per tant és el
combustible habitual. M'explica que no te família, que a l'hivern treballa en
aquest lodge i a l'estiu de picapedrer a Dingboche. Es veu bona persona i és
molt tranquil. Deu tenir cap a seixanta anys i és de l’ètnia dels Rai. Porta un
gorro d’aquells russos de cuir i pells. És impressionant com se les arregla per
cuinar en aquestes condicions, pràcticament sense llum, quatre cassoles en
marxa i dos fogons. No para de remenar pots amb espècies que va tirant contínuament
dins les olles. Jo fa estona que ensalivo i per sort per mi i el meu estómac,
en pocs minuts el Dalbat ja és una realitat.
Anem cap al menjador
i l'engolim al costat de l'estufa. Un altre gran moment pel nostre estómac. Ens
ha fet un Dalbat gegant, jo diria que el plat que ens ha posat son com 3 o 4 Dalbats
normals. Tinc la sensació que aquest home ja ens ha clissat. Mengem i l'arròs
que no s'acaba mai, però la nostra gana és insaciable. Ens demana si volem
repetir i li diem que sí. Acabem farts com aquells lleons de la sabana que
acaben d'engolir la seva presa. Esperem uns minuts abans d'anar a dormir, a
veure si el Dabat baixa una miqueta. I avui sí que ens saluda la lluna plena,
que ho il·lumina tot com si fos un somni.
28 de febrer: Chukung
Ri (5.550m)
Tenim en ment
entrenar dur aquests dies, sobretot en alçada, així que el primer repte que ens
proposem es pujar el Chukung Ri de 5.500 metres. Un cim molt assequible i que
en Zunguee ens ha assegurat que el pujarem en dues hores. Comencen a tenir una
bona relació amb aquest home. Està clar que ja ens hem clissat mútuament.
Comencem el dia amb
un esmorzar fort, espaguetis amb verdures. Aquí a la muntanya, s'esmorza, es
camina i es sopa. No hi ha més. I a l'hora prevista comencem a tirar amunt. El
camí és fàcil i evident. Primer per terra, llavors per neu trepitjada. En un
moment som al coll i tal com en Zunguee havia previst, tardem dues hores en fer
els 700 metres de desnivell fins enfilar-nos als 5.545m del cim. Sense motxilla
sembla que volem i les sensacions físiques no poden ser millors. Ens hem trobat
molt forts pujant a un bon ritme. Sembla que comencem a estar força adaptats a
l'alçada. M'imagino que ja tindrem un bon exèrcit de glòbuls vermells voltant
per la sang.
Les vistes des del
cim son altre cop espectaculars. Jo no havia vist mai res semblant. Tot hi
estar a tanta alçada un es sent petit. Les parets del Lhotse i Nuptse s'alcen cap
al cel amb una elegància brutal. També veiem el Cho-Oyu i el Makalu, dues muntanyes
de més de 8.000 metres. Des d’aquí el Makalu s’observa com una piramide
perfecte rocosa i vermellosa. Sobresurt per darrera l'Island Peak, que ara es
veu petitó comparat amb tant de gegant. Del Cho-Oyu veiem la cara oest i
s'intueix la nord, molt més planera que no la paret sud. Els ulls tornen a anar
de bòlit. I el temps que va passant. Una hora, dues hores... no trobem el
moment de marxar. No ens cansem d'observar tot aquest entorn impressionant, una
estona cada cap a punt cardinal. Fem fotos a les muntanyes, ens fem fotos a
nosaltres, ens estirem... sentim i vivim. Son moments on un es sent ple, sense
necessitat de res més, simplement sentint-se part de la natura.
Cim del Chukung Ri |
Decidim baixar i en
un moment ja som altre cop al lodge. En Zunguee riu quan ens veu i diu
"Spanish strong!". Es un fart de riure aquest home i ens cuida molt.
Decidim avançar l'hora de sopar per no anar a dormir tant tips. Demanem a les 5
i a les 6 ja tornem a tenir un super Dalbat al davant. Mengem i mengem i no
s'acaba mai. I quan s'acaba repetim d'arròs, patates i llenties. Altre cop
acabem molt tips. Ens posem al costat de l'estufa que escalfa com mai mentre
bevem una tassa de te amb llet. Quina delícia i quina felicitat. Repassem els
moments viscuts dalt del cim mentre anem xerrant amb en Zunguee, que tot plegat
desapareix a fer no sé què i va tornant. No tardem gaire a anar a dormir, i
dins el sac ben calentó i sobre un matalàs tou, m'adormo ben satisfet.
1 de març: Kongma la
(5.400m)
Ens llevem d’hora al
matí. Avui toca una jornada llarga. Engolim uns espaguetis i ens preparem per
marxar. La intenció és enfilar-se al Pokalde, un cim de 5.800 metres, però no
tenim clar les condicions de neu en què es troba, així que la idea és
acostar-s’hi i decidir. Li expliquem el nostre pla a en Zunguee i ens assegura
que en 3 hores serem al cim. És molt optimista aquest! La ruta és llarga i amb
força desnivell: cal passar dos colls, un de 5.400 metres i llavors el Kongma La
de 5.500 metres. Tot plegat llarg, alt i incert. Però il·lusió i energia no ens
en falta.
L’avi ens acompanya a
fora i ens indica una drecera per no perdre alçada i avançar cap al primer
coll. La memoritzem visualment i ens llancem a l’aventura. El cel és d’un color
blau intens. El camí està marcat amb fites i de d’entrada no hi ha molta neu.
Altre cop ens endinsem a les entranyes de l’Himàlaia amb les emocions a flor de
pell. Res està escrit, tot pot passar. Tot plegat les fites desapareixen i
decidim pujar per un torrent, seguint un camí imaginari i que a nosaltres ens
sembla evident. Fem una parada i continuem.
Arribem a un pla i
traiem el cap per una aresta ampla per observar per on passem. Sembla que ens hem
enfilat massa. Veiem el llac als nostres peus, així que desgrimpem uns quants
metres per uns blocs grossos. El llac és glaçat i el travessem. Cada cop hi ha
més neu fins que ens toca començar a obrir traça i el camí cada vegada és més
dret. Sembla que veiem el coll però tampoc tenim gaire clar si és per aquí.
Arribem als 5.200. Fem una pausa, ens ho mirem. Ha de ser per allí. Continuem
per un tram encara més dret, fent ziga-zagues i obrint traça. Molt esgotador.
Sembla que arribem al coll, però és un fals coll. Cal enfilar-se una miqueta
més. Per fi arribem als 5.400 i ara sí veiem el Pokalde i el Kongma La.
Analitzem el cim,
veiem perfectament per on cal pujar. L’avi del lodge ens ho ha deixat ben clar:
per l’esquerra del llac i amunt pel vessant sud-est. Sí, veiem la ruta, però és
una pala plena de neu. Ens portaria molt temps escalar per aquí. Impossible
enfilar-se al Pokalde. Fixem altres objectius. El coll sembla assequible i
d’allí potser podem fer un tros de la cresta del Pokalde. El vent bufa amb
força, la neu que aixeca ens colpeja la cara. Ens abriguem i tirem direcció al
coll, per una baixada molt dreta i altre cop amb neu fins més amunt dels
genolls. Però dura poc perquè de seguida avancem per una aresta planera que en
pocs minuts ens porta als peus del Kongma La. Els últims metres son verticals i
de pedra descomposta. Cal estar molt atents. I per fi arribem al coll i ens abracem.
Està farcit de banderes d’oració que el vent agita amb força. Fa fred i ens abriguem amb totes les jaquetes Buff que portem i que tant ens estan sorprenent, per pràctiques i calentes.
Les vistes son espectaculars. Veiem la glacera del Khumbu, també el Labuche (6.100m) i tots els altres cims que ens estan acompanyant els últims dies. La cresta que volíem fer sembla una mica complicada, així que decidim resseguir-la cap a l’altra banda, just cap al Nord. I anem avançant com podem fins que trobem un tall on es necessita corda per poder continuar. Decidim enfilar-nos dalt d’un ressalt fent algunes grimpades delicades. Hi cabem els dos ben justets i als nostres peus uns quants metres de desnivell.
Les vistes son espectaculars. Veiem la glacera del Khumbu, també el Labuche (6.100m) i tots els altres cims que ens estan acompanyant els últims dies. La cresta que volíem fer sembla una mica complicada, així que decidim resseguir-la cap a l’altra banda, just cap al Nord. I anem avançant com podem fins que trobem un tall on es necessita corda per poder continuar. Decidim enfilar-nos dalt d’un ressalt fent algunes grimpades delicades. Hi cabem els dos ben justets i als nostres peus uns quants metres de desnivell.
Som com dos ocells
reposant dalt del seu niu. El Garmin ens indica que estem a 5.600 metres. Els
cossos i les ments s’asserenen tot contemplant l’entorn. Altre cop rodejat de
muntanyes sentint-se part del lloc. Petits i humils. Cho-Oyu, Makalu, Lhotse,
Nuptse, Ama Dablam... rocs, neu, glaceres, seracs, crestes, nuvols, formes,
colors, textures... impossible d’assimilar. Altre cop el temps va passant, i
ens marquem les 2 com a hora màxima. Queda tota la tornada i el camí és llarg.
A les dues i poc,
reculem. Desgrimpem el roc i desfem la cresta fins al coll on altre cop ens hem
d’abrigar doncs el vent bufa amb força i les seves ràfegues aixequen esteles de
neu que ens colpegen la cara. Mengem 4 galetes i tirem avall. Primer pel camí
que hem pujat però just a l’altra banda del llac decidim improvisar un nou camí
intentat evitar la neu i algun tram de pujada. Ho aconseguim a mitges, fins que
ens retrobem de nou amb el camí obert al matí.
Kongma La |
A les 5 arribem a Chukung,
9 hores després, cansats i amb molta gana. Per sort en Zunguee, que ja ens
coneix, ens prepara un altre super Dalbat dels seus d’aquests que menges i no
s’acaba mai. Un cop tips ens estem una estona ben llarga al costat de l’estufa
xerrant amb una parella d’Australians que demà intentaran pujar al Chukung Ri.
I un cop acabat el te amb llet, cap al sac i a descansar.
2 de març: Camp base Island
Peak
Avui toca descans
actiu, que vol dir anar de Chukung al camp base de l’Island Peak, un cim de
6.189 metres. El camp base està a uns 5.000 metres o sigui que tant sols tenim
poc més de 200 metres de desnivell des de Chukung. Esmorzem i marxem. En Zunguee
ens avisa que hi ha un grup d’onze japonesos intentant el cim, o sigui, que ja
sabem que tindrem companyia. També ens explica que fa uns dies, una parella
d’alpinistes no vam fer cim per culpa de la neu. El nostre objectiu principal tampoc
és fer cim sinó entrenar en alçada, o sigui que intentarem arribar tant amunt
com puguem i ja està. A més, no tenim permís, o sigui que només farem cim si no
hi ha ningú que ens pugui veure, i amb els japonesos per endavant serà
complicat.
En poc més de tres
hores arribem al camp base i efectivament trobem les tendes dels japonesos,
dels seus guies i dels portadors. Busquem un racó i muntem la nostra. De
japonesos només n’hi ha 7, els altres 4 son al camp d’alçada, a 5.700m, i
sembla que demà intentaran fer cim. Els que s’han quedat al camp base són un
noi que pateix de mal d’alçada i les xicotes dels qui estan al camp d’alçada. La
Yakumi m’explica que son un grup d’estudiants i que estan fent el viatge de
final de carrera. Un bon viatge, sens dubte. Al·lucino quan m’explica que ha
estat a Catalunya i que té amics a La Garriga, la Nuri i en Nico. El món es
petit petit. Diu que li encanta el pa amb tomàquet. Si us plau, que no em parli
de menjar i menys d’aquest plat que tant enyoro!
Camp base Island Peak |
M’estiro una estona
dins la tenda aprofitant que el sol l’ha convertit en una petita sauna. Quin
plaer tanta escalfor en ple hivern a l’Himàlaia.
Escric una estona i surto a passejar. Primer m’acosto a la glacera del Lhotse.
És espectacular. Tot un caos solitari i erm format per rocs, sorra, neu i gel.
Sembla l’inici del món, amb tots aquests elements que semblen caòticament emmagatzemats i preparats per barrejar-se i formar el món. Fins i tot em venen al cap les animacions que molts
documentals utilitzen per descriure el moviment de la física quàntica. M’estarà
afectant el mal d’alçada?
Deixo la glacera i em
concentro en l’Island Peak. Vull enfilar-me com a mínim fins a 5.500 per conèixer
el camí i aclimatar una mica. Demà sortirem de fosc i és important tenir-lo al
cap. Dues fites semblen marcar l’inici del camí, que és força empinat, però
acostumat a dur motxilla, quan no es porta a un li sembla volar. El pendent és
tant dret que el desnivell es guanya molt ràpid, i en poca estona arribo a
l’objectiu marcat, just a on comença un corredor de neu. Ens trobem amb en
Rusky i comentem la jugada. Ens ha sorprès la rapidesa amb que s’arriba fins
aquí. Demà no caldrà matinar tant. M’assento sota un roc gros per arrecerar-me del
vent que bufa amb força i m’estic una bona estona contemplant l’entorn. Ara ja
coneixem el camí fins aquí. Demà continuarem per aquell corredor i més amunt ens
trobarem la glacera.
Desfaig el camí, mig
saltant mig trotant. A la tenda i ja de fosc, ens fem una sopa i un plat de
pasta de sobre. També fonem neu per fer aigua. I a les 7 ja ens posem a dormir.
3 de març: Island
Peak
Ens llevem a -14ºC.
Tot hi així he dormit força bé, bastant pla i no he passat gaire fred. L’esmorzar
consisteix en un sobre preparat de muesli amb xocolata, concretament 80 grams
de contingut i no se quantes kilocalories, uns sobres francesos adquirits en
els concorreguts carrers del barri de Thamel de Katmandú. Mengem, ens vestim i
una mica abans de les 7 ens posem a caminar. Fa molt fred i un vent congelat,
suposo que per això sortim decidits, seguint les nostres esteles de la tarda
anterior i en menys d’una hora ja som als 5.500m. Fem una pausa per analitzar
el corredor i recuperar forces. En alçada és important beure molt sovint. A
partir d’aquí el terreny és mixt, neu i roca. Anem guanyant desnivell, aquí
més lentament. Cent metres més amunt ens sorprenen 2 tendes, és el camp
d’alçada que ha muntat l’expedició de japonesos, 4 nipons i 3 guies. El terreny
continua molt dret per uns blocs de pedra i lentament anem guanyant metre a
metre fins que arribem a la glacera. Per fi ens posem els grampons que fa uns
quants dies que carretegem.
Estem al mig d’un
caos de gel i anem deduint el camí. Trobem les estaques per on pugem les
expedicions. Nosaltres no portem corda, o sigui que passem de llarg. Un petit
pas exposat ens obliga a esquivar una aresta per la dreta. Llavors ens cal fer
un flanqueig per una cornisa força empinada i arribem en un pla esquinçat per
una esquerda de gairebé 2 metres d’amplada i uns quants més de profunditat. Cal
buscar el punt més tancat, mirar-s’ho bé, agafar embranzida i fer un salt ben
convençut. Aquí cada pas és un esforç considerable, estem gairebé a 6.000 metres
i la falta d’oxigen es nota.
A l’altra banda ja
veiem l’aresta cimera, el cim i uns puntets negres que es mouen amb lentitud.
Son els japonesos que estan a punt de fer cim. Veiem clar que nosaltres no
podem fer cim perquè no tenim el permís i tenim una expedició per endavant.
Així doncs, decidim fer el nostre cim particular en un petit ressalt de gel a
cinc mil nou cents i escaig. Ens abracem i fem les fotos de rigor. Observem, amb
certa enveja, els japonesos camí del cim. Ens quedem una estona més observant
aquest entorn glacial, les formes i els colors del gel i altre cop, alguns dels
guardians de l’Himàlaia. Han passat 3 hores des de que hem començat a caminar i
ens trobem molt bé físicament. Fem el segon àpat del dia, que consisteix en 3
galetes per barba i tirem avall. Saltem l’esquerda, ens traiem grampons i
baixem esverats muntanya avall. Desfem el camí en poc menys d’una hora. Tenim
pressa per arribar a Chukung i menjar alguna cosa, la fam apreta i se’ns han
acabat les existències.
Glacera Island Peak |
Arribem al camp base
i comencem a desmuntar-ho tot. S’acosta el cuiner de l’expedició dels Japonesos
a preguntar-nos què tal ha anat. Un cop acabada l’explicació alpinística, em
deixo d’indirectes i li demano si ens poden convidar a menjar el què sigui.
Diu que ho parla amb les noies japoneses i ens diu alguna cosa. En poc menys d’un
minut ens crida amb la mà. Ens mirem amb cara de murris amb en Rusky. Visca
Catalunya i visca La Garriga! Deixem de desmuntar-ho tot i ràpids com dos llamps
ens plantem a la tenda menjador. Ens regalen un magnífic dinar: arròs, sopa i
te japonès. Ho engolim sense parar de donar les gràcies. La solidaritat és un
valor que hauríem de tenir més en compte. Avui per tu, demà per mi.
Acabem de preparar
les coses i ens acomiadem dels japonesos i nepalesos. De cada encontre sempre
en surt una experiència interessant. Aquí ens hem trobat unes quantes ànimes
inquietes i aventureres i això sempre enriqueix.
Desfem camí fins a
Chukung, que com sempre a la tornada es fa més llarg. El dia es va tapant, però
el poble es a tocar. Arribem i en Zunguee que ja riu “I understand, for you
Island Peak is nothing, you have to climb Lhotse”. I amb en Rusky que ens
descollonem. Ens encén l’estufa i ens prepara el Dalbat, avui amb un ou ferrat,
que arriba més o menys sobre les 6. Altre cop un super Dalbat gegant, que
engolim i no s’acaba mai, però que fins hi tot repetim. Moltes gràcies Zunguee.
Amb els estómacs tips i els cossos escalfats per l’estufa ens posem dins als
sacs, rendits, satisfets i contents.
4 de març: Kalapatar
El dia és lleva
emocionant. Tenim una llarga jornada per endavant: de Chukung a Dingboche,
llavors cap a Dughla, menjar alguna cosa a Labuche, passar per Gorakshep, enfilar-nos
dalt del Kalapatar, una muntanyeta de 5.600 metres que es troba just davant de
l’Everest i fer un bivac dalt d’aquest cim. Una autèntica gimcana d’uns 25 kilòmetres
de recorregut i més de mil metres de desnivell positiu.
Mengem per última
vegada a Chukung i ens acomiadem d’en Zunguee. Ens fem una sentida abraçada.
Està convençut que ens tornarem a veure i que hem de muntar una expedició al
Lhotse. Nosaltres també estem convençuts que el tornarem a veure. Aquests
paratges ens han conquerit i ja formen part del nostre esperit. Chukung és un
petit racó de món que penso tornar algun dia. I mentre això no passi, el
sentiré i recordaré. Moltes gràcies Zunguee, ens has cuidat com fills.
Pere, Zunguee, Rusky, de fons l'Ama Dablam |
I com sempre iniciem
el trajecte amb nervi i il·lusió. Caminem per la vall sense abaixar mai el cap,
pendents de l’entorn i els núvols avui més presents. La motxilla, després de
carregar-la tants dies ja forma part del nostre cos. Passem a l’altra vall just
després de Dingboche i ens trobem cara a cara amb el Labuche, un cim brutal de
poc més de 6.000 metres. En poca estona arribem al poblet del mateix nom,
format tant sols per lodges. N’escollim un a l’atzar i endrapem uns espaguetis.
Anem més bé de temps del que ens pensàvem. Deixem algunes coses que no
necessitarem com la tenda i els grampons i continuem el nostre periple direcció
al Kalapatar. El camí continua vall endins, direcció al camp base de l’Everest.
A l’oest, comença a treure el cap la paret del Nuptse i el seu cim nevat i punxegut.
Al nord el cim perfecte, el Pumori de més de 7.000 metres.
Estem en un
trencacames constant, amunt i avall per un camí pedregós però molt marcat. En
temporada alta per aquests verals hi poden arribar a passar més 10.000 turistes
al mes! Des de Gorakshep veiem el famós Khumbu Icefall de la ruta normal de l’Everest.
I a la nostra esquerra ja fa una estoneta que veiem el cim que volem pujar i
sobretot el camí fresat que s’hi enfila. Travessem l’última agrupació de lodges
i tirem muntanya amunt. Anem passant gent que com nosaltres té pressa per
arribar a dalt abans que es pongui el sol. Però encara falta una estoneta. Tot
i així les ganes d’arribar em fan augmentar inconscientment el ritme. Sento
crits, veig nombroses persones dalt del cim. Pocs metres abans espero en Rusky
per arribar plegats. I junts desfilem pendent amunt fins l’últim roc. Ens abracem
i contemplem una panoràmica brutal de natura salvatge davant dels nostres ulls.
Sento una energia infinita dins el meu cos. Crido i crido d’alegria. Som dalt d’un
cim petitó de 5.600 metres, segurament el més turístic i fàcil que hi deu haver,
ple de gent, però em sento emocionat, ple i feliç. No és l’alçada el que hauria
de determinar la satisfacció d’un alpinista, sinó el procés interior que un
viu, les circumstancies, el context, l’acumulació prèvia d’experiències i
tantes d’altres coses molt més importants que els metres per sobre el nivell
del mar.
Cim del Kalapatar |
Miro i encara no m’ho
crec, és com un somni. Davant nostre, gairebé a tocar tenim la mare de totes
les muntanyes, s’alça majestuosament l’Everest. Ho hem aconseguit. Som al cim
del Kalapatar, arribats des de Chukung. Però no és l’emoció d’un dia que m’omple
sinó alguna cosa més profunda: som a l’Himàlaia, fa 2 mesos que voltem i vivint
el somni desitjat. Som aquí, vius, lliures, radiants, plens d’energia i entusiasme.
Sento altre vegada la brutal sensació de formar part d’aquest món, un trosset
més, ni millor ni pitjor, com una pedra, un arbre, el vent o una flor. Sóc viu.
I al meu voltant quilòmetres i quilòmetres de natura salvatge. Incomptables
cims, glaceres, crestes... i al nostre davant el Pumori, el Nuptse i l’Everest.
I el Manaslu al meu cap. Fa molts dies que el somio i ara el sento més a prop
que mai. El busco amb la mirada tot i que se que no el veuré, però els meus
ulls prenen la seva direcció i m'hi encomano. És a prop, molt a prop i no hi ha dia que no pensi
en aquest cim, la ruta, els camps d’alçada, l’aclimatació...
El sol va baixant i
les càmeres dels nombrosos habitants efímers del Kalapatar no paren de
disparar. Alguns xinesos escriuen missatges a les pedres. Un ocellet vola de
pedra en pedra esperant picotejar alguna cosa. Una espècie de ratolí pelut,
surt del cau però hi torna a entrar. Les banderes d’oració onegen amb força. En
una s’hi pot llegir el missatge “estima cada dia de la teva vida”.
El sol es comença a
amagar darrera el coll, però els rajos encara espeteguen a les muntanyes més altes.
La gent comença a desfilar muntanya avall, aviat és farà fosc, però sento que
serà com una eternitat. Només alguns es resisteixen a marxar. La llum va fent
canviant de tons les parets de les muntanyes. Vas girant el cap i quan has fet
la volta, la tonalitat a canviat, la textura, els relleus, el contrast. El vent
de nord aixeca la neu del cim del Nuptse formant-li una llarga cabellera blanca. A
la cara oest de l’Everest no hi ha gens de neu, tampoc al seu cim, una piràmide
perfecta amb la part somital més clara que la resta.
Everest |
Només un australià es
resisteix a marxar i un cop inicia el descens es va parant cada dos per tres
per contemplar i fer fotografies. I de cop, silenci. Estem sols al cim, sols
amb les muntanyes. El vent bufa amb força i la llum va agafant tonalitats
groguenques. La majoria de muntanyes es van apagant lentament. Al Kalapatar ja
fa estona que no hi toca el sol. Cada vegada fa més fred.
Abans no es faci fosc
decidim buscar algun racó on dormir. A pocs metres del cim veiem alguns petits
espais que semblen plans i tenim neu a tocar. Ens hi acostem, desfem la màrfega
i traiem el sacs Rab perquè es comencin a estarrufar. Davant els nostres ulls l’espectacle
continua. El blanc de les muntanyes es va apagant, menys a l’Everest i el Nuptse
que semblen piràmides de foc. La posta de sol sembla no tenir fi i altre cop em
venen al cap les paraules del meu avi. I com la llum que toca a les muntanyes,
el meu esperit també es va asserenant i transformant en cada minut que passa.
Sense deixar de mirar
amunt i en el més absolut dels silencis, en Rusky comença a cuinar, mentre jo
no paro de filmar, intentant captar la força del moment. Els últims rajos, ja
més febles, es resisteixen a abandonar els cims. L’arròs és a punt, i l’engolim.
I si buscàvem sensació de soledat avui és impossible sentir-ne més. El cel es
va poblant d’estrelles. Fonem una mica de neu per hidratar-nos bé. I de seguida
ens posem al sacs perquè la temperatura ja fa estona que s’està desplomant. I
em nego a tancar els ulls i dormir. El cel em captiva. Identifico totes les constel·lacions
que més o menys conec. Es curiós notar la diferencia de latitud. Orió està al
zenit, casiopea no és allà on la se, l’ossa major aquí sembla més tombada. I l’Everest,
que tampoc puc deixar de mirar, ja està en la penombra. I van passant les hores,
i les constel·lacions es van movent. De tant en tant m’adormo. Passa algun satèl·lit.
I alguna estrella fugaç. I surt la lluna i l’Everest que torna a prendre vida. I
m’adormo. I miro les estrelles. Miro l’Everest. I la lluna que avança. I les
constel·lacions que es mouen. Crec tenir taure a sobre, o potser és peixos. Passa
una estrella fugaç. Que bonic que és l’Everest il·luminat per la lluna. I tot
plegat sento veus. Estic somiant? No, ja son més de les 6 del matí i els més matiners
pugen a veure la sortida del sol. Fa molt fred, el termòmetre marca -20ºC i fa
una mica de vent. Els sacs estan ben gelats. A dins hem resistit com hem
pogut i per això ara ja tenim ganes que ens toqui el sol. Deduïm que sortirà
entre l'Everest i el Nuptse, o sigui que encara ens queda una mica.
Primers rajos de sol del dia entre l'Everest, i el Nuptse |
Sortim dels sacs i preparem
una mica d’esmorzar, mousse de xocolata, que s’acaba massa ràpid. El sol està
apunt de sortir però sembla que es resisteix. No para de pujar gent i al cim
cada cop hi ha més xivarri. Esperem el sol amb més ganes que mai. Amb la mirada
anem controlant l’ombra del Nuptse que es projecta al Kalapatar. Falten pocs
metres, pocs segons. Alcem el cap, tanquem els ulls i obrim els braços. Un bany
de llum i escalfor recorre els nostres cossos i encén les nostres ànimes. Es tanca el
cercle. Moltes gràcies. Ha estat una nit màgica que mai oblidaré. Sento el cim
del Kalapatar com un final de trajecte, com la culminació d’una primera etapa.
És com si el destí ens hagués preparat aquest encontre per encomanar-nos a la
mare de totes les muntanyes. I aquí estem, sentint tota aquesta energia com s’acumula
al nostre interior. La seva imatge no s’esborrarà fàcilment de les nostres ments
i de ben segur que aquests moments viscuts en aquest petit cim juntament amb
totes les experiències acumulades al llarg de tots aquests dies de trekking,
ens ajudaran i molt, alhora d’intentar enfilar-nos fins al cim del Manaslu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Hola nois!!!
ResponEliminaBuffff, impresionant llegir la crònica d'aquests dies. Estic content i feliç de saber que esteu bé i, que esteu alucinant d'aquest marevellós projecte enmig de la mare natura!!
Molta força per seguir endavant amb els vostres somnis.
Hakagniaaaaaaa!!!!!
Ritxi.
Ànims!! Això ha de ser brutal!
ResponElimina