El 19 de febrer començava una experiència força potent, doncs sortint de Lumde poc ens esperàvem els esdeveniments que viuríem els dos dies següents. Tot i anar avisats de la gent de la vall de Thame, que tots ens deien: no és possible passar el Rengo La, no hi ha traça !!!!!, nosaltres, ferms en la nostra decisió, ho volíem viure per saber-ho realment, i tossuts com som, ens ho vam trobar. Recordo el matí, sortint de Lumde, el sol era fort, la seva escalfor em reconfortava el cos, pujàvem per un pendent força pelat de neu, estàvem eufòrics, deixant enrere un ramat de iacs que també esperava aquests primers raigs de sol per activar-se. De seguida, en rectificar el nostre camí, la neu ens començava a fer mal, de sobte pels genolls, de sobte per la cintura. Hi havia moments en els que sonava un tro sota nostre, eren les dues capes de neu, que tenien una bossa d'aire que trencàvem. Suposo que els allaus comencen així, i el nostre instint ens ho deia. Obrint traça la motxilla pesa molt, el dia es va tapant, i encara no estem al segon llac. Com costa lluitar contra la realitat. La ment em deia que estàvem entrant en un territori prohibit, però la forca interior demanava...

10 al 14 de febrer: Charikot-Katmandu A les 9 del mati, ben puntual, passa el bus que va cap a Katmandú. M'hi enfilo i no triga a arrancar. Miro per la finestra i veig en Rusky com es va fent cada cop més petit mentre ens allunyem "carretera" amunt. Trigarem uns dies a tornar-nos a veure. El segon dia de ser a Charikot vaig agafar una diarrea d'aquelles letals. Vam sopar en un restaurant d'aquells "poc recomanables" per a turistes, i un tros de pollastre em va fer anar més de 10 vegades al lavabo en una nit. Vaig haver de fer 48 hores de dejuni i només veure líquids. Això em va deixar molt dèbil, incapaç de posar-me a caminar amb un pes a l'esquena. I per això estic en aquest autobús rumb a Katmandú, per culpa de la diarrea però també per la necessitat de canviar el fogonet que no va bé, i també per fer algunes gestions sobre l'expedició al Manaslu. Amb en Rusky ens trobarem a Lukla, si tot va bé, el divendres. 5 hores de sotracs, polseguera, pujades i baixades i ja soc a Katmandú. Quina mandra, aquesta ciutat. Aquí miro de cuidar-me i recuperar-me bé. Tot i així tinc alguna recaiguda. Ja porto 5 dies i la cosa millora però molt...

Veig en Pere d'un tros lluny, puja a un bus, empès entre desenes de locals que busquen lloc. El bus va direcció Katmandú, la fumera del tub d'escapament amara els pobres vianants. Hem estat dos dies a Charikot, una ciutat del Nepal, bruta i sorollosa, com totes, però a 2.000 m. La primera nit, un pollastre en mal estat va fer agafar una forta diarrea al Pere i encara no s'ha pogut recuperar. Decidim separar-nos, ell va a Katmandú per reposar i recuperar-se, també per canviar el fogonet que no peta bé i arreglar temes de l'expedició al Manaslu. Jo seguiré el camí, direcció Lukla a la vall del Khumbu, on ens retrobarem quan ell arribi en avió. Hauré de creuar uns quants colls, passar per diferents valls i conèixer millor el Nepal i la seva gent.  Diumenge 10 de febrer, són les deu del matí, espero el bus cap a Jiri, allí començaré aquest nou camí en solitari, pols i diòxid de carboni m'envolten, quines ganes de marxar que tinc. Per fi arriba el bus, es dels "còmodes", m'assec amb un noi hongarès que acabo de conèixer al carrer. Mentre anem perdent alçada per una carretera de corbes i riem del bonic clàxon que no para mai de sonar,...