4 de febrer- Beding

Fa molt fred i per això triguem una mica a sortir de dins del sac. Són les 6:30. Les tietes, tot i fer el tronera, ja s'han llevat i ja trafiquen. La Tseling ha encès el foc i prepara el te. L'Annie Yaangli es posa a fer mitja. No para mai, aquesta. Ens llevem just amb el te, això és sincronització. Ens el bevem ràpidament i marxem amb en Dorje a buscar una corda, a un poble de més avall. No és fins la tercera casa que algú ens deixa un tros de corda, que sembla més per lligar iacs que per fer alpinisme. Ni un núvol a Beding, només alguns de prims a l'oest, cap on ens hem de dirigir. El sol surt i s'amaga. Això no va gaire bé per carregar les bateries amb el carregador solar, que he deixat dalt d'una roca davant la casa.

Fem les motxilles, mengem alguna cosa i en Dorje, qui va estar molts anys en un monestir budista, inicia la cerimònia de bona sort davant l'altar de la casa. Recita mantres i llença arròs. Nosaltres, al seu costat, no ens perdem ni un detall. Un cop acabada la cerimònia, sortim com un llamp direcció Na: nosaltres dos, en Dorje i, per sorpresa nostra, també la tieta Yangli, que porta el cabdell de llana penjat en una espatlla i va fent mitja mentre camina. Quin tip de riure. A la sortida del poble ens trobem el Lama. Quina sorpresa!. El coneixem perquè surt a la portada del mapa del Rolwaling. A diferencia de la resta de nepalesos, llueix molt orgullós una barba blanca. Li ensenyem la foto del mapa i riu. Teníem moltes ganes de conèixer-lo i el destí ens ha regalat aquest moment. És un home vellet, deu tenir uns 70 anys i es veu una persona molt especial, de mirada viva. Diu que avui també anirà a Na. Tots cap a Na doncs, en Dorje, la tieta Yangli i el Lama. 

Ja són les 12 i el sol ha fos bastant la neu que va caure ahir. Anem guanyant alçada per un camí força amable. Avui tan sols hem de fer uns 400 metres de desnivell. Avui és l'onzè dia de caminada i després de l'aclimatació d'ahir ens sentim molt bé i preparats per tirar amunt. La Yangli, concentrada en fer mitja, es va quedant enrere. De sobte trobem un home amb un bastó de fusta i botes d'aigua. Ens pregunta d'on som i què hem vingut a fer. Ens explica que ha participat en moltes expedicions amb bascos. Ens fixem en les seves mans, li falten moltes mitges falanges. Ens explica que les va perdre en un intent hivernal que va fracassar, a l'Everest, amb uns japonesos. Diu que també va estar amb en Mesner. Se li il·luminen els ulls quan pronuncia aquest nom, i a nosaltres també. Diu que és molt intel·ligent i fins i tot n'imita moviments. Es diu Dorje i s'afegeix al grup direcció Na perquè demà ha de participar en l'expedició de polonesos i alemanys que preparen l'ascens al Randum, un 5.800 i que sembla que baixaran esquiant. Podríem fer un documental sencer de cadascun dels personatges que ens acompanyen. Són gent amb molta vida i energia. Quina lliçó!

Yangli, Pere, Dorge petit i Dorge dels dits escapçats mirant Yaks

Anem fent cadascú al seu ritme. El paisatge és brutal. Mai havíem vist muntanyes tan altes i de tantes formes. Cascades de gel per tot arreu i de fons el Gauri Shankar, impressionant. Aquest és el tipus de paisatge que feia dies que anhelàvem. En un parell d'hores arribem a Na, un poblet format per algunes desenes de cases de pedra escampades pel mig de la vall. Aquí tant sols hi viuen a la primavera i l'estiu, la resta de l'any és un poble deshabitat. Aquesta setmana però, hi ha força moviment per culpa de l'expedició dels polonesos i alemanys que s'allotgen al 'lodge' obert expressament per a ells. També han obert un petit refugi per allotjar el nombrós grup de portadors, sirdars, guies i ajudants de guies. El Lama ens ofereix casa seva, i també ho fan la tieta Yangli i en Dorje dels dits escapçats. Nosaltres, però, decidim dormir en una cort de iacs, sota la casa d'una de les noies que treballa al refugi.

Posta de sol a Na

Sortim a passejar. El sol es va ponent i comença aquella llum que desperta tots els sentits. Estem davant del temple de Na. El groc comença a tenyir les puntes de les muntanyes més altes. Llavors el taronja, el violeta. I de cop apareix el Lama i ens deixem anar. Primer hem fet uns balls amb musica imaginaria. El Lama marca el pas i nosaltres l'intentem imitar. Després al revés. I llavors improvisem. Quin fart de riure. I sort que ahir vam aclimatar bé, que si no ja estaríem esbufegant. I per si no en teníem prou, en un moment donat ens explica que quan era jove va baixar el Manaslu esquiant. Nosaltres quedem muts i ens mirem intensament. Això nomes pot ser un senyal. I el Lama que continua i comença a teatralitzar els moviments d'esquiar. I nosaltres que ens posem a esquiar amb ell, imitant els gestos, fent vots, voltes de 360 graus. I quin altre fart de riure. Hem acabat abraçant-nos. Li hem demanat que pregui per nosaltres i amb cara de murri ens ha dit que estiguem ben atents, que observem i escoltem el nostre entorn, que ell estarà amb nosaltres. Observar i escoltar: aquesta és la clau. I el Lama que ha desaparegut poblet amunt. 

El Lama parlant amb en Rusky

A les 7 del vespre, i ja de fosc, salta la sorpresa. A en Dorje l'han contractat per treballar a l'expedició i per tant ens quedem sense acompanyant. D'entrada ens cau el món a sobre, però reconduïm la situació i analitzem tota la informació que tenim sobre la ruta i el Tashi Lapsa. En pocs minuts decidim que ho intentarem pel nostre compte. Engolim un 'dal vat' i ens retirem a la cort. Allà estirats vivim uns moments molt especials. El canvi de plans ens ha activat totes les energies i ens sentim forts, valent i confiats. Ara cal descansar perquè demà comença una gran aventura. I el terra no és el millor per descansar, cal fer malabarismes per esquivar els bonys que es claven per tot arreu.

5 de febrer - Na

Ens llevem ben d'hora, i per sorpresa nostra, neva intensament. Ja s'han acumulat més de 30 cm de neu. Ens vestim i anem cap al refugi. Els portadors encara fan el manta perquè saben que avui no hauran de treballar. Fem un te tot replantejant la situació. Sembla que demà ha de fer bo però que el dia 7 tornarà a nevar. Cada dos per tres mirem a fora i la situació no varia: neu i més neu que va caient del cel. Ja n'hi deu haver més de mig metre. Els portadors juguen a cartes, riuen. Nosaltres també ens hem estirat amb ells, escrivim, pensem... tapats amb mantes gruixudes. De tant en tant ens inviten a un te, ens fan preguntes. Gairebé ningú no sap anglès. El guia bromeja que no farem el Tashi Lapsa, nosaltres contraataquem dient que no faran el Randum.

Els minuts van passant i nosaltres que anem rumiant el proper pas. Tenim dues opcions: esperar o retirada. El primer és el que més ens motiva però és molt incert. Sembla que el dia 7 ha de tornar a nevar. A més, fins al coll s'han de muntar dos camps, un a 4.600 i l'altre a 4.800. Caldrà obrir traça amb tots els quilos a l'esquena i en solitari, anar descobrint el camí que ha quedat tapat per la neu i creuar una glacera que no sabem gaire com és. Ens costa decidir. Ens mirem, sospirem, però al final decidim fer el que ens dicta el sentit comú i no els nostres cors. Ens retirem! Feia dies que somiàvem amb travessar el Tashi Lapsa, amb les nits als camps 1 i 2, amb els cels estrellats, amb la solitud de les muntanyes en aquest paradís amagat. Però cap d'aquests somnis s'acomplirà, és molt arriscat tirar amunt, amb tanta neu, risc de l'alçada i caminar per un lloc on ningú hi passa en aquesta època. Sabíem de la seva dificultat en bones condicions, però tal com estan les coses, seria un imprudència arriscar-se. Així doncs, no ens ho pensem més i abandonem, sabent que ara ens tocarà fer un volta d'entre 10 i 14 dies per les terres baixes abans d'arribar a Namche, a l'altra banda del coll. Bullim un sobre de pasta, l'engolim, ens vestim amb tot i sortim en plena nevada camí avall. L'expedició de polonesos i alemanys decideix esperar algun dia més, o sigui que ens tocarà anar descobrint el camí de baixada i obrir traça. Hi ha neu fins als genolls. Costa avançar, són freqüents les relliscades. La neu ens colpeja la cara, tenim la barba congelada, però són moments que gaudim intensament. Ens trobem al cor de l'Himàlaia, sentint el seu batec i la seva força, mentre avancem com formiguetes. Ens sentim vius i amb l'anima exaltada. Al cap d'una estona ens trobem un iac al mig del camí, ajagut. De cop s'aixeca i comença a obrir traça. El seguim contents, preguntat-nos si ens l'ha enviat algú. Potser el lama? Pura poesia, i la Gopro que ho filma tot.

Anem en direcció contrària a la que volíem però tots dos sabem que la muntanya sempre té l'última paraula i cal respectar-la. No ho veiem com un fracàs sinó com un aprenentatge. Creiem que a la muntanya no s'hi va a guanyar ni a perdre sinó a aprendre, sentir, créixer i enriquir-se. Hem après de l'Himàlaia i segur que ell també de nosaltres. Ara ja ens coneixem, per quan ens tornem a trobar.

Entrem a casa de la Tseling, que riu quan ens veu. "No Tashi Labsa", diu. Tenies raó Tseling, no ha estat possible. Ens cuida com una mare. Encén el foc i ens prepara un te. Més tard cuina el famós 'dal vat', que mengem fins que no podem més, i caiem rendits dins del sac. I mentre agafem el son, la Tseling va cantant cançons i recitant mantres budistes. I així, dolçament, entrem cadascú en la profunditat dels seus somnis privats.

6 de febrer- Simi

Arribem a Simi cap a les tres. En un dia hem fet el que vam trigar-ne dos de pujada. Estem rebentats. Fem els càlculs i ens surten uns 2.700 metres de desnivell negatiu i uns 700 de positiu. Ens fa mal tot, després de caminar unes 5 hores. L'últim tros s'ha fet molt llarg i Simi no arribava mai. L'ultima part del recorregut és un continu pujar i baixar, una espècie d`escales verticals. Un autèntic trencacames. Quan arribem fem un te i estirem. Mengem pasta i no triguem a estirar-nos. Avui farem el rècord. A dos quarts de set de la tarda ja som dins el sac, completament rendits. I repetim lloc de dormir, sota el porxo i davant les portes del temple budista de Simi. Un cop més hem descargolat la bombeta per poder dormir completament a les fosques, fent malabarismes sobre una espècie d'armari de fusta. No ens adormim de seguida, sinó que repassem tot el viscut els últims dies, que ha estat molt. Mica a mica però, els ulls es van tancant. Avui l'esquena descansarà sobre una superfície més llisa però igual de dura. Les màrfegues que portem semblen de paper de fumar, però després de tants dies ja hi estem acostumats. Per la nostra esquena ja és normal, com caminar a diari, portar pes... Però què és normal i què no? Viatjar sempre et trenca esquemes i acabes veient que allò que semblava normal no ho és i a l'inrevés. I això sempre va bé.

Dormint al temple budista de Simi

7 de febrer - Charikot

L'endemà de la tralla de desnivell, encara ens toca baixar uns 500 metres més, aquest cop per escales fetes de pedra. Anem fent xino xano fins la carretera que estan construint precisament els xinesos. I aquí caminem una mitja horeta fins a Gondar, on en teoria surt un bus a les 9. El pla és el següent: ara hem de canviar de vall  i els Himàlaies són immensos. Per això cal agafar un bus de Gondar a Charikot i llavors cap a Jiri. A partir d'aquí tornarem a caminar per les terres baixes per entrar a la zona del Solokumbu. No poder-hi arribar per dalt ens obliga a fer-ho per baix. Calculem que trigarem uns 6 dies fins a Lukla i 2 més fins a Namche. I aquí l'última idea que hem tingut: un cop siguem a Namche, i abans de dirigir-nos cap a la zona del Cho-Oyu i l'Everest, intentarem fer el Tashi Labsa per l'altra banda. Per aquí és més assequible, doncs l'aproximació no és tan solitària i tenim un poble, Thame, a un dia. Veurem però, si serà possible.

A les 9 no hi ha cap bus, ens diuen que arriba a les 12 i que el conductor ha de dinar. Així doncs decidim pujar a un camió que ens cobra el mateix i trigarà menys. La sorpresa és que serem 4 per un espai de dos. Però cap problema. Tirem les motxilles al darrera i ens enfilem al camió rumb al sud i d'esquena a les muntanyes. Ara sí que ens allunyem de Beding, Na, els càntics de la Tseling, la mitja de la Yangli, les anècdotes d'en Dorje, els consells del Lama, els seus balls i les seves esquiades. Però és un exili temporal. El nostre lloc és allà dalt, entre la solitud i la immensitat d'aquestes parets de neu i roca. I ens tornarem a sentir petits. I tornarem a gaudir.

Estem al temple budista de Simi Gaon, fa una estona que ens hem atipat de 'dal bat' i com que anem justos de rupies (en vàrem agafar menys de les necessàries a Katmandú), avui dormirem a l'entrada d'aquest espai sagrat.
Fa estona que veiem els estels, orio, tauro i les plèiades estan just sobre el nostre cap. No fa molt fred però el cansament ens porta ràpidament dins el sac. Hem de treure la bombeta que hi ha a l'entrada del temple, doncs està encesa i fa que l'espai no reposi en pau. Bona nit Pere !!!!!



31 de gener

El dia es lleva un xic grisós, al fons de la vall hauríem de veure el Gaurishankar, un cim de 7.135 m, però ens l'amaguen els núvols. Unes quantes mandres i ja surto del sac, una bona pixada i el ventre també demana audiència. De seguida fem la motxilla i després col·loquem la bombeta que havíem tret durant la nit. La font que hi ha a deu metres no ha deixat de sonar, ens recorda que avui el camí transcorre proper al Rolwaling Khola, el riu que baixa enfurismat per la vall. Avui, si tot va be, pujarem fins a Donga, un petit emplaçament que hi ha abans de pujar fins a Beding, l'ultima zona habitada de la vall a l'hivern.
Tornem al 'lodge' on havíem sopat, i demanem uns 'xapatis'; han de ser suficients per fer els prop de mil metres de desnivell que les cames hauran de suportar. El Krisla ens saluda mentre la seva dona ens fa els xapatis que suquem amb una melmelada sospitosa, vermella i molt brillant; però collons, quan hi ha gana, tot cap a dintre.

Sortim vorejant el monument budista, sempre per l'esquerre, i comencem el camí que ens durà a Donga, un emplaçament a mig camí de la vall del Rolwaling, que finalment porta a Beding. Comencem planejant, després ja comencen les escales, que sospitosament baixen de cop, acostant-se força al riu. Sort que estem al començament i tot això no es nota tant. Ens introduïm al bosc, que ells en diuen jungla, compartit per diferents arbres gegants i d'altres de més xics. També hi ha un pilot de canyes de bambú. Les fulles seques al terra són l'aliment necessari que el bosc necessita.

Més endavant trobem zones desforestades, doncs la gent d'aquests pobles necessita la fusta per escalfar-se, per cuinar i també per construir les seves cases; realment el bosc els dona quasi tot el que necessiten. Passem alguns torrents on aprofitem per veure. El fons la vall és tancat i encara no divisem cap cim. Avui pujarem fins als 2.750 metres. Creuem un parell de zones habitades, on un parell de famílies viuen del turisme quan és temporada alta. Ara aprofiten per reformar parts de les cases i pasturar els ramats d'ovelles i cabres que tenen.

El bosc no deixa de sorprendre'ns, a vegades sentim sorolls però no veiem qui els fa; de sobte, en un canvi de rasant, un grup de micos ens sorprèn. Surten disparats pendent amunt, amagant-se del seu màxim depredador. També alguns ocells força grossos ens espanten de tant en tant. Els torrents baixen amb força, bevem i bevem les seves aigües, al contrari del que ens ha dit tothom. Més amunt ens trobem alguns salts d'aigua ben glaçats, les seves formes i colors ens meravellen, i hem d'estar atents a no patinar quan els travessem.

Per fi, després de fer força desnivell -doncs aquí els corriols sempre van amunt i avall, no es mantenen mai pujant- veiem al fons, vora el riu, la comunitat de Donga. Són quatre cases, 'lodges', algunes estan deshabitades perquè ara no hi ha feina. Ens acostem a una d'elles. Són diferents casetes, algunes per dormir, d'altres per menjar, el lavabo i la casa de la família. Al terra veiem un home i una dona. L'home teixeix una espècie de tanca amb canyes de bambú. La dona menja crispetes al seu costat, fa solet, s'hi està força bé.

Decidim quedar-nos aquí. Ens ofereixen crispetes i un te amb llet, mentre jo observo atent com trena les canyes de forma magistral. El curs de cistelleria em crea molta curiositat per la manera que la gent de la terra treballa les fibres vegetals.

Ens fiquem dins la casa, prenem el te i la dona ens prepara uns 'nuddles', un tipus d'espaguetis d'arròs amb una salsa d'alls i alguna verdura, bledes i coliflor. Ho devorem mentre veiem arribar els fills de la parella; estaven fent llenya al bosc i arriben tots dos amb unes cistelles plenes de troncs que porten al front amb un cordill folrat. El nen es diu Lakpa i la noia Mingma. Seran els nostres intèrprets doncs els pares no saben anglès, però ells es defensen força bé. Tot i viure a cinc hores del poble més proper, l'han après gràcies al turisme. Mengem els espaguetis, riem i aprenem noves paraules en nepalès gràcies al Lakpa, un sagalet ben viu a que li brillen els ulls. Ben menjat, acompanyo el nen a buscar llenya, creuem el riu, que baixa espumós i amb força per un pont molt rudimentari. Tornem amb un feixet de llenya, saltant les pedres i rient, mentre comencen a caure les primeres gotes. Sembla que el cel s'ha enfadat i s'ha ennegrit força.

Ens fiquem dins la casa i veiem com la temperatura baixa i comença a nevar. Collons! i quines volves! aviat el terra ja és ben blanc i amaga les tanques de bambú que el pare ha construït; s'hi ha estat fins que ha acabat l'última, tot i mullar-se força.

Donga

A dins la casa ens asseiem en un banc, a sobre les catifes, vora el foc. Prenem te i veiem que la mare ja prepara el 'dal bat'. Són les sis de la tarda però aquí els horaris van amb la llum del dia.

Quan ja comença a fer-se fosc, para de nevar. Han caigut uns deu centímetres de neu i les passes queden marcades al voltant de la casa. Unes cabres s'amaguen dins el seu estable, tothom es prepara per a la nit. El sopar ja està preparat, però abans arriben uns nois jovenets: són portadors d'un grup de turistes alemanys que volen fer un cim, el Ramdung, de 5.930 m. Gràcies a ells trobarem la vall del Rolwaling força viva, si no, en aquesta època tot està bastant tranquil a les muntanyes.

Arriben calats, els deixem lloc al foc i de seguida comencen les rialles i els crits. Es preparen el seu sopar mentre nosaltres sopem i aprofiten el 'dal bat' que ens sobra. El cansament ens agafa a tots i vora les vuit ja estem dins el sac. Ells dormiran vora el foc, sota una colla de mantes i a sobre una enorme pell de iac. La llum del foc s'apaga, les veus es perden en un ensomni, i per fi silenci i descans.

Petit Lapka

1 de febrer

Són les sis del matí, la dona ja encén el foc, espeteguen els trossets de llenya i les veus dels nois comencen a escalfar el matí. Mengen un xic i desapareixen ben ràpid vall avall. Nosaltres ens llevem i sortim a fora, sembla que es desperta un bon dia, el cel és blau i els núvols han desaparegut. La mare ens prepara uns 'xapatis' que barregem amb una mel molt forta; ens farà falta força energia: avui pugem fins als 3.760 m, concretament a Beding, l'últim poblet de la vall que ara hi viu algú.

Sortim carregats d'energia, ens acomiadem del feliç Lakpa i la seva bonica família, els paguem i desapareixem bosc enllà. Ara pugem per la dreta del riu, el bosc ens engoleix i aviat ja estem envoltats de bambú i arbres gegants. El riu brama molt proper i un xic més amunt el travessem per un pont penjat, és meravellós creuar un d'aquests rius per un pont que sembla tant precari. Des d'aquí gaudim de les primeres vistes dels grans cims, en concret del Parchamo, un 6.600 amb unes arestes nevades precioses i unes formacions de neu i gel que espeteguen als seus cims.

Passem al vesant esquerre del riu i sabem que sobre nostre tenim el gran Gaurishankar, que s'alça 3.500 metres. No el veiem però la seva presència ens fa sentir més petits del que som. Agafem alçada i força perspectiva; mirant enrere veiem un munt de muntanyes enfarinades, el sol està desfent la neu dels seus cims però és agradable veure que ens acostem als Himàlaies de veritat.

Passem vora alguns monuments budistes i per fi comencem a trobar les primeres cases de les comunitats altes de la vall, Ramdung i Chimmu. Trobem gent curtida que ens demana on anem, i de seguida amb un somriure ens diuen que passar el Tashi Labsta és difícil en aquesta època de l'any, doncs amb els seus 5.770 m i força endins de la glacera, és una empresa compromesa. Els saludem i pensem que ja ens ho trobarem. Pugem direcció Beding sense saber ben bé què ni qui trobarem, però confiats en el destí. Passem per casetes que conviuen amb petites feixes, on a l'estiu cultiven patates. Trobem cabres, ovelles i alguns iacs que pasturen el que troben sota la neu. És tant interesant que no ens adonem que el clima ha començat a canviar. Els núvols s'han anat enganxant als cims, ha baixat al boira i el fred és més intens. Arribem a Beding, l'últim dels poblets que està habitat, sobretot gràcies al grup d'alemanys que es prepara per fer el cim.

Passem vora el monestir budista, ens recordem que aquí hi ha un lama força curiós, amb una barba blanca, i que en un dels mapes que portem hi surt amb el Javier Campos, un andalús que va fer el high himalaia trail l'hivern passat. Esperem trobar-lo, doncs la seva cara ens inspira confiança.

Caminem sense rumb quan del no res apareix el Dorge Tsering, un jovenet que ens assalta a preguntes i de sobte diu que ens acompanyarà a fer el pas cap a la vall del Kumbhu. És un noi ben viu, amb una energia i unes ganes de parlar increïbles. Ens porta a casa seva, molt a prop, i ens prepara un te mentre ens explica que ha travessat molts cops aquest coll.

De seguida ens hi sentim bé, sembla que el destí ja ens ha fet aparèixer el nostre àngel de la guarda. Ens diu que els alemanys estan en un 'lodge' proper però que nosaltres anem a casa de la seva tieta, a Chimmu, deu minuts avall, vora el torrent anomenat Gaurishankar Khola.

Tenim ganes de saludar els alemanys, ens acostem al 'lodge' però un guia sherpa força malcarat ens fa desistir. Li diem que pot ser molt bon guia, però com a persona és un zero. Desapareixem ràpid sender avall, acompanyats del Dorge i les nostres motxilles.

Arribem a casa la seva tieta, es diu Tsering Lakpa. És una dona gran, amb la pell i la mirada molt endurides, de seguida la seva amabilitat ens desborda i ens prepara un te amb llet. Casa seva és molt humil i bonica, tot en una habitació plena d'estanteries on hi guarda les mantes i altres utensilis de roba. També és ple de pots de menjar i altres aliments que guarda com tresors. En una part de les estanteries hi té tots els utensilis de cuina, plats, gots, eines i cubells. I també el seu altar, on imatges de diferents Lames es barregen amb les imatges dels seus essers estimats. La resta de l'estança la componen el seu llit i uns bancs on ens acomodem, i també una zona on renta tots els plats i gots. La llar de foc és a un costat. Com a totes les cases, no té xemeneia i el fum s'escampa per tota la casa, enfosquint el sostre.

De sobte arriba una dona, porta una bossa de plàstic, porta madeixes de llana i camina fent uns mitjons de llana amb agulles de fer mitja. És la An Yangli, la germana gran de la Tsering. Té una veu força imponent. De seguida s'asseu al costat del foc. La Tsering fa unes patates al caliu, que al cap d'una estona pelem i ens mengem amb devoció.

Yangli i Tseling

Ja ha arribat la nevada diària, però aquí, amb la família, tot és caliu, tot és escalfor. Fem un planning dels propers dies, doncs hem de fer el pas ràpid. Portàvem poques rupies i sembla que aquí no ens descanvien els euros, o sigui que hem de tirar amunt ben ràpid, almenys fins a creuar cap al Kumbhu i arribar a Namche, on hi ha caixers.

El Dorge demà farà un porteig pels alemanys, pujaran fins a Na, a 4.200 m, l'últim assentament abans de les glaceres. Nosaltres aprofitarem per fer una mica d'aclimatació i ens acostarem al Menlung La, un coll que creua al Tibet, als peus del cim del Parchamo.

Comença a nevar,  la Tsering surt a fora, té uns iacs als quals ha d'alimentar amb farratge que guarda dins unes coves que s'ha fet amb blocs de pedra. Ara el menjar escasseja i els animals ho saben: s'hi tiren com feres. Sota la casa hi ha una cort on hi té unes quantes ovelles i xais, també els dona un menat de farratge que guarda a l'enforcadura d'un arbre que hi ha prop de la casa. Hi puja força lleugera amb una escala ben precària, quina dona!

Casa de la Tseling

El terra ja és ben nevat. Entrem i prenem un xic de 'chan', un vi que fan els sherpes: fermenten arròs i un altre cereal i s'ho veuen ben calent. No és molt bo però calent baixa bé. Les dones no paren de xerrar, la Tsering no para de fer feina, mentre l'Angli no para de fer mitja, se li acaba la llana i ja en comença una altra.

Fem el sopar, avui un bon 'dal bat', amb 'tartari', patates, verdura i alguna coseta més que guarda amb devoció amagada entre la casa. No sabem com s'ho fan però tenen les mides tant apreses! De seguida apareixen uns superplats d'arròs amb la seva salsa, patates i si pot ser, no piro, que vol dir no picant. Es passen força amb el picant, se'ls veu gaudir de valent amb els pebrotets i la salsa que fan.

Ja és ben fosc, estem cansats, avui hem caminat unes sis hores, o sigui que preparem els llit. Dormim al terra, sobre unes estores i unes catifes de llana, això sí, dins els supersacs Rab. Des de dins els sacs veiem el perfil de les padrines, la llum del foc les il·lumina i el seu resplendor els infon un pilot de força. Les seves veus ressonen per la casa i són la cançó perfecte per anar a dormir; bona nit.

2 de febrer

A fora comença a clarejar, el sol sembla sortir al fons de la vall. La casa, molt ben situada, ha de rebre els seus primers raigs. La Tsering es lleva, parla amb la seva germana mentre es posa un munt de davantals i es pentina un xic. El foc espetega i la seva claror ens il·lumina una mica. El Dorge dorm. Jo gaudeixo de la forma com encén el foc aprofitant estelles que talla amb un enorme ganivet que tenen els sherpes. Mulla l'estella dins l'espelma d'alcohol que s'ha fet amb un pot de conserva i així comença el dia, om mani padme hum.

La veu de la Yangli ressona fort i em llevo fent uns estiraments. A fora, la claror ja s'escampa i el dia neix. M'acosto al foc i de seguida m'arriba una tassa de te que els agraeixo de tot cor. Miro per la finestra, avui esperem un bon dia...ja ho veurem.

La Tsering ens demana què volem per esmorzar. Busca un pot gros de plàstic, agafa força farina i en un cubell amb aigua comença a fer la massa per fer els 'xapatis' matutins que tant ens agraden. Sempre vora el foc, tots vora el foc, tots cinc anem prenen el te, i quan ens arriben els xapatis és una gran festa. Li agraïm de tot cor: 'Dane abad' !!!! Ens porta mantega de iac. Collons, és forta forta! com un formatge manxec. Els 'xapatis', encara calents, desfan la mantega que ens escalfa l'interior.

xapatis

El Dorge s'acaba el 'dal bat' del sopar i desapareix ben ràpid. Nosaltres encara gaudim del nou dia, el sol esclata a les finestres de la casa, entra directe del fons de la vall, on desenes de cims apareixen nevats. Són cims aparentment baixos, només 5.000 m, he; he; he. Agafem poca cosa i ens posem en marxa. Tenim ganes de caminar, de fer alçada i de tenir boniques vistes de la vall. Pugem fins a Beding, on trobem el grup d'alemanys. Al final són polonesos però bé, ja sabem que els nepalesos a vegades diuen el que els sembla. Ens presentem i els seguim una estoneta, tot i així els passem, el seu ritme és extremadament lent i nosaltres som uns frisats. No veiem el pas per accedir al coll ja que a mà dreta tenim uns penjats força inaccessibles, però noi, mai no és el que sembla.

Ens passem el corriol i seguim pujant vall amunt, de sobte petites construccions i corriols ens fan tirar amunt: gran error! estem en una zona de vegetació on pasturen iacs però que no va enlloc. Arribem com podem als 4.000 m, però noi, quedem tancats entre uns xiprers petits i altres arbusts punxeguts. Decidim tirar avall, a veure si ens hem passat el camí. El dia s'està tapant, com sempre, però avui més d'hora. Al final baixem pitant cap al riu i per sort ens trobem al Dorge, qui carrega una cistella amb 30 quilos...collons quins toros!

Deixa la càrrega i ens acompanya fins a una zona. Allà ens explica més o menys com accedir al coll. I clar, no ho haguéssim trobat mai perquè el camí transcorre per una feixa enmig d'una paret vertical. Obrint traça arribem a la paret, comença a nevar però ara estem molt a prop de l'objectiu, volem guanyar alçada. La feixa és preciosa, aprofita una zona de vegetació i terra per creuar una paret que sembla infranquejable. Passem amb compte... una patinada podria ser molt perillosa. És un tram maquíssim, però amb bon clima encara ho seria més. Per fi superem la paret i accedim a un gran pendent on hi ha unes cabanes derruïdes. La boira i la neu ens amaguen el sender però l'anem desxifrant. Arribem fins als 4.300 m, però l'hora que és i el clima ens empenyen avall; per avui ja n'hi ha prou.

Aclimatant, a 4.000m

Baixem molt ràpid, ara sí, amb el camí après, i en poca estona ja som a Beding. La nevada és fluixa, anem a casa del Dorge i el Pere prepara uns 'xapatis' ben bons que amanim amb mel i melmelada.

Anem baixant, direcció a Chimmu,  a casa de les tietes. Entrem i trobem la Yangli fent mitja i la Tsering fent feina: són inesgotables, aquestes dones! Prenem un te ben calent amb elles i fem els preparatius per demà. Pujarem a Na, a 4.200 m, i des d'allí ja ens internarem a la glacera direcció al Tashi Labsta. Les padrines riuen i ens diuen: amb aquest temps, impossible. Les creiem, però no defallim. De sobte arriba una altra tieta, la Nima. Ara el rebombori és més fort, les tres dones i les seves veus penetren intensament dins nostre, són realment essers d'un altre planeta. Les seves cares estan totalment marcades pel clima i la zona on viuen, i els seus cossos modelats per sobreviure-hi molts anys més.

A la tarda arriba el Dorge, el porteig li ha anat molt bé, demà agafarem una corda i el seu material i pujarem cap a Na. Mentrestant la Tsering fa el 'dal bat', el foc ens il·lumina i ens escalfa a tots. Li deixo el frontal a la Yangli, perquè amb poca llum li costa fer els mitjons. Sopem, estem nerviosos, demà comença un camí amb força sorpreses. Esperem que siguin bones i que ens ajudin a créixer com a alpinistes i com a persones, doncs ens estem ficant en un lloc  misteriós i llunyà: ens internarem als Himàlaies més salvatges. Sopem el plat de 'dal bat' i el carreguem força perquè no sabem si en els pròxims dies el menjar escassejarà un xic. Cuinarem amb fogonet i haurem de fondre neu, i en alçada ja se sap, perds la gana i tot plegat es torna un xic feixuc.

Des de dins el sac veig les tres padrines, veuen 'chan' i no paren de riure i parlar. Les seves veus es tornen a ficar dins meu, dins nostre, i són el passaport cap a un nou somni, el somni dels Himàlaies.

OM MANI PADME HUM

28 de gener

Com cada dia, ens despertem amb la llum del sol. Fem una mica el manta i baixem a esmorzar. Aquests són d'aquells dies que cal aprofitar el fet de poder dormir sobre alguna cosa tova i poder menjar força per agafar energies. Cap a les 9 ens hem fet la foto de rigor amb la Didi i el seu marit i hem marxat direcció Laduk. Hem baixat com un llamp tot el que ahir va costar tant de pujar, fins al riu, uns 400 m de cop per camins drets i pedregosos, a vegades amb escales fetes amb pedres, a vegades sense escales, però sempre amb petites ziga-zagues entremig de les terres de cultiu. Hem anat travessant poblets mentre tornàvem a guanyar alçada; poblets on sembla que el temps no existeixi. Viuen de l'agricultura i per tant treballen fort, tant homes com dones. Aquests dies caminem pels 1.500 m i en aquestes latituds, tot i ser hivern, el clima és força bo. De dia màniga curta,  però a la nit glaça; això fa que també tinguin certs cultius adaptats a aquesta època. El camí puja i baixa, i de quina manera! Tant aviat esbufeguem per remuntar forts pendents com hem de frenar amb els talons per no embalar-se gaire, pendent avall. Avui és el 4rt dia i les espatlles estan un pèl més acostumades al pes de la motxilla, ja no fan tant mal. A prop de Xilinga, en un dels pendents amunt, ens trobem un grapat de nois, noies, nens i nenes que venen de buscar llenya al bosc. La porten dins d'un cistell fet d'una mena de canya amb un cordill que aguanten amb el cap. Ens barregem amb ells, esbufeguem junts i remuntem el fort pendent. El grup entra a casa seva, nosaltres continuem. Decidim fer una parada, fa molta calor. Triem una casa i demanem si podem descansar a l'ombra del seu porxo. La mestressa de la casa fa que sí amb el cap. Ella, un home i una altra dona ens miren estranyats mentre ens traiem les motxilles de sobre. Ens asseiem al terra, fem un glop, mentre ells fan la seva amb una naturalitat increïble. La dona despulla les panotxes de blat de moro amb els dits mentre xerra amb els altres dos. De seguida ens posem a desgranar el blat de moro amb ella. Un cop acabada la primera remesa, ens treu menjar i beure: un tipus de patata bullida, carbassa i un xurro fregit de farina d'alguna cosa. Després de menjar fem la segona remesa, que també la desgranem en cadena. Ella pica amb un pal de fusta i nosaltres amb els dits l'acabem de desgranar. La dona pica el blat de moro amb una força tant descomunal que el gra surt disparat com un projectil que ens impacta per tot arreu. Un cop hem acabat la feina li diem adéu i marxem amb una naturalitat gairebé familiar. El camí és polsegós i fa calor. L'aigua no abunda i hem d'anar en compte perquè ningú ens aconsella que la bevem, tot i que sembli deliciosa. Al cap d'unes hores trobem un torrent on ens aturem a sucar-hi els peus. Abans del previst arribem a Laduk, sabem que hi ha un lodge però tenim ganes de compartir nit a casa d'algun local. Parem en una feixa i esperem que el destí faci la resta: en pocs minuts ja estem envoltats de nens ben esverats que ens diuen coses. De seguida arriba un noiet, i  sembla que ens indiqui que anem a casa seva. Carreguem les motxilles i el seguim. Es diu Emlama i avui dormirem  a casa seva. Al voltant del foc trobem la seva mare que prepara menjar i el seu pare amb la mà ferida. També hi ha el seu germà petit. Parlen molt poc anglès, així que ens comuniquem amb paraules molt bàsiques que hem après del nepalès: dal vat kané (volem menjar dal vat) i sutmé (dormir). Altre cop ens sorprèn la naturalitat amb que ens tracten i la seva hospitalitat. Cap a les 7 ingerim altra cop el primer plat fort del dia: un dinar-berenar-sopar. Un dal vat (arròs amb salsa, boníssim) que engolim sense un glop d'aigua. Al Nepal és costum anar omplint el plat fins que quedis tip, així que repetim algun cop més. Acabem dormint amb els sacs a sobre un llit de fusta. Als vespres quedem rendits de seguida, sempre abans de les 9; i és que aquí fan dos àpats al dia: a les 9 del matí i a les 7 de la tarda. Llavors ja se'n van a dormir.

A Laduk, amb la familia de Emlama

29 de gener

L'endemà ens llevem, preparem les coses tranquil·lament, ens partim una truita i iniciem altre cop la jornada. Mirem el mapa i ens sembla que podem arribar fins a Jagat, a uns 15 km. Avui toca baixar una mica de desnivell, uns 800 m, que fem per terreny boscós i seguint la part mitja de la vall. Avui per fi entrem a la vall que ens portarà a les muntanyes. Hem anat fent i efectivament hem decidit parar a Jagat. Tampoc volem forçar la màquina perquè ens queda molt camí per endavant. Altre cop tenim la intenció de passar la nit a casa d'alguna família. Aquí les cases estan molt escampades i n'hem triat una a l'atzar. Ens hi hem trobat dues noies, la Susi i la Debi, que s'estaven rentant els cabells. Ens han mirat estranyades, com si no entenguessin res. Poc convençudes, ens han fet deixar les motxilles a l'entrada i ens han tret un te. Al cap de poc ha arribat el seu pare, el Ratna, el Kim, el seu cosí, i el Kaila, l'oncle, amb un aspecte tot curiós: barret, ulleres grosses, un somriure permanent i uns ulls que ho observen tot. Ens expliquen que el Kaila és monjo i que també és sord. En Ratna i en Kim viuen de les expedicions: el primer és cuiner i el segon és guia de muntanya. Això ens alegra, i en anglès i francès intercanviem informació molt valuosa i interessant. De fosc pugem a dalt de tot de la casa, una sala diàfana on hi tenen el foc. Cuinen la mare i les filles, nosaltres esperem asseguts al terra, damunt d'unes estores que elles mateixes elaboren. Mentre fan el sopar, ens ensenyen moltes paraules en nepalès, riem molt i passem una bona estona. L'oncle, assegut a la vora del foc, va mirant i va somrient. Per fi arriba el dal vat, l'engolim amb una gana exagerada i a més està boníssim. Estem tant bé en aquesta casa que decidim fer un dia de descans; portem 5 dies seguits de tralla, molts km a les cames i molts metres de desnivell. El descans el volíem fer un dia més endavant, però aquí estem de conya, així que no ens ho pensem, anem a dormir i de seguida caiem rendits, altre cop sobre llits de fusta i unes mantes gruixudes.

30 de gener

El descans de l'endemà consisteix a anar fins unes aigües termals que ens ha descobert el Kim i ens hi acompanya el Ratna. Per anar-hi cal fer 300 m de desnivell de baixada i llavors tornar a pujar. Aquest cop però, sense motxilla. Les aigües termals no són gaire calentes però ens hi estem una bona estona. En sortir passem molt de fred. Ens passem la tarda jaient, descansant i conversant amb la família. A la nit més classes de nepalès, riures, bromes i un dal vat deliciós. L'endemà, amb les piles carregades, iniciem una jornada de tràmit fins a Sibi. La meitat del recorregut el compartim amb uns xinesos que estan construint una central hidroelèctrica en aquesta vall. Anem fent km entre camions i furgonetes que aixequen pols. Per fi arribem al pont, girem a l'est i ens enfilem 700 m de cop, fent unes escales inacabables. A Sibi trobem un lodge.

A partir de demà iniciem el tram més alpí. Fins ara ha estat un pas de l'Himàlaia més boscós i baix. Una posada a punt per els trams més alts i despoblats. Demà ens enfilarem fins els 3.000 m, demà passat fins els 4.000, fins a Bering. Aquí hi volem estar uns dies aclimatant-nos, fent algun tram alt o potser algun cim. La qüestió és aclimatar bé per fer el primer coll que ens ha de portar a la segona regió que volem explorar: el Solokumbu, la regió del Cho Oyu i l'Everest. Abans però, caldrà superar aquest coll de 5.800 m, una tasca gens fàcil amb 20 kg a l'esquena. També haurem de veure en quines condicions de neu i fred ens el trobem. No és segur que ho intentem, dependrà de com ho vegem tot plegat.

25 de gener

Són les 6 del mati. Carregats amb les motxilles ens acostem a l'estació d'autobusos. Abans de les 7 ja sortim direcció Tatopani. Sortim de Katmandú i ens introduïm a les muntanyes. Cases, animals i terrasses són els companys de viatge. Més endavant fem un transbord i acabem de fer els últims 15 km enfilats a l'autobús.  Arribem a Laresord: comença el nostre camí.  Creuem un pont molt alt, és el nostre inici. Un corriol ben empolsinat ens fa guanyar alçada. Fa un dia clar i assolellat. Dels 800 m passem als 1.200. Creuem petits poblets. La canalla ens crida. Els adults segueixen amb les seves tasques, ja sigui rentar, conrear, cosir o descansar. Demanem per Mandra, el possible final de la nostra etapa i ens indiquen un bosc vertical que tenim davant. Sembla mentida però apareix un corriol entre feixes que puja molt dret. El fred i la gana ens fan córrer, s'acaben les provisions. De sobte, en un descans, apareix un padrí. Es para i ens demana on anem. Sembla que ens vol acompanyar, i així fem els últims 300 m de desnivell. Més amunt apareixen feixes amb cereals i també les primeres cases de Mandre. El padrí desapareix i de sobte apareix el Lapka, feliç com un gínjol, ens demana que ens quedem i ens ho agraeix amb raksi, un alcohol casolà que fermenten amb cereals. Té 5 filles molt maques i 1 dona molt valenta. Fem estiraments al seu pati mentre unes banderoles d'oració onegen damunt nostre. El dia va agafant colors tardans. Juguem amb les filles del Lapka mentre ell fa negocis amb uns veïns. Ens adonem que és un prestador, i ens explica que va estar 4 anys treballant a Qatar. Ja és fosc. La Sukmu, la filla gran, ha encès un foc on hi reposa una olla, a les brases s'hi couen patates. A la part de dalt la casa les dones fan el sopar, ens hi deixen pujar i gaudim de la tradició femenina vora el foc. En Lapka és feliç, va bevent raksi i ens presenta els seus amics. Sopem el primer dal vat del llarg camí: arròs, verdures i un sofregit de llegums: un bon plat! A fora, tots els poblets penjats apareixen dibuixats amb petites llums. Ens adonem que l'electricitat arriba gairebé a tot arreu. Abans d'anar a dormir, la televisió entreté als més petits. Bona nit.

A Mandre, a casa d`en Ratna

26 de gener

Ens llevem d'hora, són les 7 del matí. A fora ja fa estona que hi ha vida. Esmorzem i preparem la motxilla, doncs encara que el Lapka no vulgui, hem de seguir el nostre camí, direcció Iandong. Sortim de Mandre, desapareixen les feixes i entrem al bosc.  Seguim per un camí ben empolsinat. Arbusts i arbres més grans ens fan ombra. Dins el bosc hi ha gent treballant, homes fent llenya i dones recollint menjar pel bestiar. Apareixen els primers iacs que pasturen. També a la cara nord del bosc la neu fa acte de presència i algun torrent és ben glaçat. Anem guanyant alçada, el corriol juga per dins el bosc i ens torna a unes clarianes. Hi ha banderoles d'oració i restes de cabanes. Ens desabriguem i descansem. Per fi apareix la carena que busquem. Jangdan ja és davant nostre, estem a 3.200 m sobre el nivell del mar, costa respirar amb els 20 kg a l'esquena. Però aquest lloc és màgic. Som a Palavisandang, una antiga zona habitada, actualment en runes. Avui toca tenda, a més no hi ha aigua, o sigui que toca fondre la neu dels voltants. Al fons apareixen les grans muntanyes de l'Himàlaia, una cadena rocosa plena de neu ideal, amb algunes puntes que fan fredor. Són lluny però el seu alè ens toca de ple. Passem instants màgics entre aquests gegants de pedra. El sol i la lluna plena fan un ball de llum i colors abans del fred glacial. Fem un foc, cuinem amb el fogonet. La tenda que hem parat ja té una capa de glaç. Ens escalfem, el silenci ens absorbeix i el fred ens fa córrer cap al sac.

27 de gener


La pista va perdent alçada, creuem torrents i zones enfangades. També trams amb molta pols. Per fi veiem el que podria ser Bigu Gompa. Deixem la pista i ens internem per un corriol que transcorre pel mig d'una carena. Tornem a creuar torrents i salts d'aigua. Parem, bevem. Trobem un ramat de iaks que pasturen. De sobte el corriol ens deixa damunt d'una nova pista  forestal. Pols, molta pols. El poble de Bigu Gompa ens rep però de seguida ens diuen que el lodge, l'hostal per dormir, és uns metres de desnivell més amunt. El cansament ja comença a pesar però pas a pas anem guanyant els metres necessaris. Entre rialles de gent i nens, ens esperonem. Més amunt, més amunt! Sembla que s'acabi mai, però per fi unes grans banderoles d'oració ens reben, i la Didi, la noia que porta el lodge ,ens saluda. Molt a prop hi ha un gran monestir budista on tot de veus femenines hi ressonen. La Didi ens ofereix pregària i un te amb llet que ens posa les piles. Mentre el dia es va enfosquint, anem fent els estiraments diaris observant la gent que va arribant. El lodge s'omple de gent, nois amb motocicletes, treballadors i venedors, tots vora un foc van menjant el que la Didi cuina. Anem intercanviant paraules com podem, sentim l'olor del raksi, i per fi del dal vat, i quin dal vat!  El millor del món!  Sense picant, doncs si no, no té gust a res. Endrapem el dal vat, una truita i un  xic de pollastre que han cuinat els venedors. El cel ben estrellat, nosaltres ben tips i la satisfacció d'estar en el lloc indicat. Om mani padme hum.