diumenge, 19 de maig del 2013

Primer intent de cim

El diumenge 12 de maig vam fer el primer intent de cim. Des de 6.800,  CIII, volíem remuntar els 1.400 m fins al punt més alt del Manaslu, però una tempesta de neu i vent no ens va deixar fer ni un metre. Amb prou feines vam poder baixar al CII, aquest n'és el relat:
8 de maig
Avui és un dia especial. Per primera vegada sortim del camp base amb la intenció de fer cim. Totes les prediccions meteorològiques indiquen que hi ha una finestra de bon temps entre el 9 i el 13 de maig, així que, juntament amb els italians, sortim amb l'estratègia al cap de fer tan sols 3 camps: CI 5.750m, CII 6.450m i CIII a 6.800m nosaltres; ells a 7.100 m.
El dia s'ha llevat preciós, el cel és blau intens, no fa vent i hi ha pocs núvols. L'únic problema és la neu acumulada i que s'ha d'obrir traça fins al CI, però som uns quants i ens ho anem tornant. En total som 7: 3 italians, 2 sherpes i 2 catalans. Els sherpes dels de Singapur, el grup més nombrós, també havien de sortir avui perquè han de posar corda fixa entre el CIII i el CIV pels seus clients. Però estranyament es queden al camp base. Amb 3 horetes arribem al CI i el primer que ens toca fer és desenterrar la tenda. Ha nevat molt i la tenim sota mig metre de neu. Sort que la vam deixar desmuntada perquè si no, l'haguéssim trobat aixafada pel pes de la neu. Un cop muntada comencem el ritual de fondre neu i preparar alguna cosa per menjar: una sopa de tomàquet i uns nuddles xinesos. Abans que enfosqueixi ja estem a dins el sac apunt de tancar els ulls amb el pensament que queden tan sols dues nits per tocar el cel amb els dits.
9 de maig
A les 6 ja tenim el fogonet en marxa. Preparem un te calent i mengem quatre galetes. Avui ens posem per primera vegada el mono de plomes: un groc i l'altre blau. Semblem dos Teletubbies. Mentre ens vestim, veiem arribar a tres sherpes dels de Singapur i en Pemba, un altre sherpa dels italians. No hi ha núvols en alçada, tan sols boira a la vall i fa vent dalt del cim. Aquí hi ha tres climes: el de la vall, mitja muntanya i alta muntanya. És de difícil predicció. La jornada serà dura. Cal remuntar uns 700m fins al CII i hi ha molta neu acumulada. Els sherpes de Singapur sembla que no volen col·laborar a obrir traça perquè s'entretenen a la tenda. Així doncs comencem a caminar els tres sherpes i nosaltres. Els italians també s'endarrereixen però venen els seus sherpes a ajudar-nos a obrir traça. Nosaltres som els únics del camp base que no tenim sherpes. El tram del CI al CII ja ens és conegut. Aquest serà el tercer cop que el fem i l'hem ajudat a equipar. Hi ha força corda fixa perquè hi ha molts trams verticals, cal remuntar algun serac i s'han de salvar algunes esquerdes visibles i d'altres invisibles. És un tram delicat en el que cal anar amb compte. Avancem lentament, obrim traça amb neu fins als genolls. Les cordes estan enterrades i triguem una bona estona a trobar-les. El sol escalfa de valent, el desgast és considerable. Fa molta calor. Portem el mono obert, amb la part de dalt penjant per darrera. A mig camí veiem que els sherpes de Singapur tot just surten del CI i estem convençuts que ho fan per no haver d'obrir traça. Això provoca tensió i comentaris de malestar entre el grup que som perquè vam fer una reunió al camp base on vam acordar que tothom col·laboraria. Un dels italians, emprenyat, decideix tirar avall. Els altres dos s'ho pensen, però nosaltres decidim tirar amunt sense dubtar-ho, obrint traça si convé, i és el que fem. A les 5 arribem al CII, 8 hores després, esgotats. Quan arriben els sherpes de Singapur els recriminem a crits la seva actitud. Ens posen mil excuses per no haver obert traça. Al final ens calmem tots i iniciem el ritual de desenterrar la tenda altre cop, que tenim sota mig metre de neu. Fem la plataforma i la muntem. La tenda dels italians ha quedat destrossada pel pes de la neu. No la van desmuntar. Per fi ens podem estirar i reposar. A aquesta alçada tot costa. Fonem neu i bevem molt perquè és important hidratar-se. 
Els italians i els de Singapur troben un missatge que diu que farà més bon temps el dia 12. Nosaltres també. Així doncs, a contracor, decidim canviar el dia de l'intent de cim. No ens agrada perquè tenim poc menjar i l'alçada desgasta molt.
El dia es va acabant. Ja ho tenim tot fet quan es fa fosc. Tanquem els ulls i intentem dormir com podem. No és fàcil adormir-se a 6.500m. Ho fem a estones. Escalfats pels sacs Rab, no tenim fred. Són més els nervis i els bonys que tenim sota la màrfega. 
10 de maig
Avui estarem tot el dia al CII. Fa un dia preciós, sense vent, sense núvols, i maleïm estar parats sense pujar. Les vistes són espectaculars, veiem l'altiplà tibetà al fons i desenes de muntanyes de les que no en sabem el nom. Un italià ens mostra el Shisha Pagma. També serà un dia dur perquè haurem de passar moltes hores a la tenda, i amb el sol amunt és un forn. Passem l'estona en calçotets donant voltes sobre els sacs. El temps sembla que no corri. A la tarda comença a fer vent i a les 5 ja preparem el sopar: unes mandonguilles liofilitzades preparades pel xef Paco Pérez! Estan boníssimes! Contemplem la posta de sol. Els seus rajos tenyeixen de diferents tonalitats els núvols baixos de la vall; també el cim del Manaslu i els cims del voltant. Sentim la immensitat de l'Himàlaia. La vista arriba molt lluny. Quan es fa fosc continuem estirats com quan era de dia. Ja pots dir: me'n vaig a dormir. Costa dormir per tot plegat i no parem de donar voltes dins el sac intentant trobar aquella postura ideal que, sense que se t'adormi cap extremitat, et permeti entrar al regne dels somnis.
11 de maig
Per fi ja és de dia. A les 5 ja remenem el fogonet. Mengem quatre galetes i ens vestim. Hi ha molta activitat. Els sherpes de Singapur, avui sí, obren traça i surten amb la intenció d'equipar del CIII al CIV. Nosaltres no necessitem aquesta corda doncs volen fer una variant per esquivar tota la part de seracs que han d'equipar. Sortim del CII i anem remuntant lentament el pendent doncs es nota la falta d'oxigen. I avui anem més carregats que mai: tenda, sacs, fogonet, menjar, gas i les càmeres de fotos i vídeo. El tram fins al CIII és molt directe i empinat. La neu és tova, altra cop fins als genolls. El cor està tota l'estona accelerat. Fem deu passes i hem de parar per respirar. Cal passar alguna esquerda delicada i remuntar algun tram completament vertical. Triguem dues hores a fer els 300m de desnivell fins al CIII. Posem la tenda sota un serac immens i sobre una esquerda d'uns set metres de profunditat. La boira va entrant. Els italians reposen uns minuts i continuen amunt. Volen arribar fins als 7.100m. Aquí nosaltres ens sentim més segurs, a 6.800m però tenim més metres fins al cim. Confiem però que el nostre estat físic i psíquic ens permeti fer tant desnivell. Fem una plataforma com podem i penosament muntem la tenda. Tot costa molt i el cervell no carbura gaire bé. Per fi acabem i ens instal·lem. Fonem neu. El vent cada vegada és més fort i comença a nevar. No és ni migdia. Fortes ràfegues de vent colpegen la tenda. La neu espetega amb força. Tot i així, els ulls ens brillen d'emoció. Estem al CIII i demà intentarem cim. Rebem missatges de suport. Sabem que molta gent que ens estima ens segueix i això ens omple d'energia. Sabem que demà no estarem sols pujant la muntanya. Són moltes hores i serà dur. Però els ànims de la gent ens ajudaran a cada pas. Ens sentim molt emocionats. L'energia i el neguit es barregen a parts iguals als nostres caps. Però el vent de moment no para.
El pla és llevar-nos a les 11 de la nit i començar a caminar a les 12, intentar arribar al cim com a màxim a les 2 de la tarda i tornar a baixar al CIII. 1.400m de desnivell en 14 hores. Mengem els últims nuddles xinesos. Ja no ens queda menjar. Només el de cim: un kit kat i els caramels de la Carme.
A les 7 neva molt fort i comencem a sentir algun tro però bastant lluny. Ens posem el mono de plomes per tenir menys feina a les 11 de la nit i preparem les coses que ens emportarem amunt. Marxarem sense motxilla i ens ho posarem tot a les butxaques del mono: 1,5 l d'aigua, menjar, banderoles, càmeres, guants de recanvi, frontal, crema solar, ulleres, gorro, buf, i a part: l'arnés, grampons, piolet i el pal.
Els trons cada vegada són més a prop. Neva amb força. La tenda es mou virulentament per culpa del vent. Tenim la tempesta a sobre. El llamp i el tro ja van junts. Sembla que el cel s'esquerdi. Hi ha un llamp cada dos minuts, il·lumina el nostres rostres. Esperem en silenci. La situació imposa molt de respecte. Pensem en els italians i en com de malament ho deuen estar passant a mitja rampa. Un llamp, un tro, vent, neu. Impossible dormir. I encara falten 3 hores per les 11. Els minuts passen lentament, com la tempesta. A les 11 sona el despertador, però no hem dormit ni un minut. Obrim la porta de la tenda i trobem mig metre de neu i continua nevant. Hem de sortir amb la pala a treure neu si no volem quedar completament colgats. Està clar que no podem tirar amunt. Decidim doncs el contrari, marxar avall tant aviat com puguem perquè això és una trampa mortal. A les 3 hem de tornar a sortir a treure neu acumulada. Les ràfegues de vent aixequen neu i no deixen respirar, no queda més remei que arraulir-se per poder agafar aire. El neguit no ens deixa dormir, però hem d'esperar que es faci de dia per intentar sortir d'aquí. A les 5 ens comencem a preparar, posem tot el necessari a la motxilla. Hi ha tanta neu acumulada que costa respirar dins la tenda; això provoca encara més maldecap. Sortim a fora, pleguem la tenda com podem. La deixem aquí enterrada per quan tornem a pujar. La boira ens envolta, tot és blanc, no es veu el camí, però ho hem d'intentar. És la decisió menys dolenta, aquí ja no hi tenim res a fer, hem de fugir. Altra cop notem la força de la natura i el vulnerables que som. L'Himàlaia és preciós però molt salvatge. Avui la muntanya no tenia ganes que l'escalessin i ens ho ha demostrat. El cim no és important per a nosaltres ara mateix, sinó trobar el rumb cap al CII. No es veu res. Intuïtivament prenem una direcció enmig d'aquest espai blanc i infinit. Sabem que ens la juguem, no ens podem perdre. Hi ha risc d'allaus i està ple d'esquerdes. Mentalment anem imaginant el camí per on passem, tot i que només és el segon cop que passem per aquí. Per fi trobem l'esquerda gran, això vol dir que anem bé, estem a mig camí, però la neu dissimula el pas. Posem un peu, l'altre i fem un saltiró. Altre cop el cel i la terra són blancs. Sense ulleres la neu colpeja els ulls, i amb ulleres no es veu res. Anem massa cap a l'esquerra, el pendent de cop és molt vertical. Es trenquen plaques de neu, provoquem esquerdes al nostre voltant, també algun petit allau. La neu baixa amb nosaltres, no veiem res, els nervis van per dins, hem de sortir d'aquesta com puguem. Corregim el rumb i anem més a la dreta, la boira s'aixeca un instant i per fi veiem les tendes del CII. Respirem alleujats i en pocs minuts hi som. Però falta una tenda dels italians; els sherpes dels de Singapur que estan al CII ens expliquen que el vent se l'ha emportat amb totes les coses dins. Descansem deu minuts i continuem, volem arribar al camp base. El vent aquí no bufa amb tanta força i la boira es va aixecant. Ara la dificultat és el tou de neu que hi ha acumulat fins al camp base, i que ens tocarà obrir. Estem fosos, amb set i gana. Encara no hem menjat res. Baixem com ànimes en pena amb neu fins els genolls, superant alguns trams verticals i un parell de ràpels, però el CI no arriba mai. Hem d'anar parant tot sovint. Els últims metres costen molt però per fi arribem al CI. Deixem el material, el mono de plomes, l'arnés, grampons, piolet, i sense entretenir-nos gaire per no caure rendits dins la tenda, marxem al camp base. Recuperem una mica les forces pel fet de portar menys pes, però sobretot pel fet de perdre alçada i poder respirar més oxigen. Ja no neva, tan sols una mica de boira. Amb bon ritme, feliços i emocionats, per fi arribem al camp base. Ens sentim com arribar a casa, com si fos el paradís. Ens abracem amb els cuiners, en Deng i en Jambu, i els expliquem com ha anat mentre ens cuinen un gran dalvat que engolim en un instant. Bevem i bevem i tips ens estirem a la tenda mentre pensem en tot el que ha passat. Sembla que la muntanya encara no està apunt, però així és la natura. Totes les prediccions indicaven que el 12 era el dia perfecte i hi ha hagut una sorpresa en forma de tempesta. Una lliçó i una experiència que esperem que ens serveixi per altres intents, perquè la nostra idea és descansar, recuperar forces i tornar-ho a intentar. Després de 40 dies encara no hem perdut la il·lusió d'enfilar-nos dalt del cim. El somni continua més viu que mai, i tenim tot un poble al darrera que ens ajuda a continuar somiant.

Obrint traça cap a C2

Llegir l'article...
Publicat per a 3 comentaris:

dijous, 2 de maig del 2013

El factor psicològic

Dissabte 13 d'abril
El dia és serè. Sol. Cel blau. Ni un núvol, però un gruix de neu considerable. En Nagndu vol pujar la tenda i muntar el camp 2. Nosaltres volem pujar i veure l'estat de la nostra tenda a camp 1. No veiem clar de quedar-nos-hi a dormir, el temps és insegur. El Jofre diu que les nevades seran més persistents el 13 i 14, i que a partir de llavors seran disperses. Esmorzem i sortim. Anem alternant per obrir traça; el ritme és bo. Neu una mica dura: a vegades aguanta la petjada, a vegades s'enfonsa fins el genoll. Cinquè cop que fem la ruta fins al C1. Tardem 40 minuts fins al primer pendent fort de 30 metres, llavors ve pla i serpenteja cap a una rampa no tan forta: una hora més. Llavors cap a la dreta, fort pendent, 45 minuts. Després l'ascens al coll, molta neu. Sempre lent, i un cop al coll hem de fer un ascens vertical per una aresta, proveïts d'una corda fixa, i vèncer un turonet amb neu fins als genolls. Arribem i la tenda està coberta de neu. Triguem 2 hores a desenterrar-la, només tenim una pala. El cul està al costat d'un mur, s'hi ha acumulat molta neu. Desmuntem la tenda, ja fa estona que neva, bufa vent i fa mal temps. Deixem la tenda plana amb tot a dins. Agafem les ulleres trencades i enmig de boira, neu i vent tirem avall, altre cop a cegues. A les 4 arribem al camp base i ens atipem de sopa de pasta. Els esdeveniments ens fan reflexionar: la neu esborra cada dia la traça cap al C1, i tal i com estan les coses és impossible arribar al C2. Necessitaríem 4 dies de bon temps i ens aniria molt bé l'ajuda de més sherpes per col·locar corda fixa.  Però el clima és el que és i les expedicions no arriben, així que haurem de tenir paciència. Cada dia tinc més clar que es tracta d'una prova més mental que física. Cada dia és un examen psicològic, però ho portem bé. Som un equip petit però unit. El Rusky arregla les barnilles de la tenda, jo acabo d'editar el vídeo com puc. L'ordinador gasta més energia de la que puc carregar en un dia. Ens criden a sopar picant cullera contra olla. Fa molt fred però hi ha molt bon ambient. Carreguem piles amb un bon plat de pasta, salsitxes i patates. Abans d'anar a dormir els passo el vídeo i llavors fem un ritual molt important: omplir l'ampolla d'aigua calenta per posar a dintre el sac. A les 8 ja arribem a -13 graus. A les 7:30 ja som dins del sac i no para de nevar. 
Diumenge i dilluns, 14 i 15 d'abril. Camp base
La idea era anar al C1, però ens llevem amb boira i neu, o sigui que està clar que ens quedem al CB. Aprofitarem per solucionar el tema del menjar, que s'està acabant. Els cuiners diuen que només queda menjar per 3 dies. Els càlculs del Kami havien estat molt optimistes, només 10 dies de menjar. Parlem amb en Kami i ens confirma que enviarà menjar per 10 dies més. El Manaslu és més mental que físic, i aquests dies al CB són una vertadera prova psicològica. L'únic lloc on s'està més o menys bé és dins el sac, o sigui que hi ha dies que ens passem de 16 a 18 hores estirats dins la tenda. En broma, de la tenda n'hi diem la cova, però com que neva i fa fred, fora la cova no hi ha res a fer. Penso, escric i llegeixo, aquesta és la meva rutina dins la cova, però almenys a mi les hores em passen volant. Els pensaments flueixen: la muntanya, el present, el passat, el futur; i quan em canso de pensar, llegeixo en Messner, molt motivador. L'horari al CB és el següent: esmorzem a dos quarts de 8, dinem a les 12, berenem a les 4 i sopem a les 6. Això vol dir que a les 7 ja estem a la cova apunt per anar a dormir. Hi ha dies que he dormit 10 hores seguides, fins allà a les 6 que ja clareja i tenim uns ocells que canten, entre verdum i passerell, i ens desperten cada dia. Un altre aspecte molt important és un pot que tenim per fer pipi durant la nit i no haver de sortir del sac ni de la tenda. Avui, com cada nit, està nevant.
Dimarts 16 d'abril
El pla és pujar al C1, deixar material i tornar a baixar. La idea és pujar la segona tenda, gas, menjar i bambús per marcar el camí del C1 al C2. Esmorzem a les 7 i de seguida ens posem a caminar, volem aprofitar que la neu està gelada a primera hora del matí. A partir de les 10 ja es comença a estovar. Ens acompanya en Norbuk, el sherpa del Blado, però ell mai obre traça. "Que ho facin els joves", deu pensar, doncs té cap a 60 anys. No hi ha ni un núvol i anem avançant. Com sempre, la part més dura és l'ascens al coll Naike, un pendent suau però que no s'acaba mai a 5.500 m. Sense neu, això ho faríem volant, però les últimes nevades han esborrat la traça. Descansem al coll i fem la part més vertical. 4 hores més tard ja som a la tenda, a 5.750 m. La vam deixar desmuntada i està coberta de neu. Comprovem que tot està bé i deixem el material que portem. Ja fa estona que el cel s'està tapant. Deixem la tenda desmuntada i tirem cap avall com llamps. Arribem al CB, bevem un cafè amb llet i cap a la cova. Rebem un missatge d'en Jofre i en Fike, que ens confirma la finestra de bon temps per dijous 18, divendres 19 i dissabte 20. Potser és la finestra de bon temps que estem esperant, ens trobem en fase d'aclimatació, i el nostre objectiu és dormir al C2 a 6.200m i també dormir al C3, a 6.800 m. Llavors ja podrem esperar una nova finestra de bon temps, aquest cop per intentar fer cim. Ja fa estona que neva, la neu espetega amb força contra la tenda, però a dins el sac si està ben calent.
Dimecres 17 d'abril
Altre cop pugem al C1. Aquest cop, però, per quedar-nos-hi a dormir i aprofitar la finestra de bon temps. El trajecte ja és molt familiar, coneixem cada pala de neu però, com cada vegada, cal tornar a obrir traça. És el setè cop que pugem aquests 900m de desnivell en 13 dies. Arribem al C1 i decidim crear una nova plataforma fora de la influencia de la neu. És la 1 del migdia i comença a nevar, o sigui que no ens queda més remei que entrar a la tenda. El vent bufa fort, sembla que vulgui arrencar la tenda. Esperem tenir la finestra de bon temps demà, però ara neva i no para, és desesperant. Rebem un missatge dient que la finestra s'ha mogut, el 18 pot nevar, i en canvi s'espera bon temps del 19 al 24. El problema és que tot i el bon temps hi ha molta neu a la muntanya. A les 4 ens posem en marxa. Fondre neu i preparar el menjar. Preparo un nuggles ben calentons. Són una mica picants però els trobem boníssims. Tenen gust de peix i gambes: són xinesos. Llavors bé el plat estrella, el menjar del Paco Pérez: de menú triem cigrons amb espinacs i mandonguilles liofilitzades. D'entrada tenen una imatge rara, aixafada, però un cop els posem en aigua bullint sembla màgia: de sobte tenim un plat de veritat davant els nostres ulls. Fem un primer tast: boníssim. És com menjar un plat casolà a 5.750m; i llavors les mandonguilles, també boníssimes. Tips i contents ens preparem per anar a dormir, doncs ja fa estona que neva i venta molt. Tot plegat llamps i llavors el tro corresponent. Cada cop sonen més a prop, la tenda resisteix el vent, els llamps il·luminen els nostres rostres i el tro ens recorda que només som uns puntets al bell mig de l'Himàlaia. A mesura que es va enfosquint, la llum dels llamps impressiona més; n'hi ha un cada dos minuts; impossible adormir-se amb aquest panorama, però el vent remet i al final la tempesta s'allunya. Costa adormir-se, però de mica en mica caiem en el son, tot i que queda clar que serà una d'aquelles nits que es dorm poc i es descansa menys. Altre cop la muntanya ens posa a prova. 
Dijous 18 d'abril
A les 5 ja tenim els ulls oberts. La tempesta ja ha passat, però el seu regal és un tou de neu considerable. A fora ja hi ha un bon gruix de neu nova. La sortida del sol és preciosa, els primers rajos de llum tenyeixen les muntanyes més altes. Ni rastre de les nostres petjades d'ahir: com si ningú no hagués pujat. La pell de la muntanya ha estat renovada completament. I amb l'espectacle de la natura i el privilegi de contemplar-lo començo a preparar l'esmorzar mentre el Rusky treu la neu de la tenda amb la pala. Intentem fer alguna foto però és impossible. Les càmeres estan congelades. El sol mica a mica es va apropant. Sortim a fora per gaudir del contacte dels primers rajos de sol del dia. Dins la tenda tot està gelat, tots els objectes, totes les superfícies. Mengem una espècie de Muesly, sortim i decidim anar a investigar direcció a C2. Avui no serà fàcil avançar; amb les primeres passes ja ens adonem que la neu és tova i ens enfonsem fins a sota els genolls. Arribem a 5.900 i decidim que aquí farem el dipòsit. Enterrem el material i continuem amunt, fins que arribem a un tram on cal col·locar cordes fixes, a la vora dels 6.000. Per avui ja n'hi ha prou, toca retirada. Diuen que estan a punt d'arribar dues expedicions, així doncs no ens anirà malament una mica d'ajuda dels sherpes per protegir el camí fins a C2. Ja fa 15 dies que estem al Manaslu i es podrien resumir amb 4 paraules: neu, vent, bellesa i emoció. Jo prefereixo quedar-me a dormir al C1 per aclimatar i el Rusky torna al CB. Amb aquest tou de neu és impossible tirar amunt.

Nevada al Camp Base

Llegir l'article...
Publicat per a 4 comentaris:

diumenge, 14 d’abril del 2013

Compàs d'espera

8 d'abril
Es lleva un dia preciós. El Masnaslu i els cims que ens envolten irradien amor. Esmorzem i preparem les motxilles, avui pujarem a 5.740m i muntarem el Camp I. Portem tenda, menjar, gas, fogonet i bambús. Avui el camí es fa més dur, el sol escalfa fort i la neu s'estova abans. Però metre a metre, bambú a bambú, anem guanyant alçada. Per darrere ens segueix el Norbu, porta estaques i corda fixe. Arribem al Coll Naike i remuntem l'últim pendent força vertical. Busquem i trobem un bon lloc per a la tenda. Cavem una plataforma i la muntem on podem, doncs ja fa estona que ens fueteja un vent molt fort i ens llença cristalls de neu. Posem tot el material dins la tenda i marxem pendent avall, aprofitant una corda fixa antiga. Trobem el material que ha deixat el Norbu i desfem la traça fins al Camp Base. Fem el té amb galetes i descansem a la tenda, i quan sortim a sopar veiem que la nevada és minsa. Sopem tranquils, demà pujarem a dormir al Camp I.
9 d'abril
Nit tranquil·la, matí assolellat. Esmorzem i carreguem les motxilles amb el material personal. El dia s'ha llevat amb uns núvols prims i allargassats: canvi de temps? Ja ho veurem. Sortim traça amunt, és la 4rta vegada que fem el camí. El cel es va omplint de molts núvols però el sol és fortíssim. Passat el coll Naike, amb el Norbu posem uns 100m de corda fixa, mengem una mica davant la tenda del CI i ell desapareix. Estem sols a la muntanya, fonem neu i riem com bojos: moments de follia. Però el dia es va tapant amb força i ens preocupa. Obrim traça fins a 5.950 m, demà continuarem si el clima ens deixa. Quan tornem a la tenda, amenaça de nevar, i més tard comença a ventar. El fogonet deixa de funcionar. Es comencen a tòrcer les coses. Durant tota la nit neva i venta, la neu pressiona la tenda i la situació comença a ser angoixant, sense cuina no tenim res a fer.
10 d'abril
Fa hores que no puc dormir, he sortit a treure neu amb la pala, no hi ha visibilitat i no para de nevar i ventar. El fogonet no ens funciona, la situació s'està tornant crítica. La decisió està presa. A les 8 para el vent, no es veu quasi res, boira i neu es barregen. Haurem de posar-hi tot el nostre esforç, control i orientació. Ho deixem tot aquí, suposem que la tenda quedarà colgada per la neu i sortim pendent avall. Neu fins els malucs, en qualsevol moment podem marxar avall amb ella. Trobem la corda fixa, avall. Arribem al coll Naike. No es veu res. Sort de les ulleres JULBO, si no estaríem ben perduts. A la llunyania veiem el primer bambú! descans i alegria. Un darrere l'altre, els anem trobant tots, estem cosint el camí de tornada. Els 4 dies pujant i baixant, i sobretot la col·locació dels bambús, ens han salvat. A les 10 del matí arribem al Camp Base. Els expliquem l'aventura i cansats endrapem un plat gegant de pasta que ens fa el Dendi; gràcies company. Passem el dia a la tenda, recuperant hores de son, rumiant i esperant que el clima no sigui tant dur amb nosaltres. A la tarda arriba el Jambu, l'ajudant de cuiner i el Ramesh, el portador. Ens porten una corda i el menjar del Paco Pérez!. Els ho agraïm de tot cor. També porten una bandera de "La Sportiva" i dues medalles budistes. Les envia el Kami Sherpa! són per protegir-nos en la nostra aventura al Manaslu. Moltes gràcies amics, bona nit.
11 d'abril
Ha nevat força durant la nit, però el matí es lleva amb pocs núvols. El Norbu, el Jambu i el Dendi estant preparant la puia, munten un llarg pal, oneja una bandera de la regió, cinc tires de banderoles d'oració i marxen en diferents direccions, protegint el campament. Fem una petita celebració als peus de la bandera, llancen arròs tres vegades, so so so!! Després, amb el Pere muntem la nostra puia avinyonenca: barregem 4 tires de banderoles budistes amb les senyeres catalanes que vàrem rebre del CE Avinyó, escrites i firmades per amics i família. En acabar m'emociono quan llegeixo els missatges, sentim tan propers al cor tots els vostres desitjos! Unes llàgrimes regalimen sota les ulleres, OM MANI PADME HUM.
Passem un dia força tranquil, neva i només sortim de la tenda per anar a menjar. És un dia de reflexió i meditació, sembla que hem arribat un pèl d'hora a la muntanya, el clima és molt canviant. Quan sortim de sopar veiem brillar les estrelles al cel, a veure què ens espera demà. NAMASTÉ. 
12 d'abril
Dia espectacular, cel blau, allaus per tots costats. Ens rentem i el Pere s'afaita i tot. Aprofitem el sol per carregar bateries i escalfar el cor. Necessitem que arribi més gent, si no és impossible que els dos sols obrim tanta traça. Pujo fins als 5.000 m, però és un desgast gegant, a més uns núvols allargassats estan poblant el cel. A la tarda, nevada. La vida de Camp base és bonica, però crema les neurones; "paciència nois, ja tindreu la vostra oportunitat". Aprofitem per escriure, el Pere munta un vídeo perquè tots pugueu veure el santuari on estem 'meditant'. Sol, soroll de culleres, el dinar s'acosta, a occident es lleva el dia. BON DIA AMICS, US ESTIMEM DES DE LA LLUNYANIA!!

C1 a 5.750m

Llegir l'article...
Publicat per a 6 comentaris:

dijous, 11 d’abril del 2013

Primers dies al Manaslu

Del dia 1 d'abril fins el 3 d'abril estem a Samagaon, a l'hotel Manaslu. Estem arreglant temes burocràtics i temes de logística per pujar al camp base del Manaslu. Ens trobem que el dia és bastant bo però al migdia es tapa i comença a nevar. Hi ha molta més neu de la que ens pensàvem trobar i sobretot hi ha molta menys gent de la que ens pensàvem trobar. Estem sols. Aquets dies que estem a Samagaon hem pogut compartir amb diferents turistes que fan el treking del Manaslu i hem rebut molt bona energia per part seva: és una mica més d'aquella força que necessitarem per pujar al cim. Estem a 3.500m. Samagaon és un poble espectacular, preciós, ple de iacs, de l'espiritualitat budista, banderoles, colors i sobretot el Manaslu just davant nostre que ens deixa bocabadats 
Dijous 4 abril
Ens llevem a les 7. Seguim a Samagaon, a l'hotel Manaslu. El Jambu, uns dels cuiners, ve amb els portadors que pujaran el nostre equipatge al camp base. Nosaltres anem a esmorzar mentre ells ja surten de camí. Els seguim i els atrapem vora els 4.400 m. Fa un dia força clar i serè, però ja sabem que al migdia tot es tapa. Aquesta gent, els portadors, són d'admirar. Són petitons, van mal calçats, però es carreguen 30 kg a l'esquena i pugen fins on tu vulguis. I així ho fem; a l'últim tram anem junts, i arribem al camp base, a 4.850 m, al migdia. Estem sols, al Manaslu no hi ha ningú, només nosaltres i les nostres tendes. El camp base està format per una tenda-menjador, una tenda-cuina, les tendes personals i una tenda lavabo.
Des del camp base tenim unes vistes espectaculars de la cara sud del pic Naike i sobretot de la cara sud est del Manaslu: veiem el cim sud, però darrera seu hi ha el cim principal. Glaceres altives, un pilot d'esquerdes ens envolten, és realment natura salvatge. El cel al migdia ja s'està tapant, no ens deixa veure res, comença a fer fred. Els portadors, després de menjar una sopa, es disposen a baixar. Nosaltres comencem a preparar el nostre equipatge dins de la tenda personal que tenim. Realment tenir una tenda per a cadascun va molt bé, així podem escampar tot el material i tenir-lo sempre a la vista, cosa que ens anirà molt bé de cara a preparar-ho tot per pujar després a la muntanya. Ens fan una mica de berenar, doncs nosaltres tenim molta gana, però de seguida, a les 6:40 el Jambu i el Dandi, que són els nostres cuiners, tots dos sherpes, ens fan un sopar que ens atipa de mala manera: barreges constants de tot. Vaja, que anem a dormir inflats com porcs. El cel està ben tapat, ja comença a fer-se fosc i a dos quars de vuit ens disposem a anar a les tendes a dormir, doncs fa un fred que pela. Demà, com cada dia, suposem que es llevarà clar i serè.
Divendres 5 d'abril
Camp base del Manaslu, 4.830m. Només hi ha una expedició, de moment, la nostra: el Jambu i el Dandi, els cuiners, i el Pere i jo. Sembla que arribarà més gent, però aquí al Nepal de les noticies te n'has de creure la meitat. Ens preparen un esmorzar de forquilla i ganivet, mengem i ens atipem fort. Avui tenim ganes d'obrir traça, així que ens n'anirem cap amunt, a veure si podem encetar la via i trobar el camp I, tot i que sabem que a les muntanyes amb glacera les vies no són mai les mateixes i haurem d'improvisar. Havent esmorzat ens preparen una bosseta amb el dinar i sortim. Hem agafat uns 30 m de corda i també els aparells de rescat per a les esquerdes. Mentre anem marxant em giro i veig les 5 o 6 tendes, més les dues tendes grans menjador i cuina, i la petita del lavabo. Realment sembla un petit poblet enmig de l'Himàlaia, envoltat de neu i gel. Aquí encara sembla que siguem a l'hivern. Pugem fent zigues zagues per la muntanya, de tant en tant hi posem una vara de bambú per deixar el camí senyalitzat per a la tornada o per els possibles dies de boira. El camí no és gens fàcil però ens sorprèn que la neu és bastant forta i no ens enfonsem gaire.
Com poder descriure el que estem vivint: estem encetant la muntanya, tot és nou, la glacera està immaculada. No es veuen traces ni rastres de ningú, només la natura salvatge. Voregem esquerdes, voregem algun pendent fins que arribem als 5.400m. La boira ens tapa per complet les vistes, és impossible continuar, és arriscat, o sigui que plantem l'última vara de bambú i tornem enrere. Ja n'hi ha prou per avui. I entre la boira, xino-xano, arribem al camp base en una horeta. Al camp base ens esperen els nostres cuiners, en Jambu i en Dendi, però també hi han arribat uns altres expedicionaris: el Blado, un home d'Eslovàquia però que viu als Estats Units, i el Norbu Gombu, el seu sherpa personal que el pujarà al cim.
Mentre berenem el que ens han preparat els cuiners, els parlem excitats de la nostra arribada al camp I, ha estat molt bonic i molt emocionant. Després el clima s'ha tancat (ara comença a nevar i tot), ens fa ficar dins la tenda, on ens tanquem en els nostres pensaments i en les nostres cabòries. Sortim a les 6; a dos quarts de set ens tenen preparat el sopar. Sopem com reis, vora un camping gas que ens il·lumina les cares. Estem cansats però satisfets, estem vivint l'aventura que volíem, estem al Manaslu, estem sols, estem obrint via.
Dissabte 6 abril. Camp base del Manaslu 
Com sempre, el dia es lleva serè. A les 6:25 el sol pica les tendes i comença a escalfar el campament. És una bonica imatge, la del despertar de tota la gent d'aquí. Sonen les olles, comencen a escalfar i a fer l'esmorzar. A les 7 esmorzem. Avui, amb el Pere, si el clima ho permet, hem decidit arribar al camp I. Ja ho veurem. Sortim amb la bosseta del "pack lunch", seguim la traça d'ahir, el camí és molt més fàcil i el dia és millor, és un pèl més fred però no creixen nuvolades a les parets de les muntanyes. El Manaslu se'ns presenta radiant, grandiós, espectacular, s'acaben els adjectius quan al teu davant tens una muntanya com aquesta. Pas a pas guanyem alçada, en 2 horetes arribem als 5.400 i ens torna a tocar obrir traça, a inventar-nos el camí. La muntanya ens diu per on hem de passar, i de seguida arribem al coll Naike, aquí ens enfonsem fins als genolls, ens costa molt avançar. El sol és implacable. Ens cansa i ens crema el cap. Ara les vistes son increïbles. Veiem l'altra vall. Veiem el pic Larkia i la zona on passen els treckers que fan la volta al circuit del Manaslu. Damunt nostre s'alça un turó. Sembla que allà és on posarem el camp però ens hi acostem un xic més, tot i la dificultat de la neu. El dia continua molt bo, només un vent glaçat ens fueteja. Pugem un pendent però ens quedem quan trobem una corda fixa. Fins aquí hem arribat, estem a 5.700 m. A sobre o a sota d'aquesta corda fixa muntarem el campament I. És força altiu i ja és proper a la zona complexa de seracs que haurem d'anar esbrinant els dies següents, doncs si no arriba ningú haurem d'anar posant la corda nosaltres o potser ni en posarem. El dia segueix molt bo i en dues horetes ja som al camp base. Allí ens preparen un berenar i compartim l'experiència amb en Blado i amb en Norbu sherpa, doncs ell és qui millor coneix la muntanya i qui millor ens pot assessorar.
La sensació que tenim a l'estar al camp base és de molta estima per part de tothom. Ens alimenten i ens estimen força. Tot i així estem lluny de tot i de tothom. És un lloc on la ment divaga i divaga entre núvols i cims. Algun corb ve a veure si pot trobar alguna cosa per menjar. Apareixen papallones que pugen per corrents lents. És un lloc molt salvatge. La paret sud del pic Naike no para de desembocar allaus un darrera l'altre. És un espectacle digne d'admirar. A dos quarts de set tornem a sopar, tornem a encendre el camping gas i tornem a atipar-nos com llops. Si es porten tant bé amb nosaltres no arribarem mai al cim!
Avui, el dia acaba millor. Tot hi haver-hi boira no neva i no fa molt fred. Sembla que ha arribat un canvi de temps al Manaslu. Esperem que fongui força neu i que ens obri una mica el camí de pujada cap al camp II. Bona nit. Om mani padme hum.
Diumenge 7 abril. Camp base del Manaslu 
Avui hem decidit descansar, fa molts dies que caminem. Potser 11, potser 12 des que va començar el treking fins a 5.500m. Avui farem temes de campament però primer un bon esmorzar, que ens preparen el Dendi i el Jambu: per llepar-s'hi els dits. Fem una petita sobretaula i després anem a muntar cosetes a fora. Fa un dia espectacular, un cel blau intens. No hi ha núvols enlloc només el sol. El soroll que ens acompanya és el dels allaus de la cara sud del pic Naike. El Pere treu totes les plaques solars i les bateries doncs hem d'aprofitar tota aquesta energia que ens regala el dia. El Blado surt a caminar per la ruta nostra. El Pere té la càmera en mà i està voltant pel campament gravant escenes i situacions. Jo munto les tendes que tenim i els hi faig un manteniment que necessiten. El Pere munta l'altra després i li fem el mateix manteniment. El Jambu i el Dendi són dins la tenda; juguen a cartes a les seves estones lliures. El Blado arriba, són dos quarts de dotze. El dia continua essent serè i clar. De sobte un soroll grandiós: ha caigut un serac de la cara sud del Manaslu i s'emporta tot el que troba per davant. La visió és impressionant. A part del soroll dels allaus, també sonen les olles, això vol dir que aviat vindrà el dinar. Aquí al camp base la vida és molt tranquil·la: menjar, estirar-se, preparar coses, escriure o meditar. Són moments en els que hem d'aprofitar la relaxació i l'alçada, doncs aquí ens atipem força i podem fer el que volem. S'alcen núvols pel vessant sud que ens tapen la serralada del Ganesh. Comencen a venir però semblen inofensius doncs el sol espetega amb força i fa caure allaus per tot arreu. Dinem amb la companyia del Blado i amb un menjar exquisit, rumiant què fer. El més segur és que demà pugem una tenda, menjar i gas i ho plantem al camp I. Li deixarem perquè la nostra idea és demà passat pujar-hi i quedar-nos-hi a dormir per veure com està el tram que segueix i sobretot per aclimatar en l'alçada. Fins ara estem força bé. Tenim molta gana, tenim set i tenim ganes de pujar la muntanya. Estem sols al Manaslu, realment estar sol en un 8mil és una experiència inoblidable. Tot i així sabem que en uns dies ens arribarà ajuda i així els trams complicats els afrontarem amb més gent. Demà serà un molt bon dia perquè estarem al camp I, muntarem la tenda i veurem com va tot. Om mani padme hum.

Al CB amb el cim del Manaslu de fons

Llegir l'article...
Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 6 d’abril del 2013

Camí del Manaslu

26 de març: Katmandú - Arugat
A les 7 en punt arriba el jeep que ens ha de portar fins Arugat, el poble on començarem el trecking fins al camp base del Manaslu. Carreguem les motxilles i fem l'últim te amb en Kami Sherpa i el seu germà Nima. Parlem dels últims detalls de l'expedició doncs amb ells ja no ens tornarem a veure fins la tornada a Katmandu.
Ens presenten el guia que ens acompanyarà durant el trecking. Es diu Gyalzey Sherpa, té uns 30 anys i ha pujat una vegada l'Everest i varies vegades l'Ama Dablam. Tot i que nosaltres no volíem guia, és obligatori en les expedicions. També ens presenten un dels portadors, en Ramesh, té 22 anys i és Tamang. L'altre portador sembla ser que ens espera a Arugat.
Ens fem l'última abraçada amb en Kami i pugem al jeep. El motor s'engega i ens mirem amb en Rusky: comença l'aventura! De seguida deixem enrere Katmandú i continuem direcció Pokara. Sembla un miracle que no hi hagi accidents perquè tothom condueix com si la carretera fos seva i la seva especialitat és avançar just abans d'un revolt. Però d'ensurt a ensurt anem avançant, gairebé més pendents de les maniobres del conductor que del paisatge, i 6 hores després la carretera s'acaba. Ja som a Arugat. A partir d'aquí caldrà remuntar la vall a peu.
Com que el segon portador no hi és, ens repartim els 'petates' fins al lodge que està a uns 20 minuts d'aquí, a l'altra banda del riu. Creuem un pont i seguim un carrer ample ple de botigues de verdures, fins al Manaslu Lodge. Aquí coneixem a dos americans, un anglès i una filipina que venen de fer un trecking per la vall del Tsum. Un home de Copenhaguen ens sorprèn quan ens pregunta, en un català força correcte, si som de Barcelona. Ens explica que va estar vivint 10 anys a Castelldefels i que amb la seva dona faran el trecking del Manaslu i l'Anapurna. Porten una infraestructura gegant, amb molts portadors, cuiner i guia. Mig disculpant-se, ens comenta que ell no sabia que li havien organitzat d'aquesta manera que ell descriu textualment 'com d'un altre temps'. Efectivament, sembla una escena de l'època de la colonització africana.
Un cop fosc i tots ben tips, els portadors de la parella de Copenhaguen toquen un timbal i canten cançons nepaleses. I a les 7 tothom se'n va a dormir. 
27 de març: Arugat - Lapu Besi
Avui començarem a caminar tard. El segon portador que ens havia d'acompanyar no veu clar de portar tant de pes, o sigui que caldrà trobar-ne un altre. En total portem uns 100 kg de material repartits en 6 'petates'. Dos d'ells, de 10kg, els portem en Rusky i jo, els portadors han de carregar 40 kg cadascú. El problema és que dels 4 n'hi ha un que ja pesa 30kg, i els altres 18, 25 i 22, o sigui que són de mal repartir. En Gyalzey no para d'anar amunt i avall buscant un portador, però no hi ha manera de trobar-lo. Finalment la solució passa per agafar un 4x4 que porti part dels 'petates' fins un poble que no recordo el nom i allí llogar una mula perquè els porti fins a Maccha Khola, on sembla que en Gyalzey ha trobat un portador. Tant en Rusky com jo estem acostumats a ser autosuficients a la muntanya, per tant se'ns fa molt estrany aquest tipus de logística, amb un guia que ho va decidint tot, tanta parafernàlia i sobretot que ens portin les motxilles! Entenem però que el que anem a fer necessita de molt material i no el podem portar tot nosaltres.
Una bona estona després, per fi comencem a caminar, en Gyalzey, en Ramesh, en Rusky i jo. Estem a uns 500 metres per sobre el nivell del mar. Fem broma de que ens queden més de 7.500 metres pel cim del Manaslu. Per anar fins al camp base cal remuntar una vall molt llarga i profunda resseguint el riu Budhi Gandakhi. En principi necessitarem 7 dies. 
Fa molta calor, per això anem parant tot sovint. Ja fa estona que ens hem tret la samarreta. Baixa poca aigua en comparació a l'amplada teòrica del riu. Les pluges fortes són a partir del maig, sobretot juliol i agost. Els vorals del riu són plens de terrasses i camps de cultiu acabats de sembrar, arròs, patates i blat de moro. També veiem algunes mongeteres.
Pel camí anem trobant molts nens que van a l'escola o que surten de les cases. Quan s'adonen de la nostra presencia, primer et miren tímidament, amb cara de no haver trencat mai cap plat i quan se t'arrenca de la cara el primer somriure, de seguida estenen la mà tot deixant anar 'give me pen' o 'give me chocolate'. Nosaltres no portem res de tot això perquè no ens agrada anar de 'reis mags' pel món, repartint regals. 
El camí és forca ample i puja suaument. Les dones caminen amb paraigües per protegir-se del sol. Moltes d'elles porten cistelles de bambú a l'esquena, amb llenya, herba o fins i tot els fills petits.
Parem a fer el te en un petit coll on les dues dones que porten el local no paren d'esmicolar pedres amb un martell. Ens expliquen que llavors ho venen als constructors de cases que ho utilitzen com a fonaments barrejat amb ciment.
A l'hora de dinar arribem al poble on el 4x4 ha deixat els 'petates'. Fem el canvi i continuem camí amunt, ara amb la mula, que carrega uns 50kg, més o menys. La nostra mula forma part de tot un ramat d'una vintena que porta queviures fins al poble de Machha Khola.
El camí continua més pedregós, amb continues pujades i baixades i remuntant desnivell molt a poc a poc. De tant en tant trobem escales de pedra, tant amunt com avall, que les mules es neguen passar. Per fer-ho, els mulers utilitzen tot tipus de tècniques amenaçadores: comencen amb crits; si no funciona llavors passen a les pedres; i si això no les estimula, les piquen amb pals. Tot això fa mal al cor. La majoria de mules no es veuen precisament ben cuidades i sap greu formar part de tot aquest circ. És la nostra primera expedició i moltes coses ens enganxen per sorpresa, però són escenes que caldrà tenir en compte si hi ha més expedicions.
Amb tants de problemes logístics anem més tard del previst, així que decidim quedar-nos a dormir a Lapu Besi. Els 'petates' que porta la mula continuen fins a Maccha Khola, el poble on ens espera el portador. 
Les vistes des de Lapu Besi són precioses. La vall del Budhi Gandaki és immensa i profunda, però tot i la seva verticalitat hi ha poblets escampats per tot arreu on els seus habitants han sigut capaços de crear terrasses de cultiu. Estem a uns 100 metres del riu però se sent rugir amb força.
Sopem un Dalbat tot aprenent noves paraules i frases en nepalès que la gent del lodge ens ensenya i que ens fan passar una bona estona, amb molts riures per culpa del nostre accent. Abans d'anar a dormir, ens asseiem una estona a fora, a esperar la lluna, que avui és plena. 
28 de març: Lapu Besi - Dobhan
A les 7:30 comencem a caminar i amb poca estona ja som a Maccha Khola. Tal com estava previst, ens retrobem amb els 'petates' que va dur la mula. Finalment però, decidim agafar dos portadors més en comptes d'un, per culpa del pes total, una possibilitat que ja ens vam plantejar a Arugat.
Un es diu Sunar, és baixet però de constitució forta. Té uns 28 anys i és Gurung. L'altre portador és una noia, d'uns 40 anys. Es diu Canchi i també és Gurung. 
El pes se'l reparteixen així: en Ramesh carrega els dos 'petates' menys pesats però que sumen uns 40 kg, en Sunar el de 30kg i la Canchi el de 22kg. És un art, com lliguen i es preparen els embalums amb un tros de corda de iac. I encara és més espectacular veure'ls caminar i avançar amb xancletes per camins plens de pedres i amb pendents que tallen la respiració. Senzillament, aquesta gent està feta d'una altra pasta. Són molt forts.
Per portar tant de pes no se'l carreguen a l'esquena com una motxilla tradicional, sinó que reparteixen el pes en dos punts, la cintura (caminant una mica encorbats) i el cap (mitjançant un tros de corda de iac i un tros de tela ampla, que va del cul de l'embalum fins al cap).
Tot i poder avançar més ràpidament que els portadors, preferim anar-los esperant. Per nosaltres som un equip de 6 persones, no de dos i quatre més, i això ja es comença a notar quan fem la primera parada a fer un te. Mengem i bevem junts, parlem, fem broma, riem. A més, en Sunar és un fart de riure, no para de ballar i cantar, mig en serio, mig en broma. Podria dedicar-se al teatre! 
En Ramesh és més tranquil però de seguida ens agafa confiança. Te interès per aprendre l'espanyol o sigui que ens fem de professors mútuament. Nosaltres li ensenyem paraules en espanyol i ell en nepalès.
La Canchi encara és més tranquil·la i va més a la seva, però es veu una persona molt maca i té un somriure molt dolç. No parla anglès i això fa que ens comuniquem amb ella amb les poques paraules nepaleses que sabem. Però això encara ho fa més divertit i tot plegat és com un joc. Les converses sempre acabem amb riures. La Canhi no para mai: quan acaba de caminar, es busca un racó i de seguida es posa a fer mitja. 
Com cada tarda, el cel es va tapant però avui sembla que amenaça pluja. Just quan arribem a Tatopani es posa a ploure i els portadors arriben una mica més tard bastant xops. En aquest lloc hi ha unes aigües termals (tato significa calent i pani, aigua), però són molt poc pràctiques. Es tracta d'un petit xorro d'aigua a 49 graus que cau d'una mànega. Tot plegat fa que no en fem gaire cas. Mengem unes galetes i quan amaina una mica la pluja sortim disparats cap a Dobhan, el destí final de l'etapa d'avui.
Dobhan és un petit poble ubicat en una planícia, una mica enfilat del riu, a 1.000m sobre el nivell de mar. Són 4 cases de pedra, un lodge i molts camps de cultiu. Com que hem arribat una mica d'hora i ha parat de ploure, decideixo enfilar-me muntanya amunt per explorar territori. Vaig trobant algunes cases els habitants de les quals no em treuen la vista de sobre. Vorejo els camps acabats de plantar amb blat de moro. Pel camí trobo un grup de cinc dones que intenten vèncer el pendent per crear unes terrasses de cultiu. De sobte se sent un tro i comença a ploure. Baixo com un llamp però arribo ben xop. 
Al lodge hi ha bastant merder. L'Alex, un noi francès que està fent el trecking del Manaslu, amb tota la bona fe del món, ha repartit uns llapis de colors i llibretes als nens del poble, i aquests s'han començat a barallar i plorar perquè uns volien un color i els altres un altre. Fer de 'rei mag' té aquestes conseqüències.
El lloc on dormirem se'n diu lodge perquè té un annexa de fusta amb habitacions, però es menja dins la casa de la família. Té una cuina petita plena de pots i olles i fogons de llenya, un pati interior, un petit rebost amb un llit on els nens juguen i una taula amb uns bancs on nosaltres estem asseguts. Sopem veient com l'avia intenta fer adormir els nets i acabem jugant altre cop a aprendre nepalès. 
29 de març: Dobhan - Philim 
Sortim ben d'hora al matí per intentar evitar la calor. Tot i així, l'ambient avui és una mica més fresc gràcies a la pluja d'ahir. El camí continua pujant suau i resseguint el Budhi Gandakhi, però cada vegada la vall és més vertical i el riu es va aprimant i baixa amb més força. L'aigua és de color gris-turquesa.
A priori un pensa que tots aquests rius neixen de les grans muntanyes de l'Himàlaia però el cert és que provenen de les planícies del Tibet i travessen verticalment el Nepal, esquivant aquests monstres de roca i gel. Els rius han estat creuant aquest territori durant milers d'anys, al mateix temps que s'han format les muntanyes. Es nota que són joves i vives per la quantitat de despreniments que hi ha i pel tipus de roca poc erosionada.
Al cap de poca estona ja ens traiem la samarreta i és que la calor és forta. Passem per zones a peu de riu que són com platges, amb un tipus de sorra fina i grisenca. En una d'aquestes zones hi ha 4 barraques on parem a fer un te. En Sunar de seguida entra a la cuina i es posa a ballar, cantar i intentar provocar a una de les noies que cuinen. I és que les noies Gurung són guapíssimes. Quin tip de riure! I llavors, per acabar-ho d'adobar, arriba un avi mig begut que també es posa a ballar amb en Rusky. Comencem a ser una gran família. Bevem el te i continuem. 
Cada cop som més a prop del Manaslu i cada vegada sentim més a prop la seva presencia. Tant sols estem a poc més de mil metres però ja ens sembla intuir-lo al final de la vall. I també em ve al pensament com carai devien avançar per aquesta vall els japonesos que van pujar per primera vegada el Manaslu el 1956. 
I just arribar a Philim comença a ploure. Cada dia és el mateix patró meteorològic. Al matí ni un núvol, a mig matí es comença a tapar fins que a la tarda acaba plovent. Ens preguntem si està fent el mateix temps al Manaslu. La neu pot anar bé per tapar les esquerdes però neu en excés pot obligar a haver d'obrir traça i també fa augmentar el risc d'allaus.
Per berenar mengem un pa tibetà amb mel, una espècie de massa dolça sense llevat fregida. I passem l'estona fins l'hora de sopar, escrivint i xerrant, i quan para de ploure en Sunar encara ens obsequia amb uns quants balls i càntics mig en serio mig en broma. I en Rusky que també balla a l'estil Bolywood. I els altres ens partim el pit de riure. 
30 de març: Philim - Deng
A l'horitzó ja comencen a aparèixer les primeres muntanyes gelades. La vall es va estrenyent i el riu cada vegada queda més avall. Pel camí saludo una dona que està fumant. Li demano què fuma i em diu que és 'surdi', que significa tabac. Li dic si me'l deixa provar, em passa el cigarret i el provo. Efectivament és 'surdi però barrejat amb marihuana i és que el camí n'és ple. N'hi ha per tot arreu i sembla salvatge. En aquesta època no les plantes no aixequen més de 2 pams del terra però al setembre això ha de ser espectacular. Neixen fins i tot entre les pedres del camí. 
Un tros més amunt veiem uns monos al costat del riu. Són bastant menuts i tenen la cara blanca. Ens estem uns minuts observant i descobrint nous exemplars quan salten de branca en branca. Són una bona colla. Ells també ens observen però no sembla que la nostra presencia els espanti. Aquí per ells deu ser el paradís, el boscos són frondosos i tenen aigua a tocar. I la vall és tant profunda que semblen bastant protegits dels humans. En Gilzey comenta que hi ha gent que se'ls menja però que no és gaire habitual.
Les parets verticals que formen la vall semblen un indicador del pas del temps. Com els anells del tronc d'un arbre, per sobre del riu es poden anar observant diferents franges horitzontals de roca polida que s'han anat creant a mesura que el riu ha anat furgant la vall. 
Avui l'etapa és curta i a les 3 ja som a Deng, a 1.860m. Aprofito que encara queda molta estona de sol per sortir a donar un tomb. Decideixo anar a tocar les aigües del Budhi Gandaki, a uns 80 metres més avall. Abans d'arribar a Deng m'he fixat en un camí que hi portava, així que l'he anat a buscar i baixant per un bosc molt frondós he pogut arribar a peu de riu. En aquest punt baixa molt esverat. L'aigua, de color gris-turquesa, crea ones constants. Part d'aquesta aigua prové de la glacera del Manaslu. Els minuts passen a la velocitat del riu. Els pensaments flueixen en totes direccions però s'està enfosquint i toca retirada. Abans de marxar faig una fita en una de les pedres que semblen surar damunt del riu.
Al lodge continua el bon ambient i els riures. Un ambient que ens relaxa i se'ns posa molt bé, sobretot abans d'un repte com el que portem entre mans.
31 de març: Deng - Namrung
Ja estem per sobre dels 2.000 metres. Anem guanyant desnivell molt lentament. La vall ja comença a tombar cap a l'oest, senyal de que cada vegada queda menys. El trecking està essent una autèntica peregrinació, un entrenament tant físic com espiritual. Caminar tantes hores permet abstreure's de la realitat i entrar en autèntics estats de meditació. Venen al cap moltes preguntes que ara per ara són impossibles de contestar: a quina alçada hauran posat el camp base? Trobarem molta neu? Hi haurà moltes expedicions? Ens hi entendrem alhora de treballar a la muntanya? I seran comercials o sense guia ni portadors com la nostra?
A la vall ja hi toca el sol i comença a fer calor tot i que avui bufa un vent que refresca. A l'oest i al sud els núvols ja fa una estona que van creixent, avui més d'hora que els altres dies. L'Alex, el noi francès dels llapis i en Gore, el seu guia, s'han unit al nostre grup, caminem junts i ens parem als mateixos lodges. Ells estan fent el trecking del Manaslu o sigui que compartirem trajecte fins a Samagaon, últim poble abans del camp base del Manaslu. La família va creixent i ara ja som dos catalans, un francès, dos guies sherpes, dos portadors Gurung i un de Tamang. Visca la diversitat cultural.
Constantment anem creuant el riu per ponts de fusta bastant precaris. Algun sembla que s'hagi de desplomar en qualsevol moment. El Budhi Gandaki té punts són impressionants, la seva força i el pas del temps han creat autentiques escultures de pedra polida.
Caminem per la dreta de la vall, per un bosc format per uns arbres gegants amb troncs que deuen arribar com a mínim als 2 metres de diàmetre. Se senten cantar alguns ocells.
Amb aquest paisatge els quilometres es fan ràpid i sense adonar-me'n ja som a Namrung. Engego el telèfon satèl·lit per mirar si hi ha cobertura i controlar alguns assumptes pendents de l'expedició com el menjar d'alçada que ens està preparant en Paco Pérez. El Toti, el meu germà petit i secretari principal de l'expedició, comenta que el menjar ja esta a punt, que l'Helena Hinojosa ja se l'ha emportat cap al Nepal i que l'entregarà al Kami perquè ens el faci arribar al camp base. Així doncs quedem tranquils de saber que de moment la planificació del menjar d'alçada avança segons el previst. També comenta que en Manel Fuentes s'ha interessat pel nostre projecte i que ens vol entrevistar en directe per Catalunya Radio quan estiguem en algun camp d'alçada. Això sí que és una autèntica sorpresa!
I al sopar altre cop el ritual de jugar a parlar nepalès. I els porters que es 'descollonen' amb el nostre accent. I després d'uns quants riures, cap a dormir. Si tot va bé, demà, quan siguem a Lho, veurem per primera vegada el Manaslu.
1 d'abril: Namrung - Samagaon
Algú comenta que ja som abril. La noció del temps quan es viatja es perd completament. Avui toca tirada llarga, 15 km i 1.000 metres de desnivell. Però la gran qüestió del dia és si veurem o no el Manaslu des de Lho, primer punt del trecking des d'on pot observar-se si el cel és clar.
El camí és força dret. Els portadors avancen lentament i nosaltres amb ells. Parem sovint i les hores passen lentament. Travessem ponts, pugem, baixem.
Veiem unes nenes que venen del bosc amb un ram de rododendre, la flor del Nepal. Ens diuen coses des de lluny. Paro per veure aigua en una font i m'atrapen. La nena del ram se m'acosta i em regala una flor i un somriure. Em desfaig de l'emoció. Són tres, no deuen tenir més de 7 anys i van molt brutes, amb la roba ben estripada. Els faig algunes fotos que després mirem junts.
Abunden les cases de pedra, construïdes meticulosament rectes. Les faccions de la gent en aqueta zona són més tibetanes. Els nens no demanen tant o gens, segurament perquè aquí, als turistes ja se'ls deuen haver acabat els llapis.
En un punt del camí, veiem gran quantitat de monos de cara blanca. Salten de branca en branca, n'hi ha de totes les mides i edats. Travessen el camí, torrent avall, fent uns bots espectaculars davant dels nostres ulls.
Quan falta poc per arribar a Lho se'ns descobreix al davant el Manaslu Nord i part de la cresta que va cap al coll Naike, on volem muntar el camp 1. I al cap de pocs minuts, apareix immens el Manaslu, però tant sols uns instants per culpa dels núvols, i ens hem de conformar en observar el Pinacle, una banya molt a prop del cim de 7.900 i escaig. Tot i així, la seva visió ens impressiona. Des del punt on som tenim el cim a 5.000 metres per damunt dels nostres caps.
Dinem a Lho i continuem. Com cada tarda el temps canvia i creixen les nuvolades. Al cap de tres hores arribem a Samagaon, el desti final del trecking i últim poble abans del camp base. Està situat en una gran planícia i ens sorprèn com n'és de gran. Des d'aquí, en teoria, hi ha una visió espectacular del Manaslu però nosaltres no el veiem per enlloc per culpa dels núvols. Haurem d'esperar. Ens allotgem al Manaslu Lodge i en Gylesh ens presenta els dos cuiners de l'expedició, en Dendi i en Jambu, tots dos sherpes. Ens expliquen que ahir van pujar al camp base a muntar la tenda menjador i deixar algunes coses però que van haver de tornar a baixar perquè hi havia molta neu i el temps a les tardes és dolent. També ens presenten en Blado, un eslovè d'uns 70 anys que viu als Estats Units i que també té pensat escalar el Manaslu. Amb ell compartim permís d'escalada i per tant cuiners i infraestructura. Ens explica que l'any passat va intentar pujar el Cho Oyu però es va quedar a 7.200. Coneixem també en Gombu, el sherpa que acompanyarà en Blado i que diu que ha pujat 70 vegades l`Ama Dablam. Deu tenir cap a 70 anys també i en Blado bromeja que se l'ha buscat gran com ell.
Ens comenten que no hi ha ningú al camp base, som la primera expedició de la temporada. Demà ells hi tornaran a pujar i si volem els podem acompanyar i muntar les tendes individuals i portar-hi algunes coses.
De moment doncs es presenta molt emocionant. Sembla que demà tindrem el luxe i el plaer d'enfilar-nos a un camp base d'un 8.000 i gaudir-lo en solitud. Ens preguntem si vindran més expedicions i quan vindran. I si haurem de començar a muntar els camps d'alçada tan sols entre les dues cordades que de moment hi som presents. O potser tan sols entre en Rusky i jo, ja que en Blado té diarrea i encara trigarà uns dies a pujar al camp base i començar el procés d'aclimatació.
Sigui com sigui, nosaltres seguirem els nostres impulsos i intuïcions i, si el temps ens deixa, començarem a aclimatar i explorar la muntanya.
A la nit costa dormir, massa emocions de cop. Els nostres caps no paren de barrinar i encara més sabent que haurem de buscar el camí en solitari com a mínim fins al camp I. Moltes incògnites i segur que moltes sorpreses. Tenim 40 dies per endavant però el ritme segur que el marcarà la muntanya. Ho sabem i intentarem adaptar-nos-hi.
A les 6 del mati, encara mig endormiscat i des del llit estant tapat amb dues mantes, obro la cortina de la finestra i em desperto de cop de l'ensurt. Al meu davant un cel blau intens i el Manaslu, gegant, il·luminat pels primers rajos de sol. Esverat, desperto en Rusky i junts contemplem per primera vegada la majestuositat de la muntanya dels esperits.



Llegir l'article...
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 27 de març del 2013

Manaslu, camí de les grans muntanyes

Ha arribat el moment que tant esperàvem. Ja feia dies que estàvem encallats a Katmandú. Els temes de logística ens porten de cul, però si alguna cosa hem après del budisme és que tot passa perquè ha de passar i no cal posar energia en quelcom que el destí ha fet. Segur que en aquest temps d'espera hem après moltes coses i sobretot hem pogut compartir amb gent molt maca que hem trobat a Katmandú.

El Pere està arreglant temes tècnics de l'internet. Damunt del llit, concentrat, fa córrer ratolí amunt i avall i els programes es van instal·lant a la màquina.

Mentrestant jo volto per Thamel, recollint els últims trastos que ens falten, coberts, mantes tèrmiques, un pal telescòpic…

Aquell somni que romania adormit dins nostre tant i tant de temps, ara despertarà de sobte. Òstia, és que anem a un vuit mil dels Himàlaies, això és el més gran regal que el destí m'ha ofert! Agafarem el testimoni de molts i molts alpinistes i anirem a provar la nostra duresa física i mental a les catedrals de la terra, sempre amb molt respecte per la muntanya, demanant que ella ens protegeixi de qualsevol problema que pugui sorgir, i sobretot que aquesta experiència ens aporti maduresa i humilitat i ens il·lumini un xic més aquets camí que seguim, envoltats de gent tan especial com tots vosaltres, esperits que des de la llunyania ens donareu forces per tirar endavant.

Quantes nits hem passat sense poder dormir, la ment corria i corria cap al Manaslu, perquè és molt poderosa, volia saber si érem tan valents com dèiem, jejejeje, nosaltres, dins la tenda, damunt la neu, amb molt de fred, escalfàvem el nostre cos amb aquesta energia que mai parava d'anar i venir, dels Anapurnes al Makalu, del Manaslu a l'Everest…

Agrair de tot cor a tots els patrocinadors, els col·laboradors… però sobretot a tota la gent que hi ha darrere de noms i marques, perquè són ells, amb la seva voluntat d'escoltar i ajudar-nos, que han fet possible que aquest somni es materialitzi. Agrair a tots els essers estimats que dia a dia ens envien el seu amor; sentir la seva calor ens aporta el necessari per seguir somiant i dirigint els nostres passos cap a les muntanyes més altes de la terra.

Hem conegut gent molt especial al Nepal, des dels voluntaris de Torelló, amb la Mireia al capdavant; també totes les famílies, hindús o budistes que han compartit el seu menjar amb dos barbuts, que ens han escoltat, que han rigut amb nosaltres. Sense sentir el caliu del poble nepalí és impossible pujar cap muntanya al Nepal.

Els Sherpes, amb en Kami Sherpa al capdavant, una persona molt humil, molt connectada amb Catalunya, doncs ell es va casar amb una dona catalana. Ell està aixecant un projecte que la seva exdona va tombar i va embrutar de mentides. Kami, estem amb tu en tot!

En Kami és el nostre cordó umbilical al Nepal i sabem que si tinguéssim cap problema ell es mouria fins a solucionar-lo. Quan sents això tant lluny de casa teva, és quan canvien coses dins teu. Molta sort en la teva vida Kami.

Tenim uns col·legues bascos a Katmandú, l'Iker i l'Aitor. Dos valents que també estan engegant un super-projecte al Nepal, ens vam conèixer fa dos dies, són d'esperit pur i aventurer, han estat moments de fluïdesa amb amics de veritat. Shambala fins al final, Eskerrik Asko lagun!!!!!

Ja estem a punt de marxar, hem fet un bon sopar i ara ja estem polint els últims serrells de l'equipatge. Els nervis afloren i sentim que s'acosta aquest moment tan especial.

Esperem tenir molta llum en el nostre camí cap al Manaslu. Sabem que tots vosaltres ens hi ajudareu, o sigui que seguim en contacte, cada nit podrem veure les mateixes estrelles, i així sempre estar connectats.

Gràcies a tothom,  a la mare terra i a tots els qui la formem. Ara...a somiar despert!

Pere i Rusky    25-3-2013

 

 

 

Llegir l'article...
Publicat per a 7 comentaris:

dimarts, 26 de març del 2013

Dies de tranquil·litat, Pokhara i els Anapurnes

13 de març, un nou dia de transició, encallats a Katmandú i esperant que s'aclareixin els últims temes logístics i burocràtics per sortir d'expedició al Manaslu.

Jo no puc més, l'última noticia és que marxem el dia 25 de març en comptes del dia 20. En poca estona he decidit agafar un petit bus i marxar cap a Pokhara, una bonica ciutat molt més tranquil·la i propera als Himàlaies, on hi ha un llac enorme.

El Pere es queda un parell de dies a Katmandú per arreglar petits problemes en el tema dels carregadors solars. Realment veure'l treballar amb els aparells electrònics és un gust, es veu que porta uns quants viatges a llocs remots de la terra, on tu t'has d'arreglar els problemes tècnics.

Agafo el taxi, avui sembla que hi ha una nova vaga, o potser és problema del preu dels combustibles; no ho sé, però les males llengües diuen que aviat hi haurà moviment al govern del Nepal.

Arribem a l'estació i literalment em tiben de la mà. Ja saben que vaig a Pokhara i de seguida em fan el bitllet. El problema ve després: el bus està buit i no sé quan sortirem; perquè després, quan busques algú que et doni una explicació, tots desapareixen o fan un somriure maliciós.

Som cinc al bus i resulta que d'aquests cinc, dos som catalans, jo i el Miquel de Malla. El Miquel és tot un valent: és el seu primer viatge, va sol i no parla gaire anglès; vaja, que està enmig d'un bon repte.

El bus surt i penetra en el caos circulatori de Katmandú. Una hora després sembla que ja hem sortit de la zona perifèrica de la ciutat i comencem una baixada ben boja per una carretera de corbes. Parem per dinar, amb el Miquel anem parlant a estones, després  quedem muts admirant el paisatge.

De la conducció del bus no puc dir res, només que aquí, si no hi passa res és perquè Déu no vol que passi res a les carreteres, i també perquè el màxim que s'agafa són els 50 o 60 km/h.

Voregem un riu, que cada vegada agafa més afluents, i el seu volum i grandesa s'incrementen. Hi ha barques de rafting, també alguns caiacs, o sigui que ja comença a estar explotat el món aquàtic als peus dels Himàlaies.

El paisatge rural es va barrejant amb les petites ciutats, brutes i grises: petits poblets, penjats als pendents, amb les seves terrasses de cultius, cada vegada més verdes i en ple rendiment. Ja ha arribat la primavera als peus dels Himàlaies i els colors esclaten, els bous llauren les feixes per plantar-hi l'arròs i un munt de vida omple tots aquests racons.

A les cinc arribem a Pokhara. Estem a 800m, força baixos, però diuen que els Anapurnes es veuen des d'aquí. Pot ser??? Abans d'encaminar-nos a la zona turística, doncs el bus ens deixa a l'entrada de la ciutat, mengem uns trossets de búfal fregit o a la brasa, no ho sé, però estan boníssims.

Creuem la ciutat, anem a parar molt a prop del Lake Side, carrer turístic per excel·lència, però abans ens pesca el Gopi Malla, un noi que va en moto caçant turistes.

Ens porta al Gurkha Lodge, un bonic i petit lodge, amb vuit cabanes i un jardí molt generós, amb fruiters i grans arbres. No som molt a prop del llac, però creiem que això és el que busquem, o sigui que decidim provar. Dins del bon preu que ens fa, hi entra l'esmorzar: tot un detall.

Aquesta vesprada anem a fer una pizza, però abans esclata un xàfec molt sorollós, amb llamps i trons, i també pedregada. Collons, quin lloc més potent, penso per dins. Feia dies que la natura no em sorprenia! Aquesta benvinguda a Pokhara em queda gravada. Sopem i tornem al lodge, fem un cigarret al porxo de la nostra barraca i descobrim Júpiter al cel. Bona nit.

14 de març: el primer dia per Pokhara amb en Miquel el passem al nostre rotllo, ell es prepara pel circuit dels Anapurnes, el trekking de 12 dies que dona la volta la massís. En canvi jo vull fer el ronso, caminar però parar i seure, observar i sobretot sentir.

Descobreixo l'enorme llac Pewa, un mirall de la gran natura que l'envolta, boscos i cims de neu; i ràpidament, mirant al nord, apareix el massís dels Anapurnes, amb el Machapuchare en primer terme, una gran piràmide de neu i roca en la seva cara sud.

Collons quines muntanyes que apareixen. Són lluny però es veuen gegants. Són cims entre els 6.000 i els 7.800m i estan projectats darrere les primers muntanyes, plenes de boscos espessos i verticals.

A Pokhara s'hi poden fer moltes activitats: es pot llogar una bici i anar tot el dia pels voltants; es pot llogar una barqueta i passejar pel llac; o et poden portar a navegar pel llac; i evidentment pots preparar-te pel trekking dels Anapurnes. Però l'activitat més espectacular i que omple el cel de colors és el parapent.

Aquí hi ha desenes de monitors de parapent, alguns locals, però la majoria són de fora. Es llencen d'un turó proper a Pokhara, un lloc anomenat Sarangkot, i pugen i baixen per damunt del llac, fins que aterren a la seva vora. És ben bonic veure tothom volar sense motors. El clima d'aquesta vall fa que les condicions de vol siguin excepcionals i sembla que flotin sense esforç ni patiment.

A la vora del llac hi ha pescadors, també és ple de búfals i vaques, que aprofiten les zones amb herba per atipar-se fort. Després els búfals entren al llac i gaudeixen d'un bon bany. Aquí hi ha desenes de restaurants, també desenes d'hotels, agencies, botigues...és com un Thamel en petitó. Tot i així està en ple creixement, a tot arreu estan fent edificis nous, arreglant els vells, hotels i més hotels.

Estic observant uns pescadors; el seu procediment és realment complex: n'hi ha dos d'observadors, que van caminat per la vora del llac, buscant petits estols de peixos, i després hi entra un tercer pescador, aquest porta una xarxa a la mà, entra al llac, s'acosta als peixos, i els llença la xarxa.

M'assec una estona veient treballar aquests personatges però de sobte un noi força gruixut, cosa estranya al Nepal, em dona conversa: m'explica coses dels peixos del llac i al final em demana si vull anar a jugar a futbol.

En dos minuts ja estem al camp de futbol. Realment havia somiat alguns cops, en aquest viatge, que de nou jugava un dia a futbol. Doncs ha arribat el moment. Hi ha un equip entrenant al camp, que està a uns cent metres del llac. Em diu que són els nostres contrincants. Són un equip de l'exercit del Nepal i el nostre equip és civil. Collons, haurem d'anar en compte! Va arribant gent al camp, es van posant les botes de futbol, escalfem un xic, i tots demanen qui sóc jo. Quan dic Raül, tots esclaten amb el jugador del Madrid. És una bona manera d'acceptació. Deuen pensar que sóc bo.

El partit té força ritme, tant que no  atrapo res: entre que no conec els noms i que el seu futbol és molt ràpid i per les bandes, jo estic al mig del merder. Tot i així ho passem força bé. Joc molt net, l'àrbitre al nostre favor i només perdem 2 a 0. Esta bé: segur que en dos dies els guanyem.

El partit s'acaba quan una ventada d'huracà ens porta una tempesta que estava encantada sobre el llac. Comença a ploure, a fer un vent terrible, fulles amunt i avall, aigua per tot arreu. Algunes de les precàries barquetes encara són al llac i no poden fer res, només resar.

Tots aixoplugats i en vint minuts ja ho tenim tot net. Au, tothom en marxa, cotxes i gent es posen en funcionament, els trons sonen lluny, jo vaig al lodge.

El Pere és a Katmandú, està a la terrassa del Pilgrims lodge provant les plaques solars i les bateries. Sembla que tot funciona bé menys l'aparell per carregar el nostre portàtil. Va fent vida a la gran ciutat de Katmandú.

Aquesta vesprada en Miquel fa una truita de patates que intentem barrejar amb un pa amb tomàquet força pobre, doncs l'oli és...ni ho sabem de què és. Gaudim del sopar, fem un cigarret al porxo, entre els cants d'ocells de nit i algun mosquit  torra pebrots.

L'endemà 15 de març, ens llevem d'hora, esmorzem i anem a la vora del llac, llogarem una bici i farem una bona excursió. Les bicis que ens toquen no són de les millors, inclús ens ho diu el Boss; però noi, tenim ganes de bici i poca paciència. Sortim d'allí intentant recordar que aquí es circula per l'esquerra, cosa que en algun moment ens porta ensurts; sort que igualment aquí ningú respecta cap norma, només la de "preferència pel que ja hi ha posat el morro."

Creuem un riuet per un pont i arribem a una zona forestal. El sender és força fotut i hem de baixar de la bici cada dos per tres. Al final retornem a la carretera i busquem un camí que porta a la GOMPA DE LA PAU, un monument que hi ha al turó a la part sud del llac, és de color blanca i es veu des de tot arreu.

El tram de carretera és força distret, però després ens trobem una pujada massa forta, que ens costa fer damunt la bicicleta. A més, ens anem trobant taxis i altres vehicles que ens fan més dura la pujada.

Arribem a l'aresta de la muntanya. Hi ha vistes del llac, i si no hi haguessin núvols es veurien perfectament tots els Anapurnes, però aquí, cada matí les boires es posen damunt les grans muntanyes dels Himàlaies.

Descansem i gaudim de les vistes. Hem fet força desnivell. Ara sembla que la pista ja va més planera. Mengem un xic i sortim pista amunt, fins arribar a Pumdi, el poble on hauríem de trobar un sender que baixa cap al llac. És tard, estem cansats, decidim desfer camí i en poca estona ja estem a la carretera. Són les cinc quan arribem al lodge del Gopi. Ell, com sempre, ens espera i ens dona la benvinguda amb un somriure maliciós a la carona. Sabem que té una ampolla amagada al seu petit despatx i li agrada anar-hi a fer glops de tant en tant. Me'n vaig a sopar. El camí de tornada és fa força interesant ja que no hi ha llum als carrers i en tot moment sembla que estigui en un carreró sense sortida. Tot i així, amb empenta i orientació, aparec al lodge. Comentem la jugada amb en Miquelet i cap al llit.

16 de març: avui arriba el Pere de Katmandú. Segur que arribarà tard i cansat, doncs el viatget amb la tartana és força incòmode, i amb la conducció boja dels nepalesos, és adrenalinic de collons. Quina colla de bojos a la carretera!

Avui estic cansadet, tot i així Pokhara motiva ja que el seu paisatge verd i blau anima sempre a fer alguna activitat. Acabo vorejant el llac Pewa cap a Khapani, sense un destí final. M'entretinc al costat d'una pista d'aterratge de parapents. És com un ramat d'ocells que van aturant el seu vol per descansar vora el llac. En poca estona conto fins a trenta parapents al meu voltant.

Segueixo vora el llac, però ara em toca una zona sense referencies, li demano a un avi si aquest sender té sortida. Ell segur que em diu que no, però ho fa en nepalès i al final no ens entenem. Vaja, que de sobte estic rodejat de búfals, potser uns cinquanta. Pasturen per una zona pantanosa, que cada vegada es menja més la vora del llac. Aparentment una trampa sense sortida, però un tram de feixes d'arròs amb els seus caminets em treu cap al camí.

Segueixo caminant i em trobo amb un curs de parapent, bé, això crec, perquè hi ha uns caiacs, una barca i tot de parapents, que quan estan a uns cent metres del llac, pleguen la vela i obren el paracaigudes d'emergència. Cauen com ploms al llac, i reben l'ajuda dels mariners que ja els esperen. És força espectacular.

Desfaig el camí, paro a menjar al meu restaurant local preferit, on una colla de nepalesos i gringos fumen "costo" sense parar. Doncs sí, sembla que el Nepal, i en concret la zona de Pokhara, és molt bona per la marihuana, hi neix com mala herba, hi ha gent local que la fuma, i és clar, hem arribat els estrangers i això és un paradís.

Passo unes hores al llac, contemplant els pescadors, parlant amb gent, observant els núvols que van tapant tot el cel; venen de les muntanyes, però semblen inofensius. A les sis em trobo al Pere amb el Miquelet, allà al Gurkha Lodge. Ja s'han conegut, o sigui que passo de presentacions.

El Miquel cuina de nou; avui fem un quilet de búfal fregit amb patates i ceba, força oliós i sobretot boníssim. Veiem una pel·lícula en el seu portàtil i anem a dormir.

El 17 de març es lleva un xic ennuvolat, avui el Pere coneixerà Pokhara, jo seré el guia. Lloguem un parell de bicicletes i anem a fer una volta pel llac, no hi ha molt desnivell, però el dia és força calorós i anar vora el llac ens refresca. L'anem a creuar per on s'acaba; un pont precari ens porta a l'altre vessant.

El comencem a vorejar, trobem un parell de pobles on és impossible entendre's amb la gent, o sigui que abans de seguir endavant, decidim observar. Veiem gent que camina per un sender direcció al llac, i que de sobte es troben a l'altre banda, on nosaltres volem arribar.

Seguim el sender i trobem un riu que no podrem travessar, però sí, una barcassa de bidons amb dues cordes és el transport. Pugem les bicis i creuem a l'altre vessant. Agafem la carretera i anem a dinar uns bons chowmein(espaguetis del país).

Passem la tarda més relaxats, ens cau una tempesta quan estem al lodge, gaudim de l'espectacle i decidim quins plans fer pels propers dies. Mentre sopem acabem de lligar caps, anirem direcció al Machapuchare, per una zona que no està regulada, però on no hi ha ni lodges ni serveis. De fet, si no trobem res, malament, perquè no portem ni cuina ni sac ni res més, només roba i il·lusió.

Fem un cigarret al porxo i gaudim de l'estrellada nit amb la companyia del Miquel i del Gopi Malla.

18 de març, fa un dia espectacular, esmorzem al lodge i anem a peu cap a la veritable ciutat de Pokhara, molt més sorollosa i bruta que la part turística. Allà hem de pillar una micro, després un bus i arribem al poble de Milanchowk.

Des d'aquí et poden acostar en jeep cap a la vall on volem anar, però després de tenir el cul cansat de seure, decidim sortir a peu. La pista està en obres, voreja el riu Seti Nadi. La llera del riu és una empresa gegant d'àrids, graves i sorra. Hi ha desenes de camions i gent treballant. Em pregunto si hi ha alguna regulació per fer aquestes extraccions, però no en trec una resposta.

Hi ha gent que porta grans còdols, altres camions de grava i altres amb camions de sorra. Tot és per a la construcció de cases i edificis. Em xiulen les orelles i el cor se m'encongeix de veure com actuen davant la natura. Realment l'esser humà arriba a un punt que només veu dòlars en tot el que toca.

Caminem per una zona molt planera, hi ha poblets per tots costats, davant nostre Lahachok ens acull per dinar: bé, fem uns donuts salats amb un tarkari molt picant.

Seguim camí enllà, a vegades anem riu amunt per la llera, a vegades per senders que trobem, passem una zona molt bonica, poblets molt ben arreglats, acolorits i amb una energia que s'hi respira molt sana. De fet, aquí no estan acostumats a veure turistes i això ens agrada força. Després el problema és poder-se entendre.

A Palla Humdi hi fem un segon dinar, aquest més potent. Trobem una zona solitària vora el riu, i el cansament, el solet i el dinar ens fan caure en una migdiada molt plàcida.

Una horeta i amunt, pista forestal, corriol, dos poblets i de sobte arribem a un nou poblet molt maco, aquest és Saiti Ghatta, l'últim on hi podrem trobar menjar; a més hi ha un lodge força interesant, amb gent del país molt divertida.

Acabem al lodge, gaudint d'un partit de voleibol amb nois del poble, que realment s'hi fan força, i després acabem en una habitació amb espelmes, rodejats de la família del Sheretsa, vaja, del boss de tot això. La seva filla ens explica que el seu pare és molt important al poble, ajuda a molta gent i ha construït força coses per tothom.

La nit ens atrapa, estem cansats. No hem fet desnivell però hem caminat uns 17 kilòmetres. Demà comença la pujada cap a llocs incerts.

19 de març, el sol espetega a l'altre vessant de la vall, soroll de gent al carrer, nens i grans ja fa estona que corren. Esmorzem i fem camí cap a Imu i Purundung, comunitats petites a les faldes d'aquestes muntanyes.

El camí és força distret, doncs som la novetat per tothom. Nens i grans ens volen tenir una estona al seu costat i nosaltres aprofitem aquesta calorosa benvinguda per sentir més una part molt intensa dels Himàlaies: la gent que viu propera a ells.

Aquí tothom està llaurant amb els seus bous o búfals. Estem a uns 1.600m, ja hi ha verdures en ple creixement, però ara estan sembrant el blat de moro i d'aquí uns dies ja sembraran l'arròs. És bonic de veure, com fan anar els bous aquesta gent. Tenen un domini increïble del bestiar i no els peguen tant com semblaria. Hi ha feixes de només dos metres d'ample però en cap moment es veu el perill de caigudes o altres problemes. El treball amb animals és tot un art, nosaltres ja fa uns anys que el vam perdre, no donava per enriquir-se.

A mesura que anem pujant, la gent ens diu que més amunt no hi ha ningú, ni pobles, ni cases ni aigua. Collons, comencem a pensar que estem anant cap enlloc, però aquella sensació d'aventura se'ns introdueix més. Ara ens acompanya un noiet jovenet, puja a veure els seus búfals: els tenen pasturant més amunt, sols, al bosc. Aquest noi ens mostra l'últim punt de recollida d'aigua i ens fa tastar les flors de Neret. Aquesta flor és la flor Nacional del Nepal i té un gustet àcid en la seva part final.

Potser aquest noiet ja sap que aquesta nit la passarem al bosc, i sense menjar. Nosaltres encara no. Ens acomiadem d'ell  en una barraqueta molt bonica on hi ha dues cries de búfal i tota una logística per passar-hi alguns dies tranquil.

Seguim la forta pujada, ja estem a 2.200m, escales i més escales, però ara entrem al bosc, o com ells diuen, a la jungle. Són boscos de conte de fades, i ara que els nerets són florits amb centenars de flors fúcsia, és un espectacle per a la vista.

Hi ha arbres enormes; la seva energia és present al seu voltant i ens crea un benestar intern molt profund, difícil d'explicar. Quedem muts, asseguts vora les pedres o al peu d'aquests essers vius tant meravellosos; es respira amor per tots costats.

Per sort ahir vam comprar galetes i dolços, però només tenim això. La meva ment protectora pensa a tirar avall aviat i tornar a la civilització, però per altra banda el meu interior em demana silenci, pau, respiració i viure una bonica aventura al bosc.

Fulles i flors són la catifa del bosc, hi ha força llenya als voltants, i a més tenim un parell de llumins. Provarem sort, esperem encendre un bon foc, tenir-lo com a company tota la nit i viure una bonica experiència enmig d'aquesta natura tant verda i sobretot sobrecarregada d'oxigen.

El Pere troba una petita balma. El clima està força tancat i en qualsevol moment pot caure un xàfec. Tot i així, hem visualitzat una petita placeta al bosc; aquí és on farem el campament reial, on el pare foc ens donarà calor i seguretat.

Estem a 2.800m, arrecerats dins un bosc. Tot i així sabem que les temperatures baixaran un xic; sense sac, ni màrfega, ni cuina, ni menjar…serà una nit que recordarem tota la vida, però estem tan feliços de viure aquesta experiència enmig de tants arbres centenaris, de tanta saviesa de la mare terra, que aguantaríem qualsevol incomoditat per estar presents aquí i ara.

Recollim llenya dels voltants. Està un xic humida perquè fa un parell de dies hi va fotre un bon xàfec. També les fulles són necessàries per fer la primera flamerada que va eixugant la llenya, i bé, després és qüestió d'habilitat i un xic de sort. I per descomptat tenim la sort de part nostra i el primer llumí és el que encén aquest foc tant especial, llum i escalfor que ens transportaran a un nou dia, l'ancià foc que els nostres ancestres ja fa milers d'anys veneraven com el seu Déu.

Quan la llenya espetega, decidim seguir per aquesta jungla muntanyenca, explicar els sentiments viscuts entre molses, arbres, pedres, arrels, flors… És impossible, s'ha de viure, és com omplir-se de tot el que creiem que ens manca.

Arribem a una zona més oberta, estem a 3.000m, però encara hi ha jungla fins als 3.400m. Des d'aquí tenim unes boniques vistes dels voltants, estem rodejats d'un bosc ancià, flors de colors, crits i cants d'ocells pertot arreu i damunt nostre la boira i les grans muntanyes que s'intueixen darrere seu.

Tornem a veure el pare foc, l'alimentem, i mentre esperem la tempesta que sembla arribar, fem uns llits de fulles al seu voltant; el terra és ben humit, però aquest matalàs de fulles ens aïllarà un xic.

No arriba la pluja, comencem a menjar les galetes i els dolços que portem, atiem el foc i ens hi acostem cada vegada més, doncs la temperatura va caient. La llum dins el bosc es va apagant, quedem mig adormits abans de fer-se fosc, l'espetec de la llenya és hipnòtic i ens transporta a altres mons.

Ja és fosc, arreglem els nostres nius de fulles, atiem força el foc, acabem un paquet de galetes i comença una nova experiència a la natura, com animals salvatges. Dormim a terra però això sí: vora un foc que ens mantindrà calents i segurs durant la nit.

L'estratègia està clara, qui es desperti ha de posar llenya al foc perquè no s'apagui en cap moment. A mesura que va passant la nit, les llums al bosc van variant, la lluna, les estrelles i la foscor es van esdevenint. El que ens fa un xic de basarda és el soroll d'animals que puja de baix, o de dalt, o dels costats. A vegades sentim sobre nostre el soroll d'unes ales en ple vol: són els esperits del bosc o són els habitants del bosc???

La nit passa força ràpid, el foc no deixa d'il·luminar i escalfar els nostres cossos, és una imatge rupestre, ens sentim essers del bosc, gens llunyans de la màgia que es mou per aquí. Recullo un xic més de llenya quan comença a clarejar, torno al niu, escolto el Pere que també ja està despert, els nostres ulls estan fixament clavats al foc, les seves flames ens estan donant informació, ens estan acostant al nucli del que som.

20 de març: petits ocellets transformem els crits nocturns en cants celestials, el solet penetra dins el bosc, el dia neix i nosaltres sortim de la nostra letargia forestal. Mengem un parell de xocolatines i acompanyem aquest foc màgic al seu final. Ha estat el nostre protector i ara restarà per sempre dins nostre.

A les nou del matí comencem la baixada, el dia s'ha llevat força grisós, a vegades veiem l'Anapurna sud i també el Machapuchhre, però de seguida els núvols ho amaguen tot. Perdem alçada ràpidament, tot i que ens costa deixar enrere aquesta bellesa de bosc.

Arribem als poblets, la cara de la gent al veure'ns de nou és divertida, mai sabran el que ens ha passat,  ni els hi importa, però pregunten i fan signes; són bona gent, aquí.

Gent llaurant, gossos bordant, gallines i galls, cabres, gats, arròs, blat, blat de moro, bròquil, cebes, alls… aquest lloc és tan bonic i tranquil que ens hi quedaríem algun temps per aprendre un xic més sobre agricultura i sobretot per aprendre a treballar el camp amb bestiar.

De seguida arribem a Saiti Gatha, allà ens reben amb somriures i bromes. Ens cuinen un dal bat, ja feia hores que el nostre estomac necessitava quelcom més que xocolates.

Un jeep que porta passatgers cap a Milanchowk ens demana si volem tornar amb ell. Arribem a un bon preu, ni nepalès ni turista, i sortim pista avall. El camí és força dolent, un camí ple de pedres, creuem rius en tot moment, bots i mes bots, però en una horeta ja som a Milanchowk. Des d'allí dos busos ens acosten a Pokhara, i el demés les nostres cames ho tornen a fer.

Hem rebut trucades del Kami i quan el truquem ens diu que hem de tornar a Katmandú, el nostre equip marxa el dia 22, nosaltres el 25 de març.

Fem un sopar de comiat amb el Miquel. Ell comença una nova aventura, el seu trekking vital el farà viure experiències acollonats; molta sort Miquel, salut i força.

El dia 21 al matí anem a l'estació de busos, traiem un bon preu pel tiquet i sortim amb una tartana cap a la capital. No puc descriure les bestieses que fa el conductor en només 200 km de carretera. Potser li hauria retirat el carnet 500 vegades. Ens atrapa una bona tempesta però no patim perquè anem dins el bus.

Pel camí veiem molta gent plantant arròs, feixes inundades, dins seu hi ha búfals llaurant, dones plantant els brots d'arròs que han fet germinar en planters que desborden d'un verd intens. És bonic veure com el ritme de la natura porta el compàs de la vida en aquests paratges.

Arribar a Katmandú és com un cop de puny, però després ja surten les coses bones que té aquesta ciutat. Ara sí, s'acosta el dia de marxar al Manaslu, nervis, i sobretot moltes, moltes ganes d'anar-hi.

Om mani padme hum 

Llegir l'article...
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)